Aquest estiu d’inici xardorós i sufocant i final sortosament d’aigua i tempestes (que, com sempre, no saben ploure), ha emmarcat en les seves darreries quatre fets (entre molts d’altres) que són destacables pel que signifiquen quant a la deriva del éssers humans cap a l’extinció, en paral·lel a les clatellades econòmiques —especialment l’energia elèctrica, els combustibles i els aliments— i a l’emergència climàtica.
Em refereixo, de primer, als pernils, aquells cuixots robats per una turbamulta en una xarcuteria del barri de Sants durant les festes de la Mercè de Barcelona, que van servir per a trencar els aparadors de moltes altres botigues del carrer comercial més llarg d’Europa, mentre a escassos metres apunyalaven mortalment un altre jove. Reacció dels podemites encapçalats per Ada Colau i pel grimpaire professional Albert Batlle: no té res a veure amb les festes, no cal treure-ho de context (!). En una ciutat veritablement preocupada amb els ciutadans, les festes s’haurien suspès i els dirigents municipals responsables haurien dimitit. Però, aquí, com deia La Trinca, «no passa res!».
De segon, tenim el triomf del neofeixisme a Itàlia, encapçalat per la romana Giorgia Meloni, que entre d’altres atzagaiades es va presentar en un vídeo a la xarxa social Tik/Tok dient «Ho detto tutto» amb un parell de melons davant les seves mamelles per a promoure el vot cap al seu partit, els Fratelli d’Itàlia, en les eleccions del passat 25 de setembre. No ens imaginem el president del 155, Pere Aragonès, abillat amb el mantell de la Pilarica per a reclamar el vot per al partit junquerista, antigament conegut com a Esquerra Republicana de Catalunya. El triomf de la ultradreta a Itàlia —que se suma a altres tombs a Europa com passa a Suïssa, Polònia, Hongria…—, un país ‘democràtic’ on no fa gaires anys hi existia el partit comunista amb més afiliats d’Europa (més de vuit milions de militants) és una més de les mostres de la deixadesa de l’esquerra continental, disfressada de postmodernisme, amb aquesta equidistància i bonisme davant el que ha comportat i comporta el globalisme capitalista.
Tant o més greu ha estat —pel que se’n deriva— la que en podríem dir la «revolució del vel» a l’Iran, impulsada valentment per milers de dones, que es juguen la vida llevant-se’l i tallant-se llurs llargues cabelleres, però que, en contrapartida no han rebut la solidaritat explícita de les esquerres i del ‘feminisme’ institucionalitzat, especialment a Catalunya, on sembla que és prohibit de parlar-ne (de debatre sobre el fet migratori) sota la fàtua progre de ser assenyalats com a xenòfobs i racistes quan es judica l’ús del vel per espúries raons electorals. A Catalunya, fa trenta anys, gairebé cap dona musulmana no l’emprava (fent ús de la seva llibertat de decisió): posem els exemples de Vic, Ripoll, Olot, Manresa…, les mateixes dones que, més tard, van ser obligades i comminades a posar-se’l i tapar-se fins als peus sota amenaça pels imams masclistes i totalitaris pagats per l’Aràbia Saudita o Kuwait. Un esquer, aquest del rebuig al vel (misògin), que es deixa en mans del populisme i de la ultradreta, per a vergonya de l’esquerra «multiculti». Com bé diu l’escriptora catalana Najat El Hachmi: «A l’Iran les dones són assassinades per no portar el vel però aquí encara ens preguntem, càndids del segle XXI, si no deu ser que el deure de cobrir-se el cap té un significat del tot diferent a Catalunya».
Només la dignitat i la fermesa són, a hores dara, les nostres armes per a no sotmetre’ns a aquest embat de filibusters, amb exemples com el que ens va oferir fa uns dies Antonio Baños.
Únic, el millor @antoniobanos_. Es fa així, plantant cara. Desafiant-los. pic.twitter.com/CCrfQN4Ezm
— Josep Lluís Alay (@josepalay) September 29, 2022
https://platform.twitter.com/widgets.js
No defallim, doncs, i siguem capaços d’organitzar-nos com a poble més enllà de l’electoralisme.