Residint en la intempèrie

Carles Batalla (Terrassa, 1977), periodista amb 20 anys d’experiència en diferents mitjans, també és poeta. Recentment, com ressenyem en el tercer lliurament La Resistència, ha publicat La Capella Sextina i altres poemes (Stonberg Editorial).

El llibre que presentem avui d’aquest autor, Residint en la intempèrie, consta de 56 poemes, la majoria inèdits, de diversos i lliures estils, que pouen en el pensament i l’esperit del poeta, sovint sardònic, sovint d’un realisme cru, nu i literàriament viu i jogasser. Gaudiu-ne!

Podeu descarregar-vos el llibre de franc, o bé clicant de dret a la coberta o bé des d’aquest vincle.

«La Capella sextina i altres poemes», de Carles Batalla

Carles Batalla, de qui en aquest número oferim el seu llibre inèdit Residint en la intempèrie (La Resistència, 2017), tot just acaba de publicar amb el segell d’Stonberg Editorial, el llibre La Capella sextina i altres poemes, en què l’autor s’endinsa en el mòn màgic i matemàtic de la sextina.

La paraula «sextina», com diu l’autor, no prové de «sexe», encara que algun tipus de masoquisme (matemàtic) hi deu haver en compondre una forma poètica de 39 versos en què les sis paraules amb les quals finalitza cada estrofa es van repetint en un ordre preestablert i diferent, un cercle viciós d’una complexitat gairebé luxuriosa.

Amb Jaime Gil de Biedma com a primer instigador i Joan Brossa com a guia, l’autor fa mans i mànigues per convertir el pensament en xifra i adaptar-se a l’exigència tècnica sense caure en la frivolitat o el barroquisme. Com les tradicionals matrioixques russes, al llibre hi trobareu fràgils miniatures en extinció que inclouen peces successivament més minoritàries: literatura, poesia i sextina. O bosc, arbre i branca.

Per a mostra un exemple, amb aquesta sextina:

Sextina de la llar de foc

Ni els trets, que inventen garlandes de llum,
ni el cràter i el seu brou d’irada sang,
ni el sangtraït de vergonya a la cara:
la passió s’encén a la llar de foc,
carisma distribuït entre cendra,
llenya soferta i heroïna flama.

Terrorífic crit de Munch, cada flama
s’eleva com un brindis a la llum
que envelleix àgil en canosa cendra
(escuma, saliva, robusta sang).
El baf del fetge taronja del foc
amanyaga sense cap dit la cara.

Mans que alcen llençols, cavalls o una cara
són la forma arbitrària de la flama,
talment núvols. Màgia groga del foc,
la dansa més bella que fa la llum.
Rovell prim, llarg, assolellada sang,
or devaluat a plata, la cendra.

Cullerades, llengua que udola cendra
et parla directament a la cara.
Escalfar és el destí de la sang,
brollar en ser burxada, com la flama.
M’hi assec davant, capvespre a l’abast, llum,
plàcida destrucció, hedonista foc.

Se sap: després de la vivència-foc
queda l’esquerpa i rogallosa cendra
del record. No ignoris aquesta llum,
les brases de la nostàlgia a la cara.
Quan es refreden, morta ja la flama,
l’absència s’incendia i raja sang.

Com glaçons o pus que surt de la sang,
el tronc té mig cos envaït pel foc
i l’altre intacte. El fum estén la flama
el vent viu al xiscle, inclou la terra cendra,
en fuita o pedra esclata aigua a la cara;
i aquest foc abriga oli, pa i vi amb llum.

Foc: edifici amb vocació de cendra.
Flama: etern retorn, onada de llum.
La sang crema de goig tota la cara.

Que sigui o pugui esdevenir art i/o cultura (naturalesa) depèn, entre molts altres factors, dels ulls amb què s’observi el paisatge. Obrint la primera pàgina descobrireu de cop les quatre figures. Us atreviu a endinsar-vos-hi?

El diari terrassenc La Torre, de la mà del periodista Albert Prieto, publica una interessant entrevista amb Carles Batalla amb motiu de la presentació de La Capella Sextina…  als Amics de les Arts i JJMM de la capital vallesana, a través de la qual podem conèixer molt millor el procés de creació d’aquest llibre i el pensament de l’autor.

Carles Batalla

Carles Batalla i Ferran (Terrassa, 1977). Periodista amb 20 anys d’experiència en diferents mitjans: Ràdio Terrassa-Cadena SER, El 9 Nou del Vallès Occidental, L’Esportiu, Pública a La Torre, Revista Rambla o Nació Digital, entre d’altres. Actualment és tècnic d’acompanyament a l’estudiant a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i col·labora amb el portal de futbol femení Futfem i el diari digital independent El Tot Gràcia.

Ha guanyat el IV Concurs Verspoesia de Terrassa (2013) i el XXXIII Concurs Literari Sant Jordi de la Secció de la Dona del Foment Martinenc (2014), a banda de rebre un accèssit al 28è Concurs Literari de Nou Barris (2016). Ha publicat, al suplement de Cultura del diari Avui, un article d’homenatge pòstum a Mario Benedetti (2009) i una entrevista a la poetessa Clara Mir sobre la figura de Miquel Bauçà (2015). Sis poemes seus van aparèixer al número 107 de la revista de poesia Reduccions (Uvic) i acaba de publicar el seu primer recull poètic, La Capella Sextina i altres poemes (Stonberg Editorial), de què també parlem en aquest número de La Resistència, junt amb el lliurament, de franc, del seu llibre de 50 poemes inèdit Residint en la intempèrie.

 

 

Un Rimbaud català? Jaume de Mur, poeta provisional

[Un report de Xavier Borràs.]

El 31 de maig de 2007, Joan Triadú (1921-2010) publicava un article a la secció d’«Opinió» del diari Avui on amb l’avantítol  «Record de Jaume Mur» i el títol «Una fúria productiva» donava notícia de l’aparició, el novembre de 2006, del llibre Cant d’un cretí a una diablessa. Obra poètica completa 1906-1908, de Jaume de Mur (1890-1908), amb un pròleg del poeta i editor Ramon Balasch i un estudi de Rosa Mur, neboda del poeta, un volum imprès a demanda al segell gironí Edicions a Petició.

Anys després, el juny de 2016, Nan Orriols, en el seu darrer llibre, Pintallavis (pp.88-90), ens redesconbreix el jove poeta a partir de la troballa del llibre que un dia va fer al mercat de Vic i anima La Resistència a fer-lo conèixer.

En l’article de Triadú, l’escriptor de Ribes de Freser —crític literari, pedagog, resistent antifranquista i activista cultural—, hi contava que cent anys després de la prematura mort a 18 anys del poeta, Rosa Mur, amb la col·laboració inestimable d’en Balasch, havia recuperat els tres lligalls desats pel poeta —150 manuscrits que va caldre transcriure—, la majoria dels textos dels quals són poesies produïdes per Jaume de Mur en només dos anys (1906-1908).

L’article de Triadú devia passar desapercebut per a la majoria de la crítica literària del país; mai més ningú no ha parlat d’aquesta troballa i els textos del poeta són desconeguts dels lectors i invisibles a la crítica o als estudiosos. Com, per exemple, el que dóna títol al llibre (triat per en Ramon Balasch com «un leit motiv de la seva joventut immortal»):

Cant d’un cretí a una diablessa

Jo vull esbullar tes trenes,
     tes trenes d’or,
i en les ses ondes serenes
vull ofegar-hi lo meu amor…

De ta gorja alabastrina,
     gorja d’argent,
la blancor gaia, divina,
vull profanar-ne amb un bes ardent…

De tos pits, estoig puríssim,
     estoig d’amor,
vull fruir-ne el foc suavíssim,
fins que m’arborin ses flames lo cor…

i en mos braços desmaiada
     com pàl·lid llir,
ta bellesa immaculada,
com serp rastrera, jo vull marcir!…

Triadú, no l’erra, en l’article esmentat, quan fa càbales sobre el futur del poeta tan prematurament desaparegut: «Goso creure que si hagués viscut deu anys més n’hauria variat tot el registre. Hauria enllaçat, jo diria –se n’hi va anar de poc–, amb l’avantguardisme popular i espaterrador, en el fons ingenu i romèntic com la seva poesia, de l’adolescent Salvat-Papasseit», el poeta proletari (1894-1924) que, anys a venir, seria redescobert com un dels grans bastions de la poesia catalana contemporània i que, com De Mur, fou i feu un devessall productiu impressionant que, encara avui,  inesborrable perdura.

D’aquesta obra poètica, que Triadú titlla de «provisional» —en uns anys en què la poesia catalana es movia entre el neosimbolisme carnerià «fins a enllaçar amb la poesia pura de López-Picó i amb la poesia de Riba, o bé, paral·lelament, l’avantguardisme, poètic i plàstic», del mateix Salvat-Papasseit o de Torres-Garcia—, en destaca dues peces  –i hi coincidim—: «Defalliment» (p. 64), un presagi de la pròpia fi, i «Vilatana» (p. 104). Vegem-les:

Defalliment

Dintre ma cambra, malalt estic…
Un raig amic, de sol s’ajaça
     damunt mon llit…
Un vell rellotge amb veu mandrosa
     toca les cinc…
ses campanades les sento batre
com martellades dintre mon pit…

Els vidres ploren seguit… seguit…
Les flors del gerro van defallint…

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Que dolç em fóra ara el morir.


Vilatana

Oh, que és alegre lo despertar
del sant Diumenge en el poble clar!…

Pels carrers plàcids i solitaris
les veus retrunyen del vell cloquer…

Les cases semblen vells santuaris
que en la quietud
parlen de joies que ja han perdut,
d’un dolç misteri que s’ha esvaït
junt amb la nit…

L’oreig conserva la salabror
de la mar blava…
i té dels boscos el suau olor
que el pit eixampla…

Les fadrinetes més matineres
pel carrer passen
i van joioses
a missa d’alba…

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Oh quin alegre i bell despertar
per a aquell poble blanc, rialler,
arraulit vora l ‘altiu cloquer
com vol d’ocells!…

És l’època d’una poesia genuïna i popular, que encarnen Verdaguer i Maragall, Guimerà i Narcís Oller, i  la poètica del joveníssim Jaume de Mur té un gran interès «com a mirall de les tensions juvenils, de la repressió sentimental, de l’ebullició inconformista, en definitiva, d’un model anticonvencional a la recerca del seu llenguatge propi», com escriu Ramon Balasch al «Pròleg». I continua:

«Un altíssim percentatge dels seus versos fan referència a l’eterna evocació de l’amor, en termes absoluts, d’una ingenuïtat innocent i torbadora, d’una sensualitat tendra i alhora volcànica, plena d’al·lusions subreptícies que de mica en mica s’anaven destapant. Èglogues, pastorel·les, anacreòntiques, balades i sonets deixen rastres d’una voluntat de posseir dosis incommensurables de cultura des de la seva condició d’apassionat autodidacte. Són poemes d’una aparent formalitat absoluta. I només el desamor, el despit, l’enveja, la traïdoria, inoculen certes dosis de crit i desbocament.»

No gaire allunyada d’aquesta visió, Rosa Mur, editora del volum, ho constata:

«Els darrers anys de Jaume són els de l’adolescència, de l’amistat i de l’efervescència dels sentiments; tot ell encès d’amor i de desig. Molts dels seus poemes respiren un cert erotisme, molt centrat en els pits femenins. No sabem que hagués tingut cap lligam amorós, si bé pels seus escrits endevinem alguna relació trencada.»

Ho podem veure en alguns poemes, com els que segueixen:

Evocació

Amiga, avui, quan tota somrient
m’heu saludat amb mots dolços, suaus,
he vist que en vostre pit, triomfalment
hi descansava un pom de clavells blaus…

Mes heus aquí, que aquestes gaies flors
m’han desvetllat antigues recordances,
i m’han fet evocar les delectances
d’un bell instant de mos antics amors!…

I m’he sentit de cop tan enardit,
ha bategat mon cor amb tanta ufana,
a l’evocar el record d’aquell gai dia,

que m’ha vingut la temptació profana
d’estrènyer el vostre pit contra el meu pit,
fins fer morir les flors de gelosia!…

O, aquest altre sonet:

[Quan obríreu vostres llavis…]

Quan obríreu vostres llavis
per jurar- me etern amor,
vostra parla com forts glavis
vau clavar dintre mon cor.

I mon cor adolescent
com un foll impenitent
al pensar en vós s’enyora
i sempre més vos adora.

Dintre el meu jardí ha esclatat
una rosa envellutada,
mes a l’ésser abastada

les mans, ai!, m’ha fet sagnar
i amb l’ardor de la punxada
més encar l’he desitjat…

O l’ardida joventut:

Brindis guerrer

Trinquem guerrers feréstecs pel Déu de la Victòria,
     trinquem, trinquem ben alt.
Ja que els llorers coronen los nostres fronts de glòria
omplim també de joia los nostres cors aimants!
     Trinquem!
     Beguem!

Beguem, companys, beguem
que al nostre cor darem
     esplai i forces
alcem los gots ben alts
i amb himnes triomfals
cantem nostres victòries!

Cantem l’amor que enjoia nostra vida,
Cantem la lluita que esdevé en triomf,
i embriagats de goig i de follia,
a nostre pas, fem estremir lo món.
     Trinquem, trinquem!
     Gentils guerrers, beguem!

I el desamor:

Febrosenca

Després d’estimar-te tant
has hagut d’abandonar-me,
i has fugit barroerament
llançant-te en braços d’un altre
que, impúdics, et van marcint,
i que a poc a poc et maten …

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
És com una estèril flor
que per rebre la besada
del xardorós raig de sol
plàcidament es desmaia
fins confondre’s en lo llot,
pel raig de sol recremada!
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Per bé que l’autor d’Occit enyor (Premi Carles Riba, 1975) es pregunta si Jaume de Mur hauria de ser qualificat com una mena de Rimbaud català o un hereu endarrerit de l’Sturm und Drang, un deixeble del Nietzsche que Maragall propugnava o, encara, un Ausiàs sotmès al carnaval de la misèria de la vida obrera entre anarquista, catalanista i parroquial, també denuncia que els cent anys de Jaume de Mur «sepultats a la inòpia de la memòria familiar són el paradigma d’una societat que viu d’esquena als valors de la creació literària, incapaç de sorprendre’s, preguntar i anar a fons de qualsevol interrogant que no reporti beneficis immediats. Una creació literària que s’infravalora perquè es desconeix i no es té, en primer lloc, ni l’esma de conèixer-la ni, en segon lloc, en el supòsit extrem de saltar l’abisme de la pura ignorància, es trobaria en una situació d’incapacitat radical d’entendre-la i situar-la en el seu context»,

I avui, ben bé deu anys després de l’esforç editorial i de rescat que van emprendre Ramon Balasch i Rosa Mur, sabem del cert que encara hi ha inèdits desats sota el pany i la clau de la ignorància d’algun familiar que ha preferit fer oïdes sordes a la nostra petició d’alliberar aquests textos desconeguts, que haurien de ser patrimoni de la nostra literatura. I és que en el país dels cretins n’hi ha que ostenten, llastimosament, el rang de monarques.

Potser els manca una mica de la llum que assolellava la ment del jove poeta, com en un altre i darrer poema, també premonitori:

Sonatina

Oh sol! Beatífic sol,
oh sol esplendorós!…
de mi tingues condol!
llumina’m sens repòs!

Oh sol, beatífic sol
per què t’havies fos?
Per què em deixares sol,
solet amb ma tristor?

Mes ara ja has tornat,
la joia m’has portat…
sempre viuràs amb mi…

Oh sol, besa’m ben fort,
tal volta així la mort
de mi faràs fugir.

25 de maig de 1907

 

 

L’entrada de les tropes franquistes a Vic

Toni Coromina.

[Publicat a Osona.com l’1/2/2017]

Un dels primers records infantils que conservo és la sorollosa traca de petards que cada vespre de l’1 de febrer esclatava a la plaça Major de Vic en commemoració de l’entrada a la ciutat de les tropes franquistes, aleshores un tètric acte de guerra magnificat pels factòtums locals addictes a la dictadura amb el nom de «La liberación de Vich». Als meus quatre o cinc anys, el simbolisme d’aquells eixordadors petards, precedits pel so paranoic d’una sirena que recordava els avisos d’un imminent bombardeig, se m’escapava. Però tot plegat impressionava.

La matinada de l’1 de febrer de 1939 la ciutat s’havia llevat amb el soroll de tirotejos llunyans, una remor que amb el pas de les hores es va anar incrementant i aproximat al centre. Fins que a dos quarts de sis de la tarda, es van sentir unes grans explosions provinents de la destrucció d’uns quants ponts.

 

La Vanguardia Española, s’apressa a deixar clar de qui era «Vich» l’endemà de l’ocupació franquista.

Sota el comandament del general Rafael García Valiño, les tropes nacionals —altrament dit, feixistes— lluitaven frec a frec amb els soldats republicans fidels a la constitució democràtica violada pel Glorioso alzamiento militar del 18 de juliol de 1936. Per acabar de minar la moral de l’exèrcit popular, els avions franquistes, ajudats per un grup de Heinkel He-45 i un altre de Heinkel He-51, van bombardejar les posicions defensives republicanes al nord-oest de la ciutat. Va ser gràcies a aquest raid que les forces feixistes van poder entrar a Vic quan feia poc que s’havia fet fosc.

Expliquen les cròniques que, després d’un interval de silenci, es van sentir els primers crits de «Viva España» i «Viva Franco», llençats per membres de les forces mercenàries marroquines, l’avantguarda franquista que va entrar primer a la ciutat i que va aprofitar l’ocasió per saquejar algunes cases buides.

Tot i no figurar en el mapa de grans batalles decisives de la guerra civil, Vic era un objectiu estratègic per tenir aeròdrom i també per allotjar des de finals de 1937 tallers de reparació i muntatge d’avions Polikàrpov I-15, coneguts popularment amb el nom de «xatos», els avions republicans que durant la guerra havia pilotat Joan Sayós, el mític aviador i lliurepensador de Sant Quirze de Besora. Per la seva situació geogràfica allunyada de la costa i el front, Vic no havia patit fins aleshores cap bombardeig feixista. Però coincidint amb l’ofensiva contra Catalunya de finals de 1938, la ciutat va esdevenir un objectiu viable.

En el seu imprescindible llibre Quan les campanes van emmudir (editat pel Patronat d’Estudis Osonencs) —un treball que hauria de ser de lectura obligatòria als instituts de Vic—, l’historiador Josep Casanovas explica que per prevenir les conseqüències dels probables bombardejos i per fer front a la por regnant, a finals del 1937 a Vic es va constituir la Junta de Defensa, que va iniciar la construcció de refugis antiaeris. Després del rumor de possibles atacs aeris, finalment, la pluja mortífera dels avions franquistes va arribar el 21 de desembre del 1938, pocs dies abans de Nadal. A les 12 el migdia, quan la gent sortia dels seus llocs de treball per anar a dinar, sis avions Savoià-Marchetti SM.79 de la 2a Brigada Hispana van començar a sobrevolar la ciutat. Les sirenes van sonar coincidint amb la caiguda de les primeres bombes.

Ja no hi va haver temps d’anar als refugis i 50 bombes van esclatar al casc antic. El primer atac amb avions va ocasionar set morts —entre ells una nena de tretze anys— i una vintena de ferits. Altres fonts precisen que els avions van bombardejar les fàbriques, l’estació de tren i l’hospital internacional de Vic (una casa de caritat de les Germanes Carmelites de la Caritat reconvertida com a hospital per als ferits de guerra), que va rebre l’impacte d’una bomba que va foradar l’edifici.

Al cap d’unes setmanes, el 20 de gener, les sirenes van tornar a sonar, i mig minut després va començar el segon bombardeig a Vic, dut a terme per deu avions pilotats per aviadors espanyols de la 3a Esquadra de la 2a Brigada Hispana. El seu objectiu era primordialment un pont d’accés a Vic i l’estació de tren. En aquest cas també les bombes van provocar morts i ferits i van aconseguir destruir un tren. Després de bombardejar Vic, els avions feixistes van anar a abocar la seva càrrega mortífera a Manlleu. L’últim atac de la guerra va produir-se el 25 de gener de 1939, una setmana abans de l’entrada de les tropes «nacionals» a la ciutat. En els diferents atacs, les xifres oficials de morts, la majoria civils, van ser de setze, tot i que algunes fonts van incrementar el nombre de manera considerable.


Una nit de la primavera de 1977, un any i mig després de la mort del dictador, un escamot de vigatans antifranquistes va destrossar amb un mall la placa de marbre col·locada a sota l’Ajuntament, commemorativa de l’entrada a Vic de les tropes del general Franco. El soroll que va provocar la trencadissa va fer sortir de casa seva un conegut franquista que vivia a pocs metres i que va intentar perseguir, sense èxit, els autors de l’acció. L’endemà, dirigents dels partits de l’oposició democràtica van criticar el trencament argumentant que la placa triturada havia d’haver estat retirada en una cerimònia oficial, per la voluntat popular. Els autors, però, es van defensar al·legant que aquella placa havia estat col·locada amb violència i que per aquest motiu també es va retirar de forma violenta.

Amb l’objectiu de no oblidar el passat i homenatjar les víctimes del conflicte bèl·lic, l’abril del 2009 es va constituir l’anomenada Comissió per a la Memòria Històrica, un grup format per 12 persones representatives de la societat vigatana tant des de la seva condició d’historiadors com d’intel·lectuals d’altres procedències: Candi Espona, Francesc Codina, Esther Farrés, Emili Bayón, Josep Casanovas, Josep M. Claparols, Jordi Figuerola, Maite Godayol, Josep Illa Català, Carme Rubio, Antoni Pladevall i Ignasi Roviró.

En anys posteriors, l’entrada de les tropes franquistes a Vic, la nit de l’1 al 2 de febrer de 1939, ha estat recordada per ICV i per la CUP. Enguany, el 5 de febrer l’Esquerra Independentista de Vic ha organitzat un acte reivindicatiu davant la placa commemorativa col·locada al Temple Romà, en homenatge a les víctimes dels bombardejos feixistes de 1938 i 1939.

Aprofito l’oportunitat que em brinda aquesta columna per fer una proposta que potser no agradarà a tothom: recuperar la traca de l’1 de febrer, amb el toc de la sirena d’alerta antiaèria inclosa, i que cada any la població vigatana recordi un passat que no podem oblidar. És cert que la tradició de la traca la van inventar els vigatans franquistes; però amb el pas dels anys no hem de caure en l’amnèsia històrica.

Podem girar el mitjó (o la truita, ara que les metàfores relacionades amb els ous estan a l’ordre del dia). La traca no hauria de ser un símbol de la dictadura, sinó un recordatori d’un passat que no es pot amagar ni oblidar, i un homenatge als vigatans que van sofrir les conseqüències d’una guerra iniciada per l’exèrcit feixista contra la legalitat democràtica.

 

Donya Amàlia, un relat del «Retaule de pols» de Ramon Cotrina

Ramon Cotrina i Puig (Sant Joan de les abdesses, 1932), poeta, prosista, traductor i professor de català, ha publicat recentment  Retaule de pols i altres narracions (Viena Edicions, 1986, 226 pp.), disset relats escrits durant la seva joventut suara recuperats.

Talment com un retaule, que combina la pintura amb l’escultura o els relleus, aquesta obra ofereix als lectors un gran ventall d’anècdotes de la infantesa i l’adolescència de l’autor durant els anys trenta i quaranta del segle XX, i, alhora, una bona mostra de les llegendes, les rondalles i la iconografia més característiques de la fecunda vall del Ripollès que bressola la seva vila natal, Sant Joan de les Abadesses.

D’entre aquestes narracions, us n’oferim el tast, avui —perquè n’aneu fent boca—, de la breu i viscuda història «Donya Amàlia».


Donya Amàlia

Un estiu, jo devia tenir nou anys, a casa se’ls va acudir que havia d’aprendre de tocar el piano. La cosa era un xic rara. A casa no tenien pas diners per a carreres de luxe. El pare era músic, és cert, però un músic purament funcional. Vull dir un músic de diumenges, de cara a guanyar quatre rals i arrodonir-se el sou, migrat per cert, de la fàbrica.

El pare ho va decidir: cada dia a les cinc de la tarda aniria a aprendre de tocar el piano. No em venia gaire bé, però tampoc no hi vaig oposar resistència. La meva mestra seria Donya Amàlia. Sabia prou on tenia la seva sala de concerts. Era al davant de la peixateria de la Ciana. Un racó humit, fosc, cedit gratuïtament, on només hi havia un piano i una cadira. Ho sabia perquè en els vidres de la porta d’entrada i amb lletres dibuixades a mà hi havia un rètol que deia: «Amàlia La Pietra, professora de piano, teoria, pràctica i perfeccionaments».

Donya Amàlia era vella, duia uns cabells estarrufats, vestia miserablement, no tenia un ral. Però un aire de distinció en les seves paraules i en el seu gest, sí que hi era. A casa en parlaven amablement. Jo no entenia per què duia una cinta negra al coll amb una plaqueta al davant on hi havia escrit «Donya Amàlia». Em feia riure.

Un any, per la Festa Major —un dels pocs dies on a casa la taula era abundant—, la van convidar a dinar. Amb el meu germà, cruels com érem, ens vam dedicar a prendre-li

el pèl. Ella només va entendre les coses amables, poques, que li dèiem. A la tarda, quan va ésser fora, la mare ens va reptar i ens va explicar, un xic per alt, la història de Donya Amàlia. Donya Amàlia era mexicana, sembla, d’una família culta i rica. De petita ja tocava el piano i era aplaudida en cercles íntims. La seva bellesa etèria i la seva finor d’esperit li prometien un gran futur. Els pares l’enviaren a Itàlia a perfeccionar estudis. Allà va conèixer un home jove, enginyer i ben plantat. Es van enamorar. L’enginyer, però, ja era casat i en aquells temps la cosa no era gens fàcil de solucionar. Decidiren fugir. L’enginyer va trobar feina a les mines de Surroca. Aquí estarien tranquils. Les mines eren importants; fins i tot hi feren arribar el ferrocarril. Donya Amàlia era feliç. Diuen que tenia un vagó de tren exprés per a ella i que, quan hi pujava amb el seu caminar sinuós, mostrava un turmell finíssim. Vivia a cor què vols.

Però les coses bones duren poc. L’enginyer va morir sobtadament d’un atac cerebral. Com que no hi havia cap paper en regla, Donya Amàlia va quedar sola i sense dret a res. Però a ella les coses materials tampoc no li importaven gaire. l ni es va adonar que s’anava quedant en la misèria més absoluta. Ella i un pobre gosset que tenia.

Baixava cada dia, a peu, des de Surroca; pel camí collia flors i les duia al cementiri. Algú afirmava que li havia sentit dir, en el cementiri: «Gustavito, Gustavito, ya estamos aquí yo y el perrito», i que anava seguit d’una llarga explicació de tot el que li havia passat durant el dia. La misèria creixia i ja gairebé vivia de caritat. Ella, de la caritat, en deia petits obsequis. l ho agraïa en un català suau i allargassat amb deix de mexicà i d’italià. A les classes de piano, hi tenia pocs alumnes, i ella no se’n lamentava pas. Li agradava molt d’enraonar, però la gent li feia vores. Travessava el passeig com una reina destronada.

Camí de Surroca, sovint l’agafava la pluja. Ella estenia els braços i deia que si era bona per a les plantes, també ho era per a les persones. Poca gent l’estimava. Els capellaners del poble trobaven que era un càstig de Déu Nostre Senyor per haver dut una vida pecaminosa. La cosa que més els dolia era que no demanava mai res. Esperaven que fos una magdalena, però era tan orgullosa! A mi em semblava que duia un misteri dintre, un misteri que, de revelar-lo, deixaria d’ésser ella. Ara, de gran, penso en allò d’aquell amor que no cau mai…

La van trobar morta dintre la seva barraca un dia d’hivern. Com una bèstia ferida, s’havia amagat per morir. Hi ha coses que no s’ensenyen mai davant la gent.

Del PSUC del transfranquisme a la Iniciativa de 2017: per què són com són

Gabriel Borràs.

Estiu del 1979. No ha passat gaire temps després de les primeres eleccions municipals des de la mort del dictador. Un vell lluitador rep una carta datada el 5 de juliol a Troyes (França) d’un bon amic seu, que no havia trepitjat terra catalana des de feia 28 anys. Tots dos es coneixien de la militància al PSUC, de la Guerra d’Agressió contra Catalunya i de l’exili a l’Occitània; coetanis i companys d’en Numen Mestre —afusellat al Camp de la Bota amb tres companys més el febrer del 1949— i de n’Eduard Palanques —mestre tipògraf—, compartiren cel·la al «Gran Hotel», nom que s’utilitzava sorneguerament per referir-se a La Model; fou la famosa caiguda dels 80 del PSUC.

A la carta, l’amic de Troyes expressa les sensacions que li ha produït el seu retorn —breu— a Catalunya:

«Les meves impressions […] encara no estan prou madurades, però et puc dir que vaig sentir-me molt trist en veure Barcelona i els pobles de la nostra terra tan bruts. Ens han atacat per tots els costats i fins i tot al nostre amor propi. Això m’ha ferit molt i molt. Les persones que he pogut veure estan inquietes i no han retrobat la serenitat. Ens cal molt treball i tenir confiança en el futur, però les coses seran molt dures.»

La resposta a la missiva del seu amic és una extensa carta. He rumiat molt si transcriure només alguns dels paràgrafs més destacats, però m’ha estat impossible. Tota la carta és un testimoni imperdible i d’una contemporaneïtat inigualables, just ara que el règim del 78 malda per anorrear-nos com a poble per enèsima vegada. Un anorreament que compta amb la complicitat dels colons de torn, bé siguin de «l’upper Diagonal» —com els Freixenet, els Piqué, els Roca Junyent i els Almirall…—, bé siguin d’una esquerra hereva del PSUC i que prefereix la monarquia borbònica a la república catalana. Una burgesia claudicant i una esquerra que avui, sota el nom d’Iniciativa per Catalunya-Verds, són dard de la ploma d’aquesta lletra de  fa quasi 40 anys: que cadascú estableixi els paral·lelismes amb l’època actual, quan som a punt de tocar la llibertat.

Barcelona, juliol del 79

Estimat amic:

De bon antuvi he de reconèixer que la nostra correspondència s’ha anat espaiant cada cop més. Hauràs observat, també, que al llarg d’aquests últims anys les meves cartes tendeixen a comentar només temes de caire familiar i a marginar en canvi els de caràcter polític. Tot té la seva explicació, com veuràs en llegir aquesta.

La teva del 5 del corrent ha reblat el clau: tot d’una, ha fet brollar del meu cap un devessall de pensaments que pugnaven per manifestar-se d’ençà que, fa més de quatre anys, ens veiérem per darrera vegada a casa teva. Intentaré avui d’expressar-los el millor que pugui, evitant a l’ensems que s’assemblin a un sac de gemecs o a l’eterna cançó de l’enfadós… De fet, allò que pretenc és que sigui un clam, adreçat no albiro ben bé a qui ni ben bé per què. Una carta, en suma, que després d’aquest grapat d’anys que fa —vint-i-vuit, si no vaig errat— que hagueres d’exiliar-te, no pot tenir limitacions.

Dius, entre d’altres, que «hem lluitat i encara haurem de lluitar per aquest demà…» I tot seguit se m’acut preguntar quin era per ventura aquest demà els anys quaranta. I quin fou els anys cinquanta, els seixanta, els setanta…, i quin deu ser els anys vuitanta, en els quals pràcticament ja hi som. Així –que si naps, que si cols— s’han anat esmicolant, com aquell que res, quaranta anys, els millors de la nostra vida. Quaranta anys de la vida d’uns homes, tu i jo i tants d’altres, als que avui se’ns coneix –nogensmenys— amb el gloriós sobrenom de «vells lluitadors». Recordem-ho (per què no?): tu, treballant nit i dia en tasques organitzatives de rereguarda, joveníssim col·laborador que als teus pocs anys ja et feies amb els prohoms de la nostra Generalitat i els capdavanters de les organitzacions antifeixistes; anaves per feina, amb un delit i una dedicació plena inigualables. Jo, simple adolescent encara, voluntari als fronts, lluitant amb la força i la disciplina que donaven l’entusiasme i la fe en la victòria sobre el feixisme. Com tants i tants… Després, la derrota, l’èxode, els «camps», els alemanys, la Resistència, la il·lusió i alhora el desencís arran de la victòria dels Aliats, la tornada a casa, la lluita clandestina, la presó franquista —la doble presó de la 4a galeria—, els companys assassinats que donaren llurs vides per la llibertat… I sempre amb l’esguard fix en el demà, aquell demà que ara és avui. I tornem-hi.

Quaranta anys al llarg dels quals s’ha jugat —i se segueix jugant— el ser o el no ser de tots nosaltres, els catalans, val a dir de Catalunya, la nostra dissortada pàtria. I doncs què, quaranta anys més? D’aquí que cal, crec jo, desterrar aquest mot de demà i centrar-nos en l’avui, en l’ara mateix. Estic cansat, jo. Estic ben tip de tanta incúria, de tanta desídia com ens envolta. I, t’ho dic ben sincerament, gairebé fastiguejat d’haver de parlar un dia i un altre dia durant milers de dies sempre del mateix, amb idèntica cantarella: què, qui, com, quants som avui, ara mateix els catalans de soca-rel? A què podem realment aspirar els descendents dels almogàvers i dels remences? Dels segadors del 1640 i dels herois del 1714? I dels milers i milers de lluitadors de tot el segle XIX i de l’actual, del 1905-1917, 1921-1931, 1934, 1936-1939, 1945-1950 i successius?

Penso si tal vegada caldria la ploma genial i clarivident d’un Jaume Vicens i Vives —mestre malaguanyat i enyorat dels temps gloriosos i irrepetibles de l’Institut-Escola, de la Universitat, de les tasques editorials, obrint camí fins a la seva prematura mort l’any 1960— per a afegir a la seva Notícia de Catalunya –que vaig haver de traduir al castellà perquè li deixessin publicar en català!— un nou i definitiu capítol en el qual, oblidant-se de pactismes, senys i arrauxaments, ens digués quin paper hi fem en aquesta societat barroera, desmanegada i absurda d’avui els homes que, per damunt de tot, portem Catalunya a les venes. Uns mots aclaridors que ens ajudessin a suportar l’amargor que ens rosega; que ens fessin palpar el cos i saber qui som avui els catalans i on anem, o bé a on podem aspirar a anar, posar-nos dempeus (després de tants anys de genolls!) i caminar endavant amb passa ferma, no a les palpentes com ara, esmaperduts, topant una i altra vegada contra les mateixes cantonades a cada tombant de la història, corpresos davant de tanta fal·làcia i indignitat.

Hem d’arribar per ventura —em pregunto sovint— a la trista, escruixidora conclusió de què aquesta és la realitat i que no pot ser altra? És doncs a la fi veritat que la prudència ens ha fet traïdors? Si fos així, cal d’una vegada per totes que sigui dit, sense pal·liatius. I a l’ensems cal tot seguit dir PROU! Un PROU que ressoni a totes les ciutats i viles de les nostres contrades, que s’amplifiqui per valls, carenes i serralades i a les consciències dels homes i dones que encara queden en aquest país nostre disposats a foragitar l’ocupant, l’enemic ancestral de Catalunya. Que ho sentin i ho sàpiguen tots els politicastres de torn, els vividors del verbalisme, els tous i els covards de mena, els mesells i els botiflers d’ahir i d’avui, els neo-lerrouxistes, els oportunistes i els escalfa-escons, els aprofitats i els -istes de tota mena que col·laboren estretament amb l’imperialisme i avantposen els interessos personals i de partit als sagrats interessos de la nostra terra… I que ho sàpiguen els franco-feixistes d’aquesta entelèquia que anomenen España i tota la munió de tòtiles que encara els fan costat: tots han traït Catalunya¡ I l’han traït, més que ningú altre, l’alta burgesia catalana estretament lligada al poder central; els grans benestants d’aquest malaguanyat país nostre que malda per ser lliure, que han col·laborat —per acció o omissió— amb la nefasta política del franco-feixisme i amb la burgesia financera monopolista que ha integrat en el seu si l’antiga burgesia terratinent hegemònica, i manté subordinada la burgesia industrial mitjana que s’articula al voltant de la burocràcia estatal i de la burgesia imperialista nord-americana, sotmesa a l’estratègia mundials dels USA mitjançant el pacte militar i les bases. Es tracta, a través de la monarquia «reformista», de perpetuar i consolidar les fonts d’acumulació de la nova burgesia monopolista parida pel franquisme: o sigui, reformar una mica per tal que tot segueixi igual.

Aquesta burgesia catalana que s’omple la boca de fals catalanisme ha ajudat massivament a obtenir aquests resultats, ben protegits per tots els apèndixs de la reacció: els addictes als «coups de force», la casta parasitària de professionals del sabre, el funcionariat estatal i estratificat, els innombrables cossos repressius, la policia paral·lela i les velles jerarquies xucladores de l’església para-oficial que fa quatre dies saludava braç enlaire els seus protectors. Que ningú es presti a enganys. Perquè qui s’enganyi és perquè vol o perquè li convé. Tot està ben clar: res no s’amaga en el cinisme polític de l’hora actual. En aquests gairebé quatre anys de post-franquisme tothom s’ha tret la màscara. Els uns, «los de siempre»: no cal esmentar noms, estan ben presents a la memòria de tots els qui no volem de cap de les maneres oblidar; els altres, l’anomenada «oposición», peons de brega de l’imperialisme carpetovetònic que ja no saben com maniobrar i com sortir-se’n, d’aquesta mena de teranyina en la qual s’han anat embolcallant i que frenen les ànsies reivindicatives de la classe a la qual diuen defensar i dirigir.

Aquesta esquerra (?) que segueix entossudida a voler impartir des de Madrid democràcia i socialisme talment com si al centralisme franquista li hagués de succeir qualsevol altre tipus de centralisme, ni que fos el centralisme federalitzant de l’esquerra «històrica», que ha traït la classe que diu representar. Són els partits que no han volgut o no han sabut elaborar una estratègia global per a la transformació de l’estat espanyol partint, no pas d’abstraccions i apriorismes, sinó de les condicions concretes que han resultat de l’estadi franquista. Estadi que ha representat —no ho oblidéssim pas— la més profunda variació en l’estructura social d’Espanya i el més intens procés d’acumulació capitalista salvatge que coneix la història del país. Esgarrifa de veure les pallassades de certs dirigents d’aquests partits que s’anomenaven no fa gaire d’«avantguarda» de la classe treballadora i que avui són simples cooperadors de la política reaccionària d’una pseudo-democràcia a l’espanyola. Uns homes que han votat i han fet votar una Constitución netament dretana i afavoridora de l’imperialisme castellà. D’aquí l’allunyament cada cop més evident de la «vella militància». Uns homes que amb les consignes reaccionàries de la «concordia nacional», els pactes i els consensos, han anat fent deixalla de trossos cabdals del programa d’unes organitzacions senyeres, abandonant principis i dogmes bàsics de lluita i de revolucionarisme, de rebel·lió i de justícia, i que no han vacil·lat a esbandir tots els qui els podien frenar el domini sobre partits netament catalans, autòctons. Directors d’orquestra i executants que, amb el suposat «coco» de l’exèrcit com a justificació —l’exèrcit, per ara i tant, en una Espanya que és més seva que mai—, acaben essent uns pobres comparses sense talla, uns perfectes nans en una lluita de ciclops.

Aquests homes, repetim-ho, han votat descaradament una Constitución reaccionària, espanyola i espanyolista, i allò que encara és pitjor, els de casa nostra també l’han votada, conscients que nega un dels drets fonamentals de l’home: el dret a l’autodeterminació, a l’autogovern dels pobles. Sembla talment com si haguessin oblidat que la lluita de classes passa per l’alliberament de les nacions oprimides i, per tant, també hi passa la lluita per la democràcia i el socialisme. Els partits han menystingut aquest axioma i no el segueixen en la seva praxi política. El reformisme franquista ha sabut aprofitar-se molt bé d’aquests errors garrafals de l’anomenada —o suposada— oposició. Amb llurs vots, doncs, i els dels militants i simpatitzants, han institucionalitzat la Monarquia, «la España única e indivisible», l’economia de lliure mercat, la llei antiterrorista, l’Estat omnipotent i omnipresent, la repressió indiscriminada, la negació de les llengües i les cultures nacionals i, per a combe, han batejat oficialment els feixistes de demòcrates!

I Catalunya, tota ella, en mans dels sucursalistes, també atiats pel capitalisme; en mans de partits que fan el joc a un lerrouxisme mil vegades més nefast que els dels anys 20 i 30. Els grans comediants tenen noms ben concrets: cal anomenar-los? Són els qui han maldat durant vint-i-cinc anys per descatalanitzar un partit cent per cent català, fent befa contínua dels seus vells militants, sotmetent-lo a la tutela absoluta del partit amb seu a Madrid, imposant-li dia a dia, sense treva, una dependència orgànica i ideològica de caire netament imperialista. Hom enyora aquells grans homes que el crearen i l’enlairaren, i hom sent profunda tristor en pensar i en recordar els milers de companys morts a mans del feixisme per defensar les llibertats dels catalans i de tots els oprimits! Penso tot seguit en el jovent. I em pregunto: què li oferim a aquest jovent, la nostra hipotètica «force-de-frappe» de l’immediat pervindre? És que tenim per ventura una política netament catalana? Heus ací allò que podem oferir-li: un Estatut «de fireta» totalment buit de continguts, una Generalitat sense poders ni calers, un futur Parlament en mans de sucursalistes… Això sí, com ha dit algú molt encertadament, tenim un himne! I una bandera! I un President!… Símbols, però no realitats. D’ací que una bona part del jovent català conscient faci uns plantejaments radicals inequívocament de Països Catalans i d’independència perquè més val un futur incert que no pas un passat dins un museu. O un present sense sentit. Aquesta és doncs —ha de ser— la fita cabdal d’avui entre la joventut actual; recuperar l’empenta i recuperar-la ara mateix!

Has vist, dius més endavant, una ciutat bruta i desgavellada, uns companys mancats de fermesa i de serenitat… Donada la teva curta estada d’hores a casa nostra, les teves impressions són subjectives i pròpies de qui no ha viscut al país durant tants anys. Com podies pensar, emperò, que a nosaltres ens passi desapercebut aquest panorama, l’espectacle titellaire que vivim cada dia des de fa tants anys? Amb tot, «ens mantindrem —tu i tants com tu, i nosaltres— per sempre més al servei d’aquest poble»…, «i amb nova falç començarem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes». Vull creure, doncs, amic meu, intensament i fins i tot amb desesper, que els catalans som a temps de salvar allò que pugui quedar encara de digne entre nosaltres, netejar la brutícia, desterrar la negligència, alliberar la terra i fer-nos altre cop dignes fills de la pàtria bandejada. Vull creure —ho crec fermament!—- que a casa nostra encara queden homes i dones capaços d’alçar la falç i lluitar aferrissadament i acarnissadament per Catalunya.

Fins aquí tot aquell reguitzell de pensaments de què et parlava al començament i que he volgut que coneguis d’una vegada per totes. Un clam, com pots veure. Un clam per tal que a Catalunya s’aixequin amb impuls irrefrenable els homes i les dones que sentim profundament la democràcia com a camí cap al socialisme, arrelats a la terra i conscients de l’hora cabdal que ens toca viure. Que sapiguem d’una vegada per sempre crear un ampli front independentista català i d’esquerres —evidentment!— capaç d’alçar, sostenir i defensar la bandera quadribarrada i les plenes llibertats del nostre poble i foragitar, per sempre més, l’enemic de casa nostra. Esperem-ho, i que arribi ben de pressa perquè, no ho dubtéssim pas, el triomf final serà ineluctablement nostre. Malgrat tot i malgrat tots els esculls i els bastons que ens posin a les rodes. Sí, malgrat tot, els catalans som i serem, els catalans mai no serem moguts!

Unes setmanes després, el vell lluitador rep una nova carta del seu amic. Datada el 9 d’agost, hi diu que no ha tingut temps de llegir-se l’extensa carta anterior i que ho farà amb tranquil·litat. Parla de la feina i de la delicada salut de la seva dona; i acaba la missiva amb la frase següent: «Aquí et poso una fotocòpia d’una lletra d’en Gregori, car mirarem de no oblidar els nostres amics». Efectivament, un full fotocopiat amb un encapçalament que hi diu: Partit Socialista Unificat de Catalunya, Gregori López Raimundo, President.

Arreu la sorra és un llibre que va publicar Cassandra Mestre (El Llamp, 1986) en homenatge al seu germà Numen (dreta), afusellat pels franquistes el 17 de febrer de 1949. En l’espistolari d’aquest article hi surt esmentat.

La carta d’en Gregori (tot i que signa com a Gregorio), redactada en espanyol, porta data de 2 de juliol del 1979. Reprodueixo l’inici de l’escrit: «Estimado amigo y camarada Rius: con gran retraso me entregaron ayer tu carta del 22 de mayo”. Sí, «con gran retraso»,  ja ho pot ben dir: l’amic de Troyes li escriu el 22 de maig i al president del PSUC li fan arribar la carta l’1 de juliol. En la carta que li escriví a Gregorio López Raimundo li demanava que el partit fes un homenatge a la memòria d’en Numen Mestre, en Joaquim Puig i Pidemunt, en Pere Valverde i n’Àngel Carrero, afusellats pel feixisme al Camp de la Bota la nit del 16 al 17 de febrer de 1949. Així, doncs, l’any 1979 s’esqueia el trentè aniversari de llur assassinat.

Però, ai las!, la resposta d’en Gregorio no és gaire positiva:

«La forma en que se está operando el tránsito de la dictadura a la democracia, sin que haya habido una ruptura —como ocurrió en otros países de Europa al término de la guerra mundial y en Portugal con la revolución de los claveles—, hacen sin embargo difícil y complicado llevar a cabo algo tan justo como sería recordar oficialmente a los que fueron fusilados por luchar por la democracia. Actualmente las calles y plazas tienen aún, por regla general, los nombres que les pusieron los fascistas (…). A consecuencia de ello, nuestros alcaldes y concejales se orientan a sustituir los nombres que dieron los fascistas a calles y plazas por los que tenían tradicionalmente, evitando así que el cambio provoque cualquier tipo de conflicto

Imagino que el president del PSUC, en un atac de mala consciència, se n’adona que potser ha estat poc afable en la resposta i afegeix:

«Las fotografías de nuestros cuatro camaradas fusilados en febrero de 1949 se encuentran con frecuencia en los locales del P.S.U.C. de barrios y ciudades y, naturalmente, su gesta ocupa un lugar destacado en cualquier actividad (artículos, conferencias, exposiciones, etc) referida a la historia de nuestro Partido

No fou fins l’any 2001 que el ple de l’Ajuntament de Cornellà aprovà posar el nom de Numen Mestre a un carrer de la població, on havia estat secretari de les JSUC.

Sigui com sigui —i, segurament, la insistència dels companys de cel·la i va tenir molt a veure—, la certesa és que finalment el PSUC va organitzar el 24 de maig de 1980, al Palau de Congressos, un homenatge als militants que van donar la vida per la llibertat. Just catorze dies abans, el 10 de maig de 1980, el vell lluitador li respon amb una altra carta :

 

 

Estimat amic: he rebut la teva del 22 d’abril. Estic assabentat de l’homenatge que organitza el PSUC als companys assassinats pel franquisme. Penso que és una fita important haver aconseguit, després de més de trenta anys, que els actuals dirigents —vitalicis— del partit s’hagin a la fi dignat a donar la seva vènia, sens dubte amb el —com és de rigor— vist-i-plau dels mandataris madrilenys (també vitalicis).

Cal esperar —i ho desitjo fervorosament— que aquest esdeveniment no serà cap altra cosa que allò que, al meu entendre, ha de ser: un acte profundament seriós, un veritable i respectuós homenatge en memòria d’aquells companys que saberen viure, lluitar i morir amb dignitat per Catalunya i per les llibertats dels seus fills des dels rengles d’un partit que fou, durant tant de temps, un baluard a l’avantguarda de la lluita contra el feixisme (malauradament encara viu, actiu i prepotent) i que, al llarg d’aquests darrers vint-i-cinc anys —tot sigui dit, entre nosaltres, d’una vegada per totes— s’ha anat transformant en una mena d’organisme híbrid i gairebé inoperant.

Ara, tot i que pugui tal vegada semblar inoportú, no vull estar-me de dir que tinc la impressió que no has analitzat exhaustivament la carta que et vaig enviar l’estiu passat. Allí ja t’apuntava quelcom del meu pensament sobre com entenc jo que ha de ser menada a casa nostra la lluita contra l’enemic ancestral, prescindint d’apriorismes, dogmatismes i globalitzacions de caire supranacional. Hi voldria afegir, per tal que quedi ben clar entre tu i jo, que malgrat el tomb —regressiu— que darrerament s’està produint dins la mentalitat de gran part de la classe treballadora, encara tinc la mateixa fe de sempre en l’home i en els principis de llibertat i rebel·lia que han prevalgut dintre meu —i prevaldran— al llarg de la meva vida. Penso, per tant, sobretot en nom de la profunda i per a mi valuosíssima amistat i estima que ens uneix, que és manifestament necessari dir les coses pel seu nom i no amagar més el cap sota l’ala ni seguir combregant amb rodes de molí. D’aquí que vulgui aprofitar aquesta avinentesa per a proclamar la meva total independència d’interessos purament partidistes i, a l’ensems, afermar per damunt de tot la meva més absoluta fidelitat al meu poble, a la meva pàtria —i, doncs, a mi mateix— fins a l’última alenada.

He llegit els retalls de diari que m’enviares. Aquí estem força al corrent de la premsa internacional. Sovint, particularment o bé a través de l’editorial, puc llegir Le Monde, l’Express, el New York Times, etc., i revistes de gairebé mig món. De manera que d’informació no en manca. Aquí ja han sortit molts escrits sobre aquest nou monstre de la trilateral. Es dóna el cas que dos dels seus caps són del país: en Ferrer Salat i l’inefable Trias Fargas, avui conseller d’Economia. En realitat, he de dir-te que de premsa del país tan sols llegeixo l’Avui; i en tinc ben bé prou! Fa molt de temps que a casa no entra cap diari ni revista escrits en castellà, siguin de Barcelona o de Madrid. A sobre d’informar-te malament i falsejant o manipulant les notícies, vas en perill que et deformin. És la meva petita aportació personal al boicot a una premsa descaradament espanyolista i tendenciosa.

Rep una forta abraçada del teu amic de sempre.

El banquer anarquista

El mes de maig de 1922, el reconegut poeta i assagista Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935), va publicar una obra mestra inclassificable, O Banqueiro Anrquista, al número 1 de la revista Contemporánea (pp. 5-21), un relat que ell mateix definí com «faula dialèctica».

La primera traducció al català d’aquesta obra, feta per Manuel Guerrero, va ser publicada per edicions La Magrana el 1988 al número 16 de la col·lecció «Venècies» (amb una reedició en format de butxaca el 1990). Posteriorment, fou Quaderns Crema qui es feu càrrec de la mateixa versió l’any 2002 («Biblioteca Mínima», 118), que reedità, igualment,  el 2013 («Quaderns Cremma», 11) i on Manuel Guerrero incloïa els nous fragments inèdits publicats en l’edició portuguesa d’Assírio i Alvim (1999).

Aquesta és una nova traducció en català, feta per Xavier Borràs, que La Resistència ofereix de franc a tota la comunitat. Podeu descarregar-vos-la des d’aquest vincle o, ben fàcilment, fent un clic a la coberta del llibre.