El cornut i les pubilles a la festa de l’Arbre i ball del Cornut de Cornellà de Terri. [Foto: Arxiu LR.]
[Un conte de Jordi Remolins.]

Quatre joves van treure una noia del bar, just a temps perquè el conglomerat de pizza i mandonguilles banyades en cervesa i sucs gàstrics fos vomitat a la vorera. Kozel s’ho mirava recolzat a la barra, una postura que la majoria de ripollesos que haguessin tingut una mínima vida social durant les darreres sis dècades tenien present a la memòria. Va escurar-se amb la llengua les restes de sopar que s’havien encallat entre els seus queixals i va fer un comentari sarcàstic que el cambrer del Cabina ni tan sols va contestar.

Kozel va donar un cop d’ull a la pantalla del telèfon mòbil i va observar que no hi tenia cap missatge. Esperava que una noia que podria ser la seva néta en cas d’haver tingut descendència l’avisés per veure’s furtivament, tal com havien fet durant el darrer mes. Ella tenia vint-i-quatre anys i festejava amb un noi de la seva edat, responsable de l’àrea de producció d’una empresa familiar. Quan el xicot se n’anava a dormir, tots dos es trobaven al pis de Kozel. Follaven i bevien. Es dutxaven i es tocaven. Esnifaven speed o coca i tornaven a follar. Dormien abraçats i es despertaven espitosos, just a temps de contemplar el trenc d’alba avortat per la muntanya de Sant Bartomeu.

La diferència d’edat no li importava a la noia. Apreciava l’experiència del seu amant, els vint centímetres de carn experta que s’introduïen a l’humit clítoris mentre el «Sanchidrián» de Los Enemigos atemptava contra el silenci de l’apartament i la paciència dels veïns, així com la perseverança d’una llengua punxeguda que li recorria els racons més inversemblants del cos, des de les cavitats interdigitals dels peus fins a la comporta del recinte anal on sovint aconseguia entrar.

A ell tampoc no li molestava el salt generacional. Acabava de complir els seixanta-set i es prenia cada oportunitat com la darrera de la seva vida. No havia estat mai un personatge massa apreciat al municipi. Havia sortit més de la meitat de les nits de la seva vida i tot i que mai ningú no l’havia vist en les lamentables circumstàncies de la jove que ara es ficava els dits fins a l’esòfag per provocar l’expulsió de les restes d’aliment que encara li quedaven a l’estómac, en realitat tenia un historial de consumidor no gens menyspreable. Coneixia com si fossin casa seva tots els bars de Ripoll i bona part dels de la comarca. No havia portat un sol problema als propietaris dels locals, encara que alguns matrimonis no poguessin afirmar exactament el mateix. Malgrat no ser un seductor en el sentit més ampli de la paraula, sense el seu concurs l’índex de banyuts del municipi hauria estat relativament menor.

A les dues de la matinada va canviar de local. Mentre caminava per les voltes en direcció a la Taverneta va treure’s un paquet d’aspirines on en realitat hi portava la reserva d’àcids, i se’n va empassar un. Va mirar-se de nou el mòbil abans d’entrar al bar de la plaça Sant Eudald. Com que encara no li havia arribat cap missatge, va demanar un Absolut amb Red Bull i el va assaborir mentre el cervell li realitzava exercicis gimnàstics dins del crani. En Leandre Molina va abraçar-lo per l’espatlla una estona i va comentar sorneguerament les dificultats per fer-se entendre amb un altre client que portava una hòstia de consideració. Van riure durant uns minuts, amb la química emboirant ja el cervell de Kozel. Segons abans que en Fran els convidés a desallotjar el local, va rebre una trucada. Era el seu cunyat. Feia anys que no es parlaven i no tenia ni puta idea de com havia aconseguit el número de telèfon. Va contestar-li gèlidament: «Digues».

Amb un to nerviós va explicar-li que la dona —la seva germana— acabava de patir un atac i que havia trucat a una ambulància perquè se l’enduguessin a l’hospital de Campdevànol. Quin fill de puta, sempre disposat a donar bones notícies. Va pagar el combinat i va allunyar-se del barri antic en direcció al de Sant Pere, on vivia el matrimoni. Res no és casual.

La plaça de Catalunya de Ripoll semblava una convenció de banyuts i ressentits quan va arribar-hi. El xicot i el pare de la seva actual amant s’havien confabulat amb els marits de com a mínim cinc senyores a les quals havia proporcionat plaer en el decurs de les darreres dècades. Tampoc no hi faltava un membre dels cossos de seguretat que treballava al municipi, un antic capellà ara destinat a una remota parròquia del bisbat de Vic, i un exregidor de l’ajuntament, ressentits tots ells per diverses circumstàncies ínfimes. Si allò no era una venjança, que baixés Déu i n’aixequés testimoni. I el seu cunyat, s’ho mirava d’amagat acollonidament darrere de les cortines polsinoses del seu pis, d’amagat de la dona.

Emboirat per l’alcohol i les drogues va fer marxa enrere. Va baixar les escales per on tot just feia un moment acabava de pujar-hi, tot accelerant gradualment el ritme. No van atrapar-lo fins al raval de Sant Pere, prop de la placeta on hi havia hagut l’emissora municipal. Van envoltar-lo miserablement, i amb nocturnitat i traïdoria un dels marits deshonrats va avançar-se colpejant-lo amb una barra d’acer. Ràpidament, els altres van abraonar-se sobre el cos inert caigut a l’enllosat, acarnissant-se cruelment a cops de peu amb les seves costelles, el cap, les cames i sobretot l’entrecuix. Un d’ells va ser tan imbècil que va picar equivocadament contra el terra i va quedar mig esguerrat per tota la seva trista vida de llanut. Van marxar corrents quan algú va aixecar una persiana per veure a què responia aquell enrenou: un borratxo arrossegant-se per terra.

La primera veïna que a les set del matí va baixar de Sant Pere per comprar al mercat de dissabte va trobar el cos de Kozel cargolat al costat de l’antiga església. Tenia molt mal aspecte. Va afanyar-se a trucar als municipals. Quan van ingressar-lo a l’hospital estava en coma, amb múltiples fractures de vèrtebres, commoció cerebral i hematomes per tot el cos.

Va estar-se cinc setmanes en estat semivegetatiu. Durant aquest temps només va tenir la visita de la seva germana i el darrer dia, quan l’estat era ja irreversible, de la seva darrera amant, que s’havia fet acompanyar pel xicot. Feia pràcticament un mes que s’alimentava per via intravenosa i no movia ni una cella. Mentre la noia, que havia confessat la relació abans del linxament, plorava en silenci davant el cos desfet d’un Kozel a qui oficialment l’havia atropellat un conductor que s’havia fugat, el seu xicot no podia evitar un somriure covard. Fou aleshores quan el malalt terminal va aixecar instintivament la mà dreta, mostrant els dits petit i índex, i amagant la resta. El somriure es va transformar en frustració i una immensa ràbia. Quan un dels autors del crim mai no confessat ni condemnat va ser fora de la cambra, Kozel va respirar finalment en pau, tal com havia viscut durant tots els instants, excepte un, de la seva vida.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.