Pau, pax, paz, salaam, mir, patz, mier, paix, irini, fridur, pace, paci, sidi, ukuthula… Tots els idiomes tenen aquesta paraula, però ningú no la fa servir.
Ara, els que diuen PAZ volen fer desaparèixer la paraula PAU. Viuen obsessionats per aquest fet de manera neuròtica, fins a l’extrem que creuen que, si desapareix la paraula, guanyaran la guerra que tenen des de fa segles contra el poble català.
Molts jutges, homes catalans necessitats de menjadora ―Ramon Espadaler, Salvador Illa, Miquel Iceta, tots els del PSOE, PP, Vox i la senyora Colau― regalarien la paraula PAU perquè arribés d’una vegada, diuen, la PAZ que ells tan estimen.
En rus, pau és mir, i en hindú, shanti. Res, que tothom en parla però ningú no la vol. El Sr. Rajoy, com tants d’altres, amb la paraula MENTIDA ja en té prou; en castellà, MENTIRA. El problema és que, quan menteixen, Cospedal, Rajoy, Fernández Díaz, Ayuso, etc. no tenen cap problema, perquè ells, els senyors castellans, converteixen la mentida en veritat. És un fet que, estudiat científicament, es diu «transformación automática de palabras para la defensa de la unidad de la patria».
Bé, en rus, mentida és lozh’. Vladímir Putin també fa servir el sistema de «transformación», però Rússia té submarins nuclears i és el país més gran del món, amb reserves naturals immenses; fins i tot té mamuts congelats a la Sibèria. I no té rei.
Aquí tenim una ministra de Defensa que, tot i que és del PSOE, defensa exactament el mateix que el PP, Vox i Podemos. Es diu Margarita Robles i no té ni un submarí operatiu. Va de fracàs en fracàs, però veu Catalunya com l’únic enemic a batre, i ho diu i ho manifesta contínuament. Aquest és el problema. Sempre MENTIRA. I, tots, contents amb un ¡viva el rey!
L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, ens ofereix la seva dicció i oratòria amb un interessant text de Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta d’«Del foc sempre a les brases», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.
Al caire de les escorrialles dels dies,
a l’any que se’n va obro la finestra.
Que s’airegin records que voltegen endins
i enfora, i tanco, deixo marxar.
Ni a l’ampit i quedi cap mal aire.
A l’alba passaré la mà per l’entelat
dels vidres, i diré: hola o adéu.
Quan sigui demà pensaré en l’aurora,
pensaré en tu, i potser nevarà.
Sota la neu es garbella la vida
i la vida dol quan grinyolen al vol tantes hores.
Al bell mig dels somnis escriuré versos,
versos de nit, si algú vol dictar,
per no ser mai de l’oblit companyia
ni de l’estupidesa manllevar
i per si cal comunir maltempsades.
Els temps discorren en totes direccions i velocitats. Les capes se sobreposen, Occident travessa com un llamp el cor de l’Àfrica, però Àfrica manté el ritme propi i les coses es mouen en diverses capes, com en un mogut mar profund. Jo mateix ocupo espais diferents i temps diferents, i el meu ritme s’entrebanca i es desplaça en un garbuix aixecant polseguera a l’embat del vent camí enllà. Res no és tan a prop ni tan lluny, ans tot és lluny i a prop alhora.
Aquest és el tràfec i el tràfic de les capitals arreu del món, hom no hi pot pas descansar ni trobar gaire sentit a les coses. Diferent és quan ja ens hem mogut cap a les muntanyes. Allà els temps es mouen plegats en un sol fluid al ritme dels mateixos esdeveniments. Allà hi hem pogut percebre encara que sigui lleument el batec de l’Àfrica, la seva pulsió, la seva força. Tot en calma.
Abans-d’ahir, el dia de Nadal, ens van regalar un gall negre viu i un sac de patates. Un regal ancestral, un regal molt valorat en aquest país i que mostra afecte i bona voluntat. L’hauríem d’haver sacrificat i cuinat, però no ho hem pas fet. El gall Daniel és ara presència viva del llegat ancestral, un amic i centre de la casa. El jardí és la seva llar i tots ens felicitem que s’estigui amb nosaltres. Gràcies, estimat Daniel. Gràcies per ser entre nosaltres.
Per a defensar la Terra, que ens aguanta i sustenta; per a reivindicar la Teca, que ens nodreix i procura plaer; per a despertar amb Traca les consciències individuals i col·lectives en la defensa d’un accés als aliments just, sa i sostenible.
Ara fa exactament un mes que Barcelona va quedar sacsejada per les veus dels territoris de Catalunya que fan camí per a procurar-nos d’una alimentació pròxima i de qualitat, tot salvaguardant tradicions i mantenint els paisatges agrícoles tant característics de la Mediterrània. El passat mes de novembre, del 21 al 28, vam aterrar a la «capital de l’alimentació sostenible«, que aquest any ha estat Barcelona, amb el projecte: TerraTecaTraca, d’ara en endavant TTT, que no TNT, però semblant, amb la mateixa potència i voluntat de re-construir l’imaginari sobre l’alimentació a les ciutats a través de les veus i les experiències dels territoris rurals.
El projecte de TerraTecaTraca neix de la confluència de diversos interessos i motivacions. Per una banda, ens semblava del tot inversemblant que Barcelona fos la capital de l’alimentació sostenible, quan a la ciutat no es produeixen aliments des de fa un bon temps, a banda dels productes de la pesca, igualment sempre més marginalitzats en les prioritats polítiques de la ciutat, i què depèn dels aliments que arriben des del món rural. Per altra banda, pensàvem que en les converses sobre l’alimentació sostenible qui més tenia a dir eren aquelles persones que treballen la terra dia rere dia, amb els animals, i que son els primers que reben els forts embats de la política agrària, que cada dia està més lluny de revitalitzar territoris que han estat poc cuidats. A més a més, TTT té la voluntat de portar aquests missatges a través de l’art. L’art com a llenguatge universal, que tothom pot arribar a entendre i que ens connecta a través de les emocions i dels sentiments, a més e fugir de la lògica racional que sempre ho embafa tot.
Per això, des de les perifèries diverses, des dels mons rurals vius i productius on encara es treballa la terra i es conreen aliments, se’ns va acudir de portar un missatge a Barcelona per a deixar clar d’on sortien els aliments, on tenen l’origen i qui hi ha al darrere. Aquest missatge ha estat el fruit de sumar complicitats des de el món de l’art i de la cultura amb unes quantes científiques preocupades per aquesta crisi sistèmica que estem vivint i que conjuntament han començat a escoltar a pagesos i pageses, ramaders i ramaderes, pastors i pastores, pescadors i pescadores parlar de la terra i de la teca, per a fer-nos reflexionar com a consumidors, a les ciutats, sobre l’origen d’allò que ingerim: d’on vénen i com és produeixen els aliments? Com es transformen i distribueixen? I què hi puc fer jo?
Aquesta reflexió també és fruit del que vam observar durant l’any passat, quan tothom era tancat a casa durant el confitament (si, he escrit confitament, no m’he equivocat, perquè el confinament domiciliari ens va deixar a tots com ànecs confitats: tous, flàcids i amb poques ganes). Durant la pandèmia el sistema alimentari globalitzat i controlat per unes poques multinacionals estava contra les cordes: no es podien posar en llaunes els productes perquè els preus de les llaunes havien pujat un 10% i els preus als supermercats havien pujat fins a un 15%. Per altra banda, aquesta dosi de realitat ens ha ensenyat que la nostra pagesia, la que sobreviu amb una producció de petita escala, en molts casos amb projectes de cadena curta, agroecològics i de ramaderia extensiva, donava excedents als bancs d’aliments, s’organitzava en xarxes improvisades i portava sense carregar preus extra els aliments casa per casa. En plena pandèmia, van ser a la primera línia. Ells no es van confinar, ans el contrari. Van continuar fent la seva feina perquè poguéssim tenir un plat a taula de qualitat. Però el seu sentir és que des de fa molt de temps han estat menyspreats i menysvalorats per les polítiques oficials i per un mon urbà que s’ha atorgat el rol de decidir per elles quina ha de ser la cultura i com hauria de ser el territori.
Cito la Maite Sanchez, ramadera a Navarra de vaques betizu, que estan en vies d’extinció, que deia: «Antes de la pandemia nunca lo había pensado, pero cuando sucedió nos dimos cuenta de que somos los primeros de la cadena y los que tenemos que cuidar al mundo. Si todo falla, aquí estaremos». Amb aquestes paraules la Maite posava en relleu la funció clau de les societats rurals per a produir, transformar i distribuir aliments com a recursos essencials per la supervivència, i encara més davant la emergència ambiental i sanitària que estem vivint.
Fruit d’aquestes reflexions i de la voluntat de portar aquest missatge a la «capital de l’alimentació sostenible», neix el projecte TTT a finals de 2020 i es comença a gestar a principis de 2021 amb la confluència de persones com Federica Ravera, investigadora de la Universitat de Girona i principal impulsora: Gustavo Duch, director de la revista Sobirania Alimentària; Lluís Llobet, director del Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera; Pere Bascones, president dels Amics del CAN; i, Vanessa Freixa, dinamitzadora rural, entre d’altres. Lluís Llobet convidà 7 altres residències artístiques a ser part d’aquest projecte i a finals d’abril ens vam trobar totes les persones interessades a tirar-lo endavant a Can Serrat, en un taller inicial de dos dies on construir plegades el fil conductor de les reflexions que s’havien de dur a terme a cada residència: la sobirania alimentària com a objectiu i mitjà per a revitalitzar els territoris rurals i donar resposta a la crisis sistèmica en la qual estem immersos.
El terme sobirania alimentària ha estat justament forjat per La Via Campesina, i moviments locals de pagesia, per a reivindicar una transformació de polítiques i pràctiques que garanteixin el dret de qui produeix, distribueix i consumeix d’accedir i controlar els recursos, els mecanismes, la presa de decisions i les polítiques que configuren el sistema agroalimentari. (Declaration of the International Forum for Agroecology, Nyéléni, Mali: 27 February 2015.)
Reivindiquem un cop més la sobirania alimentària com una eina per fer front a les noves amenaces que viu el món rural com ara els projectes que una vegada més han estat dissenyats des del centre, la ciutat, tot colonitzant des d’una cultura urbana el mon rural segons un nou esquema d’aprofitament i explotació. Projectes com ara els d’ampliació d’aeroports i pistes d’esquí, megaconstrucions per a segones residències i a favor del turisme com a via de sortida a la marginalitat, quan s’hauria de potenciar el món rural des dels aliments i la seva producció.
En aquest context apareix la necessitat de crear eines pròpies des del món local que ajudin a pal·liar aquesta dura realitat i intentar no perdre un pam més de terra productiva, ni un camí d’abast, ni una font, ni un mas. Posant al centre de la reivindicació el drets de la família pagesa i els productes de qualitat per a intentar pal·liar danys econòmics, ecològics i socials que poden ser irreparables.
Així doncs el TTT el que pretén és fer d’altaveu d’alternatives al paradigma dominant del sistema agroalimentari globalitzat. El projecte va de llavors de transformació que apareixen arreu del territori fruit d’aquestes reflexions sobre el model actual i com transformar-lo com a projecte polític. El TTT aglutina des de moviments de defensa de les llavors, a projectes d’agricultura i ramaderia regenerativa i extensiva de petita pagesia, el polyfarming, els circuits curts i cicles tancats, els espigoladors i els moviments per reduir el malbaratament, els bancs de terra i l’escola de pastors que valoritza la recuperació de coneixement i dinamitza un relleu generacional en la ramaderia extensiva i el pastoralisme, la defensa de la identitat i de models amb baixa petjada ecològica, fins a projectes que reivindiquen un treball i un preu més just per a pagesos i pageses i temporeres i una agricultura socialment compromesa i feminista.
Algunes de les persones que han participat al TTT.
Des de l’abril fins a l’octubre la tríada d’artista-científica-pagesa ha treballat en 7 residències en 7 agroterritoris de Catalunya un missatge sobre l’agroecologia i i la sobirania alimentaria i aquestes reflexions són les que vam portar a Barcelona del 21 al 28 de novembre, també a diferents espais.
El diumenge 21 de novembre al matí vam inaugurar el Festival TerraTecaTraca al CCCB amb les reflexions conjuntes de totes les residències i amb un concert final de Sílvia Tomàs, una bona traca per començar. I a la tarda d’aquell mateix diumenge vam fer un segon acte, al Servei Civil Internacional, on vam poder escoltar la veu de la pagesia reflexionat sobre perquè l’agroecologia ha de ser feminista. Just aquell cap de setmana la xarxa d’agroecologia feminista s’havia trobat a Barcelona i vam poder convidar-les a ser part d’aquesta taula rodona, amb la presencia de Marta Rivera, Isabel Álvarez, Mirene Berigistain a qui també s’hi van unir Rocío Hernández, pagesa de Cal Notari al Parc Agrari del Baix Llobregat, i Cristina de Llanos, ramadera i membre del col·lectiu Ramaderes de Catalunya i de Ganaderas en Red de l’estat espanyol.
Diumenge vam iniciar el festival, i a partir d’aquí, cada dia d’aquella setmana hi van haver-hi els diversos esdeveniments de cada residencia per a mostrar el resultat de les seves reflexions i les obres d’art que havien sorgit d’aquestes.
El dilluns 22 va començar la residencia del CAN amb Ramats de la biodiversitat a l’Atelier Güell. El projecte del CAN estava format per l’artista Martina Manyà, artista visual, pintora i dibuixant, juntament amb l’Ariadna Nieto i Silvia Valenzuela, arqueòlogues del CSIC, en Ramón de casa Besolí i l’Aitana de la Gavasenca, pastors.
El dimarts 23, vam recuperar forces i el dimecres 24 va ser el torn de la residència de Can Serrat amb Terra en mudança al Bosc Turull. Aquí el conjunt de persones que vàren treballar plegades van ser en Duncan Gibbs, artista plàstic, la Montserrat Canudas i l’Alberto Blanco, pagesos que estan duent a terme un traspàs de terres, i la Neus Montllor i la Lucia Arguelles, científiques coneixedores de la terra i el sòl.
Dijous 25 vam fer doblet. Per una banda, la residència d’Addend amb Vi, identitat, territori a La Virreina centre de la imatge. A Addend van treballar-hi el duo d’en Martí Guixé, dissenyador, i en Joan Asens, enòleg i pagès. Per altra banda, el mateix 25, la residència de la Nau Côclea amb Pèixer: xarxes de coneixement per una pesca sostenible al Convent de Sant Agustí. En aquesta residència hi van confluir la Neus Borrell, cantautora i poeta, la Mercis Rossetti, artista audiovisual, en Lluís Rodríguez, pescador i enamorat de la mar i la Marta Muñoz, investigadora ecòloga de la mar de la Universitat de Girona.
El divendres 26 va ser el torn del Centre Quim Soler de la literatura i el vi amb Llavors vives i sobiranes!als cinemes Zumzeig i posteriorment a la Lleialtat Santenca. El comboi del Priorat estava conformat per l’artista Jordi Boldú, escriptor i dissenyador gràfic, la Mireia Vilamala, de l’associació la Safranòria, i els pagesos Ernest Estapé i Carlos Pascual.
El dissabte 27 al matí va ser el moment de la residència de CACiS amb Resiliències silvestres: biodiversitat i coneixement local a la Nau Bostik. Aquí la tríada estava formada per l’artista Marco Ranieri, artista plàstic, la Rosa Binimelis, activista de la XaSACC i investigadora de la Càtedra Agroecologia de la Universitat de Vic i la Elena Sixto de l’associació l’Era.
I finalment, diumenge 28 al matí el conjunt de dues residències, L’Obrador i Lo Pati van presentar Aus, arròs i mimetismes a Cal Tet, Delta del Llobregat. Aquest últim grup estava format per la Sònia Gòmez, ballarina i coreògrafa, en Sergi Sales, ornitòleg i en Polet, arrossaire del Delta de L’Ebre.
Aquestes van ser les 7 propostes que van portar cada residència a explorar els diversos i múltiples camins cap a un altre model, reivindicant la importància de mantenir un territori viu. A banda de les obres artístiques cada esdeveniment va estar acompanyat de xerrades i taules rodones per convidar a la reflexió i en alguns dels actes també va haver-hi tast d’aliments com ara formatges, llonganisses, peix fresc, safranòries i verdura de temporada, crestó de cabra catalana, entre d’altres. Se us està fent la boca aigua? Doncs si en voleu saber més, vegeu les taules rodones, les xerrades i les obres, on podeu trobar els vídeos dels esdeveniments en la següent direcció: www.terratecatraca.cat.
Realment, ha estat un procés molt interessant. Ha estat un any ple d’aprenentatges —i en parlo des de la meva experiència com a científica. L’aliança entre artistes, científics i món rural ens permet explorar el món a través de moltes capes. La ciència només pot arribar a comprendre fenòmens físics i descriure’ls i analitzar amb la raó, però l’univers està compost de moltes capes i la física n’és només una. El mon pagès i el coneixement local amplia la nostra mirada i afegeix l’experiència de la vida, en cada context. I, finalment, l’art té el poder de transportar-nos a altres capes, les del cos, les emocions, l’espiritualitat…, per ajudar-nos a interioritzar i comprendre missatges que van més enllà d’allò que es pot expressar amb paraules.
El projecte, però, encara no ha acabat. Ara ens toca a nosaltres, les científiques que l’hem organitzat, analitzar els processos que ha tingut cada residència i veure com han anat evolucionant, per a poder-ho repetir i, si es pot, millorar-ho!
La ciència, com qualsevol altra disciplina, per a poder ser transformadora, ha d’aliar-se. D’aquesta manera les solucions que es puguin trobar seran més creatives, fora dels paràmetres que han creat el problema.
I com deia Albert Einstein: «La ment és com un paracaigudes, només funciona si l’obrim».
«La por, instrument bàsic de manipulació del poder, fa que atribuïm els efectes d’una pandèmia als no batejats, perdó, no vacunats.» [Il·lustració: Josep Nogué.][Un article de Josep Nogué.]
Al 1391 a Barcelona van ser assassinats, a mans dels ciutadants, més de 300 jueus per la negativa a ser batejats. El mateix havia passat dies abans a Sevilla i a Mallorca.
Els seus botxins, que pretenien convertir-los a la força a la religió cristiana, tenen com a símbol fonamental de la seva fe un crucificat, la mort del qual atribueixen als jueus. Val a dir, doncs, que bàsicament la matança era una venjança en diferit, catorze segles després.
El cas és que la fe cristiana defensa que Crist havia vingut justament a redimir-nos del pecat original, aquell que van cometre els nostres primers pares en desobeir la primera llei divina de no menjar «del fruit de l’arbre del bé i del mal»: una poma.
Recordem que el mite és compartit tant pels jueus com pels cristians, si be els primers no combreguen amb el fet que Crist sigui el messies, el redemptor esperat.
Perqué, Crist, del que venia a redimir-nos era d’aquell primer pecat original de desobediència que va comportar l’expulsió del paradís. Amb el seu sacrifici no feia sinó posar en evidència la mort d’n innocent. La necessitat d’un boc expiatori sobre qui carregar totes les culpes en moments de crisi. El seu delicte, haver tingut la gosadia de posar en dupte l’autoritat sacerdotal. Fent evident que l’unic poder que tenen és el de la imposició. Que el primer pecat no és la desobediència, sinó la imposició de normés impossibles de complir. Venia, doncs, a allibera-nos de la culpa i del temor a desobeir un déu venjatiu.
Ara, set-cents anys després, no sembla que haguem aprés gran cosa, ja que continuem prenent les víctimes com a culpables. La por, instrument bàsic de manipulació del poder, fa que atribuïm els efectes d’una pandèmia als no batejats, perdó, no vacunats. És la minoría que no ha acceptat la imposició de la vacuna i el carnet sanitari com a baptisme per salvar-nos del càstic diví. Son els exclosos per haver-se atrevit a expressar els seus dubtes envers aquells qui, a canvi de flagells i penitències, ens prometen solucions per a coses sobre les quals no tenen cap poder ni control.
La pandèmia no minva —diuen— malgrat tenir més d’un 80 per cent de vacunats amb tres dosis, però la culpa —diuen— és dels no vacunats. Això fa que calgui augmentar el nombre de dosi s necessàries, cosa que no fa sinó sumar dubtes sobre la seva eficàcia.
Així i tot, encara que, pressionat per l’autoritat, hom pogués tenir la temptació sobre si val la pena, o no, batej…, vacunar-se, s’adona que ja no arribarà mai a posar-se al dia per a obtenir al carnet sanitari. Ha quedat ja assenyalat com a no creient. Perqùe això, més que una vacuna, és un rite de pas.
Hom comença a sospitar que això no té res a veure amb la sanitat, que és una variant de la religió (on la mascareta ha substituït l’escapulari), que amb l’exclusió dels dissidents i la imposició de flagells, només pretén complaure un déu venjatiu que els dicta les prohibicions.
Si necessitem un déu ha de ser aquell que inspira compassió envers les víctimes i consideració envers els dissidents, no pas aquell que, valent-se del temor que desperta la seva ira, converteix als seus creients en braç executor de la seva venjança.
De pandèmies n’hi ha hagut sempre i han desaparegut quan els ha donat la gana. Cosa que no exclou socòrrer i fer-se càrrec dels afectats (justament allà on hi ha més mancances).
El que fa aquesta pandèmia més insuportable és la capacitat de la informació per a inocular-se a tot arreu. Saber què és, o no, el covid, defineix el pecat i ens fa còmplices o culpables. De la mateixa manera que posar nom a la poma és previ a prohibir-ne el consum.
Digueu-li «dissident», «jueu», «cristià», «leprós» o «negacionista»…, tant se val.
Innocent és aquell qui no sap o no creu el que li diuen: la criatura que posa en evidència que el rei va despullat. De la mateixa manera que Crist posava en evidència la hipocresia sacerdotal. Que el culpable no és la victima, sinó els còmplices del poder que el duen al sacrifici. Tots aquells que, sotmetent-se, treuen benefici de la por. Fent que la por a la mort no ens deixi viure.
Segurament no hi ha cosa que hagi causat més morts en aquesta terra que «l’obediència deguda».
Vianant, siguis qui siguis, vinguis d’on vinguis, pensis com pensis, seu i reposa, la Vila de Calonge t’ofereix aquest seient. [Inscripció del pedró de l’entrada sud de Calonge.]
El dia 10 d’aquest mes de desembre es va presentar al santuari del Miracle el darrer llibre de l’amic Salvador Giralt El camí del monjo, una imperdible conversa amb el monjo de Montserrat Ramon Ribera Mariné, un llibre que insinua camins cap el coneixement. També, s’inaugurava, a Calonge, el projecte Calonge poble de llibres, amb la presentació de les set llibreries (que havien de ser vuit), que ja són obertes al públic en aquesta petita i singular població del Baix Empordà.
D’ambdós miracles vaig triar el de Calonge perquè, a més de ser la meva «Heimat», hi estic personalment compromès.
Calonge poble de llibres neix gràcies a la tenacitat del regidor de Cultura i la complicitat del Consistori i, també, a causa de la imperiosa necessitat de revitalitzar un poble amb caràcter, que decandeix marginat pel turisme de sol i platja, amb la intenció d’atraure un turisme cultural que, malgrat tot, pensem que deu existir.
Les set llibreries són com una gran «casa dels llibres» amb les seves seccions especialitzades repartides per diferents locals comercials que havien quedat buits i que propietaris i Ajuntament han posat a l’abast dels llibreters amb lloguers raonables i suport econòmic. La vuitena llibreria, la que que manca, havia d’ocupar el local de la biblioteca parroquial que contenia els arxius eclesiàstics que ja foren traslladats a Girona per romandre custodiats a l’arxiu episcopal. Hi quedava un fons de llibres bàsicament religiosos els quals presumeixo que només rebien alguna visita per treure’ls la pols. El local, el més d’ampli i llaminer pels candidats, que ja havia estat cedit en lloguer pel bisbat, ha estat vetat pel mossèn del poble i un grup de feligresos, possiblement ofesos per la usurpació de funcions, atès que els miracles son exclusiva de l’església. De fet, Calonge té la fama merescuda de ser, si més no, un dels pobles més anticlericals de Catalunya. Caldria doncs, no descartar la venjança.
Aquesta «casa dels llibres» dispersa té la virtut de poder establir sinergies entre tots els actors i funcionar com un sol cos.
Caldrà molta complicitat, molta generositat i un canvi profund de mentalitat per deslliurar-se de l’endèmica por de la competència que domina el món del llibre.
«Alea jacta est», les llibreries ja són obertes, però el medi és hostil: l’índex de préstec per habitant any de les biblioteques de l’entorn queda força per sota de la mitjana de Catalunya, excepte els mesos de juliol i agost a la biblioteca de Sant Antoni, el barri mariner i més turístic de Calonge. L’abandonament escolar també és preocupant.
En contra de les aparences les comarques litorals són les que tenen la renda familiar més baixa, especialment l’Alt i el Baix Empordà. El juliol del 2019, després de 42 anys d’història, la llibreria La Gavina de Palamós abaixava la persiana per les dificultats a continuar mantenint el negoci.
Ja ho veieu, el turisme és un miratge i pel que sembla un generador de misèria, destrucció paisatgística i incultura.
El logotip de Calonge poble de llibre. [Font: @pobledellibres.}Si l’esforç d’aquests admirables llibreters i de l’Ajuntament vol canviar la situació econòmica i cultural del seu terrer, haurà d’atraure els habitants de força més enllà de les seves comarques, postular-se a les agències internacionals de turisme com a destí cultural i fer un exercici de difusió que sens dubte sabran fer, i molt bé.
Aquesta gran llibreria, aquest poble llibreria, es pot entendre com una capitalitat cultural, com un monument al llibre, o senzillament com un mercat. La vitalitat d’una capital, monument o mercat —tant se val—, no rau només en la seva pròpia existència sinó en l’entorn que genera i que, també, forma part de la seva pròpia essència i li dóna sentit i personalitat.
Així doncs, Calonge ha de generar, i pot fer-ho, no només restaurants que posin en valor els vins, l’oli i els excel·lents productes de proximitat, botigues diverses, terrasses de bars, accessibilitat al poble, coneixement i promoció de l’entorn i de la seva pròpia història…, també, ho ha de fer amb les activitats pròpies del món del llibre que vagin, si us plau, més enllà de les suades presentacions, que provoquin la participació i l’interès dels lectors i dels visitants.
També, cal tenir present que el llibre no només és un suport de continguts intel·lectuals. El llibre és possiblement l’invent més genial de la humanitat, per la seva simplicitat mecànica i material (cel·lulosa, tinta i cordill, i pell si cal). Conté el pensament humà, la saviesa secular de la fabricació del paper i de la tinta, segles d’investigació en l’estampació, la il·lustració calcogràfica, litogràfica, xilogràfica en totes les modalitats d’aquestes tècniques, les diferents enquadernacions, la restauració i conservació… L’objecte més senzill i funcional pot ser meravella artesanal i obra d’art. En el llibre, de l’autor al lector, hi conflueix un món de coneixement i d’oficis artístics, tècnics i comercials.
Calonge té les condicions i l’ambició de completar aquest monument al llibre que acaba d’iniciar obrint les seves portes als artesans i artistes que practiquen i difonen els oficis del llibre. Calonge pot donar sopluig a un viver d’arts i oficis del llibre, que generi un intercanvi de coneixements entre els artistes i artesans de tot el món que s’hi vulguin trobar: seminaris, estades, cursos, conferències, art, llibreries, llibreters, visitants, entesos, curiosos, iniciats, col·leccionistes d’art seriat, estudiants. Cal, això sí, un taller dotat amb els elements i eines pròpies dels oficis i les arts del llibre en l’espai lluminós i tranquil de Calonge, i la mateixa tenacitat per fer-ho possible i l’empenta per a dinamitzar-ho.
Potser el mossèn de Calonge voldrà compartir el miracle, o vés a saber si li’n faran un llibre i serà tan famós com Don Camilo, de Giovanni Guareschi, o Ponosse, el capellà de Clochemerle, de Gabriel Chevalier.
