[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]
De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.
Cant II
No vull límits, no vull nostàlgies. No vull sentir enyor dels dies de pluja, quan les aigües inflen el meu cabal, i salto per sobre dels marges inundant les ribes. No, no vull límits ni nostàlgies. Que cada núvol pagui el seu tribut. D’una gota d’aigua, en neix una flor; d’un ruixat, milers de tiges sobre els camps. Jo passo sense remor vora de les terres endormiscades. Sé que algú desitjaria deturar-me per tal de d’aturar el temps. Però el temps i jo anem per feina: no tenim límits ni nostàlgies. Tant ens fa destruir somnis com amors.
Jo sé ben bé on bat el temps en les hores calmes, quan tot a l’entorn sembla tan quiet que gairebé no t’adones que el sol s’alça. I sé que quan una fulla es desprèn d’un arbre i va a posar-se quietament damunt les meves aigües, no restarà gaire estona parada, per tranquil·les i reposades que semblin. la Fulla se n’anirà corrent avall, com una nau carregada d’esclaus impotents.
Jo jugaré amb la fulla. I la fulla errant sentirà que res ni ningú no la pot deturar.
¿On és, doncs, la bellesa?
¿Ets tu, l’artista? Vine! No temis! Posseeix els meus salzes, els meus verns, agafa les ratlles esveltes dels pollancres i dels àlbers… Roba’m tots els colors! Pren-me!… Agafa’m! Posseeix-me! No et demanaré si el que tu plasmes és realment el que jo sóc. Si ni jo mateix sé quina és la meva realitat. ¿Com puc exigir-te-la, a tu? pren-me, agafa’m!… I, si en les meves ribes descobreixes una espurna de bellesa, te la lliuro. Si puc fer-te sentir l’emoció divina del desig de crear, tots els teus sofriments i els meus seran vans. Pinta’m com vulguis, com sentis, com desitgis, Si tu ets un gran artista, jo seré un gran riu.
One Comment