L’home i els seus límits. Els últims de Filipines, l’heroïcitat com a límit de l’estupidesa humana

El grup d’homes que va tornar del lloc de Baler a la caserna Jaume I de Barcelona, abans del banquet en el seu honor després de la seva arribada l’1 de setembre de a 1899.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

A mitjan segle XIX, de l’antic imperi on no es ponia mai el sol, ja només en quedaven les ombres. Molt e n’ha parlat, escrit i fins i tot se n’ha fet films, sobre els 53 soldats que es van passar un any dins una església a Baler, a l’illa de Luzon, a uns 200 quilòmetres de Manila, per a defensar un imperi que a tots els efectes havia deixat d’existir.

El context

L’any 1896 regnava a Espanya Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, mare d’Alfons XIII, i el govern el presidia el liberal Práxedes Mateo Sagasta. A la colònia de les Filipines s’hi va produir una revolta encapçalada per José  Rizal i el general Emilio Aguinaldo, membres del moviment independentista Katipunan.

El govern espanyol va executar Rizal el dia 30 de desembre del 1887 i va escalfar encara més les ànsies dels filipins d’independitzar-se dels espanyols.

L’abril de 1897 entra en acció el general Fernando Primo de Rivera, que intensifica els atacs als rebels i des del Govern espanyol incrementen el nombre de tropes, fins que obliguen els revolucionaris a refugiar-se a les muntanyes de  Biak-Na-Bató. Finalment, la precària economia de la monarquia espanyola va obligar Primo de Rivera a signar el pacte de Biak-Na-Bató el desembre del 1887, segons el qual s’atorgava un estatus d’autonomia a les illes Filipines, a canvi de deixar en llibertat als dirigents, inclòs el general Emilio Aguinaldo, per bé que haurien d’exiliar-se a Honk-Kong. Aquest cessament d’hostilitats amb els qui aspiraven a ser un país, va fer que el Regne d’Espanya decidís el retorn de la major part dels efectius i així fou com el destacament de 400 soldats que hi havia a Baler fou substituït per un de 53 homes acabats d’arribar de la península, a principis del 1898.

Molt lluny d’allà, concretament a Cuba, els Estats Units  d’Amèrica van declarar la guerra a Espanya després de l’enfonsament del seu vaixell,l el Maine, el mes de febrer del 1898. De fet, els EUA ja eren una gran potència i feia molt temps que es volien instal·lar a Cuba en la seva expansió econòmica. A més, gaudien de les simpaties de bona part de la burgesia cubana, molta d’origen català, a causa de la prohibició del Govern espanyol d’exportar productes de Cuba als EUA i el perjudici econòmic que els causava.

La guerra no va durar gaire. La decadent flota espanyola no estava capacitada per fer front als canons i als vaixells, molt més ben equipats, dels nord-americans. Tot va acabar a les Filipines, concretament a Cevite, l’1 de maig del 1898, quan Espanya va perdre literalment tota la seva flota. Els revolucionaris, amb el general Emilio Aguinaldo al capdavant, van tornar a les Filipines armats pels EUA. Espanya va acceptar la derrota i el 10 de desembre del 1898 va signar el tractat de París, segons el qual deixava d’exercir la sobirania sobre les Filipines i la cedia als EUA. No havien ni passat dos mesos que Aguinaldo es va constituir com a president de la nova República de les Filipines i es va iniciar una nova guerra contra els EUA, que havien utilitzat el moviment independentista com a arma contra els espanyols.

La tropa dels ignorants

De tot això, els 53 soldats de Baler no se’n van assabentar. Ignorants de la derrota espanyola a Cevite, el maig del 1898, el mes de juny van ser atacats pels insurgents i els soldats van decidir resistir en l’únic edifici de pedra de Baler, l’Església. No van servir de res les notícies de la derrota espanyola que els feien arribar els propis assetjadors, no els creien; com tampoc no van creure’s els enviats i missatges que els feia arribar el Govern espanyol què allà ja no hi pintaven res. Els propis insurgents van enviar dos frares franciscans per convèncer-los i tampoc no van tenir èxit.

Qui comanava els soldats, el capità Enrique de las Morenas, es va entossudir a obligar a la tropa a resistir en una guerra que ja havia perdut, i en la qual el país que defensava només era un espectador en el nou conflicte que es va originar entre els insurgents i els Estats Units.  De las Morenas esperava reforços de tropes espanyoles quan totes, excepte ells, havien estat repatriades. Envoltats de filipins, amb prou feines tenien res per a sobreviure. El Govern espanyol va arribar a demanar al Govern nord-americà que els rescatés per acabar amb una gesta tan absurda. L’enfrontament amb els independentistes, però, va fer que el vaixell que va enviar els EUA no pogués rescatar-los, en el cas que s’haguessin deixat rescatar, és clar.

Dels 53 soldats només dos van resultar morts en els enfrontaments amb qui consideraven encara l’enemic. En realitat, el principal enemic que tenien era la disenteria i el beri-beri, que anava eliminant soldats i que també va matar el capità De las Morenas. No gaire més va durar el seu gos, que un cop mort l’amo va ser immediatament devorat per la famolenca tropa. Amb el seu substitut, el tinent Saturnino Martín Cerezo, la cosa no va millorar. Al contrari, es va manifestar tan tossut i boig com el seu predecessor.

El mes de febrer del 1899, el govern espanyol hi va fer anar el tinent coronel, Miguel Olmedo, amb exemplars de la premsa espanyola perquè deixessin de fer el ridícul. Martín Cerezo tampoc no el va creure. Els filipins, de tant en tant, enviaven dones suggestives davant els assetjats per si els podien fer desistir per la via dels baixos (instints). Tampoc no van tenir èxit i Martín Cerezo els va obligar a resistir castament. Ales acaballes d’aquesta tan inútil gesta, dos soldats van intentar desertar i el tinent els va fer afusellar immediatament. És a dir, dels 53 soldats dos van morir per les bales filipines, dos afusellats pels seus i 16 per malaltia.

Finalment, el tinent va obrir els ulls quan va llegir una notícia en un dels diaris que havia deixat el mitjancer espanyol, en el qual hi havia la ressenya del trasllat d’un company seu. Es va adonar que aquella notícia no podia haver estat manipulada i va posar fi a la seva obsessió. Finalment, davant les evidències, el dia 2 de juny del 1899, els 33 famèlics sobrevivents van abandonar l’església i en poc dies van ser repatriats a la península. Els soldats filipins fins i tot els van rendir armes quan els espanyols van abandonar el forat en què s’havia convertit el temple. De fet, ni tan sols eren els seus veritables enemics.

El desembre de 2016 es va estrenar una nova versió d’aquest episodi històric, per bé que sense gaire èxit.

Rebuda discreta

Espanya no els va retre cap homenatge i ni tan sols van ser rebuts com a herois. De fet, més que admiració la gesta provocava vergonya. No va ser fins a l’any 1945  que el règim franquista, amb la seva dèria per falsificar la història, va encarregar al director Antonio Roman la pel·lícula Los últimos de Filipinas en un intent de convertir l’estupidesa humana en heroisme. L’any 2016, es va estrenar una versió, del director Salvador Calvo, en un intent d’oferir una versió més ajustada a la realitat dels fets, o, també, el documental, dirigit per Ramon Vilaró, D’aliats a massacrats, en què narra la Batalla de Manila —el febrer de 1945—, en què 257 espanyols van caure apunyalats amb baionetes pels soldats japonesos, o sota les bombes nord-americanes, en una orgia de sang que va fer més de 100.000 morts en menys d’un mes, i on també recorda els últims de Filipines.

Algún dia potser caldrà recordar una historia similar, a l’illa de Guam —ara cobejada pel sanguinari nord-coreà Kim Jong-un—, quan els Estats Units, el 20 de juny de 1898, hi van expulsar els militars espanyols que hi quedaven i hi van nomenar un gobernador català: Francesc Portusach Martínez.

Entre els soldats del setge de Baler, n’hi havia, pel cap baix, onze, provinents de tots els països catalans. Heus-ne aquí els noms i les procedències:

Antoni Bauzà Fullana, natural de Petra (Pla de Mallorca).
Francesc Rovira Mompó, del País Valencià.
Jaume Caldentey Nadal, natural de Petra (Pla de Mallorca), va desertar.
Josep Pineda Turán, natural de Sant Felíu de Codines (Vallès Oriental).
Loreto Gallego Garcia, natural de Requena (Plana d’Utiel).
Pere Planas Basagañas, natural de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès).
Pere Vila Garganté, natural de Talteüll (Guissona).
Ramon Buades Tormo, natural de Carlet (Ribera Alta).
Ramon Donat Pastor, natural de Barcelona (Barcelonès), va morir de beri-beri.
Ramon Mir Brills, natural de Guissona (Cervera).
Rmon Ripollés Cardona, natural de Morella (Ports).

Aqui sota podeu veure la pel·lícula «franquista» sobre aquesta història.

Verdaguer pobre, perseguit i rebel

Bust del Poeta, obra de l’escultor vigatà Pere Puntí i (1936). Font: Fundació Jacint Verdaguer.

[Un article de Toni Coromina.]

«Totes les ones de la mar no poden rompre un gra d’arena»

Coincidint amb la Festa Verdaguer del passat mes de maig, a l’Ajuntament de Folgueroles es va poder veure l’exposició itinerant «Verdaguer Segrestat. L’apropiació del mite durant el franquisme», sobre els intents d’apropiació per part del règim franquista de la figura del Poeta. Aquell dia, la consellera Munté va dir que el franquisme no va aconseguir l’apropiació de mossèn Cinto perquè la «realitat és tossuda, i les seves paraules i el seu llegat deixen ben clara la seva condició en termes de cultura, llengua, identitat i també de la resistència dels ideals i de llibertat». Aquest mes de setembre, l’exposició es pot visitar a Vil·la Joana, la casa de Vallvidrera on va morir el poeta, ara convertida en museu. Més endavant, la mostra recorrerà algunes poblacions catalanes.

Deixant de banda la utilització aprofitada de Verdaguer per part del franquisme, al voltant de la figura del poeta sempre hi ha hagut —i hi ha— verdaguerians amb visions diferents. A uns els agrada el Verdaguer èpic que va escriure L’Atlàntida i Canigó; uns altres prefereixen el poeta religiós glossador de la mare de Déu; uns de més enllà fan seus els poemes enaltidors de les forces de la natura; o aquells que destaquen els seus mèrits com a insigne prosista. Més enllà de la vessant formal, també hi ha un Verdaguer venerat pels lingüistes per la seva condició de recuperador de la llengua popular i arquitecte del català modern. Però, igualment, hi ha el Verdaguer perseguit, pobre i rebel.

El juny del 2012, quan es complien els 110 anys de la seva mort, una cinquantena de persones es van deixar sorprendre a la Font del Desmai (a prop de Folgueroles) per la vigència dels textos de Verdaguer deu anys després de ser defenestrat. Revolta i compromís de Verdaguer amb els pobres, és el títol que Pere Tió va donar a una antologia de textos proses i poesies, escrites a la dècada de 1880 i 1990, que tenien en comú la rebel·lia personal i les reivindicacions socials del poeta. Uns textos que llegits l’endemà del vergonyós «rescat» financer dels bancs a mans de l’Estat espanyol van impactar els assistents aplegats a la font.

Aquell dia de juny de fa 5 anys, Pere Tió i Pep Paré van presentar un espectacle únic, creat per ser vist només un cop. Convidat pels organitzadors de l’acte, un servidor vaig tenir l’honor de llegir alguns textos verdaguerians al·lusius a la pobresa, al costat de Jordi Casadevall, Montserrat Grau, Ramon Martí i Pol, Lluís Solà, Rosa Cadafalch, Pere Puig, Margarida Tió, Jordi Serrate i diversos alumnes de l’institut Jaume Callís de Vic. Va ser una performance molt emotiva que va colpir els assistents a l’acte.

Jacint Verdaguer.

El Verdaguer dels últims anys va escriure unes poesies d’intens contingut humà, realistes, sense gaire retòrica i amb poca presència de la providència divina. Els textos llegits seguien un itinerari que va des de la revolta del poeta que se sent perseguit, fins a la vindicació de la pròpia pobresa i, sobretot, la solidaritat amb els pobres de la Barcelona del seu temps. També la corprenedora visió, desesperançada, de la proximitat de la mort.

Es tractava d’un Verdaguer indignat, lluny de les floretes i l’èpica pirinenca. Uns textos poètics —barrejats amb prosa— gestats a finals del segle XIX, però que podrien haver estat escrits perfectament aquests dies. Amb duríssims al·legats contra l’aristocràcia, els mals governants, els poderosos i les jerarquies eclesiàstiques; i una aferrissada defensa dels pobres i els desnonats de fa més d’un segle. Uns pocs versos dels que es van recitar resumeixen el to irat i dramàtic del poeta: «Al qui té prou tothom li dóna, / a qui no té tothom li roba»; o, «Un sol llit hi ha a la casa / hi jau difunt lo marit, / l’esposa le n’ha de traure / per donar-hi a llum un fill».

Nou anys abans de morir en la més profunda pobresa, Verdaguer va escriure unes proses molt amargues relacionades amb la seva reclusió al santuari de la Gleva (Osona) durant dos anys (1893-1894), per ordre del les autoritats eclesiàstiques i, també, amb la prohibició que el bisbe li va imposar d’exercir el ministeri sacerdotal. La majoria d’aquestes proses van ser publicades als diaris La Publicidad i La Opinión (més aviat esquerranosos). Més tard, aquests texts van ser aplegats en el llibre titulat En defensa pròpia. Així explicava Verdaguer la seva situació:

«Pel mes de maig se m’allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l’excusa d’anar dos mesos a fora a cuidar de ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. Si no content hi aní resignat, i darrera els dos mesos han passat dos anys (…) He baixat a Barcelona, en ús del meu dret i de la meva llibertat, per arreglar els meus assumptes i obrir una sortida en la meva situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en la meva posada per agafar-me com un delinqüent. (…) Demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i de la terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot.»

Verdaguer dibuixat per Ramon Casa. Font: MNAC.

En una dura carta al Bisbe de Vic (1895), Verdaguer deia: «Excel.lentíssim Senyor:  si m’aprecia com ha dit, no persistiria en fer-me passar per boig, comprant els metges que anaven a provar el contrari (…) Mes dec dir-li que si em vol boig no em trobarà adormit. Estic preparat i a punt hi estan altres molts amb mi, per això i per tot el que vingui. Si vostè i el seu advocat volen escàndol, a pesar de la negror del temps, hi haurà escàndol i li juro que ressonarà per tot Europa».

Simultàniament a les proses publicades a la premsa, el poeta de Folgueroles també va reflectir la persecució que va patir en molts poemes de l’època. Això queda especialment palès en el poema «A mos defensors», del llibre Flors de Calvari:

La terra és  un gran calvari
on l’home és crucificat;
los dies que a mi em tocava
quins dies foren tan llargs !
Qui em motejava de brètol,
qui de ximple i trastocat;
aquest me dóna l’espatlla,
aquell altre em gira el cap;
los que ahir em feien l’aleta
avui m’aquissen los cans.
Ministres de l’evangeli,
¿doncs on és la caritat?
Les portes on ne demano
d’una a una veig tancar,
sinó la del manicomi,
que s’obre de bat a bat!
Al fer lo tomb a l’abisme
vosaltres m’heu dat la mà,
traient-me de dins lo monstre
que ja em tenia engolat.
L’obra bona que m’heu feta
Nostre Senyor vos la pac,
Ell que és lo pare dels pobres
i sempre té per pagar.

En un poema inèdit, Verdaguer explicava, mitjançant una enginyosa paràbola, l’assetjament al qual va estar sotmès per part dels poderosos:

Un dia nos passejaren
per la voreta del mar,
per un jardí que hi havia
sota un castell encantat.
Un taronger oviràrem
que damunt tots treia el cap.
Mos amics —puja-hi, me diuen,
hi hauries de pujar.

Ja els ne dono les taronges
tantost les vaig abastant.
Quan poms d’or ja no hi havia
flors d’argent los vaig donant.
Quan ja flors no hi restava
volien lo cimeral.

— Més amunt has de pujar.
— Abasta’ns lo cimeral.

Hi pujo de branca en branca.
Quan so al branquilló més alt,
folls d’enveja i de quimera,
s’apleguen al meu voltant,
i fortament sacsegen l’arbre
per tirar-me daltabaix.

La font del Desmai. Font: Fundació Verdaguer.

En una carta enviada l’any 1895 al seu cosí Narcís Verdaguer i Callís, el poeta, marginat i defenestrat, li retreu la seva traïció: «No et demano pas consells; tinc cinquanta anys i ja puc caminar tot sol. ¿Allunyar-me de Barcelona és tot el que pots fer per mi? Ah! traïdor, sabia que eres dolent, però no em creia que arribessis a tant. No et donaré pas aquest gust! Sàpigues que el defensar els innocents i les persones indefenses contra les males ànimes és molt agradable a Déu, i això faré, caigui com caigui. Segueix tu la guerra de la ira i del furor, jo seguiré la de la caritat; no trigarà a venir-vos la paga!».

El poema titulat Se’n cansaran?, del llibre Espines i flors, és una de les joies literàries més destacades de la literatura del nostre país.

Totes les ones de la mar
m’han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.
Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
roges d’enuig i de verí,
plenes d’insults i d’anatemes.
L’una m’ha dit «mal sacerdot»;
l’altra m’ha dit «dolent poeta»;
l’altra, «rebuig del temple sant,
quan te veurem pres en cadena,
en lo bell fons de la presó,
colgat set canes sota terra!».

Los cops de mar d’un a un
van rodolant sobre ma testa,
com una mola sobre el gra,
com l’eugassada sobre l’era.
Mes lo meu front està serè,
mon esperit jugant s’hi bressa,
com la gavina en la maror,
com l’aligot en la tempesta.

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d’arena.

En un article, Verdaguer es defensa i explica la seva situació: «Jo no era indòcil ni desobedient, tal vegada era massa cegament dòcil i obedient pel temps i la gent que corre; (..) Això els féu creure que em deixaria tancar en l’hospici, com un anyell en l’escorxador sense dir una paraula. Jo no la vaig dir, però quan pensaven tenir el peix dintre el cove, n’estava més de cent hores lluny (..): verament no es pot dir blat que no sia al sac i encara ben lligat, jo deia, posant-hi muntanyes entremig: dels qui fugen alguns n’escapen. (…) Per agafar el canari fugitiu discorregueren un colp de teles, com mai l’hagi donat cap ocellaire (..). Si aquest colp de filat hagués sortit bé, jo hauria caigut en el manicomi, com una pedra dintre un pou, i no sé si hauria cantat mai més gall ni gallina. (…)

»Els qui es queixen d’aquests articles són els qui me’ls han inspirats i posats a la ploma. “Tant punyen al bou que a la darreria es mou”, i pacífic com és, dóna bones envestides (…). Senyors impugnadors meus: permeteu que us doni un consell d’amic, encara que no em tracteu com a tal: no espremeu mai una taronja fins a fer-li sortir els pinyols, puix us podrien caure a la cara, “no trenqueu la canya cascada ni apagueu lo ble que encara fuma” (..). Confesseu que no anàreu gaire pel bon camí i “qui no va pel bon camí, no fa bon pas a la fi” (..) Em volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres: “quant veritat és allò de què un boig ne fa cent”.»

En referència al Marquès de Comillas,el seu antic protector que després el va foragitar a la misèria, en un altre poema inèdit l’escriptor relata la seva caiguda en desgràcia (fragment):

Del vaixell gegantí on jo navegava
lo patró em tirà un dia per la proa
i em trobí sol dintre la mar immensa,
lluny de la terra aimada,
i a mercè del taurons i de les ones.
Vegí passar altres vaixells altívols
deixant per rastre platejada estela.
Jo humil a tots los demaní una corda.
Cap d’ells volgué donar-me-la, insensibles,
allunyant-se de mi com d’un cadavre,
i em quedí sol i nu sobre l’abisme.

Cent cops vegí la mort de cara a cara,
allargar los seus braços per estrenye’m,
i cent cops reculí; malalt i exànim
vull posar-me a nedar cap a la terra
mes no hi puc arribar, ma força minva
i mos braços s’enrampen i s’adormen
i els cops de mar, onada sobre onada,
rodolen sobre meu i m’arrauleixen,
i totes poden ser ma sepultura.
Cent goles de lleigs monstres se’m disputen
i vaig d’ací d’allà, cabusso i rodo,
no sabent de quina urpa seré presa.

Més enllà de la seva pròpia defensa i de la denúncia dels greuges, insídies i vituperis rebuts dels poderosos, Verdaguer també fa aflorar la seva faceta franciscana relacionada amb la pobresa, l’estat en què es va trobar després de gaudir de la mel de l’aristocràcia barcelonina, la seva condició d’almoiner del Marquès de Comillas i l’èxit literari:

«A pesar d’haver fet córrer que m’havia fet la barba d’or, quan manejava caudals d’altri i a pesar de la intencionada falsedat de què el senyor Bisbe m’ha donar cinc mil duros no fa gaire (com s’ha dit), no tinc el poquíssim que es necessita per fer un pas en eix camí, i en canvi ells ne tenen de sobra i “qui té diners fa sos afers”. Per això ha corregut la consigna entre mos poderosos contraris, de què per tots los medis, sien los que sien (un d’ells ha sigut l’embarg dels meus llibres), convé que jo estigui sense un cèntim i amb la dieta més escanyadora possible com si l’oprimir els pobres no fos un pecat. És això cristià? És això humà?»

Enterrament de Verdaguer. Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya.

Alguns fragments de poemes que conformen el llibre Flors de calvari, deixen clara la seva caiguda en desgràcia:

Tot ho he perdut: lo nom i la riquesa,
les corones de llor que he somiat;
me diu “germà” la rònega pobresa,
s’avergonyeix de mi la vanitat.

Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir;
quan llençava les coses d’una a una,
les ales me sentia alleugerir.

Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també en perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: «De mi, no en tindràs prou?».

En uns altres versos reincideix en el tema:

Abans vivia en la cima,
ara al bell fons de la vall:
qui no es mou de la vall fonda
no pot caure de gaire alt.

Un fragment en prosa deixa les coses clares: «Bo és predicar la caritat, però és millor practicar-la; i com que no es practica, no podem esperar per nostra part, la salvació de la societat. De què no es practica, sinó que es trepitja per molts dels qui l’haurien d’ensenyar, jo en só, desgraciadament, una prova bona i vivent. ¿Per què s’ensenyen les “Obres de Misericòrdia”, si s’han de practicar al revés?».

En un nou poema inèdit, posa la riquesa i la pobresa en els dos plats de la balança de la justícia:

De ric jo mai n’he sigut
mes a uns rics acompanyava.
Al voltant meu allavors
¿ne voleu més de gentada?
Mes d’ençà que em só empobrit
de mi la turba s’aparta.

La pobresa, eixa virtut
de Jesús tan estimada,
seria avui algun mal
que com la lepra es comana?

La figura de Jesús, en qui es vol emmirallar, li serveix d’exemple:

A no ser Nostre Senyor
ningú és ai! amic del pobre,
tothom és amic del ric
i com més n’és més li porta.
S’anticipa als seus desitgs,
lo baveja i l’ensabona.

I al pobre de Jesucrist
se li pren a fins l’almoina.
a qui té prou tothom li dóna,
a qui no té tothom li roba. 

Quan jo estava a prop dels rics
tot lo bé m’anava a la bona,
l’un dia em feien doctor
i l’altre em feien canonge,
i m’allargaven la bossa.

Quan l’estrella se’m girà
tots los amics eren fora,
vegí la misèria a prop,
aní a demanar almoina.

Si algú me’n feia un bocí
(que Déu li pagui l’almoina)
me la prenia d’amagat
al acostar-lo a la boca.

Al qui té prou tothom li dóna,
a qui no té tothom li roba.

Encara que sigui en quatre humils versos inèdits, la seva visió colpidora dels que pateixen la pobresa extrema no ofereix dubtes:

Un sol llit hi ha a la casa
hi jau difunt lo marit,
l’esposa le n’ha de traure
per donar-hi a llum un fill.

Una poesia del llibre Caritat retrata amb cruesa, emoció i compassió la situació dels pobres i desnonats del segle passat, una escena que avui podria ser perfectament actual.

Per què canten les mares?

En lo piset més humil
del carreró de la Cera
canta una mare gentil,
com aucell en primavera.

Canta una hermosa cançó,
la de l’Infant i la Dida,
tot abraçant l’infantó,
que les llàgrimes oblida.

Son espòs està ferit
ajagut en una estora;
ahir vengueren lo llit
per traure la fam a fora.

De flassades i llençols
fa deu dies que no en tenen;
un los ne resta tan sols,
que empenyaran, si no venen.

Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s’ha d’encendre més,
lo fogó també s’empenya.

L’infantó no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.

-Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?

Mai més podré treballar,
sempre creix ma malaltia,
jo me’n vaig cap al fossar
i, ai!, hi vaig amb companyia.

I nostre fill, què farà,
tot solet, sens pare i mare?
Per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l’empare?

I tu cantes? Valga’m Déu!
Vols que ma pena s’ignore?
Per què cantes, amor meu?
-Perquè el nostre fill no plore.

Finalment, un poema descarnat li serveix per denunciar els causants de la seva dissort:

La fossa

Ja fa quatre anys que a mos peus
sempre esteu cava que cava,
furgant de dia i de nit
per obrir-me la fossana.
Me l’obriu per caritat
al veure que no tinc casa,
que no tinc casa ni res,
res d’aquest món sinó l’arpa.
Vosaltres me feu lo llit,
mes la son no és arribada;
tinc cançons per refilar
al bon Jesús i a la pàtria,
les sento sortir del niu,
deixeu-me cantar encara;
no doneu pressa a la mort,
no oferiu blat a la dalla.

Los qui amb pena i afadic
aneu obrint ma fossana,
no l’enfondiu gaire més
que per mi ja seria ampla,
i tot obrint-la per mi
podríeu caure-hi vosaltres.

Nosaltres som una part de la Terra

Dues germanes de la tribu suquamish en una canoa.

El text que La Resistència us ofereix avui, l’anomenat «Missatge del gran cap Seattle, de la tribu dewamish, al president dels Estats Units, Franklin Pierce», conegut posteriorment sota el nom de Nosaltres som part de la Terra, és la versió del discurs pronunciat el 1854 per Seattle (vers 1786-1866), cap de les tribus duwamish i suquamish, davant del governador Isaac Stevens.

Aquesta és una nova versió en català, adaptada per Xavier Borràs, basada en el text anacrònic de Ted Perry (hi ha una altra versió d’Esteve Serra que J. J. Olañeta va editar per Hesperus a Palma el 1994). Per a obtenir més informació sobre els desacords sobre l’atribució d’aquest discurs, vegeu aquest article de la Wikipedia (en anglès).

Podeu descarregar-vos de franc el llibre des d’aquest vincle o bé fent clic a la coberta.

Un poeta. Gabriel y Galán i «El embargo»

José María Gabriel y Galán. [Oli d’Alejandro Cabeza, 2015].
[Un report de Xavier Borràs.]

Volem reivindicar avui la figura d’un poeta oblidat, mort extremament jove: José Maria Gabriel y Galán (Frades de la Sierra, Lleó, 1870-Guijo de Granadilla, Extremadura, 1905), autor, entre d’altres, del molt cru poema que us presentem, «El embargo», escrit en altextremeny —com gran part de la seva obra—, llengua coneguda, també, amb el nom de «castúo».

Gabriel y Galán fou, durant un breu període de temps (1888-1898), mestre d’escola: a Guijuelo, a Madrid (que no li agradà gens i batejà amb el nom de «Modernópolis») i a Piedrahita, fins que, després del seu matrimoni amb Desideria a Plasència es traslladà a Guijo de Granadilla (Càceres), on administra la devesa «El Tejar», propietat de l’oncle de la seva dona, una feina que li permetrà més temps per dedicar-se a la seva passió per la poesia.

Gabriel y Galán en un retrat fet poc abans de la seva mort, el 1905.

El seu primer llibre, Extremeñas (1902), en dialecte extremeny, fou editat amb un pròleg de Joan Maragall, que s’arriscà a considerar Gabriel y Galán un dels presumptes clàssics espanyols del segle XX. La resta de la seva obra, en castellà (Castellanas, 1902; Nuevas castellanas, 1905; Religiosas, 1906), mostra reflexos de Núñez de Arce i de la poesia clàssica castellana i oscil·la entre l’humor i el patetisme. Els quatre volums de les Obras completas (1905-06) apleguen, també, narracions i escrits costumistes, com Alma charra. El 1918 en fou publicat un Epistolario i el 1919 un volum de Cartas y poesías inéditas. Fou amic de Miguel de Unamuno i d’Emilia Pardo Bazán.

La seva poesia té una intencionalitat social més que no pas estètica i recull els problemes de Las Hurdes i el seu secular endarreriment. Gabriel y Galán va elaborar una poesia dialectal extremenya i salmantina amb forces vulgarismes castellans. Un estil fruit de prendre el substrat rural dels pobles que visitava.

Al poema que us oferim, «El embrago» (amb text i i so, per apreciar-ne l’altextremeny) es conta la tràgica història d’un home a qui van a embargar-li la casa el mateix dia que la seva dona havia finat.

Precisament, el poeta Joan Maragall s’hi refereix en el «Pròleg» a Extremeñas, quan escriu:

«Lector, he aquí un libro de poesía. Y no sería menester más prólogo que estas seis palabras, si los que solemos llamarnos poetas o críticos no profanáramos cien veces al día el santo nombre de Poesía. Y tú, por esa funesta docilidad con que aceptas lo que se te dice en letras de molde, acoges nuestra mentira como verdad y crees que es poesía mejor o peor, según exteriormente suena, pero poesía al fin, todo lo que se te da bajo tal título. Pero piénsalo bien, lector, tú lees u oyes recitar juegos de palabras, pero enseguida que ha cesado la cantilena sientes como una liberación y vuelves a tus pensamientos, al hilo de tus preocupaciones sin que aquella haya dejado en ti otro rastro que el de un vago entretenimiento. Mira, poesía es esto:…», i, seguidament, transcriu alguns dels versos del poema «El embargo» per afegir, contundent: «¡Ah!, esto es otra cosa. Esto no es un vano halago. Esto te remueve las entrañas y cuando vuelves a tu vida ordinaria lo llevas dentro y actúa en ti. Y cuando miras a tu mujer y la cama en que duerme, y tu pobreza o riqueza, lo ves todo mejor. Todo el libro es vivo, escrito en dialecto, es decir, en libertad de lengua.»

Gaudiu-ne, doncs!

El embargo

Señol jues, pasi usté más alanti
y que entrin tos esos,
no le dé a usté ansia
no le dé a usté mieo…

Si venís antiayel a afligila
sos tumbo a la puerta. ¡Pero ya s’ha muerto!

¡Embargal, embargal los avíos,
que aquí no hay dinero:
lo he gastao en comías pa ella
y en boticas que no le sirvieron;
y eso que me quea,
porque no me dio tiempo a vendello,
ya me está sobrando,
ya me está gediendo!

Embargal esi sacho de pico,
y esas jocis clavás en el techo,
y esa segureja
y ese cacho e liendro…

¡Jerramientas, que no quedi una!
¿Ya pa qué las quiero?
Si tuviá que ganalo pa ella,
¡cualisquiá me quitaba a mí eso!
Pero ya no quio vel esi sacho,
ni esas jocis clavás en el techo,
ni esa segureja
ni ese cacho e liendro…

¡Pero a vel, señol jues: cuidaíto
si alguno de ésos
es osao de tocali a esa cama
ondi ella s’ha muerto:
la camita ondi yo la he querío
cuando dambos estábamos güenos;
la camita ondi yo la he cuidiau,
la camita ondi estuvo su cuerpo
cuatro mesis vivo
y una nochi muerto!

¡Señol jues: que nenguno sea osao
de tocali a esa cama ni un pelo,
porque aquí lo jinco
delanti usté mesmo!
Lleváisoslo todu,
todu, menus eso,
que esas mantas tienin
suol de su cuerpo…
¡y me güelin, me güelin a ella
ca ves que las güelo!…

Esther Pujadas

Esther Pujadas (Manlleu, 1966). Després de fer d’educadora ambiental durant força anys, fa un gir de 360 graus a la seva vida professional i es dedica a l’altra seva gran passió, la llengua catalana, tot fent revisions i traduccions de llibres, publicacions, memòries, etc. i, ara també, divulgant petits tastets de català a través de les Curiositats lingüístiques.

L’home i els seus límits. Pensar no està de moda

Ernst Bloch és el filòsof de les utopies concretes, de les esperances. Al centre del seu pensament s’alça l’home que es concep a si mateix.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Per als qui s’anomenen lliurepensadors, el pensament consisteix en el límit de la llibertat individual. Dit així, sembla molt bonic, però te l’inconvenient que no s’assoleix mai cap certesa. Cada pensament en porta d’altres que a la vegada en porten d’altres i així fins a l’infinit. Posar-ho tot en qüestió no és còmode i comporta sovint incomprensió, solitud i marginació.

Els sistemes polítics, autoritaris o no, així com les religions pretenen imposar a la gent el sentiment fals que a la vida hi ha certeses. Uns ho fan amb dogmes de fe i altres en nom de determinades ideologies d’igualtat o del tant tens tant vals, com en la imposició de les estadístiques on vivim ara.

Sempre hi ha hagut qui ha pensat lliurement i això no han pogut evitar-ho ni les pitjors dictadures. Sovint, s’ha qualificat al pensament lliure d’utòpic i certament ho és com a motor vital de l’evolució a través del concepte d’utopia, tal com l’explica el filòsof alemany Ernst Bloch (1885-1977): com el principi d’una esperança en un món millor, no pas com un objectiu metafísic, segons el concepte de Thomas More (1478-1535). La utopia com a antídot al nihilisme més radical i a una visió apocalíptica de la vida. Tot el contrari de la inconcreció de les utopies religioses i místiques que pregonen les bondats d’una altra vida, de la qual no hi ha hagut mai cap testimoni viu, per més que s’hi entestin el Vaticà i els seguidors del pensament únic.

Herbert Marcuse (1898-1979), davant els avenços tecnològics va gosar plantejar d’una manera optimista el final de la utopia a nivell polític per la terrible aplicació d’un marxisme teòric en les dictadures socialistes. L’esquerra, deia, ha d’ultrapassar el concepte de paradís igualitari com a objectiu a llarg termini i convertir les utopies en ideals realitzables, concrets, amb la qual cosa deixarien de ser-ho. Caldria veure què opinaria el filòsof del món actual.

El pensament mai no havia estat tan assentat i substituït pel dualisme del qui no és en ni està en contra meu. Ho veiem cada dia als diaris en les informacions manipulades que converteixen Occident en l’ideal bo i l’islamisme en l’ideal dolent. El vers d’una canço de Luis Eduardo Aute diu que «El pensamiento no puede tomar asiento, lo nuestro es estar siempre de paso». Només el pensament més diversificat i despullat d’ideologia ens pot acostar a l’ideal de la llibertat individual, com un metge que lluita per la immortalitat o un jurista per la justícia, sabent que són inabastables.

La pols de l’univers és l’únic destí que pot ser creïble per a qualsevol persona que practiqui el pensament com una força inacabable, com una cadena de preguntes eternes, conscient que no arribarà mai a cap certesa, a cap resposta que no formi part de la naturalesa. Aquella que, com deia Fernando Pessoa (1888-1935) —i li agrada recordar a un amic meu—, no te memòria, ni dubtes i on no hi ha cap forma recta ni mesurable; aquella que ens entestem a voler comprendre i mesurar ficant la pota cada cop més avall. I no pararem fins que ens autoextingim. Potser serà llavors quan les utopies es concretaran i la naturalesa podrà fer lliurement el seu camí sense la nosa i les absurdes interpretacions de l’Homo sapiens.

L’ocàs dels pellaires

La immobiliària que va comprar els terreny de Can Baumann està lligada a Sandro Rossell, actualment a la presó.

[Text i fotos de Toni Coromina.]

Quan després d’una llarga època de suposada bonança econòmica va esclatar la crisi, les indústries osonenques ja feia anys que estaven a la UVI, començant pel tèxtil i, sobretot, les adoberies, que durant més d’un segle havien estat el principal nucli d’ocupació industrial a Vic. Mentrestant, les càrnies lligades al sector porcí anaven a remolc dels vaivens del mercat i a l’aparició de les anomenades falses cooperatives, un negoci que al segle XXI té ressonàncies esclavistes.

Per por, per l’anomenada «síndrome d’Estocolm», o pels motius que siguin, durant el franquisme i els primers anys de la democràcia ningú no va gosar alçar la veu per criticar les condicions laborals dels treballadors de la pell, la contaminació del Mèder i i el Gurri, o el trasllat de les factories al tercer món (gràcies als salaris miserables que cobren els treballadors dels països pobres, les plusvàlues empresarials i la impunitat per contaminar noves zones incontrolades).

Les adoberies de Vic amb el pont de Queralt en primer terme.

El declivi de les adoberies va arribar a un punt culminant quan el Grup Colomer Munmany, capdavanter del sector durant dècades, va acomiadar els treballadors empleats a la fàbrica de Can Baumann i va tancar les portes. Ara, anys després, gràcies al pacte a tres bandes entre l’Ajuntament de Vic, la immobiliària que va comprar els terrenys de Can Baumann (lligada a Sandro Rosell) i la UVic, s’urbanitzarà una part de l’espai i es construiràn 200 habitatges. Per la seva banda, l’antiga fàbrica es convertirà en un equipament universitari, i a partir d’aquest setembre acollirà els alumnes d’una flamant Facultat de Medicina privada amb clars tons elitistes i preus prohibitius per a la majoria d’estudiants amb una economia de mínims.

Durant anys i panys molts sectors benestants llençaven elogis desmesurats a l’imperi Colomer Munmany, especialment a la factoria vigatana al costat del Pont de Queralt, sobre el riu Mèder, popularment coneguda amb el nom de Can Rata. Però no es pot oblidar que en el tràgic període de guerra civil els treballadors col·lectivitzats van fer-se càrrec de totes  les adoberies de la ciutat, agrupades amb el nom d’Indústries de Curtits de Vic CNT-AIT. En la difícil situació en la qual es trobava la indústria de la pell a Vic aquells dies (escassetat de matèria primera, descapitalització de les empreses, manca de productes químics per adobar les pells, manca d’higiene i suspensió de pagaments), una comissió formada per obrers i patrons va redactar les bases per posar en funcionament les fàbriques, agrupades en una sola empresa. De fet, abans d’esclatar el conflicte bèl·lic, algunes fàbriques, com la de Colomer Munmay, estaven en situació de fallida, tal com explica molt bé l’historiador Josep M. Casanovas en els seu imprescindible llibre Quan les campanes van emmudir.

Tot i que l’experiència col·lectivista va ser curta i sotmesa a unes condicions molt adverses a causa de la guerra, les indústries adoberes vigatanes van comprar noves pells, van adquirir nova maquinària, van introduir millores tècniques en el procés de producció i van implantar avantatges de caràcter social inèdits. El resultat va ser l’obtenció de considerables beneficis i l’assoliment d’una bona situació econòmica, fins al punt que durant la guerra van concedir crèdits al mateix Ajuntament i a altres col·lectivitzacions.

Però mai ningú no ha homenatjat els homes i les dones que van reflotar les adoberies, inclosa la fàbrica del grup Colomer Munmany, que després de la guerra es va trobar amb l’empresa sanejada i va poder enriquir-se durant dècades gràcies a l’esforç d’altri. De fet, quan un negoci va bé, ben poques vegades l’empresari es recorda de compartir els beneficis amb els treballadors. I si les coses van mal dades, la solució és deixar els obrers a l’estacada, obrir expedients de regulació d’ocupació, acomiadar tothom, deslocalitzar les factories i obrir noves fàbriques a la Xina.

El cas de les adoberies és extrapolable a altres sectors, principalment el tèxtil. A Osona en tenim casos concrets molt preocupants (a Vic, a Manlleu, a Torelló i a la resta de poblacions). En aquest context, sorprèn la poca combativitat dels sindicats, unes organitzacions que suposadament haurien de defensar els interessos dels treballadors i que, si més no en aparença, es preocupen més de mantenir l’estatus de gestoria administrativa, amb unes poltrones massa agraïdes pels dirigents sindicals que s’hi asseuen. Amb honroses excepcions.

Una mare, un infant, una bicicleta i 900 km de vacances!

La Irene i en Tsam en una de les aturades del camí de Sant Jaume.

[Un report de Xavier Borràs.]

Sí, ho heu llegit bé: una mare, un infant, una bicicleta amb cadireta (i un petit remolc) i 900 km de vacances per endavant. La mare, la Irene Ferrero, artesana, que viu al Pla de l’Estany; l’infant, el seu fill de 3 anys, en Tsam; el viatge: el camí de Sant Jaume, des de Xaca (Jaca), a Osca, fins al cap de Fisterra (Finisterre), a Galícia, 897 quilòmetres fets en 38 dies, durant la primavera, sense cap ànim «espiritual» o penitent, com fan tantes altres pelegrins d’aquest trajecte, sinó simplement passar-s’ho bé amb el seu fill anant amb bicicleta, un viatge econòmic —no arriba als 2.000 euros comptant-hi avions i tramesa de la bicicleta—, divertit per a tots dos, on conèixer un munt de paisatges i de gents.

La Irene confessa la por, la por al buit, «no saps què passarà, que t’hi pots trobar», però després, a mesura que s’obren camí, agafen confiança. Sota la pluja, el fang, la humitat, el sol, les llambordes o les grans lloses del camí, les quatre punxades de roda, els pelegrins estúpids i els amables, els albergs amics o que et rebutgen —perquè vas amb un nen!—, les botigueres que et miren amb mala cara i insulten els catalans —especialment a Galícia—, les anècdotes —divertides algunes, per a oblidar algunes altres—…, la Irene i en Tsam han fet un viatge meravellós pel nord de la península Ibèrica, equipats amb el mínim imprescindible: unes mudes, un fogonet i càmeres de bicicleta…, i moltes ganes d’emprendre i fer aquesta aventura.

En Tsam, aquesta criatura de 3 anys, va poder saciar la seva curiositat cada cop que volia a la veu de «Parem aquí!». Ara per fer necessitats biològiques, ara perquè la gana s’imposava i molts cops perquè alguna cosa, algun detall que potser a d’altres se’ls escapava —sobretot als sorruts caminants que només veuen el terra que trepitgen—, com per exemple el riu. La parella familiar s’aturava a la vora del camí i en Tsam gaudia jugant amb l’aigua, amb la terra, amb les fulles dels arbres, fent del joc simbòlic una metàfora del seu estat d’ànim, alegre i curiós de mena. També va aprendre llengües: «¿Como te llamas?», li preguntaven sovint arreu i en Tsam esguardava sa mare estranyat: «Què vol dir aixó de “Comotellamas“», donc «Com te dius», li contestava sa mare i de llavors ençà a tothom li preguntava: «¿Cómo te llamas?».

Els devien veure tan animats a la nostra parella, que fins i tot un equip de Televisió Espanyola, que anava amunt i avall del trajecte per a cercar-hi caminants espanyols per a un nou programa centrat en el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, van topar amb els nostres protagonistes i se’n van «enamorar». Un dels dies de filmació van citar-se quasi al final del camí, a Santiago, i van quedar que la mare fes veure que acabaven d’arribar i que mantenia una conversa amb el seu fill. Evidentment, la Irene va parlar amb en Tsam en català, i els del programa li van dir si no ho podia dir en castellà, però la resposta de la la mare va ser clara: «Ni entiende ni habla el castellano»…, així que hi hauran de posar subtítols! En qualsevol cas, aviat els veurem en el canal de televisió esmentat, que es va estrenar el passat dijous 13 de juliol amb el nom de «!Buen camino¡», en què segueixen diversos pelegrins que fan el camí de Sant Jaume.

La Irene i el Tsam ja pensen en el pròxim viatge, potser per Islàndia, potser per la Camarga… «Ens queden un o dos anys de coll per fer aquests viatges amb bicicleta —diu la Irene—. Pensa que en Tsam ja pesa 17 kg i al remolc en duem uns 15 més…». En qualsevol cas, estarem amatents a aquesta gran aventura. Fins aviat!