«La dictadura de la incompetència», de Nan Orriols

Desencant · Manuel Solà · Oli sobre fusta · 140 x 130 cm · Any 1994

[Un article de Nan Orriols.]

La dictadura de la incompetència i, encara, de l’herència franquista

El 2008, Xavier Roig (Barcelona, 1957) va publicar La dictadura de la incompetència. El llibre, per mi excel·lent, denuncia aquesta burocràcia que patim, impossible de suportar, amb tots els personatges que són verdaders paràsits, com el president Salvador Illa, Ramon Espadaler, Sílvia Paneque, l’impresentable Pere Macias, el diputat Zaragoza, i també molts personatges d’ERC, la CUP, el PP, Sumar, Podemos, Junts, Vox…

L’il·luminat Pedro Sánchez diu que «España es una democracia plena». Això només ho pot dir un inútil o un mentider. Perquè sigui eficaç, la democràcia s’ha de renovar constantment. Sí, la monarquia dels Borbons imposada pel criminal Franco és corrupta, com el rei emèrit que ha marxat amb una fortuna a un país àrab. Cal convocar immediatament un referèndum perquè es pugui votar monarquia o república i, així, amb tot el que sigui necessari per millorar la democràcia.

La gent també tenim dret a votar per acabar amb l’herència franquista, que serveix per enriquir polítics i empresaris sense escrúpols, com tots els membres de l’Opus Dei i mesons, que controlen els grans bancs i empreses, que encara són verdaders monopolis. Espanya no és un país democràtic: és una oligarquia fonamentada en la necessitat de no tocar res, perquè volen el dret de robar intacte.

On para el Sr. Iceta? I el Sr. Moragas? I tants d’altres, protegits per una justícia que mai no condemnarà l’exministre Fernández Díaz ni Mariano Rajoy ni Felipe González ni ni ni… La llista és infinita, i a mig camí hi trobarem Duran i Lleida, José Montilla i molts d’altres. «Democracia plena», diu, i no li cau la cara de vergonya. En aquest país, Alí Babà i els quaranta lladres s’haurien d’exiliar, perquè, si no, els robarien fins i tot els calçotets.

[CÀMERA AL BOSC] «Ocells de riu»

Ocells de riu

Mireu que bonic. Si feu clic sobre la imatge, podreu escoltar el cant de cada ocell

[Redacció]

El Museu del Ter de Manlleu ha pujat a la seva pàgina web un recurs educatiu que hem trobat molt interessant i que volem compartir amb vosaltres.

Dins del seu espai «Coneix el riu» hi figura un mapa sonor amb els diferents cants dels ocells que tenen el riu com a hàbitat natural. Feu clic a la imatge per accedir-hi.

Aquest treball ha estat possible gràcies a les il·lustracions de © Toni Llobet i Martí Franch i les gravacions i àudio de © Eloïsa Matheu

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Julià de Cabrera (Osona)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Dominant amb certa arrogància les terres del Collsacabra, la serra de Cabrera té el privilegi de termenejar amb dues de les comarques més boniques del nostre país: la Garrotxa i Osona.

Pel vessant de ponent, al peu dels verticals penya-segats del santuari de la Mare de Déu de Cabrera, hi ha la parròquia de Sant Julià. La seva església és una sòlida construcció datada de l’any 1050, modificada després del terratrèmol de 1428.

L’edifici consta d’una sola nau, capçada a llevant per dos absis, en un dels quals es mantenen les característiques arcuacions cegues, lesenes llombardes i una finestra d’esqueixada. La portalada, feta amb grans dovelles, ocupa la façana principal, que mostra un òcul sota el campanar d’espadanya, que té dues llargues obertures amb arc de mig punt.

És un indret on conflueixen diversos senders, però s’hi pot accedir en automòbil per pista asfaltada. Des de Vic cal sortir per l’antiga carretera d’Olot (C-153) fins passat el km 21 i, just creuat el pont de les Perxes, cal girar a l’esquerra. Passareu pel molí de la Masallera i després per les granges, i amb 3,5 km arribareu a Sant Julià de Cabrera.

[ART] «La poètica d’un diàleg, natura – cosmos», exposició d’Assumpció Mateu a Espai Art60

[Redacció]

El passat dissabte 15 de març va tenir lloc a Espai Art60 l’inauguració de l’exposició “La poètica d’un diàleg. Natura – cosmos” de l’artista gironina Assumpció Mateu.

Adjuntem un text de la mateixa autora on ens parla de la seva obra i d’aquesta exposició:

“La meva mirada ha estat sempre lligada al meu entorn, a la natura i al paisatge. En el procés d’interioritzar aquesta realitat, he creat un paisatge interior que, a través de la metàfora, em permet transcendir l’aparença superficial per expressar molt més. Percepció. Per a mi, la pintura i qualsevol forma d’expressió artística són eines de coneixement.

En els darrers anys, la meva mirada, que quasi sempre ha estat enfocada en la natura, el paisatge, boscos i arbres, s’ha expandit cap al cosmos. Aquesta evolució reflecteix la consciència que formem part d’un tot, on tot està connectat. Utilitzo la metàfora per expressar millor les meves emocions, preocupacions i reivindicacions.

Aquesta exposició és el resultat d’un procés de recerca que connecta la mirada cap a l’entorn natural amb una perspectiva més universal. A través d’un fil interior, les diverses formes d’expressió – pintura, escultura, dibuix o poesia visual – convergeixen segons el que el tema requereix. Les meves obres són un reflex de la meva essència, dels meus dubtes, de les meves troballes i, en definitiva, de la vida mateixa.

En aquesta exposició a Espai Art 60 a Sant Joan de les Abadesses, hi podreu trobar obres relacionades amb aquests temes, de formats petits, més íntims i formats mitjans, treballades amb eines diferents, com la pintura sobre tela i sobre paper, escultures en ferro, bronze i fusta i gravats.”

  • Assumpció Mateu

[VERSOS] «De res», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

Fa un dia rúfol, per colgar cabòries
en qualsevol banc, ni els mosquits molesten
la sang de ningú. Hi vaig de bracet
amb el gat, més que res per no estar sol i
xerrar-hi un xic només, no tinc ganes
d’establir conversa avui, tinc el cel ras
ennuvolat també, i un banc solitari
preservarà la intimitat que vull
i no hauré de posar-me a xerrar
amb ningú. Amb el gat és diferent,
que si jo no parlo, ell bada, o ho fa veure,
és un murri, i sap que quan no estic
de brocs és millor fer com aquell que
sap i no sap, i qui dia passa any
empeny. Que no tot són flors i violes.
I el banc també en sap, escolta, escolta,
no cobra, a canvi li agraeixo molt
que em deixi confessar sense dir res.
Deixo de ser un home i soc literatura
d’una impredictible fugacitat.

Gabriel Salvans
A cau d’orella, 2025

L’estany d’Espolla, un fenomen de la naturalesa

Fotografia de Pere Duran del passat 13 de març · Diari de Girona

[Redacció]

Les intenses pluges de les darreres setmanes han tornat a portar aigua al que es coneix com l’Estany d’Espolla. Aquest fenomen natural va ser el tema d’un magnífic article de Xavier Borràs a La Resistència ara fa uns anys i que avui torna a ser d’actualitat. Per aquest motiu, el tornem a publicar.

[Un reportatge de Xavier Borràs.]

L’estanyol d’Espolla, el passat 16 de febrer de 2017 (foto de Xavier Borràs).

Un estany de més de trenta-tres mil metres quadrats pot ser intermitent, és a dir, avui hi ha aigua i uns dies més tard ha desaparegut? Pot nodrir-se de les aigües d’una conca i fer-les anar cap a una altra? I, encara més extraordinari: hi pot viure algun ésser viu quan deixa d’haver-hi aigua? La resposta a aquestes inquietants qüestions és afirmativa en tots els casos en l’anomenat estanyol d’Espolla (conegut popularment com la platja d’Espolla), situat entre els municipis de Fontcoberta i Porqueres, concretament en el pla de Martís-Usall —es localitza a uns 150 m a l’esquerra de la carretera de Banyoles a Esponellà, al costat de la urbanització de Melianta,

Entre la depressió on se situa l’Estany de Banyoles i la vall del riu Fluvià, al nord, es troba un pla d’uns quatre quilòmetres d’ample per sis de llarg conegut com el de Pla de Martís-Usall, que roman delimitat a l’est per Melianta i Centenys, al nord per Martís, a l’oest per Serinyà i al sud per Usall. És un pla lleugerament inclinat cap a la vall de Fluvià, i per bé que les aigües que recull vessen cap al Fluvià, també ho fan  a l’oest cap al Serinyadell i al sud cap a l’Estany de Banyoles i els torrents de la capçalera del Terri.

L’estanyol d’Espolla

Es en aquest pla on es troba el fenomen hidrogeològic més espectacular de la conca lacustre de Banyoles: l’estany de la platja d’Espolla –o estany d’Espolla–, vora Melianta (al veïnat de Fontcoberta), que comparteix les seves aigües amb els municipis de Fontcoberta i Porqueres, a gairebé 50 m sobre el nivell de l’estany de Banyoles.

Té una superfície d’uns 33.190 m² i una fondària de 4,5 m en el clot que hi ha al marge sud, que és el resultat d’antigues excavacions per aprofitar-ne el travertí (roca sedimentària calcària emprada des de l’antigor en la construcció).

L’aigua d’aquest estanyol, a través d’un canal artificial i després de travessar el pla d’Usall i Martís, es precipita en forma d’espectacular cascada de 50 m de caiguda cap al riu Fluvià, encara que segons alguns vells vilatans, aquest estany, que sempre ha sallat cap al riu Fluvià, antigament, abans de construir-hi el camp d’aviació, quan estava molt ple, tenia tres braços que vessaven cap al riu Ser.

Com funciona?

Quan, en època de pluges abundants i d’aqüífers carregats, l’aportació hidrològica provinent de l’Alta Garrotxa no pot brollar pel fons de l’estany de Banyoles, entren en funcionament les surgències o bullidors repartits pel fons carstificat de l’estany d’Espolla i els seus voltants, alguns dels quals és possible observar perquè l’aigua sobresurt del nivell de manera artesiana (bullidor dels Joncs, de Sorra, etc.) i l’estany comença a emplenar-se.

Sistema hídric d’alimentació dels estanys (font: Geocaching.com).

 

 

Un cop omplert, escola les seves aigües pel rec d’Espolla (en èpoques amb fortes pluges pot arribar a desguassar una mica més de 3 metres cúbics per segon), modelat per la mà humana, i després de travessar el pla de Martís es desploma pel Salt de Martís, d’una mica més de 60 m d’alçada, per acabar desembocant finalment al Fluvià a tocar d’Esponellà.

Els triops o tortuguetes

Cal destacar la presència del Triops cancriformis, un petit crustaci —conegut amb el nom popular de «tortugueta»— emparentat amb els trilobits fòssils, que té la particularitat que quan les aigües desapareixen els ous poden aguantar força períodes de sequera.

Es tracta d’un crustaci braquiòpode molt primitiu, ja present al Triàsic. Els seus ous són capaços de sobreviure llargs períodes de sequera, fet que li permet ocupar zones d’aigües temporals. Es tracta d’una espècie protegida.

Aquesta espècie és unisexual, és a dir, hi ha mascles i femelles, i aquestes es reprodueixen sovint per partenogènesi, és a dir, que els ous es desenvolupen sense fecundació prèvia d’un mascle. Aquests ous són llençats a l’aigua en forma de «paquet» recobert d’una matèria gelatinosa. Llavors, poden ocórrer dues coses: o bé que el mitjà en què es trobin afavoreixi la seva evolució o bé que, si arriba la sequera, la bassa es quedi sense aigua i els ous romanguin incrustats en el fang del fons, tot resistint tant la manca d’aigua com el fred. Si, passat un temps, es reuneixen les condicions adequades, aleshores els ous reemprendran un desenvolupament normal fins a fer-se adults. Cal pensar que quan Espolla sʼomple dʼaigua nʼhi pot arribar ha haver-hi més dʼun milió d’exemplars. Mesuren uns 3 centímetres i presenten una closca molt resistent, per bé que són de vida breu i a penes viuen uns 70 dies.

L’alimentació bàsica del triops és el plàncton (especialment el vegetal) de l’aigua on viuen. També ingereixen restes en descomposició i detritus, així com larves (d’amfibis, peixos o insectes).

D’altra banda, el Clot d’Espolla és també una zona important de cria d’ amfibis. N’hi ha estat trobades onze espècies, entre les que destaquen el gripauet (Pelodytes punctatus), el gripau corredor (Epidalea calamita) i el tritó jaspiat (Triturus marmoratus).

Com que es tracta d’un espai situat en un entorn humanitzat i que rep diverses pressions, especialment per l’increment del sòl agrícola —però, també, en menor mesura, per la presència d’indústries contaminants, abocaments de runes, caça, etc.—, l’ ajuntament de Fontcoberta juntament amb el Departament de Medi Ambient gestionen aquest espai com a zona humida, l’anomenada zona humida del Clot d’Espolla, que forma part de l’espai del PEIN de l’Estany de Banyoles i de l’espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120008 «Estany de Banyoles».

La singularitat del fenomen hidrogeològic és el que li ha valgut a l’Estany els valors per ser incorporat a la llista Ramsar de Zones Humides d’Importància Internacional.

Dediquem aquest report a en Tsam i na Irene, del veínat de Melianta, que ens van fer saber tothora l’estat de l’estanyol d’Espolla.

 

BIBLIOGRAFIA

BENTABOL y URETA, Horacio, Estudio sobre los lagos y manantiales de Bañolas, Espolla y San Miguel de Campmayor. Madrid, 1910.
COSTA i SAVOIA, Ernest, «Bullidors i recs intermitents d’Espolla», Muntanya,.178, 1992.