Qui, si no les guilles (raboses, guineus, guinardes, guinots), xafarderes de mena, curioses i cercadores incansables d’alguna menja que els atipi ni que sigui una micona el ventrell afamat, poden aficionar-se a ser vistes i a veure la càmera amagada en un recòndit racó de les Guilleries?
Reflexions d’un gandul fracassat. El clau per la cabota
[Report i fotografia d’Eduard Garrell.]
«…ser vell és una mena de postguerra…»
Joan Margarit
Al peu del santuari de Cabrera hi trobo un dels vells que voluntàriament tenen cura del manteniment i conservació dels entorns del lloc. L’home, que no vol que desvetlli el seu nom té 80 anys, no porta mòbil però va equipat amb una bossa on hi du les quatre eines que ha de menester per arreglar un banc malmès per alguna bretolada. Pugem plegats per fer-li companyia, perquè d’ajut no no li’n cal. En un tres i no res improvisa unes grapes amb una boci de vareta, una falca i un parrell de puntes i el banc queda llest per aguantar 20 anys més. Amb això van passant joves, i no tant, esperitats i disposats a fer-se una cardiomegàlia i una artrosi mentre es controlen les constants amb l’UVI de polsera i segueixen fidelment el track del wikilok. Així no cal ni mirar el paisatge. Ni dir bon dia… En acabar penjaran la gesta a les xarxes socials perquè amics que no han vist mai de la vida els admirin.
L’home sense nom, satisfet, m’ensenya en exclusiva totes les reparacions, improvisacions i invents que ha anat fent al llarg del temps, amb les seves mans, i a mi em ve a la memòria una notícia de fa pocs dies on es deia que la Xarxa de Casals de la Gent Gran de Barcelona lluita (ara de fer qualsevol cosa se’n diu lluitar) contra la fractura digital amb tallers d’alfabetització digital. Es veu que a la gran ciutat hi ha una fada que vetlla pel benestar social.
La reflexió em porta a l’any 2005, que no eren pas les albades de les TIC, quan em vaig fer càrrec del Gremi de Llibreters: al despatx hi vaig trobar uns ordinadors obsolets i un mòdem de 36 Kb que no permetia telefonar si estaves connectat, paradigma de la situació del 80% del sector. La majoria de gremis d’aquest país han estat —si no ho estan encara—, controlats pels més poderosos del sector, que els paralitzen de manera que els més petits no puguin aixecar el cap. A l’hora de l’esforç ingent d’actualitzar les eines i canviar les mentalitats no era possible trobar cap complicitat per part de l’administració o, més ben dit. l’administració era còmplice de la situació
La fractura digital és una clivella que comença a l’escola i s’estén entre les micro i les pimes, que representen el 60% del teixit empresarial de casa nostra i, en conseqüència, per tota la societat. Malgrat que la pandèmia ha forçat aquests sectors a digitalitzar-se precipitadament, els anys vinents continuaran arribant treballadors dels sectors agrícola, ramader, de la construcció i de serveis i de les classes endèmicament marginades a la fractura digital imposada per la jubilació i l’edat, un món hostil on a tanta gent que ha estat útil i necessària li faran sentir la nosa i el rebuig. Exclosos i culpables.
La fractura digital és una desigualtat preexistent i sostinguda en el temps, coneguda i sense cap pal·liatiu.
El meu vell amic sense nom, que fins ara anava al banc a cobrar la pensió, a l’ajuntament el rebia algú conegut, el metge el visitava, anava personalment a pagar els seus impostos…, ara s’ha quedat sense oficina bancaria, ha de demanar cites prèvies arreu, ha de gestionar els seus comptes telemàticament, fer consultes mèdiques a través de «La meva salut»… Una persona perfectament integrada al seu entorn es trobarà de cop i volta en situació de desintegració social perquè les TIC van molt més de pressa en alguns sectors que la seva capacitat d’integrar-les. L’ajuntament o el casal d’avis li oferirà un curs d’alfabetització digital amb la finalitat que no molesti a un sistema bancari i uns serveis que només persegueixen el lucre o que són víctimes de l’infrafinançament de l’ocupant.
Caldria considerar que aquesta fractura digital per part dels vells que no han tingut l’oportunitat ni les possibilitats d’apropar-se a les TIC té dues direccions: la contraposada és la fractura humana que s’està generant, especialment entre els mil·lenistes que comencen a ocupar llocs de responsabilitat i en els seus progressos laborals menystenen i maltracten als vells, en un acte d’estúpida supèrbia, atès que la majoria no sobreviurien dotze hores sense mòbil, o sense electricitat —o sense la mama.
Potser és aquesta la generació que hauria d’anar als casals dels vells per aprendre a agafar un martell pel mànec i no clavar els claus per la cabota.
[VERSOS] Importa
[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]
Que importa el lloc, ni el dia, ni l’hora,
ni si el mar mira, ni per la finestra
on mirar. Que importa quina llum
hagi despertat el poema, ni
si el gat mirava en començar
a despertar. Que importa si escric
a la llum del focus o a la llum
de l’alba o si encara no escric
i només faig que pensar, no importa.
Que importa què, ni qui pensi, faci,
o digui. Que no importa el lloc,
ni el dia, ni l’hora de quan comença
el poema, el què importa és
el que diu o no diu, si encén la llum daurada
quan el llegiràs, i el lloc i el dia,
l’hora en què el poema creix al poema.
Si estimes, importa tot a tota hora,
que hi ha tantes hores, dies i llocs
on no fer res, viure per caminar,
i el temps és breu i la vida avança.
15 de gener de 2022.
[AUDIOPROSA] Portes tancades
L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, ens ofereix la seva dicció i oratòria amb un altre interessant text de Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta de «Portes tancades», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.
Gaudiu-ne!
[ÀUDIO] Vacunats i no vacunats
[Veu i text de Nan Orriols.]
La Resistència no és el diari Ara. Qualsevol que escrigui en aquesta publicació digital defensarà sempre el dret que tothom s’expressi amb absoluta llibertat.
Diré que estimo els resistents, vacunats o no vacunats.
Diré que l’espècie humana és la més criminal del planeta i que l’extinció de l’espècie no discriminarà ningú.
Diré que tots som responsables dels plàstics que contaminen rius i mars i del consum d’energies fòssils i tots tenim cotxe, vacunats i no vacunats.
Diré que tots maltractem els animals alimentats amb pinsos medicalitzats i pràcticament tots vacunats i això ho fem el comú de tots plegats.
Diré que vacunats i no vacunats mengem transgènics tractats amb insecticides i herbicides, crescuts en camps que prèviament hem regat amb purins.
Diré que els rius pràcticament són clavegueres i que vacunats i no vacunats tenim màquina de rentar i utilitzem detergents, lleixiu i tot tipus de contaminants.
Diré que, per molt que vulguem fer de llops salvatges, tots som ovelles del mateix ramat, vacunats i no vacunats.
I diré que tots plegats som responsables del desastre que ens toca viure, vacunats i no vacunats.
Santa innocència? Per al tió i la quitxalla, sempre. Dels reis, val més no parlar-ne, sabeu? Vacunats o no vacunats?
«Caga el bisbe, caga el papa i de cagar ningú s’escapa…»
[ÀLBUM DE FOTOS] Pedraforca. Cadí. Anys vuitanta
[Text i fotografies de Nan Orriols.]
El Pedraforca, Gósol, Josa de Cadí.
Els cavalls, feliços, llegien la matrícula de la moto i compartíem amb ells l’entrepà.
Dies petits tan immensos que encara la nit era estrellada i el dia es feia estimar.
[LLIBRE] «Pandèmia i postveritat», de Jordi Pigem
«Davant del sotrac existencial, econòmic i social causat per les mesures contra la covid (confinaments, ancians que moren aïllats i són directament incinerats, , persones que es queden sense feina, militars fumigant absurdament els carrers, franges horàries en què unes persones poden sortir al carrer i altres no, ús obsessiu de mascaretes i altres barreres), la immensa majoria dels mitjans de comunicació del món han renunciat a tenir un paper critic i plural, han contribuït a fomentar la por i l’obediència i s’han erigit en pastors que guien el ramat de l’opinió pública. Això no ha sigut per casualitat, ni perquè aquestes mesures fossin totes òbvies i inqüestionables.»
Qui escriu això és el filòsof català fincat a l’Empordà, Jordi Pigem (Barcelona, 1964), en el seu recent assaig Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial (Fragmenta Editorial, desembre de 2021, col·lecció «Assaig, 70», 142 pp.].
Es tracta d’un brillant i contundent assaig, escrit amb molt de rigor i les necessàries dosis d’ironia. fet amb un estil i una llengua fluïdes, un ritme intens i un vast horitzó que abraça la literatura contemporània, els estudis pioners sobre biologia, les ciències de la salut, de la filosofia, de la psicologia i la sociologia del poder polític, digital i financer.
Pigem, a qui ja vam tenir la sort de descobrir gràcies a la revista Userda (2004-2006) —que vaig tenir el goig de dirigir—, contrasta tothora dos clàssics de la literatura distòpica (d’obligada lectura): 1984 (Nineteen Eighty-Four, publicada el 1949, però escrita el 1948), de George Orwell, i Un món feliç (Brave New World, 1932), d’Aldous Huxley.
«A Un món feliç —escriu Pigem davant l’actual món de falses aparences i addicció a les pantalles— hi ha felicitat superficial i entreteniments sofisiticats però, tal com passa a 1984, no hi ha alegria de viure perquè la dimensió psíquica de la persona ha quedat reduïda a la mínima expressió. El preu de la felicitat i l’estabilitat tecnocràtica inclou, entre altres coses, la renúncia al veritable art.»
L’autor, entre d’altres obres de capçalera, d’Intel·ligència vital. Una visió postmaterialista de la vida i la consciència. (Kairós, 2016), cita Giorgio Agamben (article al web de l’editorial Quodlibet, «Capitalismo comunista» [Una voce di Giorgio Agamben, 15 de desembre de 2020 […] «coniugando l’estrema alienazione dei rapporti fra gli uomini com un controllo sociale senza precedenti».):
«És possible, de fet, que avui estiguem assistint a un conflicte entre el capitalisme occidental, que convivia amb l’Estat de dret i les democràcies burgeses, i el capitalisme comunista, conflicte en què aquest últim sembla sortir victoriós. El que és cert, en tot cas, és que el nou règim unirà en ell l’aspecte més inhumà del capitalisme amb el més atroç del comunisme estatalista, tot conjugant l’extrema alienació de les relacions humanes amb un control social sense precedents.»
Precisament, doncs, una fusió de les distopies d’Orwell i Huxley. Mentre a l’Occident semblava haver triomfat el poder basat en el subministrament alienant de distraccions a l’estil de Huxley […], de sobte, sorgeixen també elements orwellians de vigilància i control i si encaixem el que denunciava Huxley i el que denunciava Orwell, s’imposa la lògica del poder tecnofinancer amb el seu Gran Reset i la Quarta Revolució Industrial, en què es personalitza els robots i es robotitza, controla, les persones, a qui s’escapça l’esperit i l’ànima humanes.
L’assaig de Jordi Pigem s’estructura en 14 càpitols el títol de cadascun dels quals encavalla la darrera frase d’un amb la primera del següent i configura, per si mateix, una declaració sobre l’estat de la qüestió en aquests temps imposats de pandèmia [vegeu-ne, en aquest vincle, el sumari i un fragment de l’obra.]
Pigem va participar en la recent trobada (silenciada pel mitjans de comunicació) que es va fer a Vic per debatre obertament sobre tots els aspectes repressius, quant als drets fonamentals i l’alienació de les persones. [Podeu veure la intervenció de Pigem en aquest vincle, proveït pel seminari Randa.]
[Llegiu, també, l’excel·lent entrevista que li ha fet Pep Martí a Jordi Pigem a NacióDigital]. O l’entrevista de Xavier Grasset al Més324:
Trenquem el silenci, obrim el debat: passem a l’acció
Dissabte passat, 11 de desembre, es va celebrar a Vic (Osona), la jornada «Per una sanitat pública i comunitària. Poder i control en la gestió de la pandèmia», organitzada per Randa. Seminari permanent de pensament polític i amb la col·laboració de diferents entitats, col·lectius i persones, com la Fundació la Plana.
La jornada va desenvolupar-se a l’auditori Marià Vila d’Abadal, a l’edifici el Sucre, durant tot el dia, amb l’aforament complet des de feia dies, més de 250 persones van escoltar les diferents ponències i van intervenir amb les seves aportacions i opinions o preguntes.
Una taula, al matí, centrada en aportacions fetes des de persones vinculades a iniciatives que estan desenvolupant-se actualment. Com és el cas de Bizitza, una plataforma popular creada a Euskal Herria i que promou mobilitzacions i debats i accions concretes a favor dels drets col·lectius i de l’esclariment de dades i el qüestionament de moltes de les mesures preses en aquell país així com de les bases que justifiquen aquestes mesures. Isa Garnika, membre d’aquesta iniciativa, va plantejar un seguit de qüestions al voltant de l’acció de govern (també respecte dels governs municipals) i de la falta de transparència i l’autoritarisme amb què aquest actua. Bizitza ha estat qui ha protagonitzat la major part de les mobilitzacions que s’estan a duent a terme al País Basc.
La segona intervenció del matí anà a càrrec de tres membres del sindicat CGT d’Ensenyament de Ponent, que van explicar el contingut i els motius de la publicació d’un manifest que plantejava la preocupació davant les mesures que es volen aplicar als centres educatius i que porten incorporada un alt risc de segregació entre els alumnes per coses com la vacunació. Aquesta manifest ha representat el primer posicionament col·lectiu davant d’aquestes mesures del departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
A continuació va prendre la paraula el metge navarrès Jose Ramon Loayssa, coautor del llibre Covid19. La respuestaautoritaria y la estrategia del miedo, editat per Editorial el Salmon. L’autor va exposar el sentit del llibre i la repercussió que ha tingut i la importància de trencar el silenci, i desmuntar el discurs oficial que fa passar com a mesures sanitàries accions institucionals que només es fonamenten en el control i la repressió de la població amb la finalitat que aquesta accepti acríticament totes les mesures.
Finalment, Eduard Casas, president del Grup Associat pels Serveis de Salut – GASS va exposar les línies de treball que ha engegat aquest col·lectiu, entre les quals assessorar i promoure iniciatives legals front a temes com els protocols a les escoles, el passaport Covid. Ens recordà que els decrets del Govern de la Generalitat respecte del passaport Covid són mesures de rang molt baix, ni tan sols són lleis autonòmiques, i enfront tenim lleis estatals referenciades en lleis internacionals que garanteixen la intimitat, o la voluntarietat d’acceptar o no un tractament, o el dret a vacunar-se o no, drets internacionals que aquests decrets autonòmics vulneren.
Aquesta taula va ser presentada i moderada per l’escriptor i filòleg, Jordi Martí i Font, que va plantejar la gravetat del moment que vivim i la necessitat d’establir dinàmiques de debat i mobilització per parar mesures, com el passaport sanitari, que no tenen res de sanitari i sí molt de control.
La sessió de la tarda es va obrir amb la presentació del moderador de la segona taula, Gerard Batalla i Tàsies, pagès, que va plantejar la necessitat de respondre a tot plegat també amb mirades diverses des de la diversitat del territori, remarcant com n’és de diferent la percepció de tot plegat des del món rural, denunciant l’urbanocentrisme com a paradigma únic, fet que implica greus desajustaments en qualsevol tipus de mesura que es prengui. Va insistir molt en la importància de les mobilitzacions que permetin que hom vegi que hi ha més realitat que la que s’imposa des dels mitjans, les institucions i el silenci social.
La primera intervenció anà a càrrec de la doctora Karina Acevedo, per videoconferència, des de Mèxic, una de les veus científiques que més han maldat per revisar les accions a prendre i que més evidències ha difós sobre els riscos i la falta de garanties de les anomenades vacunes amb què s’està inoculant la població. En la seva exposició utilitzà una àmplia bibliografia científica de primer rang. Una autoritat científica que està rebent molta pressió pel fet de mantenir i fer públiques les seves investigacions i les conclusions que en treu.
Heike Freire, filòsofa i psicòloga, ha estat impulsora de diferents iniciatives per evitar l’aplicació de mesures coercitives envers els infants des de l’inici de la pandèmia, i és una de les veus més perseverants a l’hora de defensar els drets col·lectius front a les mesures autoritàries i uniformitzadores. Impulsora del manifest per Una sortida raonable a la crisi de la pandèmia. Va denunciar la planificació de les actuacions dels estats i la necessitat de respondre socialment, de manera especial amb el tema passaport sanitari i en la campanya contra la vacunació infantil.
Teresa Forcades, metgessa i teòloga, una de les referències en la denúncia dels interessos de les farmacèutiques i les actuacions mèdiques, va intervenir per videoconferència i va fer una extensa i detallada relació de les afectacions i riscos de les diferents vacunes i de com estan relacionades amb les actuacions davant de la pandèmia. Va plantejar també la necessitat de començar a exigir alternatives a les vacunes a partir de dades de diferents indrets del món que obren altres vies.
Nines Maestro, metgessa i exdiputada al parlament espanyol, va tenir unes paraules d’escalf i suport cap al doctor Joan Ramon Laporte, una de les autoritats en matèria de farmacologia i actualment sospitosament silenciat. Maestro va mostrar la cara més bel·ligerant contra la gestió de la crisi i va denunciar les pràctiques feixistes que s’estan duent a terme i reclamà que l’esquerra anticapitalista abandonés el silenci i es mobilitzés contra la gestió de la pandèmia posant el focus en el passaport sanitari, la vacunació obligatòria i la vacunació infantil, així com en la denúncia del silenci mediàtic i de bona part del sector científic.
Finalment, el filòsof i escriptor Jordi Pigem va presentar els continguts del seu llibre Pandèmia i postveritat i va emplaçar tothom a fer front a les múltiples mesures per restringir llibertats, drets i capacitat social de resposta, convidant a veure-hi més enllà i a restablir el sentit comú en relació amb la tecnologia, la salut i la vida.
Al final de cada sessió, el públic assistent va poder intervenir i es van formular diferents reflexions sobre com encarar la situació present i com desmuntar un discurs que es fonamenta en la por, el silenci, la discriminació i la desmobilització.
Des de l’organització es valora com a molt positiva la jornada, per la quantitat d’informació donada, contrastada, i per la necessitat de trencar un silenci de quasi dos anys que està posant de manifest les mancances del sistema de salut, la dependència dels interessos privats i les greus conseqüències que això està tenint sobre la població.
En el torn de la cloenda i les conclusions, des de l’organització de la jornada de treball es va plantejar la necessitat d’eixamplar aquest espai de debat i comunicació i de fer front a les mesures imposades amb iniciatives socials i jurídiques que ajudin a enfortir la consciència col·lectiva, i passar a l’acció en temes com:
- la informació plural
- la denúncia i la derogació del passaport sanitari, una porta oberta a l’apartheid i la segregació social
- el rebuig a les intencions d’imposar la vacunació obligatòria
- el fre a la campanya de vacunació infantil, absolutament innecessària i interessada -l’oposició a mesures i pràctiques autoritàries i discriminatòries impròpies de societats democràtiques
La jornada ha representat un important èxit de participació:
- 250 assistents presencials
- 450 persones en llista d’espera un cop tancat l’aforament
- Més de 22.000 entrades a l’emissió en directe i als documents penjats a internet
Des de l’organització es preveu de posar a disposició de tothom les diferents intervencions a la jornada a través de les xarxes socials, en els propers dies. [Podeu trobar ja les intervencions del matí en aquest canal de Youtube i un vídeo sencer de les intervencions de la tarda, cortesia de TV Bagé Serveis Audiovisuals. Els vídeos de la retransmissió en directe que van romandre penjats a la plataforma Youtube han rebut més de 40.000 visualitzacions!]
Des de l’organització es constata la poca presència de mitjans en un esdeveniment d’aquesta dimensió i destaca i agraeix a Ràdio Ona, de Torelló, i a Més Osona haver destinat persones a cobrir l’acte.
Les despeses derivades de l’organització de la jornada han estat cobertes amb aportacions voluntàries i anònimes entre els assistents, donat que l’acte era totalment autogestionat i al darrera no hi havia cap partit, sindicat, institució o empresa.
Randa. Seminari permanent de pensament polític vol agrair l’esforç i actitud de col·laboració de tothom qui ha fet possible la celebració d’aquesta jornada amb ampli ressò i projecció tant als Països Catalans com a l’exterior.
[Vic (Osona)/Països Catalans, 14 de desembre de 2021.]