La vida en poques paraules

[Per Josep Maria Sebastian.]

Molt abans del Twitter, on tothom pot dir la seva —ara en 280 caràcters, abans en 140—, la gent era capaç de sintetitzar evidències i reflexions en una sola frase feta o en una dita. És a dir, la màxima síntesi per a dir una veritat i fer-ne reflexionar.

De mica en mica, en aquest secció, La vida en poques paraules, n’oferirem un recull —obert a la participació de tothom. Frases sobre el pas del temps, sobre els aspectes fonamentals de la vida que eren emprades freqüentement i que ara desapareixen del lèxic dels joves.


Estar carregat de raó

La raó és una paraula a la qual només cal pluralitzar-la perquè canvïi de sentit. No expressem el mateix quan diem d’algú que cerca la raó o que és un cerca raons. Quan referim que en tal o en tal està carregat de raó li mostrem cert suport als motius que l’han dut a determinada acció, opinió o actitud, bàsicament perquè es tracta d’algú que pensa o actua amb plena conformitat amb el que és veritat, amb el que és just, justificat.

La raó, en abstracte és tan inabastable com l’univers i tan profunda com el magma; les raons són més efímeres i són motiu de diferències, violència i guerres. Així, tenim:

Estar a (o amb) raons: enraonar o conversar.

Fer passar (algú) amb raons: entretenir-lo parlant, sobretot amb excuses o evasives.

Gastar raons: parlar molt i difusament.

No ficar-se en raons: no admetre conversa, no voler parlar amb algú d’alguna cosa.

Fins i tot hi ha cerca raons que s’amaguen rere la raó d’Estat.


L’última pregunta

Qüestionar-ho tot és una de les característiques dels humans. Cerquem constantment respostes cadascuna de les quals no fa sinó generar més preguntes.

Quan es diu d’algú que és a l’última pregunta vol dir que ha arribat a un punt de no retorn.

L’he escoltada referint-se a un moribunt dient: en tal o en tal és a l’ultima pregunta.  És a dir, no el darrer que veu, escolta, tasta , olora o toca. Ni tan sols el record.

Només una pregunta, l’última, ens separa del no res.


Totes les masses/maces piquen

«Totes les masses fan mal», o «Totes les maces piquen»: equival a l’anterior, amb un joc de paraules subtil entre els homònims massa (‘amb excés’) i maça (‘instrument per a picar’), una dita molt emprada que té variants fatals com «Totes les maces piquen i, si són molt grosses, maten» . Una reivindicació de l’equilibri, del tao i de les forces que igualen l’atracció i l’expansió física per aconseguir l’estabilitat.

La gent la sol usar davant els casos d’actituds extremes. Per exemple en el cas que una persona corri massa riscos i al final prengui mal, o si per la seva actitud generosa acaba arruïnat.


Cada casa és un món

Avui, tractarem la frase Cada casa és un món. Només calen cinc paraules per a aquest contundent al·legat en contra de la uniformització. Es reivindica la diversitat com un fet tan natural que dins una casa hi pot cabre tot.

Normalment, es fa servir quan en una família es viu una baralla o s’hi produeix un fet inusual. Per exemple, quan una família es barallava per una herència o pel què sigui, se solia comentar que «cada casa és un mon». Quasi sempre es feia servir per a fets negatius en alguna llar.

Un dia en Pardu, l’altre en Pere

Les Guilleries. Foto: Oriol Clavera/Diba.

[Un article de Nan Orriols.]

A les Guilleries, els més vells i rebels ens van deixant.

El passat 4 d’octubre se’n va anar en Pere de l’Espluga.

En el meu llibre Ànimes vaig escriure el drama d’en Pere i en Pardu. M’agradaria avui publicar aquesta prosa per poder-los homenatjar.

Pardu

Vaig a l’Espluga a parlar amb en Pere. Els anys passen i ni recordo l’última vegada que el vaig veure.
L’Espluga és la casa de la Guilleria que té les millors vistes del Montseny. Els de Viladrau el tenen damunt, des d’altres indrets es veu de trascantó o parcialment; l’Espluga, en canvi, el veu verge, sense pobles, majestuós. En Pere hi viu esclau de tanta bellesa i del seu bestiar que pastura prats grandiosos, i sempre acompanyat d’una munió de gossos i bestioles.

L’Espluga és passió i, com tots els sentiments que vénen d’estimar, demana sacrifici. A vegades el món d’en Pere també s’ha vist entorpat per monstres que l’han atemorit, però que sempre ha pogut vèncer.

Jo, al capvespre, mig visc mirant enlloc i puc veure què fan en aquell precís instant les ànimes que conec i que ronden escampades pels boscos en la  seva  estimada  solitud.  Puc veure en Pere com encara cada dia s’enamora de la lluna, o quan es mira el Montseny ben nevat; i com a tothom, sense entendre per què, a mi també cada dia la Guilleria m’agrada més. Puc veure les ànimes de segles i les d’avui.

Asseguts en uns buscalls ens diem coses i repassem la Gui­l1eria sencera de morts i vius, de Montdois, de guilles i cabi­rols. Parlem que tot minva, que no es veuen serps, ni escurçons; de llangardaixos, pocs, i d’orenetes, en vénen menys cada any. Em diu que a la barbacana de l’Espluga, d’una vintena de nius que hi havia anys enrere, ara només en compta cinc. Trist, em diu  que són els animals que donen vida a l’home i no a l’inrevés.M’explica que el desastre és galopant i que ell no h1 veu remei.

Ja a la fosca, finalment i com sempre, parlem d’en Pardu, el seu gos: no el pot oblidar, i ja han passat més de vint-i-cinc anys. En Pardu, sempre pendent d’en Pere,  l’ajudava a atalaiar les vaques. Les coneixia una per una i pel seu nom. Les recollia, les portava al corral i fins i tot les comptava. Corria escapat a buscar les que faltaven quan no li sortien els comptes. Acabada la feina, en Pardu s’asseia al costat d’en Pere, immensament feliç de viure a l’Espluga. Quan en Pere anava a mercat a Vic, en Pardu quedava amo de tot. «Pardu cuida que no s’escampin!», li deia en Pere.

Amb el temps ja no es podia entendre el miracle de l’Es­pluga sense en Pardu. En Pere era tan feliç amb el seu com­pany que quan ens trobàvem, i abans de saludar-lo, jo li feia: «Pere, què fa en Pardu?». A l’Espluga, els gossos bordissencs se’l miraven amb gelosia i ell treia pit, orgullós de les seves res­ponsabilitats.

Un mal dia, en Pere va arribar a l’Espluga amb dos cadells que li van regalar  a Folgueroles.  Eren de raça pura i li van assegurar que es farien molt grossos, i que un cop ja fets, no suposaven  cap  perill.  També, sense enganyar-lo,  li digueren que eren gossos només de lluïment i que no servien per a res. En Pere, va decidir criar-los com tantes vegades ho havia fet amb altres animalons.

Però l’arribada dels cadells tant lluïts, no va agradar gens a en Pardu. En Pere vivia mig emboirat i, encegat,  anava acaronant aquells gossos babaus que, ignorants de tot,revoltaven l’Espluga. Amb tot, en Pardu encara comptava vaques i recollia  ell sol el ramat. El Montseny i els bordissencs, miraven en Pere amb tristesa i planyien en Pardu.

Un dia, explica en Pere,en Pardu em va avisar. Em va mirar fixament i amb la pota em va tocar la cama. I això ho va fer molts dies seguits. Es notava que a en Pardu li costava més de recollir el ramat, i en Pardu es va quedar quiet. En Pere el va escridassar. Els bordissencs no es podien creure el que veien: en Pardu palplantat, i en Pere cridant amb mal tot i amenaces, mirant-se en Pardu amb fúria.

Finalment en Pardu va córrer cap a les vaques que pasturaven enmig del prat, es va aturar, se les va mirar una a una, encara les va comptar i, al trot, va encarar el camí de Sant Sadurní d’Osormort.

Va semblar com si les Guilleries paressin per uns instants de viure. El Montseny va tancar els ulls en el mateix instant que en Pere els va obrir i es va adonar del que passava. Prou que va cridar «Pardu, Pardu, vine aquí, torna!». I li demanava perdó sense parar. «Pardu!» Eren crits de llàgrimes sense veu, que encara ressonen cada dia, avui també, per les cin­gleres de Sant Llorenç.

En Pere va buscar en Pardu per tota la Guilleria, va preguntar a les masies, a veïns i coneguts, va regirar els caus més amagats. Una setmana sencera sense parar ni un instant: ho va córrer tot. Finalment va tornar a l’Espluga abatut.

S’ha fet de nit i hem passat hores junts. Quedem per tornar-nos a trobar. Amb en Pere podríem parlar hores i dies, i encara no en tindríem prou.

En dir-li adéu, veig  dins del portal de l’Espluga un gos molt  vell que amb  prou feines pot caminar. Cec i sord del tot. En Pere m’explica que ja fa anys que no surt del portal i que ell l’acompanya cada dia perquè pugui trobar  l’aigua  i  el menjar.

Li pregunto per què no el sacrifica i li estalviaria sofriment. «De cap manera!», em respon. S’estarà aquí fins que la natura vulgui i tot faci el seu curs. En Pere se’l mira amb una bondat de penitència.

— Però, quants anys deu tenir?
— Molts —em contesta—. És fill d’en Pardu.

Vaig anar a l’enterrament d’en Pere Torras (1937-2017) al Santuari de la Gleva i vaig sortir escapat de l’església; el cert és que vaig veure amb claredat que ni en Pere ni en Pardu no hi eren.

En el recordatori s’hi podia llegir:

Era un home.
Un home amb idees fermes.
Un home a vegades de punys.
Un home sovint d’esperit rebel.
Un home que vivia d’il·lusions, de castells de sorra.
Un home que estimava la costa i vivia a la muntanya.
Un home contradictori.
Un home, i a vegades ni tan sols homes, sols un «un».
Ara, aquest un, la seva individualitat ja no existeix.
Però ens queda el seu propi pont de mar blava que ens va construir per a nosaltres.

L’escrit, sense signatura, podria ser d’en Pere. Ell tenia llibretes amagades, ja no les podrem llegir perquè els humans d’avui ja no les podrem entendre.

L’home i els seus límits. La capacitat de causar dolor

Duelo a garrotazos, de Francisco de Goya (1819).

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Des dels principis de la humanitat fins els nostres dies si hi ha un límit que el Sapiens s’ha entestat a depassar ha estat el de la pràctica de la crueltat. Hi ha crueltat extrema en la història, en les religions, en l’art, en la política, en la convivència, en determinades pràctiques sexuals o en les lleis. Cada vegada que veig el quadre de Goya Duelo a garrotazos tinc calfreds per la crueltat que hi reflecteix. I no cal parlar del martirologi cristià, un recull de pornografia per satisfer el sàdic més exigent. És obvi que en el mon no hi ha prou paper per a fer un recull de tots els fets cruels de la història de la humanitat.

Però, els dogmes han estat sempre els impulsors de les pitjors salvatjades i la llista, també, seria inacabable. Una d’aquestes barbaritats van ser les condicions de vida dels penals de la Guaiana francesa entre l’any 1852 —quan fou inaugurada per Napoleó III en part per buidar les presons franceses, sobresaturades després de l’abolició de la pena de galeres l’any 1748, i en part per enviar-hi els seus enemics polítics, els republicans que s’oposaven a la seva coronació com a emperador—, i l’any 1946, que va ser clausurat i els presoners repatriats.

Literatura i cinema

En la meva adolescència a Campdevànol, l’any 1969 no hi havia cap casa on no hi hagués almenys un llibre, Papillon, en el qual un suposat ex reclús fugat, Henri Charriere, va obtenir un èxit de vendes notable tot explicant les condicions de vida del penal de l’Illa del Diable i la seva fuga. El fet que el llibre fos a totes les cases era perquè la Caixa de Girona, l’única entitat bancària del poble, el regalava a tots els clients, és a dir, a tothom. L’any 1973 el director Franklin S, Shaffner va fer una pel·lícula sobre la novel·la. Aquest director sol passar desapercebut, potser pel seu nom impronunciable, i és el responsable de pel·lícules tan interessants com El senyor de la guerra o la primera versió d’El planeta dels simis.

Tràiler oficial de Papillon (1978), amb Dustin Hoffman i Steve McQueen.

Inaccessibilitat

La realitat, com sempre, supera la ficció i la crueltat com van ser tractats els presoners confinats va ser extrema i es practicava, ni més ni menys, que en nom de la justícia. A banda de les històries si fa no fa novel·lades, en van deixar constància els testimonis del cèlebre capità de l’exèrcit francès, Alfred Dreyfus, que hi va ser entre 1895 i 1899, o el de Renè Belbenoit, autor de La guillotina freda, que fins i tot va ser censurat pel govern francès per criticar el duríssim règim de les illes de la costa de la Guaiana.

En els gairebé cent anys que va funcionar «l’Illa del diable» —una de les tres illes que formen l’arxipèlag de la Salvació— hi van passar 80.000 presoners. Els condemnats baixaven encadenats dels vaixells procedents de França a una illa de 14 hectàrees d’on només se’n podia fugir a través de l’Atlàntic, ple de taurons, o travessant una selva perillosa i inhòspita en la qual es diu que hi vivia una tribu violenta que encara practicava el canibalisme. El clima tropical, els mosquits, les malalties i els maltractaments van fer que fossin pocs els qui  en va poder tornar. Abandonats en un cul de món, havien de picar pedra, dormir poc en qualsevol racó, menjar el mínim i rebre càstigs i maltractaments continus per part dels seus carcellers. No calia ser un assassí en sèrie per anar a parar en aquell infern. Qualsevol jutge podia condemnar al confinament a l’illa a un petit delinqüent, a un assassí o a un contrincant polític. Entre la guillotina i l’Illa del Diable no se sabia què podia ser pitjor. Qualsevol infracció del draconià reglament penitenciari mereixia ser enviat a la cel·la de càstig on es tancava el reu a les fosques i amb fang fins als genolls. Pocs en sobrevivien. El penal va funcionar fins l’any 1946, quan va ser clausurat per suposades raons humanitàries. 

Guantánamo

La badia de Guantánamo és un indret de l’illa de Cuba a la província de Guantánamo, controlat pels Estats Units. Des de la dècada dels anys setanta del segle passat, la base de Guantánamo, a Cuba, havia servit com a camp de detenció. Inicialment s’utilitzava per allotjar-hi refugiats cubans i haitians interceptats en alta mar. Aquest ús, però, va ser declarat anticonstitucional el juny de 1993, motiu pel qual els refugiats foren alliberats.

El centre de detenció de Guántanamo l’any 2022. Foto: Shane T. McCoy, US Navy.

Actualment es pot fer un paral·lelisme semblant al de la Guaiana amb la presó d’alta seguretat de Guantánamo, que funciona des de l’any 2002 per a sospitosos de terrorisme. Hi ha tancada gent de molts països, alguns de molt llunyans, on no tenen dret a defensa ni a l’habeas corpus. Tots hem vist com son tractats pels carcellers i pels militars que hi ha a la base penal nord-americana. Hi ha gent que encara ni tan sols sap perquè hi és, i la cosa continua cap a pitjor. Rere aquest actualíssim exemple de crueltat hi ha religió, territori i economia en forma de dogmes.

La contracultura dels anys setanta i vuitanta a la Catalunya de terra endins

La Coordinador de Jovent Moderat i Conservador d’Osona a Montserrat. Foto: Marcel·lí Parés.

[Un article de Toni Coromina.]

La contracultura americana, impulsada pels escriptors de la generació beat i els primers hippies, va néixer a mitjan anys seixanta del segle passat en un context molt particular caracteritzat pel rebuig als valors socials i les maneres d’entendre la vida en aquell país, mentre que aquí, a Catalunya —amb una situació politicosocial i uns costums molt diferents— les seqüeles i la seva influència directa van arribar a començaments dels setanta, encara que amb uns altres fonaments ambientals, històrics i d’entorn cultural.

A Catalunya, aquells dies va germinar una joventut contestatària cansada de la repressió política, religiosa, educativa i de costums. Però tot i tenir uns certs lligams amb els anarquistes de la restaurada CNT, els contraculturals no estaven adscrits a cap organització determinada, encara que també hi havia molts joves que aquells dies es van rebel·lar contra el sistema des d’organitzacions socials i partits polítics clandestins. Però, amb més rauxa o més seny, uns i altres eren contestataris i la transversalitat de la seva rebel·lia sovint era difusa. Tot hi haver-hi diferències formals (els primers eren més antiautoritaris i els segons estaven més lligats a l’ortodòxia i a la disciplina de les seves organitzacions) la joventut rebel de l’època, a banda del canvi polític inherent a l’agonia del franquisme, es va trobar amb un canvi de costums que va afectar tothom. Alguns dels factors determinants van ser la música anglosaxona, la psicodèlia, l’onada de llibertat sexual, les filosofies orientals i la contestació espontània promoguda pels joves rebels nord-americans que s’oposaven a la guerra del Vietnam, sense oblidar els efectes i el ressò del Maig francès de l’any 1968, o la pròpia iniciativa juvenil que vol saltar barreres quan se li coarta la llibertat d’expressar-se o d’actuar sense traves.

Excursió a Montserrat. Foto: Marcel·lí Parés.

La dècada dels setanta es va encetar amb la separació dels Beatles, però a casa nostra va començar d’arribar una allau inesgotable de música anglosaxona. Durant els primers anys va tenir una importància cabdal la influència hippy i contracultural, l’herència dels propis Beatles, el rithm & blues dels Rolling Stones, el rock contundent i elegant de Creadence Clearwater Revival, l’alegria dels grups psicodèlics de Califòrnia, la poètica de Bob Dylan i Donovan, la potència elèctrica de Jimi Hendrix, les propostes del rei del blues blanc John Mayall, les aportacions novedoses de Pink Floyd i King Crimson, a més de les cançons d’una inesgotable llista de grups i músics que podria omplir pàgines i pàgines d’una enciclopèdia musical: Frank Zappa, Cream, Jethro Tull, Santana, Eric Clapton, Genesis, Johnny Winter, James Brown, Peter Green, Jeff Beck, Janis Joplin, Roxy Music, Canned Heat, Neil Young, Jim Morrison… Els grups estatals que es van escoltar més a l’època eren Smash, La Banda Trapera del Río, Leño, Coz, Triana, Gualberto, El Gran Wyoming, Ramoncín…

A la meitat de la dècada, el juliol de 1975, es va celebrar la primera edició del festival Canet-Rock. Tal com anunciava el cartell promocional, van ser «12 hores de música i follia». El festival es va convertir en l’esdeveniment més important en l’ona contracultural que s’ha pogut veure mai a Catalunya. Prop de 30.000 joves hi van assistir carregats amb motxilles i sacs de dormir. Entre els grups presents hi havia Pau Riba, Lole y Manuel, Barcelona Traction, Jordi Sabatés, Gualberto, Fusion i Iceberg.

Inauguració del bar La Mosca, a Folgureoles, l’any 1977. Foto: Josep Maria Montaner.

Durant aquella dècada, els joves acostumaven a freqüentar bars musicals. Qui signa aquest escrit es va foguejar al mític local can Grapes, a Taradell, on ens vam congregar regularment la majoria de joves contraculturals i ‘rockers’ de la Plana de Vic. Altres bars semblants van ser El Mugró de Vic i, més tard, La Mosca de Folgueroles. Mentrestant, a la capital catalana els més contraculturals solien visitar el Zeleste, La Enagua i el bar London.

Malgrat la uniformitat general, a Vic, on jo vaig viure el moviment contracultural,  sempre hi havia hagut esperits lliures, personatges solitaris que anaven al seu pedal, bohemis, ciutadans extravagants i excèntrics, heterodoxos i gent que s’apartava dels arquetips lligats a la normalitat, que per la seva originalitat van marcar les vides d’alguns vigatans que, anys després, vam esdevenir joves contraculturals, un nom que alguns sectors de l’esquerra organitzada en partits associaven —de vegades malèvolament— al fet d’anar contra la cultura, quan, en realitat, érem contraris a la “cultura oficial” i promovíem una cultura alternativa.

Durant les dècades dels setanta i dels vuitanta, els contraculturals vigatans teníem el quarter general al Cafè Vic. Amb 150 anys d’història va ser un dels establiments públics amb més solera de la ciutat, fins que va tancar les portes, l’any 2000, coincidint amb l’arribada del segle XXI. Des de la segona meitat del segle XIX (quan es deia Cafè del Centre),  sempre va ser un lloc de trobada de parroquians majoritàriament republicans que hi anaven a fer el vermut i el cafè, i a jugar a la botifarra o al dòmino. Però de mica en mica, la colla de nois peluts i noies amb faldilles llargues estampades i cabàs a l’espatlla es va anar incrementant. La majoria de joves de la primera fornada d’assidus del Cafè Vic havíem nascut durant la dècada dels cinquanta i vam començar a freqüentar el local pels voltants de 1972. A finals dels setanta i principis dels vuitanta  s’hi van anar incorporant colles de nois i noies que tenien entre 5 i 10 anys menys que l’aplec de místics, pòtols o contraculturals més grans. Uns i altres van acabar conformant el peculiar paisatge del Cafè Vic en el seu màxim esplendor.

Les gernmanes Llopis a l’Índia l’any 1982. Arxiu de Toni Coromina.

Els primers mesos vam començar a fumar algun porro de manera discreta; quan la Rosita (la fantàstica mestressa del local) preguntava què era allò que fumaven i que feia una olor tan especial, els joves responíem que era «tabac holandès embolicat amb paper de fumar». Al cap d’un any, però, la propietària es va adonar que fumàvem haixix i marihuana i els ‘fumetes’ vam passar a embolicar els porros al carrer.

L’amic Jordi Casadevall, membre de la Coral Vajillas i de l’Esbart Recreatiu Palafox, recorda així el Cafè Vic: «Era un local una mica deixat, però ens hi trobàvem com a casa. Hi havia gent molt diversa: avis de tota la vida, gent de la faràndula en general i persones amb ànsies de noves experiències psicotròpiques, espirituals o vivencials. Alguns van acabar integrant-se a la comunitat gnòstica dels Rosacreu, altres es van fer budistes i uns de més enllà, anarquistes. I alguns, també, es van quedar pel camí. A les taules tant es podia parlar de Kafka com dels llibres de Carlos Castaneda, o muntar viatges iniciàtics. I als estius organitzàvem excursions al riu, on anàvem a banyar-nos en pilotes (si era de nit, assaltàvem alguna piscina). No érem pas tots de la mateixa colla, però en algunes iniciatives s’hi afegien joves d’altres tendències. Quan a Vic passava alguna cosa que provocava la rialla general (i també alguna emprenyada particular), la gent del carrer solia dir “això segur que ho han fet els del Cafè Vic”.»

Un dels trets més característics d’aquella generació era la tendència a voler viure en cases de pagès (alguns ho van aconseguir) i les ganes de viatjar cap a Orient, a remolc de les influències del budisme i de l’hinduisme, doctrines que van penetrar, sobretot, a través del llibre Sidharta, d’Herman Hesse, les influències de la contracultura americana o els popes de la generació beat. Per la proximitat amb el Marroc, alguns dels pòtols del Cafè Vic van anar (entre el 1972 i 1975) a Xauen i a Marràqueix. Altres van viatjar a Mèxic o Eïvissa. I algunes noies van optar per instal·lar-se una temporada a Mojácar.

Cartell electoral de 1982 de Josefina Premanyer i Martiné. Arxiu de Toni Coromina.

El primer de la colla que va fer un viatge iniciàtic com cal va ser el folguerolenc Cinto Torrents (avui professor de la Universitat de Vic) que, durant sis mesos, l’any 1975, va seguir amb un seu cosí la ruta d’Orient, per terra, des de Vic a Katmandú, passant per Turquia, Iran, Afganistan, Pakistan, Índia, Ceilan i Nepal. En aquella època no hi havia guerres a l’Orient Mitjà i el camí, tot i tenir dificultats, no presentava els perills actuals. El mateix Torrents, en anys posteriors va viatjar a Mèxic, Ruanda, el Salvador, Argentina, Paraguai i Brasil. Després d’ell, una bona colla de joves vam viatjar a l’Índia.

Tot plegat va coincidir amb l’època de les primeres plantacions casolanes de marihuana i les primeres experiències psicodèliques amb LSD, els famosos trips, uns viatges a l’interior de la ment que es podien fer sense moure’s d’un pis o d’una casa de pagès. Tanmateix, en més d’una ocasió, grups de joves desfilaven pels carrers de Vic en comitiva (fins i tot pel davant del quarter de la Guàrdia Civil), carregats amb mantes de colors i amb les cares pintades, en direcció a la font dels Frares o a la roureda del Cantarell, a compartir els seus viatges al·lucinògens provocats per l’LSD.

A més del Cafè Vic, molts de nosaltres també freqüentàvem l’Snack de la Plaça, un establiment que va anar paral·lel amb la història política democràtica de la dècada dels anys setanta i vuitanta, on van confluir gent de totes les tendències. A les apassionades tertúlies quotidianes, militants socialistes i comunistes debatien amb autogestionaris i nacionalistes radicals; hi havia convergents que se les tenien amb republicans; escèptics que polemitzaven amb pacifistes i objectors de consciència; sindicalistes que recriminaven als membres de l’Assemblea de Catalunya les seves tendències interclassistes; o contraculturals que rivalitzaven amb els intel·lectuals per veure qui la deia més grossa.

L’abril de 1976, mesos després de la mort del dictador, en el context de les festes populars de sant Jordi, l’Assemblea de Catalunya va organitzar una trobada festiva i reivindicativa al  Gurri Xic, que va comptar amb la presència d’una vintena de joves de contraculturals. L’acte va desembocar en un enfrontament pacífic amb els dirigents de l’Assemblea de Catalunya. Els contres, que érem antifranquistes, però també criticàvem l’autoritarisme i el pactisme del partits democràtics organitzats, vam interrompre un parlament de Rafael Ribó, armats amb tambors i instruments musicals; portàvem màscares a la cara i exhibíem caricatures gegants de personatges de còmic, a més de dues pancartes. L’una deia: «Ni pactes ni hòsties», un text que va ser replicat per Ribó amb la frase: «Estem pel pacte perquè no volem rebre més hòsties!»; l’altra pancarta proclamava: «La revolució per etapes és el coitus interruptus del proletariat». Aquesta acció va ser la primera d’una colla d’actes protagonitzats pels antiautoritaris osonencs, amb l’objectiu de palesar les contradiccions de l’oposició oficialista al règim posfranquista..

Miquel Pérez, un dels protagonistes de l’enfrontament del Gurri Xic i integrant de la colla que va interrompre l’acte de l’Assemblea de Catalunya, explica que ell sempre havia estat molt polititzat, però que no li agradaven els partits: «Això que haguessis de creure i fer bondat, no em feia el pes. Després de tastar la llibertat, descobrir noves actituds i viure experiències psicodèliques, algunes coses ja no ens les crèiem. No combregàvem amb cap organització i ens miràvem les coses una mica des de la distància. Els polititzats eren un referent de proximitat i amb ells teníem en comú la contestació contra l’aberració de la dictadura. Els que des dels partits lluitaven amb les armes de la disciplina i el dogmatisme exercien una contestació purament intel·lectual, però en la forma eren molt acadèmics, amb molts arquetips semblants als de les escoles religioses. Nosaltres vèiem els polítics tradicionals com uns seguidors de consignes: “això és blanc, això és negre; això és bo i això és dolent”. Nosaltres hi posàvem una mica més de dubte i érem iconoclastes. Vam anar al Gurri Xic amb ganes de provocar i passar-nos-ho bé. Va resultar ser una forma de contestació imaginativa que se sortia del que ells tenien previst. Bàsicament, però, l’objectiu era divertir-nos. D’altra banda, dins dels partits polítics també hi havia molta gent que s’ho volia passar bé i que hi era, entre altres motius polítics, per lligar i relacionar-se».

A la tardor d’aquell mateix any, durant la presentació a la llibreria La Tralla del llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya, a càrrec de Jordi Pujol (abans de convertir-se en president de la Generalitat), un contracultural es va plantar davant d’ell, a un metre de distància, i va estar durant gairebé 40 minuts assenyalant-lo, immòbil, amb el dit índex. Però de la mateixa manera que aquest jove, que portava el cap rapat, va aguantar tota l’estona sense immutar-se, el mateix va fer Jordi Pujol, que va pronunciar la seva conferència impertorbable, com si el contracultural no hi fos. Aquesta acció va merèixer moltes crítiques per part dels militants de les organitzacions polítiques.

Els mesos anteriors i posteriors a la mort de Franco, molts dels nois contraculturals de Vic vam ser cridats a files. Davant l’evidència que cap de nosaltres no tenia cap ganes de fer el servei militar, però tampoc de complir les duríssimes penes que havien de suportar els objectors de consciència, vam optar per al·legar malalties inexistents per lliurar-nos de la mili, després d’assessorar-nos amb els corresponents especialistes mèdics en les diferents dolences. La majoria (prop d’una vintena) vam al·legar depressió i altres disfuncions mentals o neurològiques (esquizofrènia i epilèpsia). Els uns ho van fer abans d’anar al campament i altres al moment d’incorporar-se a files. N’hi va haver que van muntar espectaculars numerets, com enfilar-se a dalt d’un arbre i negar-se a baixar. Altres es pixaven al llit. Un músic destinat a Còrdova, per exemple, es va passar deu dies amb un auricular enganxat a l’orella; i quan els militars li demanaven què feia, ell contestava que escoltava Ràdio Andorra. També hi van haver casos curiosos: dos reclutes que volien acabar la mili per la via ràpida, van fer tan bé el seu paper que van tenir la mala sort d’haver d’estar dos o tres mesos internats a les dependències psiquiàtriques d’un hospital militar perquè els metges de l’exèrcit els volien ajudar. D’altra banda, els reclutes que suposadament patíem depressió, tampoc no havíem de fer massa comèdia, donades les circumstàncies i l’ambient tan deplorable d’un quarter militar.

Altres reclutes van al·legar que eren estrets de pit, que tenien els peus massa plans o massa corbats (com en el cas d’un dels millors escaladors de Vic, que se’n va lliurar per aquest motiu). També hi va haver gent que sense patir cap disfunció visual va al·legar vista maligna i es va posar unes ulleres molt graduades. Per sort, però, la pràctica totalitat dels que vam fingir malalties (prop d’una quarantena) vam ser declarats inútils per un tribunal militar. I ja se sap que els tribunals militars no s’equivoquen mai i sempre tenen la raó. L’elevada proporció de vigatans declarats inútils va portar alguns metges castrenses que visitaven els reclutes a exclamar en més d’una ocasió: «¡Vaya otro de Vic!». Hi ha qui afirma que l’exèrcit va acabar diagnosticant una nova malaltia: «El síndrome de Vic».

Dos dies abans del Mercat del Ram de 1976 es va inaugurar al Passeig l’estand oficial de l’Ajuntament. L’acte, que se celebrava al vespre amb tota la pompa del món i la presència de guàrdies municipals vestits de gran gala, es va iniciar amb la presentació de les pubilles i després hi van haver els discursos habituals de les autoritats. Mentre l’alcalde Sadurní feia el seu parlament, es va començar a desconcentrar quan va sentir el dringar d’unes monedes que anaven caient al seu costat. Al final, un membre de la policia municipal va descobrir que les monedes (peces de pesseta) les llençaven alguns joves de la colla del Cafè Vic. Acabat l’acte, la policia municipal va identificar tres dels bromistes emprenyadors —entre ells, un servidor— que  vam ser castigats, per ordre de l’alcalde, a passar quatre tardes de diumenge a les dependències de l’Ajuntament, en qualitat de semi-detenció. El càstig, però, ens va fer molt feliços als tres borinots, ja que a l’hora de pagar la penitència ens vam dedicar a jugar al parxís a l’Ajuntament i a fer-nos uns espectaculars tips de riure. Veient que ens ho passaven tan bé, els municipals ens van aixecar el càstig el segon diumenge de compliment de la sanció.

Els contraculturals d’inspiració àcrata van protagonitzar algunes anècdotes durant les celebracions dels primers mítings polítics organitzats a Vic als inicis de l’anomenada «transició». La presència del grup en aquesta mena d’actes polítics pretenia posar en evidència la conducta domesticada i submisa als líders per part dels militants i simpatitzants dels partits. Així, el febrer del 1977, van presentar-se al míting que havia organitzat ERC al Cinema Vigatà, vestits amb americana i corbata, ben clenxinats i amb un braçalet amb la bandera catalana al braç. Però la seva presència a les butaques va durar poc, ja que mentre un orador republicà, Eduard Sánchez, vingut expressament de Barcelona va iniciar el seu parlament, la desena de bromistes van esclatar a riure i van ser immediatament expulsats.

El maig de 1977, un grup de militants joves dels partits d’esquerres i els contraculturals que havien estat expulsats del míting d’ERC es van presentar al que Alianza Popular (el partit dretà de Manuel Fraga) feia al pavelló municipal, amb ganes de boicotejar-lo. En total, els joves contraris a l’acte érem una quarantena. El públic estava format per un miler de simpatitzants de dretes, molts d’ells alcaldes i regidors franquistes o antics dirigents del Movimiento. Només d’arribar, Mortadelo i Filemón, els mítics agents de la secreta, es van asseure darrere dels intrusos per controlar-los. A resultes de la dura intervenció del nombrós servei d’ordre, ben aviat van començar els incidents, amb empentes i insults; fins i tot hi va haver un tret de pistola (ningú va saber si era de salva o no) disparat per un sicari de l’organització. El servei d’ordre també va ruixar amb un esprai els ulls d’un noi que s’oposava a la ideologia dels reunits. Els incidents a fora del pavelló es van multiplicar i hi va haver amenaces contra els periodistes que cobrien l’acte. Finalment, el míting va quedar interromput.

El mes d’agost, un acte protagonitzat per dos contres al Seminari de Vic, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, va portar molta cua. Els músics de la Banda Puig van fer un passant pels passadissos i el pati del recinte, seguits d’una comitiva d’uns quants joves, alguns dels quals anaven guarnits amb una samarreta que portava la inscripció «Poble català, posa’t a follar!», en referència a l’eslògan de la Marxa de la Llibertat que deia «Poble català, posa’t a caminar!». Un grup de feministes radicals presents a la Universitat d’Estiu van recriminar el text de la samarreta, que van trobar ofensiva. Després hi va haver un acalorat debat entre feministes i contraculturals que va acabar amb les feministes acusant els contraculturals de «fal·lòcrates’».

El grup La Troca en una representació de Don Juan Tenorio el 1981. Foto: Josep Maria Montaner.

Tanmateix, el fet més característic i destacat del moviment contracultural vigatà i osonenc va ser la seva fecunda i frenètica activitat lúdica, i «cultural», en forma de happenings i performances, l’edició de revistes, l’organització de desenes de concerts, l’organització de proves esportives desenfadades —com el Periple Pantaner de Sau—, la representació d’obres de teatre sota el nom de Grup de Treatre Trilingüe La Troca, que sense pretendre fer teatre convencional ni tenir cap pretensió de passar a la posteritat o d’assolir la glòria teatral, va omplir patis de butaques, amb l’objectiu únic de divertir-se i divertir els espectadors. En les diferents facetes i formats, la colla de contraculturals es va aixoplugar sota diferents organitzacions fantasmes o paraigües absurds: Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona, Esbart Recreatiu Palafox, Astilleros del Ter, Club dels Imbècils, Federació de Fracassats del Baix Ripollès…

A partir de la segona meitat dels vuitanta, l’activitat d’aquells joves va anar minvant, coincidint amb la formació de parelles estables i la tendència a suplir el marc de les colles per uns altres paràmetres de convivència. Aleshores, les seves facècies es van veure desplaçades en benefici de l’afició a la música, els bars musicals i les festes privades més reduïdes.

Nan Orriols exposa la seva obra pictòrica a la galeria El Carme de Vic i el llibre «Indi. Estampes i aforismes»

A l’exposició a la galeria El Carme de Vic s’hi veurà l’obra pictòrica recent de Nan Orriols.

La presentació, a càrrec de Pilarín Bayés, serà el pròxim divendres 1 de desembre a dos quarts de vuit del vespre, a la galeria El Carme de Vic

[Un reportatge de Xavier Borràs. Vídeos: Xavier Borràs / Fotos: Xavier Borràs i Gabriel Salvans.]

Joan Orriols (Vic, 1945), conegut com Nan Orriols, arrelat a les Guilleries i a Sant Joan de les Abadesses, escriu i pinta.

De la seva dèria com a escriptor en donen compte, fins ara, quatre llibres, el darrer dels quals, Pintallavis, és una incursió literària que va iniciar l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries) i Ocells petits (poesia), tots quatre sota el segell de Viena Edicions.

Ara ens sorprèn, novament, amb una exposició de dibuixos i pintures de gran format i amb el llibre Indi. Estampes i aforismes —editat per la galeria El Carme, amb disseny i gràfica de Jordi Canelles—, un homenatge a la seva gossa llop Indi, que, al llarg de 68 fulls i 30 làmines a color, tracta de narrar que potser, en aquest món cada cop més urbanitzat, «només ens salva la natura».

El passat 27 d’octubre, per al grups d’amics, amigues i col·laboradors que, per fas o per nefàs, l’han ajudat i donat suport en aquest nova aventura, va fer una breu presentació prèvia del llibre i de l’exposició que es podrà veure a partir del dia 1. Aquí sota podeu veure algunes opinions esparses, preses al volt durant aquell vernissatge. Primer, el mateix Nan Orriols i Pilarín Bayés, i, després, l’editor Jordi Canelles.

Aquest gros volum –es presenta dins una capsa tancada, plena de sorpreses– i l’acolorida i impactant obra pictòrica d’Orriols –un viatge fora del brogit de la civilització– representen, també, l’esperit autodidacte de l’autor, allunyat de déus i acadèmies, sempre a la recerca dels límits. «Moltes persones —escriu l’autor a l’inici del llibre– viuen en el confort que imposen les normes. Per això no poden entendre els que no les acceptem perquè sabem que ens limiten la llibertat.»

L’exposició i el llibre, que presentarà la dibuixant i ninotaire vigatana Pilarín Bayés el divendres, 1 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre a la galeria El Carme de Vic (rambla Davallades, 21), vol ser un agraïment a tots els qui han nodrit amb el seu caliu les aventures de Nan Orriols: familiars i amics que han vist com ell s’emocionava com un infant tot fent dibuixos o publicant llibres, per bé que tal com escriu, «potser l’únic agraïment just és a la innocència: la quitxalla i les  bestioles, ells encara vetllen per nosaltres i guarden el poc que queda».

Les Conspiracions

Joan Salvat-Papasseit va escriure Les Conspiracions al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla [Madrid]), on tractava de guarir la tuberculosi que pocs anys després va acabar amb la seva vida.
Escau molt, en aquesta nova embranzida que el Regne d’Espanya fa per a l’anihilació de Catalunya, un llibre del poeta proletari Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), Les Conspiracions, editat per primer cop el 1922 per la Llibreria Nacional Catalana, on feia una crida a la lluita i a separar-se del jou castellà. Han passat 95 anys i la crida continua, ara, en un escenari repressiu intolerable.

Podeu descarregar-vos el llibre des d’aquest vincle o bé clicant ala imatge de la coberta, aquí sota mateix.

L’home i els seus límits. La història inaturable

Cua per votar al col·legi electoral de Sant Privat d’en Bas el passat 1 d’octubre. Foto: Xavier Borràs.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El ressorgiment de les mobilitzacions populars parteix d’unes rels, al meu entendre, que vénen de molt més lluny que les situacions concretes que vivim actualment. La crisi del model parlamentari, diguem-ne el clàssic, basat en l’alternança de dos corrents polítics majoritaris és evident.

Prenen força noves aspiracions i en reneixen d’antigues, com el dret legítim dels catalans a fer el nostre propi camí. En aquest context, PP i PSOE s’entossudeixen a intentar salvar un sistema que fa aigües pertot arreu.

I això no passa tan sols a l’Estat espanyol sinó a tot el món occidental, que ha estat dècades tractant de convèncer la gent que vivia en el millor dels mons possibles. La política tradicional sembla que no vulgui comprendre que és la inèrcia natural la que imposa els canvis.  Ja gairebé ningú no se’ls creu quan amenacen amb alló de «nosaltres o el caos». El vell sistema lluita per salvar els seus mobles en front d’un canvi generacional i tecnològic que amb tota naturalitat va ocupant  l’espai i el temps que li pertoca. La corrupció ha passat de ser un fet insòlit a un mal endèmic i les migracions són imparables. De fet, sense migracions ni tan sols existiria la nostra espècie.

Les mentides poca cosa poden fer davant fets tan transversals com el que es produeix a Catalunya. Els vells dogmes s’enfonsen i, ben segur, que n’apareixeran de nous. Som molt lluny del grau de civilització necessari perquè desapareguin tots. Pretenen reduir a una qüestió de lladres i serenos, de bons i dolents, un fet que està per sobre de les diferències socials i de les situacions econòmiques. Dir que els catalans vam treure els vells i les criatures com a escuts humans el dia del referèndum, tal com va assegurar la ministra Sáenz de Santamaría, no és només una falta de respecte vers tot un poble , sinó que, senzillament, és una mentida. Com les que van dir els del PP després dels atemptats d’Atocha i que els van fer perdre unes eleccions que tenien guanyades. La força dels fets es va imposar als interessos i als discursos polítics basats en un engany.

Tampoc no volen acceptar que han perdut el monopoli de la informació i els titulars ridículs i discursius que pretenen imposar en la majoria dels mitjans ja no fan cap efecte. Els seus mantres desapareixen a la mateixa velocitat que en sorgeixen de nous amb l’accés a les noves comunicacions.

Si actualment hi ha un ofici clarament desprestigiat és el dels tertulians que apareixen dia si dia també a les televisions i a les ràdios sense que aportin res de nou. La realitat els ha agafat amb el pas canviat i no tenen res a fer-hi. Intenten i pressionen per dirigir, manipular i monopolitzar Internet, una eina que, de moment no els pertany. Sortosament, tal com va passar al principi amb la impremta, les informacions són en mans del seu legítim dipositari: el poble.