[Un article de Josep Nogué.]
Als humans ens fascina la uniformitat, les formacions geomètriques, les estructures regulars i repetitives.
Potser perquè sempre estem envoltats de situacions caòtiques, la regularitat i l’ordre ens tranquil·litza. Si bé a la natura també hi ha estructures repetitives, regulars, com el dibuix que formen les pipes d’un gira-sol, les volutes de la flor del bròquil o la closca d’un cargol, sempre tenim la impressió que la natura és imprevisible, sorprenent i perillosa. Per això, quan projectem estructures, organismes o maquinaries, volem que siguin previsibles i no tinguin iniciativa pròpia. Que es mantinguin fidels al dibuix o projecte previ. No volem sorpreses.
Les formacions militars en són un exemple. Quan veiem les tropes xineses desfilant ens sorprèn la regularitat de les formacions, l’exactitud dels moviments; un nivell quasi inconcebible en països com el nostre, on la disciplina tendeix a ser més laxa, els seus elements mentalment més dispersos i l’obediència mal vista.
No obstant això, les corporacions industrials i econòmiques s’inspiren i procuren aplicar tot el que poden aquestes estructures a les seves empreses. El món del capital no vol imprevistos i aplica la mateixa disciplina de formes als seus magatzems, botigues, negocis, i espera dels empleats que s’hi acoblin sense discussió.
Així, hem construït un món de repeticions seriades: els vehicles tots són iguals, les urbanitzacions geomètriques i les cases idèntiques, on es fa difícil trobar la pròpia quan hom hi arriba amb una copa de més. Cada cadena comercial construeix els seus supermercats segons un únic model, que repeteix exactament igual a totes les ciutats, incloent-hi el vestuari dels empleats.
Queda ja mol lluny aquell temps en què els cotxes eren ben diferents entre unes marques i altres; en què els comerços i les botigues eren diferents del veïns, cada una amb la seva personalitat, reflex (com la cara de les persones) de l’evolució, l’adaptació al lloc i l’experiència apresa de generacions anteriors.
Però, va arribar la producció en sèrie, que venia acompanyada del culte a la novetat, a la joventut i el menyspreu a tot el que és vell, a allò que no compleix els estàndards i les expectatives del moment. És més fàcil enderrocar un edifici vell que intentar reformar-lo.
Així, hom pot trobar-se, quan surt de comprar en un magatzem de roba esportiva, en una cadena de mobles, en una franquícia de restauració, que dubti sobre quina és la ciutat on es troba, ja que tots els establiment de la cadena són idèntics, tant per dins com per fora.
La norma que tantes cadenes han adoptat, juntament amb el fet que ciutats i pobles, com les cadenes d’alimentació, de restauració, de gasolineres…, cada vegada també són més uniformes, fa que tot esdevingui intercanviable per indistingible. De fet, potser és per això que tots els pobles han decidit posar el nom en lletres monumentals a l’entrada.
Tan acostumats estem a acceptar-ho que costa ben poc aplicar aquest esquema uniformador a la gent, a les persones, fent que també siguem intercanviables, com si fóssim les piles d’un aparell electrònic. Les modes, els tatuatges i la cirurgia estètica, com a forma més dràstica, ja fan aquesta mena de «miracles».
Que un pugui sortir d’un d’aquests establiments en una ciutat que no sigui la seva, sense notar cap diferència i que tampoc, en arribar casa seva no la noti, que tampoc no noti cap diferència en la seva dona, en els fills, el gat o el gos. Serà la societat perfecta, tret que, és clar, que dos senyors (hi haurà encara diferències entre senyors i senyores?), també iguals, coincideixin a la mateixa casa.