Tot arriba, ni que sigui tard i malgrat les forces obscures que sempre són amatents a esguerrar-ho tot. Si al número anterior de La Resistència donàvem notícia del merescut acte de nomenament de l’escriptora Maria Dolors Orriols i Monset com a vigatana il·lustre —el mateix dia en què es complien 107 anys del seu naixement—, ara en volem donar una altra, de nova de no menys sonada: la presentació, el 29 de març a les sis de la tarda, a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic, de la nova publicació del llibre Cavalcades, que va publicar de primer la Col·lecció Literària Aymà l’any 1949 i que ara, aquest març de 2022, ha reeditat Viena Edicions per encàrrec de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) a través de la Fundació Universitària Balmes.
La professora i autora del llibre Maria Dolors Orriols, viure i escriure, Montserrat Bacardí —que també prologa la reedició de Cavalcades— fa un exhaustiu repàs a la seva trajectòria vital i professional i ens recorda que va començar en el món de la literatura en temps de guerra com a refugi de la tristor. «Va començar en un estudi al carrer de Moncada a Barcelona, als anys quaranta perfilant narracions i novel·les, fins que l’any 1949 va publicar el primer conte», hi detalla.
L’obra de Maria Dolors Orriols va ser silenciada en la seva època, per raons alienes a la qualitat literària, tant per motius de la censura com per l’avarícia dels sectors intel·lectuals catalans, que no van acceptar una dona que no estigués integrada en el món acadèmic ni en corrents ideològics dominants.
Bacardí no passa per alt que Orriols va ser l’autora i ideòloga de la revista Aplec, l’única tirada en català després de la guerra d’agressió. «El primer exemplar va ser requisat per les forces armades pel rebombori polític i cultural que suposava la revista», explica.
Cavalcades aplega set narracions que tenen en comú el protagonisme del cavalls, «en la línia del bestiaris medievals i moderns», com comenta Montserrat Bacardí. E suposat caràcter exemplar de les ensenyances dels animals roman en un segon pla, vague i desdibuixat i, com en tota la narrativa de Maria Dolors Orriols, emergeix la que Bacardi defineix com a «narrativitat pura», la força i l’empenta del relat, «la vigoria i el nervi de l’estil, la claredat i la ufanor del llenguatge, que transporta el lector al món creat per l’autora».
Tot i ser publicat l’any 1949 amb grans dificultats enmig d’un panorama de postguerra gris i desolador, i distribuït de sotamà entre amics i coneguts, Cavalcades no va passar desapercebut i obtingué el Premi Concepció Ravell al millor llibre de prosa literària als Jocs Florals de Montevideo.
A l’exterior de La Cripta s’hi veu únicament un cercle de ferro de 5 m de diàmetre amb el text del poeta Lluís Sola «Arbre del món» amb lletres de ferro.
L’escultor de renom internacional, Enric Pladevall (Vic, 1951) —amic de La Resistència—, ens ha fet arribat l’adreça web de La Cripta, el projecte artístic, en què ha estat treballant els darrers anys, al terrer de L’Olivar, a Ventalló (Alt Empordà), un oasi artístic enmig de la natura, una evocació de l’Arcàdia en què encara persistim, i que ja obre portes a les visites durant aquesta Pasqua els divendres i els dissabtes.
L’Olivar és un projecte transversal que engloba diferents propostes sota un concepte comú: l’amor per l’art i la natura i és, sobretot, un somni en procés d’elaboració que parteix de la idea de viure i de crear en un entorn rural de gran personalitat. És, també, un espai dinàmic on es creen sinergies i on, a més de gaudir de la relació de les escultures amb l’entorn, es pot degustar la gastronomia de la zona, escoltar bona música i pernoctar a les seves habitacions.
«Una Cripta dedicada a un arbre —ens diu Pladevall—, aquest és en essència l’objectiu i el sentit d’aquest projecte. Ja fa alguns anys que em voltava pel cap la idea de fer una cripta a l’Olivar amb un dels meus menhirs, a l’estil de les navetes menorquines, amb les quals ja havia treballat als anys 80 en petites peces de bronze, inspirades en aquestes construccions.»
Ennric Pladevall va trobar i triar l’olivera mil·lenària que tingués la força, morfologia, presencia i dimensió adequades per al seu projecte La Cripta.
La Cripta comença a agafar forma, en el projecte, per un arbre centenari. I, també, per l’experiència viscuda en el projecte Arbre de la vida que va fer Pladevall per a Cosmocaixa. Finalment l’Olivar és el lloc escollit, i on pren tot el sentit. El primer va ser trobar i triar l’olivera mil·lenària que tingués la força, morfologia, presencia i dimensió adequades. «L’he trobat o ella m’ha trobat?», es pregunta l’artista.
Com remarca el poeta Lluís Solà, autor del poema «Arbre del món» que participa de l’obra: «Cripta és un mot grec que en principi vol dir amagat, ocult, cobert, protegit. Hi ha una cèlebre sentència grega que diu: a la natura li agrada amagar-se (encriptar-se, amagar-se, és a dir, no revelar-se plenament, no revelar el seu secret). Després el cristianisme l’usa en el sentit de lloc ocult d’una església. El mot, doncs, té joc».
Com i quan visitar La Cripta?
En aquest vincle hi trobareu tots els detalls logístics i horaris, a més del botó per a adquirir les entrades i gaudir d’una experiència on, tal com ha volgut fer Enric Pladevall, trobar-hi el «sentit d’enigma, de protecció, de revelació d’un ésser viscut, un arbre del món, del nostre món, de la nostra terra, d’aquest lloc, que vull venerar, sublimar, en aquesta cripta».
La donzella de la bistorta (Boloria eunomia) es troba amenaçada al Pirineu català perquè la majoria de molleres desapareixen pels impactes del canvi climàtic i la regulació de cabals hídrics. [Font: manifestjocshivern.cat.][Un report de Xavier Borràs.]
Fa ben pocs dies —de fet, aquest 28 de febrer— ha transcendit públicament el darrer report del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). El canvi climàtic, induït per l’ésser humà, està causant una pertorbació perillosa i generalitzada a la natura i afecta la vida de milers de milions de persones arreu del món. Les persones i els ecosistemes amb menys capacitat per fer front a la situació ja són els més afectats, segons afirma la comunitat científica en aquest report. I, en aquest context, al Govern regional de Catalunya no se li acut cap altra cosa que promoure al Pirineu uns Jocs Olímpics d’Hivern per a l’any 2030, per a major glòria d’Espanya, dels amants del ciment i dels cretins integrals que hi veuen la solució a tots els nostres problemes.
El professor Jofre Carnicer (vegeu-lo al vídeo), de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i el CREAF, és membre del Grup de Treball II del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC) i un dels coautors del nou report.
Segons les conclusions, la regió més amenaçada de tot Europa pels efectes del canvi climàtic és l’àrea de la Mediterrània, que patirà els efectes de les sequeres i una pujada del nivell del mar. A la riba sud, on conflueixen el canvi climàtic i altres riscos socials i econòmics, els impactes seran més severs.
El 50 % de les espècies d’animals i plantes ja s’han desplaçat fugint del canvi climàtic a altituds més altes. De fet, ja s’ha documentat la primera extinció d’un mamífer a causa del canvi climàtic
La sobirania alimentària està en perill per la sequera, la calor i les condicions de treball de les persones del camp. S’espera una caiguda en la producció d’un 17 % a la conca del Mediterrani
Les polítiques de reducció d’emissions de diòxid de carboni són la principal solució, però cal avançar també en models de desenvolupament resilient al clima que promoguin accions d’adaptació eficaces a llarg termini, justes i equitatives
Els Jocs Olimpics d’Hivern: l’última atzagaiada
En aquest context d’emergència climàtica extremament greu, al Govern català, amb el beneplàcit d’ERC i Junts —els independentistes, els recordeu?—, pactant d’esquenes del Parlament de Catalunya, té coll avall que cal celebrar els anomenats Jocs Olimpics d’Hivern Barcelona-Pirineus el 2030, una altra operació d’espanyolisme tronat que atempta contra el sentit comú, que no és ben bé el seny, sinó el sentit dels comuns.
Enguany, com passa cada vegada més sovint, la neu és quasi inexistent al Pirineu. [Foto: CCMA.]Aquest Govern és el mateix que durant més de 40 anys no ha mogut ni un sol dit per a la independència energètica de Catalunya, ans al contrari: ha fet mans i mànigues per a impedir projectes populars i cooperatius per a estendre les energies netes al territori i, és clar, ara ploren (o mamen) perquè aquestes energies vindran de l’Aragó, amb les consegüents torres d’alta tensió que trinxaran mig país No vols caldo, doncs, dues tasses!
Encara més: aquest Govern (del millors, deien; però, devia ser dels milions per causa d’uns errors ortogràfics), s’omple la boca i desprèn cabassades d’euros en publicitat sobre la sostenibilitat i el medi (ambient), mentre promou projectes absurds, com el que pretén destrossar la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, amb les variants d’Olot i les Preses o l’ampliació de l’aeroport del Prat, que també destrossaria les poques terres encara productives del Baix Llobregat. Promouen accions del segle XX en un altre segle, el XXI, els canvis de vertigen del qual no en sabem de la missa ni la meitat i no serem a temps de digerir —que, segurament, d’això es tracta.
Segons el report de l’IPCC, la sequera i la pujada del nivell del mar són els impactes del canvi climàtic que més afectaran la conca mediterrània, inclòs el Pirineu olímpic, és clar. La humanitat avança a passes gegantines cap a la pròpia extinció i no es veuen senyals que això ho pugui aturar ningú, amb Estat o sense. [Vegeu, en aquests sentit, les amenaces al país que ens adverteixen els amics de SOS Pirineus.]o el manifest científic independent de rebuig a la candidatura olímpica que s’ha fet conèixer recentment.]
Mentrestant, viviu a muntanya, que la desfeta sempre hi arribarà més tard que d’hora.
La fagina —també dita gat fagí, mart d’Eivissa o gorjablanc— aprofita l’esquer d’un pinso inespecífic en un mas abandonat. És un animal nocturn, solitari i silenciós.
El cert és que els esdeveniments el superaven, que no podia entendre què passava. Prou que sabia que el rei emèrit era un lladre, com molts dels seus avantpassats, i que la justícia només s’aplica als pobres i també per venjança. Era conscient que l’estat espanyol el van construir amb violència i robant en tots els pobles colonitzats.
Però, un dia, l’home va pensar que tot podia millorar. Que l’actual president de la Generalitat podria gaudir d’una taula de diàleg i que l’Estat era sensible a l’espoli d’anys i anys que suportem els catalans. Però…, res de res, la taula no es convocava i, de competències, l’Estat va traspassar a Catalunya l’estació meteorològica del Turó de l’Home —que havia construït la Generalitat republicana— i poca cos més.
Estava decebut, trist. Va veure que el distraurien amb els Jocs Olímpics d’Hivern i amb les trifulgues del PP de Madrid. Va veure que el PSOE, Podemos i Vox són exactament el mateix, i va pensar en Sòcrates i tants d’altres que es van suïcidar. Va entendre que no valia la pena viure en aquest món de lladregots sense remei.
Va pensar que es tiraria al tren, que tot seria molt ràpid. Però al seu poble no hi havia tren. Es va entristir, però tot d’una va somriure i va marxar, decidit, a pas de minyó escolta. L’home es va llançar al tren turístic i va morir en pau, com era el seu desig.
La promesa és que morirem sense saber,
ni on, ni quan. La mort ha recollit
al poeta el dia tretze, sense ni dir: Me’n vaig. Jo escrivia al Tarot,
poesia, l’espai on retrobar-nos. A los muertos flores, com diuen els gitanos.
Tenim tendència a quedar-nos atrapats
en velles idees i principis superats.
Quantes vegades manllevem paraules
per deixar constància de la humilitat,
la bondat, el perdó, de la fugacitat
de les idees. M’agrada pensar que mantindré
aquest punt de rebel·lia on presumeixo,
puc acceptar la servitud, però no el servilisme
que mai trobem ni en el lloc més recòndit
de la natura. I l’expansió del big-bang
ens allunya sense ni dir res, res de res.
Avui m’ha fet l’ullet la lluna plena,
a les set, rere un núvol ennegrit de nit,
juganer rere el rellotge del campanar,
he buscat al gat i en un brevíssim instant
s’ha fet fosc. Només hi havia campanades.
Quan parlem «d’amor platònic» entenem que és aquell que es manté pur, sense con-tacte físic, ja que, per a Plató, l’ideal de perfecció només pot ser un concepte abstracte, vers el qual han de tendir totes les coses. Des d’aquesta visió, doncs, la natura sempre serà perfectible, perquè el més semblant a una esfera que s’hi pot trobar son els estels, els planetes o les taronges.
Qualsevol abstracció, o concepte de puresa, serà sempre un desig, un ideal inabastable, un impossible en el món físic o, dit d’una altra manera, allò que entenem per realitat. Si no fos que, «la realitat», també ho és, d’impossible, ja que qualsevol idea o concepte que ens serveixi per a definir-la, també és una abstracció: allò que en diem i no la cosa mateixa. És l’esfera (la idea que en tenim) i no la taronja (aproximació a la forma esfèrica) que podem tocar. Perquè a l’univers tot es toca, i sovint se’ns fa difícil saber els límits dels objectes que poblen l’univers, com, cada vegada més, ens confirma la física quàntica.
D’aquí la dificultat que tenim per q definir les propietats de les coses, tot són aproximacions.
És per això que hem inventat els especialistes. Aquells que defineixen el que és i el que no és: els jutges. (no deixa de sorprendre’m que algú es consideri capacitat per exercir aquesta funció).
Els jutges sentencien, validen o rebutgen la realitat del que ens evolta. I no ens referim estrictament al terreny de la legalitat. En referim a qualsevol a qui s’hagi atorgat el dret de decidir sobre la vida i les propietats de la gent i de les coses. D’arbitrar sobre els conflictes, divergències i disputes de qualsevol situació, ja sia legal, científica, comercial, artística, religiosa… El jutge és la tercera persona, és aquell que intervé (senten-cia) quan els interessats no s’enten-en.
Quan en qualsevol àmbit les coses no funcionen «de manera natural», un jutge és cridat a discernir les causes del mal funcionament, allò que no encaixa en la pre-visió, assenyalant les diferències respecte a la llei (l’ideal) que ho impedeixen.
Antigament, aquesta funció era privilegi de l’aristocràcia, que vol dir «el govern de l’excel·lència», d’aquí el tractament que rebien. Però, el que en un primer moment pogués tenir de meritori ben aviat va convertir-se en privilegi de casta, interessada més a preservar l’estatus que a impartir justícia.
Per a evitar-ho, amb el temps els elegits ho foren per oposició, havent de demostrar els seus coneixements davant d’un tribunal. Però, qui els jutja els jutges? Massa sovint el nepotisme fa que, aquells que poden accedir al càrrec siguin els continuadors d’aquelles mateixes antigues sagues aristocràtiques. És comprensible, i molt humà, que hom intenti afavorir la parentela si pot, però el poder, per a fer-se respectar, sempre és propens a ser abusiu en contra del feble, només per a intentar quedar bé davant del seu Senyor. Això passa des de sant Pere fins al porter de discoteca. I així acaben exercint el poder «per la gràcia de Déu».
En un tauler d’escacs, l’Alfil és qui representa aquesta funció. Que en anglès se l’anomeni «Bishop» (bisbe) encara ens dóna més pistes al respecte, perquè el bisbe i el clergat, en general, són els responsables cuidadors de la moral del poble.
No és per casualitat que l’Església s’hagi inspirat en els ideals platònics per a definir-la. A ells els correspon ocupar-se que la taronja (en sentit metafòric) tendeixi vers la perfecció esfèrica —potser per això el fruit de la temptació sigui una poma, i no una taronja, que ja hi tenia més tirada— o que els humans tendim a la glòria del cel, a la perfecció divina, és a dir, vers el reialme celestial. Per alguna raó és l’Alfil qui precedeix al Rei en el tauler —que en aquest sentit, representa el futur, l’anhel de perfecció. És aquell qui té el poder de barrar o obrir pas vers un estament superior.
La paradoxa és que, tot i menar-nos vers el futur, és molt habitual encallar qualsevol procés en què intervingui fins a extrems de tragèdia còmica.
«Perquè la figura de l’Alfil engloba a tots els representants del poder, a tota la burocràcia de l’Estat, des del primer ministre a l’últim funcionari i, per extensió, a tota mena d’intermediaris del capital o la religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el Senyor: són els administradors; assumint aquest paper, des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai.» (1)
S’entén, doncs, que el personatge afecti tots els nivells socials, també en el terreny de les arts.
El funcionari és qui fixa, registra, documenta, certifica i autoritza tot allò que passa…, però no és allò que passa. Un document no és la cosa.
Com diu A. G. Calvo: «Una cosa és allò que parla i l’altra allò de què s’està parlant».
L’univers no necessita funcionaris per continuar movent-se, simplement ho fa. Com l’artista, com el Rei, que fa el que vol, allò que l’hi dóna la gana.
L’artista és aquell que negocia, té tracte directe amb la matèria, que la toca, la manipula i la modifica. Com sant Tomàs, fica el dit a la nafra. Per això sap que la perfecció no pot ser, que la matèria sempre guanya, que l’ideal no existeix —és estèril— que és la vida que el modifica a un, i no al revés, i per això es deixa portar per ella, cavalcant-la…, si pot.
El funcionari, en canvi, tendeix a impedir-ho. El funcionari té plans, previsions, terminis, que s’han de complir. Condiciona el present, amb expectatives de futur, ordena que allò que està previst, passi. El seu ideal és que no quedi espai entre allò que està prohibit i el que és obligatori.
El resultat és castrant per a l’artista, perquè coarta la seva llibertat d’experimentar, no el deixa fruir ni fluir. L’hi amarga la vida.
És mol il·lustratiu que, en el món cultural i artístic, aquells que poden sobre-viure, siguin els seus gestors, més que aquells que fan les obres. Són els curadors, comissaris, crítics, marxants, teòrics i, finalment funcionaris, aquells que es beneficien del treball original, ocupant-se tan sols d’autentificar, certificar, valorar, i documentar cada obra, en funció de conceptes predeterminats. Decidint, segons els seu criteri, si una peça mereix ser certificada com a «esfera» o només es queda en «taronja». Són aquells que només especulen amb conceptes abstractes els que decideixen si allò que és palpable, físic i evident per als sentits, és, o no, digne de crèdit. I ja sabem que el crèdit, en el món capitalista, equival a tenir, o no tenir, la gràcia Déu. No és estrany que molts optin per ser funcionaris. Doncs, ja ho sabem, «el arte, es morirte de frío». Per a molts és més còmode fer allò que l’hi manen sense haver de pensar el perquè.
Naturalment, no és sols a l’artista a qui afecten aquestes limitacions imposades, però potser és qui n’és més conscient, ja que afecta directament a la naturalesa del seu treball i, per tant, a l’artista que tots portem dins.
En el món progressat, la contradicció insalvable entre l’ideal i allò que passa, ha acabat afectant en tot el que intervenim els humans. Ens hem atorgat el dret a ser els administradors de la terra…, i més enllà. De fet, és aquest el conflicte que tenim amb la natura. És la topada amb el funcionari-sentinella que no deixa que la vida passi. Ho veiem tots que la terra està cada vegada més contaminada, però la llei no hi pot fer res. De fet es tractaria, més aviat, de deixar de fer, però la «realitat» (allò previst) s’imposa.
Com les mesures sanitàries.
Una tendència, la d’imposar, a la qual, curiosament, potser es deixen portar més les esquerres que les dretes (si encara es pot fer aquesta distinció). És cert que l’ordre diví es pot considerar més propi de les dretes, de qui sovint es proclamen els seus representants a la terra, si bé, per això mateix, reclamen el privilegi de no haver-se de sotmetre a l’Estat (funcionarial), ja que es consideren superiors. L’enfrontament entre papes i reis és un clàssic a la història. Per contra, les esquerres —que sempre intenten sostreure’s als designis divins i, especialment, d’aquells que diuen administrar-los— són els més donats a imposar normatives i lleis que, suposadament, ens han de fer a tots «lliures i iguals».
No cal dir que els artistes (la part viva, sensible, de cada un) fugen d’això com de la pesta.
El que abans només era un ideal orientatiu, un simple registre dels fets, una guia, ha acabat agafant les regnes, convertint-se en una imposició. És la vida conduïda per GPS. Ens ha fet idiotes (2). Que és aquell que només es guia per una idea preconcebuda. Per allò que ha de passar. Fent que fins i tot el nostres gustos estiguin predeterminats per algoritmes.
Els límits, peatges, passaports, han acabat conformant la realitat, la idea que tenim de les coses, les mesures, els noms, que fem servir per a definir-les, ens fa perdre de vista el que són de veritat.
Les fites quilomètriques de la carretera ens fan perdre de vista l’espai que hi ha entre una pilona i l’altra. El nom de una ciutat ens fa perdre el territori que l’envolta.
L’embolcall d’un objecte, o la seva foto, és pres per l’objecte mateix. L’abstracció, la llei, el prejudici, s’imposen sobre el que no té nom, ja sia perquè es desconeix, el supera, o és innombrable. Pot ser que un dia el passaport sanitari sigui l’únic referent per a la salut de la gent? Que els metges ja no escoltin al pacient? Que tot el que és orgànic estigui sotmès a digitalització?
El problema no és que hi hagi alfils que ens puguin indicar el camí (vers el Rei), sinó que l’Alfil tingui el poder i el substitueixi. L’Alfil no pot ser generós, no té pietat ni compassió, perquè allò que administra no és seu (no l’hi és propi). Però pot ser brutal, venjatiu o cruel amb aquells que no compleixen les seves expectatives.
Perquè, el Rei, en sentit metafóric, i també en el tauler, està més enllà de l’Alfil. És l’Alfil que serveix al Rei, i no a la inversa.
És el funcionari qui ha d’estar al servei del poble, i la vida, i no al revés. És el Rei, l’home lliure, l’artista, qui dialoga amb la vida, amb l’esperança de poder-s’hi entendre, però no pas per imposar-li el seu llenguatge. Al cap i a la fi, estar viu (que no sabem què és), implica deixar que la natura ens impregni, ens penetri i ens traspassi. Quan això no passa només ens queda el certificat de defunció.
Darrerament, s’ha posat de moda instal·lar uns rètols monumentals a l’entrada dels pobles amb les lletres del seu nom. Tothom ho sap, per poc despert que sigui, que el poble és molt més que el nom que figura a l’entrada. Ho sabem, que el nom no fa la cosa. Però, sembla que cada vegada tenim més necessitat d’aquesta monumentalitat simbòlica, com si el valor d’un municipi depengués de la mesura de les lletres, més que de la qualitat urbanística i del benestar dels seus habitants.
Per molt que l’escultor estigui encantat amb l’encàrrec, potser arribi un moment que totes les coses siguin substituïdes pel seu nom: que el poble ja només sigui el rètol de l’entrada, que els edificis només siguin el nom «edifici», que els monuments siguin la paraula monument…, i així amb tot, biblioteca, església, pont, castell, ajuntament, rambla, platja, incineradora…, i que les persones ja només siguin noms a les làpides del cementiri i la vida ens passi per sobre.
Notes
1. El text en cursiva forma part del llibre Manual del creador, del mateix autor d’aquest escrit.
2. Idiota: paraula que, en el seu origen, sembla que indicava aquell que només s’ocupava de las seves coses, renunciant a intervenir en tot el que podia ser d’interès comú. Aquell que vivia aïllat, «mirant-se el melic», podriem dir. Per això, actualment, s’interpreta com a «curt d’enteniment».
