«Un bon llibre sempre és una provocació». Joan Fuster
Possiblement hagi passat desapercebut un canvi que ha marcat la diferència del Sant Jordi d’enguany amb els anteriors.
En el meu report del mes d’abril comentava que, aquest any, la gran victòria del sector era que el Gremi de Llibreters no donaria la classificació dels llibres més venuts, com era habitual a les sis de la tarda del dia Sant Jordi, sinó que ho faria quan l’eina Libridata hagués tingut temps de registrar les vendes reals, al cap de dos o tres dies.
Per tal de satisfer l’afany dels mitjans per a obtenir en primícia aquesta classificació, el Gremi havia de suportar la seves inquisicions mesos abans i eludir qualsevol opinió sobre previsions i tendències per a no afavorir, o perjudicar, ningú. Arribat el dia calia fer una marató de trucades telefòniques a llibreries significatives per a endevinar les tendències i, a més, organitzar un gabinet de premsa i que un equip de llibreters, distrets de la seva feina, pogués atendre platós de televisió, ràdios i trucades de diaris…, amb l’única pregunta impertinent de quins eren els llibres més venuts, o els que més es vendrien, amb la suada resposta elusiva: ja us ho direm a partir de les sis de la tarda.
He arribat a conèixer les habilitats més destres i maldestres que alguns periodicastres despleguen per a obtenir informació.
Un cop publicades les dades venien les discussions, les discrepàncies, les reclamacions i les queixes de molts mitjans perquè els resultats no coincidien amb les seves informacions, ni els seus interessos.
Sant Jordi s’havia convertit en una mena de jornada electoral on cada mitjà procurava pels seus autors i pels seus títols tot partint pel mig la funció dels llibreters com a garants de la llibertat cultural.
Que el Gremi pugui dedicar els seus esforços i destinar els seus recursos només per als llibreters i per a la bona organització de la diada és assolir una fita desitjada durant dècades. Però, el fet no només és important per això, ho és perquè, per Sant Jordi, els llibres més venuts no són els de les llistes, són els altres. Si bé, amb molta sort, quatre mil persones poden comprar un llibre induït, un milió i mig compren el què els dóna la gana, però la imatge que donava la notícia és que tothom havia comprat el mateix.
Un cop superat aquest escull, encara en queda un altre, que potser hi està relacionat:
L’any 2013 Pilar Rahola es va indignar, fins a l’insult, perquè el Gremi la va considerar escriptora mediàtica. A partir d’aquesta data, i al cap de molts anys que el Gremi establís aquesta distinció, es va fer enrere i els llibres, o autors, fins aleshores considerats mediàtics ja formen cos amb el literaris. Una part del sector del llibre ho va celebrar, alguns per interessos i d’altres amb raons més demagògiques com que, al cap i a la fi, molta gent que compra aquests llibres, suposadament fàcils i superficials, tenien la oportunitat d’endinsar-se al món de la lectura amb obres adequades al seu nivell o que el dia de Sant Jordi, és el dia del llibre, no pas el dia de la literatura.
Malauradament, tant la Pilar Rahola, com els detractors d’aquest «gènere» han contribuït a reblar el concepte pejoratiu del terme i, també, l’ambigüitat del terme mediàtic, que més aviat vol fer referència als llibres mediats, als que gaudeixen de la promoció persistent i continuada en el temps i/o que ho són els seus autors. La Pilar Rahola és un bon exemple d’escriptora literària mediatitzada, la qual cosa no hauria d’anar en contra de la seva qualitat literària. També, hi ha escriptors literaris que publiquen obres infumables.
És clar que la Pilar no ha provat mai què passaria si escrigués sota un pseudònim i que cap tertulià en parlés cada dia durant vuit hores durant tres mesos.
En aquest primer quart de segle les coses han canviat. Als anys vuitanta, per aconseguir sortir a la tele calia ser escriptor amb èxit i els que hi treballaven s’havien d’esperar a ser coneguts i famosos per posar-se a escriure. Actualment, aparèixer a segons quina cadena, pot comprometre el prestigi.
Gràcies a la democratització del digital, l’accés a les xarxes i la capacitat de promocionar-se, qui no és mediàtic és perquè no vol.
Però cada any, els escriptors considerats «de debò» es queixen contra els escriptors de llibres oportunistes o fabricats expressament per Sant Jordi, uns llibres que alguns l’endemà es canvien, decebuts per haver respost a una compra induïda o irreflexiva i l’endemà passat ja han anat a fer-se’n pasta de paper, però també n’hi ha que tenen recorregut a les taules dels llibreters.
El concepte de llibre mediàtic va néixer a finals del segle passat quan, amb gran indignació de molts escriptors, l’Andreu Buenafuente va començar a encapçalar les llistes amb els seus llibres de la televisió i sobre la televisió i alguns editors es van apuntar al carro dels llibres de futbolistes i gent de la faràndula, llibres populars, de curt recorregut, editats per a l’ocasió.
Aquestes obres encapçalaven cada any el rànquing dels més venuts i, si més no, emmascaraven la realitat del dia del llibre, que és que els 30 títols més venuts no arriben ni al 10% del total de les vendes i un seguit d’obres de mèrit quedaven en l’anonimat, en una mena de mascarada literària.
Potser sí que les coses han canviat i que les no tan noves tecnologies igualen als autors, però els igualaran encara més si el dia de Sant Jordi deixa de ser una competició i es converteix en la festa de la llibertat del lector.
Escriptors
I escriptors