Animal de companyia

[Una narració de Jordi Remolins.]

El descapotable groc va disminuir de velocitat. Mentre s’acostava cada vegada més al marge dret de la carretera, però sense aturar-s’hi del tot, l’acompanyant va llençar fora del vehicle un gos de pocs mesos. La inèrcia de la caiguda va reblincar l’esquena del cadell amb les pedres del voral.

L’animal va refer-se de cop malgrat l’impacte de la caiguda. Tenia masegats el coll i la pota dreta posterior, però això no li va impedir avançar tant de pressa com va poder en la direcció del vehicle que acabava d’abandonar-lo, i que gràcies a la combustió de la benzina i a un motor de cent cavalls, va fer del tot inútil l’esforç. Quan el descapotable ja s’havia perdut de vista en l’horitzó, ell seguia corrent, lladrant i plorant d’esma darrere dels seus amos. I així va seguir, cada cop més cansat, caminant coix i perdut, fins que una furgoneta blanca es va aturar al seu costat i el noi que la conduïa va recollir-lo.

Van aturar-se en un mas envoltat de verds conreus, on els lladrucs que els donaven la benvinguda van anunciar-li que hi vivien altres gossos. El noi va agafar-lo a coll i el va conduir fins a una sala gran amb una acollidora llar de foc que ara era apagada. El sol crepuscular omplia d’ombres l’estança i tot i les masegades i la confusió, l’animal va sentir una agradable sensació de benestar. Al cap d’uns segons, va adormir-se plàcidament sobre un coixí. Es va despertar quan la mare del noi li guaria les ferides de l’esquena i la pota. L’escalfor de l’esperit de vi el va fer gemegar lleument, però va deixar-se curar pacientment per la dona del davantal.

Coincidint en el temps, el nen de la parella que conduïa el descapotable groc també es despertava d’un son profund al seient del darrere. Els plors, quan va adonar-se que la seva mascota havia desaparegut, van perllongar-se durant més d’un quart d’hora. Els pares van explicar-li que l’havien deixat a casa d’uns amics que el cuidarien i li van prometre que el passarien a recollir quan tornessin de les vacances d’estiu, o bé que en comprarien un altre. El nen va deixar-se mig convèncer per les mentides dels progenitors, va parar de somicar i va concentrar-se en un joc electrònic de butxaca.

Dos estius més tard el cadell s’havia convertit en un bonic exemplar de gos petaner. Encara que la resta de gossos dormien fora del mas, ell havia aconseguit que l’acceptessin a l’interior, potser perquè l’havien assimilat com el gos desvalgut i ferit que havien salvat del voral de la carretera. El noi de la furgoneta l’havia adoptat com a animal de companyia, i quan no dormia al costat de la llar de foc, se l’enduia a tot arreu, excepte els diumenges a la tarda. Les estones que passava amb la xicota preferia no provocar gelosia, ni en el petitó ni en la noia.

Un dia de principis d’agost, a mig matí, tots dos van pujar a la furgoneta i van iniciar el trajecte fins a un garatge de vehicles industrials de la capital de comarca. El noi va estar mercadejant el preu d’un tractor de segona mà. Mentrestant, el gos tafanejava pneumàtics gastats, cargols rovellats i pots d’oli buits pels racons del recinte, fins que va sentir un xiulet que el va activar ràpidament per a pujar de nou al vehicle.

En el camí de tornada van aturar-se en una benzinera. Mentre el dipòsit s’omplia de combustible, un descapotable groc va aturar-se al seu costat. El gos va mirar per la finestra i va reconèixer el nen que havia tingut cura d’ell durant els primers mesos de vida. Havia crescut, estava més gran, però continuava ocupant el seient de darrere, encaparrat encara amb un joc electrònic. Al davant, els pares, intentaven controlar els nervis per no llençar-se l’un a l’altre per la finestra. Va moure la cua i va lladrar feblement, amb alegria continguda d’haver retrobat el seu amic. Però, tot i que el noi de la furgoneta havia deixat la porta mig oberta, no va sortir-ne. Ningú no el va sentir. Ningú no el va veure. Quan el seu protector va tornar a asseure’s després de pagar la benzina, el gos se li va acostar, va repenjar-li les potes al braç dret, i li va fer una agraïda i humida llepada a la galta. L’humà va mirar-lo, agradablement sorprès, i va engegar el vehicle, per tornar-lo a encarar en direcció cap a casa.

Reflexions d’un gàndul fracassat. El calaix de sastre de Pilar[i]n Bayés

Façana de la nova biblioteca vigatana amb falta d’ortografia inclosa. [Foto: Adrià Costa/ND.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

Google et pot donar 100.000 respostes, el bibliotecari et pot donar la correcta. Neil Gaiman.

Vic estrena biblioteca. Una biblioteca singular, en molts sentits. La primera singularitat que crida l’atenció és que el seu nom presumeixi de falta d’ortografia: Pilarin Bayés, que caldrà pronunciar, doncs, amb l’accent tònic a la a. Potser és una manera de consolidar aquesta moda anglicitzant de pronunciar Àrtur, Tómas, Érnest…, que unta d’una incerta pàtina multicultural a qui ho pronuncia i que a mi em sembla més aviat pròpia del neoxavisme illetrat.

L’altra és la bilocació de la Pilarín en dues biblioteques, alhora en la de Santa Coloma de Cervelló i en la de Vic. En tota la història de la nostra terra, i diria que de cap altra veïna, no hi ha hagut dos nobles amb el mateix blasó, dues masies amb el mateix senyal, dos exèrcits amb la mateixa senyera ni dos equips de futbol amb els mateixos colors. Tenir dues biblioteques amb el mateix nom ens dóna, sens dubte, un toc d’originalitat.

A la Pilarin la conec de fa molts i molts anys i la tinc en molt gran estima —i no faré sang perquè a dues biblioteques se li hagi posat el seu nom. També, el té posat, si no m’erro, en una escola, en un carrer i en una plaça i més que en tindrà i ben merescuts. Però, és que sempre m’ha semblat una descortesia per als escriptors que una biblioteca conté, que es doni preferència a un pel damunt dels altres i que, sense treure cap mèrit a la ninotaire, com que el que més aproxima la seva obra a una biblioteca és que estigui majoritàriament continguda en llibres, es pot convertir en una ofensa per a prohoms que ja no tenen defensa.

La Biblioteca PB, a més de les singularitats descrites, n’és un devessall de moltes altres. El propi edifici que la conté ho és, de singular. No penso fer cap comentari del seu aspecte exterior perquè hi ha opinions per a tots els gustos, però pel que fa a l’interior cal dir que la seva façana s’aboca sobre el paisatge de la ciutat antiga i n’absorbeix la llum, l’espai és ampli i convida a passejar-hi, un model transformador, vaja, tal com els propis arquitectes el presenten: «…un exemple del nou model de biblioteca pública que busca transformar el servei relacionant les necessitats i els interessos de la ciutadania així com garantir l’equitat social i l’accés al coneixement». Queda entès, oi? Potser les antigues biblioteques eren elitistes, burgeses, patriarcals i insostenibles.

La seva distribució i contingut és el següent: 

«L’equipament acull espais innovadors per a la creació artística, l’aprenentatge, o l’atenció ciutadana, entre d’altres, com són l’ Espai Lab Ausa, per a residències musicals i gravació de maquetes musicals, l’Aula Multilingüe, per a l’aprenentatge d’idiomes o l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), per a tràmits i gestions municipals.

»La planta principal acull la zona de revistes, la zona infantil i la cafeteria, així com la bústia de retorn automatitzat. A la planta inferior hi ha l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), la Sala d’Actes U d’Octubre, l’àrea de música i l’àrea de treball intern. La planta primera té l’ Aula Multilingüe, l’espai multimèdia, l’àrea jove, amb el fons de còmics, i el servei d’ Internet i +. La planta segona acull la sala mirador, amb les millors vistes sobre la ciutat, sales de fons general, i l’accés a la terrassa, apta per a presentacions i actes a l’exterior. La planta soterrani acull dos dipòsits documentals: el major acull la col·lecció general, i el dipòsit especial acull el fons patrimonial del Círcol Literari.»

Tanmateix, es deixen  de dir que el servei de préstec i de recollida d’encàrrecs també segueix el modern sistema «self service» automatitzat, que et distancia  del contacte amb els/les bibliotecàries, aquells personatges misteriosos que han estat i són encara, llevat d’alguns nous llibreters, els únics professionals del llibre formats i solvents.

Els nous armaris corredors de la biblioteca vigatana. {Foto: Josep Maria Montaner/ND.]

La priorització del disseny i la funció han fet instal·lar uns armaris corredors molt pràctics per a estalviar espai en els arxius (on treballa sovint un sol arxiver, o dos). Però si hom vol un llibre de poesia i un usuari ha obert el passadís de biologia, cal esperar que aquest acabi la seva cerca per a fer córrer els armaris i obrir-t’hi pas. Aquesta passió per l’estètica ha fet que el bar es comuniqui directament per un espai obert amb la sala de lectura de la planta superior, i l’esperit transformador i descaradament demagògic ha fet instal·lar un piano al vestíbul de la planta baixa, que s’ha convertit, amb els contacontes, en l’activitat més popular de la casa. Els pares i avis hi porten cofois els seus fills i néts per filmar als prodigis mentre martellegen sense pietat el pobre instrument i el so s’escampa inevitablement per l’escala i pels forats de disseny que l’escampen a totes les plantes de l’edifici, on cal tancar les portes per esmorteir-ne la contundència cacofònica.

També, es deixen de dir que aquesta biblioteca té sales de lectura, sí, a més de la planta infantil/ludoteca/llar d’infants,  que cal reconèixer que té tant d’èxit que disposa d’un vigilant jurat i d’algun monitor o monitora per a controlar el petit personal, en té una altra a la primera planta, de què han pres possessió els adolescents i on alguns hi van a fer els deures, d’altres hi van dormir als sofàs, d’altres a fer tertúlies en els cubicles de treball, a practicar la lectura digital amb el mòbil o a passar l’estona amb els col·legues. La sala també disposa d’un vigilant uniformat a ple rendiment i alguns monitors per a controlar uns joves que no tenen cap problema a plantar-los cara.

De la tercera planta se n’han ensenyorit els universitaris. A les taules hi ha ordinadors, tauletes mòbils i papers. De llibres de consulta no n’hi ha gairebé a cap taula de cap planta, potser de resultes que l’escola ha criminalitzat els llibres que són un objecte destinat a arruïnar el pressupost familiar per a enriquir obscenament autors, editors i, sobretot, llibreters. A cada sala hi ha un bibliotecari decoratiu a qui gairebé ningú demana un llibre.

M’inquieta que la proposta de la XBM de la Diputació de Barcelona, en un pur i nostàlgic exercici maragallià preolímpic, sigui el de donar protagonisme a l’arquitectura i el disseny com a element transformador de la realitat social. Sabem, per experiència, que aconseguiran transitòriament apaivagar el conflicte social per a transformar-lo en incivisme. L’incivisme, políticament, sempre és molt més suportable que la insurrecció.

La Biblioteca PB està situada a la divisòria de la ciutat històrica, deshabitada, que la distancia dels seu antic nucli d’usuaris, i els barris més densos i diversos de la ciutat on els infants i joves no disposen d’espais ni ambients d’estudi o de reunió. Per tant la BPB compleix una funció social imprescindible a la nostra ciutat: ofereix aixopluc, calefacció, wifi, espai de treball, de reunió i de relació, distraccions i activitats lúdiques tot mirant de conduir cap a la cultura els interessos de marginats i ajornar el conflicte. Un exercici moral, com la Creu Roja de la Cultura.

Potser per això no calia fer una biblioteca. La XBM ha trencat amb el model i la funció de la biblioteca tradicional, com un model obsolet del qual es pot prescindir.

Per tant, ja no cal que parlem de què fer amb els inexistents o incomplets i dispersos fons d’autors locals, dels espais de treball per a professionals, per a filòlegs, estudiosos i investigadors, a més de convertir uns magnífics professionals en malaguanyats agents de l’ordre i on el nou personal contractat també sigui personal per a mantenir l’ordre. El servei de biblioteca no l’han transformat, l’han sacrificat a les necessitats d’una ciutadania que ha de passar per altres etapes abans de prioritzar la lectura i la cultura, o potser és aquesta ciutadania la que s’està cruspint de viu en viu les bones intencions d’uns illetrats que no havien vist cap biblioteca abans de construir aquesta.

Potser a la Facultat de Biblioteconomia (Pantecononomia)* i Documentació caldrà afegir-li la postil·la de «Benestar Social, Animació Cultural i Resolució de Conflictes».

[* Panteca: capsa on hi ha de tot; de pan (tot) i teca (receptacle), mots provinents del grec.]

Artèries

«Golem», esmalt sobre tela de Josep Nogué.

Artèria: vas sanguini que porta la sang que va del cor als òrgans.
Arteria: manera d’actuar d’una persona que usa l’engany i l’astúcia per aconseguir un benefici.

Segurament el primer que detectem com símptoma de vida és que quelcom es mogui.

El primer acte que fa un metge davant un cos inanimat és prendre-l’hi el pols. La seva absència el converteix en un element inert: en un mineral.

No hi fa res que la formació de les roques sigui resultat del reculat, o recent, aflorament de fluids magmàtics; això va ser en el seu moment, però tan bon punt se solidifica ja no donarà cap més batec.

Perquè una cosa sigui viva ha de fluir, ha de poder transmetre el batec, les pulsions de la vida. I, al mateix temps, contenir-la perquè no s’escapi.

Damunt la terra els rius són els conductes que garanteixen la vida dels territoris que reguen. I des que els humans ens vam fer sedentaris, el control de les aigües ha estat un element bàsic per a la supervivència dels qui els habiten.

I això que ens porta a la gestió i control dels canals de distribució: les artèries.

Aquell qui domina la distribució, ja sia de de fluids, d’energia, de materials o de persones, domina el món. Aquells qui tenen el poder d’obrir o tancar l’aixeta són els amos del territori i del planeta. La paradoxa és que el planeta, a diferència de tot el que han dissenyat els humans, és un organisme viu i caòtic, sense xarxes de distribució controlables ni previsibles. Per més que ens hi esforcem, la pluja cau (encara?) de manera aleatòria, irracional i sense possibles favoritismes, així mateix els recursos fòssils estan dispersos pel planeta d’una manera totalment capritxosa, cosa que obliga a adaptar-s’hi si en volem treure profit.

Des de sempre, les poblacions s’han situat als llocs més afavorits per aquest recursos i s’han hagut d’adaptar al que cada territori els oferia. Naturalment, sempre hi ha hagut qui, per astúcia, males arts —o ambdues coses juntes—, feia per manera d’acumular i distribuir aquests recursos en el propi benefici. No obstant això, el sistema arterial, en general, es limitava a zones pròximes al lloc on hi havia els recursos. Tanmateix, amb el temps i els avenços en els sistemes de navegació i transport, molts productes començaren a ser traslladats a grans distàncies, tot propiciant la implantació de opulents negocis, origen de grans fortunes, que controlaven a caprici aquest fluxos, sense cap respecte ni consideració per la preservació dels equilibris ecològics territorials ni de la gent que hi habita. És el que entenem per globalització…, de l’espoli.

Els estats, reduïts a mers gestors al servei d’aquesta espoliació, hi aporten tot el seu sistema funcionarial, que són els encarregats de controlar-ho, tot obrint o tancant, les vàlvules de pas de les xarxes de distribució.

Un sistema arterial saludable ha de procurar que la temperatura del cos es mantingui uniforme i assegurar l’aportació i drenatge constant de fluids a tots els racons de l’organisme. És evident que a nivell planetari això no passa. Per fer-ho més entenedor, és l’equivalent al col·lapse d’un cos humà quan està consumit per la febre: el cap congestionat i calent i els peus glaçats.

Les elits que controlen els recursos, sempre han tendit a l’acumulació molt per damunt de les seves necessitats, en detriment de la resta. Tendeixen a l’acumulació sense límits fins que l’organisme social infarta o els provoca un ictus.

Ja fa molt que el sistema arterial extractiu creat pels humans està desvinculat de l’equilibri ecològic del planeta. El nostre món és l’equivalent a un pacient intubat en estat agònic, connectat a un munt de maquinàries que, més enllà de controlar els bioritmes del pacient, el que pretenen és continuar absorbint energia per garantir-se la pròpia existència. Que no és altra que continuar computant: sumant o restant beneficis. Com que, per a ells, tot allò que no computa, que no passa per la caixa registradora, no existeix. Mentre, el drenatge vampíric de tots els racons acaba deixant sense sang al pacient.

És clar que potser estic equivocat i, en lloc d’un sistema arterial, el que tenim realment és només una xarxa de clavegueram.

És ben significatiu que els oficis amb més demanda actualment siguin els de llauner, infermer, transportista… Tots ells dedicats al sanejament dels diversos fluxos de distribució: d’energies, el primer; de persones, el sego; i, de productes, el tercer. No deixa de ser un simptoma més de l’excessiva circulació d’aquest elements fora del seu àmbit original, cosa que provoca inevitablement les retencions que els professionals esmentats es veuen forçats a tractar. Un símptoma patològic més dels desequilibris del cos social.

Tant a nivell territorial com en els cossos dels éssers vius, les retencions, estrangulaments o manca d’energies, causen patologies de tota mena. I, com és evident, també això té el seu reflex en l’espectre econòmic, quan veiem que una minoria ínfima acumula la major part dels capitals, mentre la resta sobreviu de les seves sobres.

Perquè, també la xarxa de distribució de capitals ja fa temps que ha deixat d’estar lligada als recursos existents a cada lloc del planeta i són administrats per aquesta minoria que decideix, de manera especulativa, on els interessa, o no, fer-los arribar. Naturalment, quan la circulació no arriba a algun lloc del cos, es provoca la necrosi. La fugida massiva de gent d’alguns territoris i els destins vers on es dirigeixen deixen ben clar on hi ha la congestió i on la hipotèrmia. En un organisme saludable cal que totes les parts del cos mantinguin la temperatura.

Deu ser el nostre instint de mamífers que empeny, a aquell que té la mamella, a fer el que calgui per no deixar-la. El mateix principi que empeny als que controlen les artèries o se n’alimenten. Ni que sigui a nivell de capil·lars, qualsevol que hi tingui accés, ja sia per drets de casta, conquesta, o afavorit per la sort, farà el possible per impedir haver de compartir el subministre amb  qualsevol desheretat que li pugui reclamar. Tots sabem que determinats privilegis i posicions es reserven a algunes castes. Que hi ha canals de distribució als quals les classes baixes, per molts mèrits que facin, en tindran vedat l’accés.

Es parla molt, ara, del canvi climàtic, de la necessitat de reduir emissions, però la primera emissió que s’hauria de reduir és la de persones. Que puguin subsistir amb els recursos del seu lloc d’origen. Que no hagin de desplaçar-se on aquests s’acumulen. Ja que això només interessa al capital, és a dir, a la maquinària especulativa-extractiva-distributiva, que actua en detriment de la vida de les persones i els territoris. Com que no tenen altre valor, més que el fet de ser comptabilitzats, cal numerar-los desplaçant-los de manera permanent. És com qui compta mongetes: mentre creixen a la mongetera i estan a la tavella no tenen cap valor, només comencen a tenir-lo en el moment de ser comptades.

Tones de productes, milions de persones, milions de vehicles, tones de combustibles…, entrant i sortint de pobles, ciutats, per canals, carreteres, autopistes, vies, aeroports…, només per a poder ser convertits en valors comptables. Perquè, per als amos de l’univers res no compta, no té valor, ni mereix respecte o consideració, fins que pot ser comptat i dóna dividends.

És el mecanisme, la raó, per la qual mentre la misèria va en augment, les artèries estan permanentment col·lapsades. Només heu de veure les entrades diàries a les grans ciutats, no hi ha suficients «bypass» que ho puguin solventar. En aquestes condicions, el trencament vascular es preveu inevitable.

O retornem l’equilibri natural a cada territori o la gràfica del pacient, que en qualsevol moment ens oferiran les computadores, serà la línia plana.
De com la natura —igual que «la gallineta» d’en Lluís Llach— de vegades torna a reclamar els seus drets. [Foto: Miguel Sánchez Reina.]

Barcelona i les superilles

Una de les superilles de l’Eixample promoguda per Ada Colau. [Foto: Yakobo.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

No és fàcil

Cada «mansana» (illa de cases) de l’Eixample de Barcelona és una illa, si n’ajuntem unes quantes tenim una superilla? Això té conseqüències, vejam: altera les direccions de trànsit, altera els temps de pas, el soroll dels vehicles es treu d’uns carrers però s’acumula en d’altres, es treu contaminació de CO2 però s’incrementa en altres carrers per velocitats més reduïdes, i més trànsit de persones en els carrers de les superilles també generarà més soroll (no és el mateix caminar per un carrer que parar-se a parlar, trobades de grups, etc.)

En definitiva, un carrer no és un parc. Cal reflexionar com afecta en els usos de la ciutat i per tant l’equilibri econòmic i social.

Consideracions

Un edifici es comença pels fonaments, llevat del Palau Sant Jordi; és a dir, si el que cal és treure càrrega de CO2 en una àrea (l’Eixample) de la ciutat, primer cal estudiar quins vehicles sobren…: els dels residents?, la càrrega i la descàrrega?, els serveis públics?, les motocicletes?, les bicicletes?, els patins?, etc.  Tot el trànsit que es tregui d’un lloc s’ha de ressituar en un altre de la mateixa ciutat. Això vol dir que primer s’hauria  de resoldre on. Sempre dic que Barcelona és un municipi petit que batega només en 180º, a diferència d’altres grans ciutats en 360º.

Barcelona, com a ciutat, ja disposa avui de zones de vianants en llocs suficientment acceptades per tothom: el barri Gòtic, el portal de l’Àngel amb el seu entorn, el barri del Born i el seu entorn i, com no, altres indrets, barris i districtes.

L’Eixample de Barcelona vist des de l’aire. [Foto: Wikimedia/Alhzeiia.]

Què cal fer?

Segons la meva opinió, cal recordar que també en la ciència de l’urbanisme «la pressa és una mala consellera», però en aquest cas em fa la sensació que es corre massa, i això si que ens pot portar a un gran fracàs. Encara més: algú està en condicions de dir com ens bellugarem en un temps pròxim? S’ha de tenir en compte que cada ciutat és bo que tingui el seu propi model, és temerari copiar per copiar.

Millorar la ciutat sí, sens dubte que hi ha coses a fer, moltes; però tenint en compte que la societat civil té professionals altament qualificats que junt amb els de la administració pública poden plantejar solucions molt més adients, eficaces i eficients per a millorar el medi ambient de Barcelona, amb què una altra vegada cal insistir en la participació dels sectors  públic i privat.

El procediment ha de garantir una participació ciutadana i col·lectiva, ja que no es tracta d’un expedient senzill —com si es tractés d’un canvi de llambordes. Si es va més enllà, llavors ja estaríem parlant d’un procediment més complicat, així ho diu la llei d’Urbanisme, perquè ja es tractaria d’una modificació puntual del planejament.

Fem el favor de no córrer tant, perquè podem fer-nos mal. Tenim una ciutat fantàstica, no la fem malbé. els carrers són els carrers i els parcs són una altra cosa.

Així ho veig.

El segrest al riu Siurana, o quan la mà esquerra no sap què fa la dreta i viceversa

 

Membres del Grup de Natura Freixe en el moment d’alliberar peixos del riu Siurana a la llacuna de Riba-roja d’Ebre. [Foto: GNFReixe.]
[Un report de Gabriel Borràs.]

Aquesta és una història més del desgavell que aquest monstre autònom de l’administració pública –tant la nostrada com l’espanyola- provoca dia sí i dia també. Un monstre ineficaç, rònec, lent, contradictori, aïllat, que fagocita qualsevol mena d’iniciativa i esclafa la bona voluntat de les persones, de la mateixa manera que Saturn devora els seus fills en aquell memorable quadre d’en Goya.

Inici de la història

El mes de maig d’enguany, la Subdirecció General de Biodiversitat i Medi Natural del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, adjudicà un contracte menor a l’Associació L’Aube (un aube és un àlber, segons el parlar de la Ribera d’Ebre). L’objecte d’aquest contracte ha estat l’Assistència tècnica per al seguiment anual de la ictiofauna i l’anàlisi comparativa interanual de les poblacions piscícoles en un tram del riu Siurana inclòs en la Xarxa Natura 2000, als termes municipals del Molar i Masroig.

A continuació, un breu resum dels treballs realitzats per L’Aube:

  • Des de finals de maig fins a l’agost del 2022 s’han dut a terme 12 mostreigs d’ictiofauna en 25 punts/basses d’un tram de 3,6 Km del riu Siurana a la comarca del Priorat.
  • S’han comptabilitzat un total de 4.936 exemplars i un total de 12 espècies. El 92,9% del total (4.588 exemplars) són de 6 espècies autòctones: madrilla, bagra, barb cua-roig, barb de l’Ebre, gobi ibèric i anguila. L’espècie autòctona dominant ha estat la madrilla, amb un total de 1.937 exemplars, seguit de la bagra amb 1.308 exemplars. Pel que fa a exòtiques, han representat un 7,1% del total, amb 348 exemplars de les següents espècies: pseudoràsbora, carpí, albornell, carpa, rutil i perca. L’espècie exòtica dominant en aquest tram ha estat la pseudoràsbora, amb un total de 244 exemplars.
  • D’altra banda s’ha fet un seguiment de l’evolució del nivell de les basses i s’ha acordat i posat en pràctica una solució d’aportació d’aigua en un tram (*). Això ha permès la supervivència de milers d’exemplars de peixos autòctons de cinc basses in-situ sense haver d’extreure’ls.
  • Hi ha una clara disminució d’exemplars d’espècies exòtiques, especialment de carpí i perca que es pot relacionar amb el desgast sobre aquestes espècies fet en el mostreig de l’any 2021. L’augment en el nombre de captures de cranc americà pot relacionar-se amb l’horari dels mostreigs que enguany han estat en sessions matinals que es duen a terme des de trenc d’alba fins com a màxim les 11-12h. Cal destacar, però, la presència cada cop més estesa d’exemplars de pseudoràsbora, que es troba en clara expansió a la zona.
  • La disminució en el nombre de captures d’espècies exòtiques pot venir motivada per diferent motius: una disminució poblacional deguda a les extraccions d’exemplars fetes durant l’any passat, una mortalitat elevada l’any 2021 per l’assecatge de les basses, o que durant el període de mostreig s’hagin fet extraccions de les que no se’n té constància.
  • Pel que fa a l’anguila destaquen el nombre elevat de captures d’enguany, però no sols aquest fet, sinó la seva localització al llarg de tot el tram prospectat i amb exemplars de totes les mides, però sobretot angulons, indicaria que la continuïtat del Siurana fins a l’Ebre durant mesos clau per a espècies migradores, en va afavorir la seva arribada.
  • Davant la crisi climàtica i l’agreujament d’episodis de sequera com el d’enguany, i la manca de solucions de moment sobre un cabal ecològic al Siurana, es proposa fer un pla estratègic per actuar amb previsió: identificar aquelles basses refugi estratègiques per a la biodiversitat no sols del tram d’estudi, sinó de tot el tram del Siurana, per garantir solucions in-situ i evitar la detracció de fauna autòctona.

(*) Gràcies a un acord entre la Comunitat de Regants de la Sèquia de Llinars, l’Ajuntament de Masroig i l’Associació L’Aube es van fer alliberaments puntuals d’aigua de reg cap a les basses i, a partir del 15 d’agost, l’alliberament d’aigua cap a les basses fou en continu. Us recomano que veieu aquest vídeo del Telenotícies Comarques del 17 d’agost, molt didàctic i explicatiu.

El per què de les campanyes

Mereix reproduir aquí la motivació d’aquestes campanyes de seguiment de la població piscícola del riu Siurana, un riu sotmès a escarni per desig del Dictador i per la passivitat general de l’administració de la Generalitat que, a hores d’ara, ha estat incapaç de revisar una concessió atorgada a perpetuïtat:

«Tal i com hem explicat en l’apartat anterior, des de l’experiència del coneixement del territori, de mostreigs anteriors i de la situació climàtica d’enguany, el plantejament que hem fet des de l’Associació l’Aube ha estat mirar de trobar solucions al problema real d’aquest tram: la manca de cabals i/o aportacions d’aigua puntuals. Es tracta de no donar per fet que s’hagin d’extreure sempre els peixos i traslladar-los fora del Siurana, d’on ja no es retornaran, i d’apostar per solucions in-situ. Es tracta de conscienciar i actuar sobre la causa del problema (la manca de cabals) i no sobre les conseqüències (la mortalitat de peixos). En l’esforç d’extreure els peixos per evitar mortalitats, sovint no es considera l’impacte que representa que no quedi cap reservori en determinats trams i que, per tant, successives extraccions d’exemplars condueixin a un col·lapse de les poblacions per incapacitat de recuperació i recolonització dels trams fluvials un cop recuperen la connectivitat amb les pluges. Per aquest motiu durant aquest estiu, a banda dels mostreigs de les basses, hem activat un protocol de seguiment gairebé diari d’aquelles basses que considerem essencials per a la supervivència de la ictiofauna autòctona. Hem identificat un seguit de Basses Refugi Estratègiques per a la Biodiversitat en les que s’haurien de garantir uns nivells d’aigua suficients per evitar l’assecatge total. Entre aquestes basses, en funció de la seva superfície i fondària, i per tant del grau d’alerta per sequera podem traslladar exemplars.» [Les frases destacades en negreta i subratllades són vitals per a comprendre la història del desgavell.]

Saturn entra en escena

En data 29 de setembre, és a dir, quan ja havia acabat la campanya de L’Aube, Canal Reus TV publica una notícia amb aquest titular: «Traslladen a Riba-roja d’Ebre 1.135 peixos rescatats del Siurana».

Amb el subtítol «Del riu Siurana a Riba-roja d’Ebre: la llacuna ubicada en aquesta població es converteix en un reservori per a 1.135 peixos autòctons amenaçats», s’hi explica que, des del 2019, el Grup de Natura Freixe i l’Ajuntament de Riba-roja d’Ebre han establert una col·laboració per tal de dur a terme actuacions de millora dels hàbitats i espècies de l’espai del meandre de Riba-roja d’Ebre, un paratge natural de gran interès inclòs en el catàleg de Zones Humides de Catalunya. Permeteu-me assenyalar-vos aquest paràgraf: «Coneixedors de l’actual situació hidrològica del riu Siurana, agreujada pel canvi climàtic, i la necessitat d’aportar solucions per mantenir el patrimoni genètic (gene pool) de les seves poblacions de peixos autòctons,  el Grup de Natura Freixe ha proposat utilitzar la llacuna de Riba-roja d’Ebre com a hàbitat de trasllat temporal pels exemplars rescatats dels tolls aïllats del tram baix del Siurana (…) Ahir al matí, doncs, amb l’aprovació del Servei de Pesca Continental del Departament d’Acció Climàtica i Agenda Rural, es va procedir a dur a terme un rescat de 1.135 peixos gràcies a la col·laboració entre l’equip del Grup de Natura Freixe i Forestal Catalana. Entre les espècies rescatades destaquen la bagra (Squalius laietanus), el barb de l’Ebre (Luciobarbu sgraellsii) i la madrilla (Parachondrostoma miegii), de la qual se’n van rescatar 938 exemplars».

Resulta que la situació hidrològica del Siurana està agreujada pel canvi climàtic, no pas per la inacció de l’administració que és incapaç d’establir un règim variable de cabals ambientals a la conca del Siurana en un tram catalogat com a Xarxa Natura 2000. Ara tot és culpa del canvi climàtic, fins i tot la passivitat pública i el rescat d’uns peixos que ja havien estat rescatats …

Fixeu-vos que el segrest de població piscícola autòctona del Siurana es fa amb l’autorització del Servei de Pesca Continental adscrit a la Subdirecció General d’Activitats Cinegètiques i Pesca Continental que, vés per on, pertany al mateix Departament Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural que ha pagat a l’Associació L’Aube perquè faci el seguiment d’aquesta població piscícola i n’asseguri la supervivència en les basses refugi. I sí, dic segrest en negreta i majúscules, perquè d’això es tracta: els 1.135 peixos «rescatats« suposen el 25% dels peixos autòctons comptabilitzats en els mostreigs d’estiu per part de l’Aube (4.588). En el cas de la madrilla, el segrest és de més del 48% (938 exemplars dels 1.937). Però, ai las!, no s’acaba aquí el despropòsit: el segrest no només és autoritzat pel mateix Departament del Govern de la Generalitat, sinó que a més a més és executat amb la col·laboració de l’empresa pública Forestal Catalana.

Saturn devora el fill amb l’ajut dels fons Next Generation

Sí, heu llegit bé: el segrest perpetrat pel Grup de Natura Freixe en col·laboració amb Forestal Catalana i autoritzat pel Servei de Pesca Continental (un segrest que, segons hem pogut saber, s’ha realitzat sense el coneixement ni de l’Associació L’Aube ni dels Ajuntaments del Masroig i del Molar) s’emmarca, segons la notícia, en el projecte Fluviatilis, una proposta generada per una agrupació de cinc entitats conservacionistes que s’han unit per posar en marxa iniciatives transformadores que impulsen la bio-economia als seus respectius àmbits d’actuació com una oportunitat per mostrar que la conservació dels recursos naturals pot anar de la mà d’activitats que generin desenvolupament econòmic i social.

Si n’és de bonic i políticament correcte aquest projecte, més quan resulta que rep el suport d’una convocatòria d’ajuts impulsada per la Fundación Biodiversidad del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) per a grans projectes transformadors d’índole cientificotècnica enfocats a la promoció de la bio-economia i la contribució a la transició ecològica, en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) finançat per la Unió Europea – Next Generation EU. Segons la informació de la pàgina web de la Fundación Biodiversidad, l’ajut al total del projecte Fluviatilis ha estat de 997.290 €, dels quals 187.967 € corresponen al Grup de Natura Freixe.

Què hi diuen, els experts?

Dues de les persones que més en saben sobre l’ecologia dels ecosistemes aquàtics i la temporalitat dels rius mediterranis són el doctor Narcís Prat, professor emèrit de la Universitat de Barcelona, i la investigadora Núria Cid, professora adjunta de la mateixa universitat. Tant en Narcís Prat com na Núria Cid són integrants del grup de recerca Freshwater Ecology, Hydrology and Management (FEHM-Lab). Reproduïm, tot seguit, les piulades fetes a Twitter per en Narcís Prat i Núria Cid en assabentar-se del segrest fet al Siurana:

Que dues persones tan expertes en la matèria es manifestin amb aquesta contundència és un clar indicador que el que ha succeït mereix alguna explicació pública per part dels seus responsables. La indecència de tota aquesta història s’explica perquè no només la mà esquerra no sap què fa la mà dreta, sinó perquè és evident que l’administració té un forat a la butxaca: una part, molt intel·ligentment, encarrega una campanya de mostreig d’ictiofauna per no donar per fet que s’hagin d’extreure sempre els peixos i traslladar-los fora del Siurana, d’on ja no es retornaran, i d’apostar per solucions in situ. D’aquesta manera es consciencia i actua sobre la causa del problema (la manca de cabals al riu Siurana) i no sobre les conseqüències (la mortalitat de peixos). Una altra part de l’administració, ignorant per desconeixement —en el millor dels casos— o per voluntat —en el pitjor—, autoritza i paga amb diners del Fons Next Generation per fer justament el contrari: treure els peixos del Siurana.

I afegeixo: mentre l’actuació de l’Associació l’Aube és una actuació quirúrgica, feta en col·laboració amb els Ajuntaments del Masroig i del Molar i la necessària complicitat dels pagesos pertanyents a la comunitat de regants de la Sèquia de Llinars, i que ha demostrat els seus impactes positius (reducció de les espècies al·lòctones respecte la campanya del 2021, millora de la connectivitat de l’anguila, assegurar la supervivència de les espècies autòctones en el pitjor estiu des de fa molts decennis), el segrest no només no té cap mena de justificació ecològica (fins al punt que pot suposar el col·lapse de la ictiofauna del Siurana) sinó que, a més a més, deixa les mans lliures a aquells que han condemnat el riu Siurana a romandre sense un règim variable de cabals ambientals. Si s’emporten els peixos del Siurana a l’Ebre, per què cal que el riu Siurana porti aigua?

Simplement, demencial.

[TEXTUAL] La lluna

«No». Acrílic sobre paper de Xavier Borràs.

[Text i il·lustracions de Xavier Borràs.]

A Montserrat, amb amor

La lluna, vídua alegre,
per no dir que ha perduda la nit
s’ha quedat passejant fins migdia…
[Fragment de «Minvant», del llibre Ossa Menor, de Joan Salvat-Papasseit.]

 

Els arbres somnien la lluna,
la lluna somnia el sol:
el món a poc a poc s’enruna
i la vida ensonya el bressol.

Desembre de 2022.

 

«Nu sense». Acrílic sobre paper de Xavier Borràs.

 

Descobrim la cantautora Mar Pujol

[Notes de Xavier Borràs.]

Efectivament, hem fet el descobriment d’una nova inspiració musical que prové de la muntanya catalana. Ens referim a Mar Pujol, professora de música i pizzera, que just acaba de treure el disc Trepa.

En aquest vincle, del Regió 7, podeu llegir algunes de les experiències vitals de na Mar, a qui des de La Resistència augurem, vista la seva qualitat i bon fer, molts d’èxits.

La peca que podem veure i escoltar aquí dalt, el senzill «Toquen quarts d’una», és, segons la pròpia Mar, «…una pseudonadala,  perquè he agafat un tros de la nadala del noi de la mare i l’he entaforat a una cançó meva…».

Podeu seguir na Mar Pujol al seu compte d’Instagram i si voleu que us vingui a cantar al vostre poble, poseu-vos en contacte amb Niu Management.