Plàstics

«Les arts plàstiques són les arts que permeten donar forma a una idea, fer-la visible o palpable, a partir d’un material i unes eines. Tradicionalment. l’art es dividia en el que s’anomenaven belles arts (pintura, escultura, arquitectura) i les arts menors o arts aplicades, representades per treballs artesanals com el gravat i orfebreria. Amb el temps aquesta classificació va resultar insuficient per abastar les noves formes artístiques que van anar sorgint.» [Extret de l’article de la Viquipèdia «Arts plàstiques».]

Però avui no vull parlar de les arts plàstiques, sinó del plàstic en general, és a dir, el conjunt de materials als quals ens referim quan diem que quelcom està fet de plàstic.

Tot i que ara sembli que el plàstic sempre ha estat aquí, personalment encara conservo memòria del primer objecte que vaig veure fet d’aquest material. Era una xapa de color groc, com una moneda, que les ampolles de lleixiu (encara de vidre) duien sobre el tap (de suro). I a sobre —com encara ara els vins— duia una caputxa de plom que embolcallava tot el coll de l’ampolla. Aquesta xapa no tenia cap altra funció que la promocional, servia per aconseguir descomptes en una nova compra de lleixiu. Això era als anys cinquanta del segle passat. No cal dir que, des de aleshores, el plàstic ho ha empastifat tot…, i no sols l’ampolla.

«El mot plàstic deriva del mot llatí plasticus, que al seu torn prové de les paraules gregues πλαστικός (plastikos) i πλαστός (plastos), que fan referència a la mal·leabilitat, la capacitat de ser modelat per tal de donar-li qualsevol forma física (pel·lícules, fibres, tubs, ampolles, caixes, …), utilitzant diferents mètodes (fusió, extrusió, pressió …). La paraula es va utilitzar originalment com  adjectiu per denotar un cert grau de mobilitat i facilitat per adquirir certa forma, sentit que es conserva en el terme plasticitat.» [Extret del mateix article de la Viquipèdia. I continua:]

»Els primers plàstics eren materials creats a partir de substàncies naturals d’origen biològic, com per exemple proteïnes de l’ou o de la sang, que són polímers orgànics. A partir proteïnes de la llet, com la caseïna, tractades amb sosa càustica es van desenvolupar materials que imitaven les propietats de les banyes del bestiar. Els primers plàstics sintètics com el cautxú, la nitrocel·lulosa, el col·lagen o la galalita, foren el resultat de la transformació química de substàncies naturals, que més tard serien complementades amb molècules sintètiques per obtenir substàncies com la baquelita, la resina epoxi, el clorur de polivinil, o el polietilè.

»Durant el segle XIX el desenvolupament dels plàstics es va accelerar gràcies al descobriment de la vulcanització per Charles Goodyear, un procediment per obtenir materials termoestables a partir del cautxú natural. Alexander Parkes va inventar el 1862 la parkesina, el primer plàstic fet per l’home. El primer plàstic totalment artificial va ser la baquelita, descoberta i comercialitzada per Leo Hendrik Baekeland el 1907, que era un tipus de plàstic barat, no inflamable i polivalent que va ser força popular. Al llarg del segle XX l’ús del plàstic es va fer extremadament popular i va arribar a substituir altres materials tant dins l’àmbit domèstic com l’industrial.»

Ja veieu, doncs, que la cosa ve de lluny. Però, va ser a partir de mitjan segle XX que la producció va sortir de mare. Bona part del objectes domèstics que fins aquell moment es feien de ceràmica, porcellana o metall, van passar a fer-se amb plàstic. No discutirem, és clar, els avantatges pel que fa a la durabilitat i la resistència als elements respecte als materials tradicionals; però, ja estem veient com aquests mateixos avantatges són la causa dels seus inconvenients: No hi ha manera de destruir-los. Hem trencat el cicle natural dels objectes i han esdevingut vampirs. Són àliens que valent-se dels nostres cossos s’infiltren arreu, al món urbà, al rural, als mars i a les muntanyes, tot apoderant-se cada dia de més territori. Ni tan sols es poden cremar, perquè contaminen encara més (¿recordeu com l’àcid que destil·lava el monstre Àlien perforava les cobertes de la nau?).

De veritat algú pensa que reciclant-lo ens n’alliberarem?

Ni tan sols deixant de fabricar-los ho aconseguiríem; però és que tampoc ningú no es planteja aquesta possibilitat. Potser un dia aparegui algun bacteri que se n’alimenti, però encara que passés, ja tindríem el planeta embolcallat totalment de plàstic com qualsevol dels productes que surt dels supermercats. Només caldrà que dugui imprès en algun lloc l’etiqueta de «producte reciclable».

Constantment, a les excavacions arqueològiques, es desenterren restes de ceràmica i metalls, objectes utilitzats pels nostre ancestres, que ens serveixen per saber com vivien, de què s’alimentaven i que els ocupava i preocupava. Cap d’aquests objectes, però, té la durabilitat que tenen els plàstics. Per molt anys que durin acaben dissolent-se en el territori, dificultant els estudis sobre el passat.

Els arqueòlegs del futur en canvi, si n’hi ha, sembla que ho tindran força més fàcil amb nosaltres, perquè encara que una bona part es degradi en micro-partícules indestriables, l’obsolescència programada proveeix tal quantitat de productes rebutjables que fan que la seva «supervivència»  sobre el territori sigui massiva. Potser en lloc de la Terra, caldrà anar pensant a posar-li al planeta el nom de «Plàstic».

Tot això ho hem aconseguit en menys de cent anys. I ara ens volen convèncer que reciclant ho podrem arreglar ?

Durant mil·lennis la humanitat ha utilitzat objectes de tota mena que li servien per a les seves activitats, tot arribant a perfeccionar les tècniques més diverses que van derivar en tota la varietat d’arts, oficis i artesanies. Potser el més semblant al que es fa amb els plàstics era el que es feia amb el fang. L’ofici de ceramista podria ser equiparable, pel que fa al procés plàstic (en el sentit de donar forma), al que es fa amb els materials plàstics actuals. La diferència és que el primer forma part de la naturalesa —és Terra— mentre que el segon és de naturalesa mutant. És un monstre… perdoneu, ja sé que ara no és políticament correcte utilitzar aquesta paraula i hauria de dir que té «capacitats diverses». Però, com que ens referim a objectes i materials, podríem admetre el concepte de «versàtils», encara que la capacitat (relativa al cap) no veig que hi sigui. I, vist el que hem vist, començo  a tenir dubtes que els humans, en general, en tinguem (de cap).

¿Cal recordar, també, que hi ha materials explosius que s’anomenen plàstics? De fet una de les utilitats que es va donar a les baquelites (a part d’aparells com màquines de fotografiar o telèfons) va ser la de fer bombes de mà, en aquest cas per a la forma exterior, tot fent de contenidor de l’explosiu.

Amb la mateixa facilitat que ens van convèncer de la utilitat dels plàstic sense que ens adonéssim de les conseqüències, ens poden fer colar els arguments més pelegrins, ja que és evident que la humanitat està empeltada de la mateixa ductilitat de qualsevol material «plàstic». N’hi ha prou que ens «escalfin» una miqueta per donar-nos la forma que més convingui (d’aquí el concepte de «societat líquida»).

I ara, que ja estem en el món de la intel·ligència artificial (AI) podem començar a imaginar robots amb cos de plàstic, fets per impressores 3-D, proveïts de cervells d’explosius plàstics per ser activats segons programes «intel·ligents», fets a imatge i semblança dels creadors humans que —encara— són fets de materials tradicionals com esquelets de calç i cervells dúctils —plàstics— de proteïnes i matèria grisa…, si bé en ple procés de reciclatge perquè no hi hagi diferències entre uns i altres. I tots, la terra, les plantes, els animals i les persones, esdevindrem àliens sintètics: fets de plàstic.

I els nostres primers pares seran la Barbie i en Ken. Perquè «life in plastic is fantastic».