Des que el senyor R. Mutt (Marcel Duchamp) va signar el seu famós urinari, l’art conceptual no ha parat d’evolucionar.
El públic, en general, sol considerar la majoria d’obres d’aquest estil com una presa de pèl, sobretot quan es coneix el preu que se’ls adjudica que és, sobretot, el que més destaca d’una obra que, per si mateixa, molts no reconeixen com a tal, fins al punt d’acabar a les escombraries, com ja ha passat alguna vegada.
Des de la frase «això també ho fa el meu fill», que diuen alguns espectadors en veure obres de Miró o similars, a la «merda d’artista» proclamada pel propi autor Manzoni, s’obre tota una gamma infinita de possibilitats creatives, entre les més anomenades les obres de Damien Hirts, amb la seva famosa calavera coberta de diamants, o el bou coronat d’or i submergit en formol, sense oblidar el xinès Ai Weiwei omplint de pipes de ceràmica pintades a mà el terra de la Tate Modern de Londres.
Darrere de totes aquestes manifestacions creatives hi ha, indubtablement, una intenció provocadora, un desig d’atreure els espectadors, els mitjans i, per què no, qüestionar els costums i l’ordre establert, mostrar altres punts de vista, denunciar actituds considerades normals i, finalment, provocar alguna reflexió.
No obstant això, cada vegada és més difícil distingir el que és una obra d’art d’un objecte o activitat quotidiana.
Posar un venedor de cupons dins la sala d’un museu pot convertir-lo automàticament en una obra artística o performance, mentre que si s’està en una cantonada del carrer ningú no l’hi considera.
Finalment, qualsevol cosa pot ser art, només cal que els «entesos» diguin que ho és. I això sovint depèn més de les relacions, contactes i mitjans dels que disposi l’autor que no pas de l’obra concreta.
Perquè, actualment, art és allò que fa un artista. Tots podem ser artistes, però, després, que hom sigui reconegut, o no, dependrà de l’impacte que tingui en la massa, de la promoció que en facin els seus marxants o en què vulguin gastar-se els diners els inversors. Perquè, mentre dels esports se’n parla a tots els mitjans, l’art només ocupa les notícies quan allò que fa és capaç de cridar l’atenció dels mitjans, especialment quan la xifra d’una venda és desorbitada.
Arribats a aquest punt res no ens impedeix pensar que determinats esdeveniments també poden ser considerats obres d’art en la seva categoria. Què dir de la Primera i Segona Guerra Mundial? La primera, una apoteosi del land art capaç de roturar mitja Europa amb trinxeres i cons de detonació; la segona, una majestuosa performance de la indústria de l’extermini de masses, coronat per un parell de bolets atòmics.
No hi ha artista que ho pugui superar (parlem d’art, no de ètica).
Potser per això les obres importants ja no poden ser signades per un artista solitari, sinó que depenen d’unes infrastructures a les quals només tenen accés unes determinades elits.
Per això. la gran performance amb què es va inaugurar el segle XXI fou l’enderrocament de les Torres Bessones. Mai un esdeveniment (artístic?) d’aquestes proporcions no s’havia pogut veure simultàniament a tot el món en directe, mentre estava passant.
Es fa molt difícil d’admetre que una obra d’aquest calibre pugui adjudicar-se únicament a aquells que la signaren.
De vegades, en una exposició o acció artística se’ns demana als espectadors de posar-nos algún element distintiu, un barret, unes ulleres, aixecar una bandereta…, posar-nos una samarreta, portar un gomet de color groc…
La cosa evoluciona i un dia ens trobem obligats, tot el món, a posar.nos un morrió, confinar-nos a casa, deixar de confraternitzar amb els veïns, amics o familiars, en una versió contemporània de la guerra de trinxeres mundial corregida i augmentada, perquè l’enemic és invisible i pot ser qualsevol del teu costat, l’extermini se’l gestiona cada un per si mateix i no hi ha més defensa que tapar-se la boca i els narius per evitar els efluvis i la fortor que va començar, conceptualment, amb aquell urinari de Duchamp.
Només voldria saber qui la signa aquesta «obra». Perquè el preu, aquest sí, serà indubtablement desorbitat. I el pagarem tots.