Celebrem els 5 anys de La Resistència

[Vídeo i fotografies: Albert Bagué. Text: Xavier Borràs.]

El passat dijous, 20 d’octubre, La Resistència va celebrar els primers cinc anys d’ençà que va néixer, el febrer de 2017.

La commemoració es va fer al restaurant Solana de Ter, a tocar de Ripoll, i va comptar amb la participació de setze col·laboradors i amics de la publicació, que vam compartir, a més d’un bon sopar, conversa i projectes, com alguns dels que es presenten en aquest número: la incorporació de l’obra de artista plàstic vigatà (fincat a Folgueroles) Lluís Badosa, i una nova secció, a càrrec del poeta Gabriel Salvans, amb fotografies de Pep Merín, sobre Paisatge i Poesia, que s’enceta amb la veu del riu Gurri a partir dels textos del llibre El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.

Precisament, Salvans ens va obsequiar, a l’hora de les postres, amb una primera recitació d’aquests magnífics textos de l’autora, entre d’altres obres suara reeditades, Cavalcades.

Aquesta primera trobada va deixar molt bon regust de boca entre els assistents, que vam coincidir a continuar la tasca encetada per l’esperit de llibertat que ens inspira, en aquests temps tan convulsos i destructius. Tal com dèiem en la Presentació del número 1, «la nostra aportació vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Moltes vegades les ignorem i això ens debilita, ens fa submisos i sovint molt irresponsables. També, ens inspira poder donar a conèixer fets, vides i personatges que, pel fet de viure fora de la  pressió cultural  de  les grans metròpolis, han passat i passen desapercebuts».

Continuem, doncs. Endavant les atxes.

Àlbum fotogràfic, de l’amic i col·laborador Albert Bagué.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[CÀMERA AL BOSC] Cabirols

Els cabirols (Capreolus capreolus), de la família dels cèrvids, són presents arreu del país, amb un nombre que oscil·la entre els divuit mil i els vint mil exemplars, especialment després que es reintroduís des dels anys noranta i fins al 2007.

[VERSOS] Puigsacalm

[Text i veu de Gabriel Salvans.]

a la Mireia, assolit el dia dels cinquanta anys. 

Un dia arribes al cim dels anys
havent travessat fondals, torrenteres,
prats, comes, colls, carenes i creus de camí,
boscos, llacs, cingles i glaceres…

Tot plegat, per adonar-te que no saps com,
ets on ets, s’han esbarriat les fites
al corriol de tornada i cal abraonar-se
a les pedres de tartera.

El camí
comença sempre on fas la primera passa,
el paisatge que miris t’espera a la cantonada,
que mai s’atura el rellotge encara que aturis el pas.

Desitjar el cim és alenar la vida.

[La Cambra, 2022.]

[PAISATGE I POESIA] La veu del Gurri I

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]

De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.

Cant I

Jo sóc el Gurri, i el Gurri és un riu. Que quedi ben entès: un riu. La importància d’ésser més o menys cabalós queda rebutjada. Sóc un riu i prou. Fa molt de temps, segles, m’anomenaven Igor. No és pas que d’aleshores ençà jo hagi canviat gaire, ni que segueixi unes altres tresqueres. No: és la veu dels homes, la que ha fet canviar el so del meu nom. Ara m’anomenen Gurri, però continuo essent també Igor. Podria desprendre’m fàcilment del passat si no fos que, per damunt de tot, i faci el que faci, jo sempre seré només un riu. Un riu petit, esquifit.

Les roques, dintre les entranyes de la terra, tenen clivelles. La meva llengua les esmola, les poleix com el cisell d’un artesà. La meva llengua és freda, fina, persistent. Dins les balmes obscures, en la nit eterna, la meva llengua té la força del glavi que va obrint-se camí quietament, infiltrant-se per arreu. M’esmunyo entre fortaleses de pilars, arcades altes que sostenen cims, cúpules immenses  de muntanyes, capitells de roques tenyides de molsa, raconades de sorra fina, blanca, immaculada… ¿Qui creu que en les entranyes de la terra hi ha l’infern? No!… Jo sé que és l’infern; conec els condemnats, els maleïts, els perseguits. Que siguin testimoni de les meves paraules tots els àngels, els poetes i els folls que m’han acompanyat durant segles en el meu camí. En el sí de la terra no hi ha infern.


A les meves ribes s’atapeeix l’herba, i els marges estrets cenyeixen les aigües profundes. Jo intento fugir d’aquesta opressió que m’estanca. L’aigua amansida es converteix en un tros de cel. De la terra estant agafo pilots de núvols. Aparentment quieta, encisada, adormida, cerco un punt feble, esquerdo un tronc, i fujo sense remor, em deslliuro, corro! El meu instint és fugir. Mentre estic quiet vaig amuntegant fang; deixo créixer la molsa, venir granotes, fondejar les fulles podrides. Però jo he de fugir. Si no fos que fa segles les aigües s’han llençat o córrer furients, jo les convidaria ara, com una bogeria més. Esberlaria troncs, rompria pedres, marges i muntanyes, soscavaria arrels, només deixant-me dur per l’impuls de fugir.

L’art de Lluís Badosa. Octubre de 2022

Avui us presentem un nou autor i amic de La Resistència, en Lluís Badosa, que s’expressa artísticament, com podeu veure en les dues obres que us mostrem i en totes altres que anirem penjant aquí.

Xàfec. [Acrílic sobre fusta. 12,2 x 19,6 cm.]
Enuig. [Acrílic sobre fusta 12,2 x 19,6 cm.]