[PAISATGE I POESIA] La veu del Gurri III

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]

De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.

Cant III

Fent via entre camps i clotades, he vist caure l’home una i moltes vegades. Impulsiu com és, la vida bat als seus polsos i no poden deturar-lo obstacles. Cada caiguda, cada pecat, cada fallida i cada dolor són la mostra més viva d’una joventut renovada. Els que defugen les lluites i recriminen les passions, els que no se senten atrets pel misteri, ni temptats per les més descabellades follies, no són ni homes ni herois; ja han mort… És precisament caure, pecar una i altra vegada, el que els fa eternament joves. Immortals.

La realitat és un déu invencible. Jo, malgrat totes les meves follies, estic fermat a la realitat. A vegades, i quan menys ho voldria, la realitat em surt de trascantó. La veig, i he d’afrontar-la, mantenir-me al meu lloc, saber aguantar. Quedar-me entre dos camps, quan creia posseir espais. Ésser només el Gurri, quan em sentia «riu-ocell». La realitat és un déu invencible. ¿Quins han d’ésser més valents, els que se’n van o els que es queden.

De bon matí he sentit que em convertia en un gegant, que em carregava el món a coll, que podia tenir la força de cent homes, que saltava de muntanya en muntanya, d’estrella en estrella. A migdia m’he dit que segurament el gegant naixia de l’urc, que la força sortia de l’ambició. A la nit he pensat que el gegant era una necessitat d’independència, l’afany de llibertat… I aleshores he sabut que sentir-me gegant és una fantasia molt bella. I he desitjat que tornés ben aviat l’endemà al matí, i poder creure que puc carregar-me el món a coll…, que tinc la força de cent homes…, que…

 

[VERSOS] Salt del Mir

[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]

 

Cau aigua amb comptagotes sobre les pedres.

Quan ens entrebanquem a la mateixa
pedra, no és perquè hagi canviat
de color, que s’hagi mogut del lloc
de sempre. Tot i que cauen sovint
pedres del cel i qui vol fer-nos creure
que no ha llençat la primera pedra.
Ara que ja som a un tir de pedra
de posar el peu a un altre any, potser
fora entenimentat oir de nou
la Disputa de l’ase, que llegir i no
entendre no és llegir, frare Anselm.

I es mor del mateix mal que hom té por.

La Cambra, 2022

Barcelona, l’urbanisme expansiu i la seva governança

Recreació de la Barcelona romana. [Arxiu LR.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Els creixements expansius de la ciutat és produeixen per l’abandonament del sector agrari i per la immigració, que busca noves oportunitats, per a una millor seguretat personal i col·lectiva, feina i habitatge amb millors serveis que en els llocs de procedència;i això vol dir que a la ciutat hi ha més oportunitats.

Barcelona

Barcino es va fundar el segle I aC , les muralles es van enderrocar al segle XIX per la crisi econòmica i de salut pública (còlera), a excepció del barri de la Barceloneta, construït al 1753, península guanyada al mar.

Al segle XIX es fa l’estudi de fora muralla a l’enginyer Ildefons Cerdà, autor del planejament de l’eixample (la famosa cruïlla d’illes). En el mateix segle es prenen les decisions d’obertura del Portal de l’Àngel i de l’avinguda de la Diagonal (1884). També, es prenen les decisions urbanístiques d’ampliar la ciutat, tot agregant-ne parcialment o total, municipis limítrofs amb la ciutat als segles XIX i XX.

Governança

A part de les diputacions provincials (des de 1833) previstes a la Constitució de Cadis de 1812, hem tingut períodes (República) de consells comarcals i vegueries i, per descomptat, governança del govern central (delegacions).

L’any 1976 s’aprova un Pla general metropolità d’ordenació urbana (PGM-76), redactat per l’arquitecte Joan Antoni Solans Huguet en un àmbit que integrava l’anterior entitat municipal metropolitana de Barcelona a un total de 27 municipis. Aquests fets descrits, mantenen una governança liderada per la ciutat comtal, fins a l’arribada de la democràcia amb les comunitats autònomes, previstes a la Constitució de 1978, i els traspassos de competències.

La Generalitat aprova l’any 1981 la primera llei, la 9/1981, sobre protecció de la legalitat urbanística, i la Llei 3/1984, de mesures d’adequació de l’ordenament urbanístic vigent a Catalunya. El Parlament de Catalunya aprova la Llei 31/2010, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, augmentada a 36 municipis, amb una població de més de 3 milions d’habitants, entre ells Barcelona.

Jocs Olímpics de 1992

Els JJOO fan una sacsejada urbanística important en el si del municipi de Barcelona i, també, en els 15 municipis de les subseus. Barcelona és la que té una transformació més important, sobretot amb infraestructures, reformes urbanes i la ciutat oberta al mar (front marítim). Des d’aquest esdeveniment, Barcelona se situa en una de les ciutats «top» arreu del món.

L’actual àrea metropolitana de Barcelona (AMB).

Problemes

El principal problema de Barcelona és la seva dimensió. Municipi petit, la seva figura geomètrica (límits) la pressiona i no la deixa créixer, té un embut que a la vegada és una excel·lència, el port i el seu front marítim. Altres capitals com París, Madrid, Roma, Londres…, es desenvolupen en un radi de 360 graus i Barcelona només de 180; és a dir, la meitat, cosa que en complica l’expansió en superfície. A més, al nord, la serra de Collserola, a l’est, el riu Besòs, a l’oest, el riu Llobregat, i al sud, la mar Mediterrània. Però, quan es mira amb ulls metropolitans, Barcelona és una sola taca lumínica. L’Hospitalet, Cornellà, el Prat, Sant Feliu, Esplugues, Sant Adrià, Badalona, Cerdanyola, Montcada, Sant Cugat, etc. És a dir els 36 municipis que avui integren l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb més de 3 milions d’habitants.

Creació de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB)

Es parla d’una nova ampliació de l’AMB, que estaria formada pels límits de l’arc format per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i Vilanova i la Geltrú, i deixaria fora el Baix Penedès. Deixaria, amb discrepància, l’actual vegueria del Penedès. Això ens portaria a dir que ara ja no és l’AMB sinó la Regió Metropolitana de Barcelona amb una població de 5 milions d’habitants i uns 70 municipis. Cada vegada que s’ha plantejat aquesta qüestió des de temps medievals ha generat debat polèmic i lluita d’interessos de governança.

Però hi ha un factor que guarda una relació directa amb el creixement dels pobles i les ciutats: la feina (treball) i el lloc de residència (habitatge).

La possible Regió Metropolitana de Barcelona.

El moll de l’os

El preu de l’habitatge a Barcelona és molt alt; a mesura que ens n’allunyem el preu baixa en els municipis metropolitans. Si tenim en compte que el municipi de Barcelona és petit i vol créixer, ens trobem que li manquen solars edificables de tipologia plurifamiliar per  construir habitatge assequible. Forçosament, el preu expulsa els descendents o nouvinguts que voldrien viure a la ciutat dels seus pares o avis, també a aquelles persones que per la seva feina (més a prop) voldrien no haver-se  de desplaçar tants quilòmetres diaris per anar a treballar, però el preu actual tant de compra com de lloguer d’habitatge en dificulta l’adquisició i obliga a allunyar-se de Barcelona.

Conclusió

Hi ha un treball fet pel Departament de Territori de la Generalitat, amb el títol d’«Estudi en matèria dels possibles municipis de Catalunya que poden créixer poblacionalment», que s’anomenen àrees residencials estratègiques a través d’un Pla director.

Aquesta planificació es fruit del Decret Llei 1/2007, de mesures urgents en matèria urbanística, que tenen com a principal objectiu capacitar el Govern de la Generalitat per a tramitar ràpidament la preparació de sòl per a la construcció d’habitatges assequibles.

Doncs, bé, som a les portes de 2023 i pràcticament no s’ha assolit aquell objectiu; n’hi ha d’aprovades en algunes ciutats, però poques d’executades. Aquest és el problema: malmetem esforços de polítics i professionals per a res! Així ens va tot. I per això reivindico que ja n’hi ha prou de perdre el temps, és imprescindible fer feina productiva, menys burocràcia, gestionar més sota el model públic-privat i amb garantia jurídica.

Viure fora de Barcelona requereix tenir bones infraestructures, transport públic, sanitat, educació, seguretat, logística, agroalimentació de proximitat, fibra òptica i una planificació general de tot el territori, amb participació i consens democràtic, que ens permeti per fi tenir un model de  Catalunya.

De l’AMB a la Regió, de moment crec que no fa falta; millorem les relacions entre els territoris, menys parròquia partidista i mes cooperació, ja que portem un temps que tot és picabaralla que desanima el ciutadà, i això si que és perillós.

Que es digui on anem i aviat. Per a mi, en la governança, els alcaldes i el Govern de la Generalitat són els que en tenen la paraula. Que més enllà de la primera corona de Barcelona és la Generalitat qui ha de governar el territori de Catalunya.

Votem cada quatre anys! Això també es diu «democràcia»: és l’hora d’anar tots a una. I hi insisteixo: no perdem més el temps, les generacions futures s’ho mereixen i Barcelona, també.

Així ho veig.

Tió original (tió «verum»)

Els tions de les fagedes. [Il·lustració de Josep Nogué.]
[Un report de Josep Nogué.]

Popularment, amb el nom de tió es designa qualsevol tros de tronc destinat a ser cremat a la llar de foc; si bé a Catalunya l’ús més generalitzat d’aquest mot serveix per a referir-se a l’element principal d’una arrelada tradició nadalenca coneguda com «fer cagar el tió».

Consisteix a seleccionar un tió —un tros de tronc, preferentment buit— que, uns dies abans de Nadal, les criatures de la casa es cuidaran d’alimentar, generalment deixant-li a prop rosegons de pa i un recipient amb aigua, i abrigant-lo amb una flassada per a evitar que es refredi. Així, ben cuidat, arribat el dia de Nadal, després de dinar, els menuts armats amb un bastó li exigiran que retorni l’aliment, transformat en torrons, regals o llaminadures; però hauran de manifestar els seus desitjos, tal com mana el protocol, mitjançant una cançó tradicional (tió, tió, caga torró…) si volen que el tió sigui generós i compleixi amb el que se n’espera. Podria dir-se que és la versió catalana del corn de l’abundància, ja que seria tan auster en les seves donacions, com escassa, gasiva i repatània és l’expressivitat del caràcter atribuït als catalans, si bé la societat de consum ha contribuït, també, a fer més esplèndides, variades i riques les defecacions del tió.

Fins aquí el que generalment s’entén per tió. Però, el que la majoria de la gent desconeix és el que aquest mot designava en el seu origen més remot, abans de referir-se a les accepcions mencionades i comunament acceptades.

És per això que aquí volem desvetllar i donar a conèixer el subjecte primer —l’origen— al qual fa referència el mot tió.

Ja hem dit que per tió s’entén qualsevol tros de tronc destinat a cremar i a convertir-se en brasa per a donar-nos escalfor. Però, aquesta és tan sols una derivació, extensiva, del seu origen, perquè hi ha una matisació que calia fer, que és la que ens ha portat a editar aquest text.

Perquè, en origen, no era «qualsevol tronc» allò que s’entenia per «tió», sinó una espècie molt concreta de vegetal, un vegetal d’unes característiques mol determinades.

El tió, diem-ho ja, és una espècie de bolet. Un bolet mol característic, rar, escàs. Tan escàs que, actualment, és una espècie endèmica, en vies d’extinció, que únicament s’ha pogut trobar als llocs més feréstecs de les terres de les Guilleries. Un bolet llenyós que es presenta en diverses variants o famílies, depenent de l’àmbit d’implantació, però de pocs exemplars cada una.

El tió de les Guilleries. [Disseny de Josep Nogué.]

Se’l sol trobar, com tots els bolets, associat a una altra espècie vegetal de la qual esdevé hoste. Així hi ha tions de castanyeda, de fageda, de sureda, etc. de manera que la salut del bolet està íntimament lligada al seu entorn i a les diverses espècies que l’envolten.

Sol néixer i desenvolupar-se a l’interior dels troncs buits dels arbres. D’aquí la confusió que s’estableix sovint entre el tronc buit i el seu hoste, i també la dificultat de la seva propagació degut a l’explotació intensiva a la que s’ha sotmès els boscos, fet que impedeix als arbres assolir la grandària suficient per buidar-se per dins, creant refugis aptes per a desenvolupar-s’hi els tions.

Segons les últimes investigacions, els tions podrien ser una variant dels coneguts com bolets d’esc, com la ungulina fomentaria, capaços d’assolir mesures considerables (entre 20 i 40 cm), mesures que arriben a superar si es donen les condicions adequades.

El tió, com hem dit, neix dins els troncs, però també en espais foscos i humits. Comença a desenvolupar-se com una petita bola en forma d’ou (similar a un ou de reig o [amanita caesarea]), i quan assoleix una certa grandária (10-15 cm) la membrana que el cobreix és esquinçada des de l’interior tot fent visible el cos pròpiament dit, mostrant ja les característiques de cada espècie. És el moment de desarrelar-se i d’iniciar la seva vida com a exemplar independent. La causa que molts exemplars s’esguerrin es deu al fet que són arrencats, confonent-los amb altres espècies, abans d’assolir aquest nivell d’autonomia; moment en què hauran de procurar-se l’aliment de la mateixa manera que qualsevol animal, amb mètodes de caçador-recol·lector.

Si algú s’ha vist sorprès per aquesta capacitat autònoma dels tions hem de recordar que, en el medi marí, hi ha també una família, la de les meduses, que neix arrelada al fons i que, quan madura, es desprèn i es converteix en la medusa tal com la coneixem.

Ara ja sol estar científicament admesa la proximitat dels fongs al regne animal, més que no pas al vegetal, cosa que, antigament, si més no pel que fa als tions, ningú no hauria discutit. Les poques persones que havien pogut establir-hi contacte, no tenien cap dubte que els tions, si be no podia dir-se que fossin humans, manifestaven, pel cap baix, les mateixes capacitats que els animals més pròxims en l’escala etològica, amb independència del regne al qual podien pertànyer.

D’aquí naixeria, per tant, la tradició nadalenca; originada possiblement per l’adopció ocasional d’un tió (el bolet) com a mascota domèstica i que, més tard, arrelada ja la tradició, seria substituït pel tronc d’un arbre, més a l’abast de qualsevol llar.

Això s’explicaria també pel fet que, els tions, a mesura que envelleixen, perden l’elasticitat, es tornen estellosos, llenyosos, fins a assecar-se completament i convertir-se en fusta. El cos es buida a mesura que creix —igual que el troncs on va originar-se—, de manera que, contràriament als humans, li augmenta la gana, si be és incapaç d’assimilar allò que degluteix i ho expulsa tal com ho ha menjat. S’entén, per tan, que en èpoques fredes, com Nadal, de les nostres latituds, el tió fos acollit i alimentat vora la llar per la gent de muntanya, on passaria aixoplugat els seus darrers dies…, cagant llamins per a la satisfacció de les criatures de la casa.

Reflexions d’un gandul fracassat. S’han acabat les vacances!

De l’exposició «Estiueig de proximitat, 1850-1950». [Diputació de Barcelona.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

El vici és la virtut de l’oci,
l’oci la del vici.

[Lluis Urpinell-i-Jovany.]

 

Les vacances, l’oci, el dret a la mandra, la classe treballadora no les assoleix fins ben entrat el segle XX. Fins aquelles dates l’oci era exclusiu de les classes benestants, de la burgesia i de la noblesa. Fins al moment l’aristocràcia havia tingut la missió  de consumir el que produïen els camperols sense haver d’invertir-hi el mínim esforç. Només els escolars tenien vacances de l’estudi, no pas per excessiu cansament d’alumnes i docents, ja que se solia plegar de l’escola entre la sega i la verema perquè feien falta mans per a dur a terme les feines de l’estiu.

El treball és un concepte que el capitalisme lliga estretament amb la moral cristiana, amb l’obligació, el sacrifici i la renuncia a fruir dels instints naturals com són l’oci, la mandra i el sexe. Encara avui trobem algun ancestre que no ha fet mai vacances i considera febles i capriciosos els que malversen el seu esforç lliurant-se al pecat del «dolce far niente».

La petita burgesia i les classes benestants de Catalunya varen començar les seves vacances tot freqüentant els balnearis, les poblacions de mar o de muntanya properes a la urbs, sovint per la recomanació mèdica de practicar els canvis d’aires i els banys de mar i de les aigües sanitoses que tan saludables resultaven per a uns humans captius d’una ciutat molt més contaminada que no pas avui, i no pels cotxes, sinó per les seves pròpies fàbriques.

L’estany de Puigcerdà, a la Cerdanya. [Foto: Arxiu LR.]

També, es posà de moda construir luxoses residències en aquests llocs tan saludables.

El proletariat, molts dels quals havien hagut d’abandonar les terres originàries i migrar a les ciutats per a buscar un futur millor en la societat industrial, tornava a les seves poblacions i masos originaris per recuperar-se de les dures jornades laborals. Els menestrals i obrers, i una naixent classe mitja, començaren a permetre’s llogar residències per passar l’estiu cap a mitjan segle XX.

Aquests desplaçaments estivals foren importants per al país, els estiuejants portaven nous aires, aires urbans al món rural, una mica més d’obertura mental i uns recursos que ajudaven a remuntar l’economia i estimular alguns emprenedors que solien obrir hotels, fondes i càmpings. Durant l’estiu, es revifaven els casinos, s’omplien les esglésies, s’animaven els balls i les festes majors i això donava uns resultats molt positius per a evitar les temibles endogàmies de la Catalunya interior.

Jo mateix, com molts coetanis, tot i no ser originari del món rural, vaig gaudir d’aquelles vacances escolars d’entre la sega a la verema, on vaig adquirir inestimables coneixements sobre les arts de segar, llaurar, veremar, munyir, collir naps, menar l’hort, conduir el carro, muntar la burra, matar pollastres, pouar aigua i algunes infàmies inconfessables que esgarrifarien a l’animalista més clement…,  una infinitat de coses que ja no serveixen per a res però que han dut als humans (i a mi) on som. Aquell temps d’oci s’omplia d’estímuls, d’aventura i d’imaginació.

Tot i això,  recordo les vacances com un espai de lentitud i de placidesa, me’n queda la sensació de matar la pressa, de deixar passar el temps sense haver-lo d’atrapar ni tenir la sensació de perdre’l, ans al contrari, deixant-lo lliure  posseir-lo.

Mentre les mitjanes classes benestants anaven adquirint més temps lliure, dos fenòmens coincidiren en el temps: el concepte de «societat de consum» (1950) va adquirint força amb la complicitat de la publicitat. El descans, que fins al moment era una activitat passiva, es converteix en signe d’estatus i de prestigi social, que és una actitud que convida al consum i a l’espectacle.

El país va anar creixent en ambició i sobretot en la precipitació per a fer negocis. El pitjor: vendre’s la terra; construir sense planificar, especular, malmetre la terra, fer passar gat per llebre, vendre castanyoles i vestits de sevillana… L’únic progrés que recordo és que el feixisme va renunciar a una part de la seva beatífica hipocresia per tolerar carn, sexe i borratxeres a canvi de divises.

Tot i això, la gent que podia continuava fent vacances, anava a la caseta del mar o la muntanya, o a la casa del poble dels pares o dels avis.

L’oci encara tenia sentit, en forma de descans, de diversió o de temps emprat en el coneixement i en l’art. L’oci és un art i l’art és fruit de l’oci. Cito la reflexió de Francesc Pujols, que es considerava afortunat de poder treballar sense haver-se de guanyar la vida. Vist així, el treball podria ser un art.

Sense gairebé adonar-nos-en, la mentalitat consumista postmoderna, assimila l’oci al consum, el consum a la llibertat, al confort i a la qualitat de vida. La societat de l’oci condueix les masses al consum massiu. Els mass mèdia en són els còmplices necessaris i els mass mèdia estan controlats per governs que estan controlats pels poders econòmics.

Un embús a l’AP-7. [Foto: Arxiu LR.]

Això, a més de fer-nos malgastar el temps en viatges absurds i vacances «actives» de les quals la majoria, en tornar, només recorden el que han menjat i el que han comprat —el que han consumit—,  ens porta a situacions tant grotesques com la de fer-nos responsables de la destrucció del planeta pels béns consumits, pels nostres cotxes, pels nostres viatges amb avió. Ens amarguen la vida amb la mobilitat en ciutats com Barcelona per dissuadir-nos de tenir cotxe, però, la Generalitat, a través dels mitjans que controla, ens empeny a amuntegar-nos hores i hores a les carreteres per a sostenir la indústria turística, assistir a mercats medievals, fires d’avets, mercats de Nadal, fires de consum responsable i sostenible, pistes d’esquí amb neu artificial…

Barcelona, desembre de 2022 [Foto: Eduard Garrell.]

El consum és el que ara ens distingeix com a classe, com a expressió del nostre estil de vida i de la nostra capacitat econòmica.

Els béns de consum han sobrepassat els objectes, són la nostra identitat.

La societat de consum, la indústria de l’oci, els manifassers del lleure, ens han convertit en producte, individual, únic, representant de ningú, diferent i indiferent de la resta. Una colla de ximples.

S’han acabat les vacances!