[Report i fotografia d’Eduard Garrell.]
«…ser vell és una mena de postguerra…»
Joan Margarit
Al peu del santuari de Cabrera hi trobo un dels vells que voluntàriament tenen cura del manteniment i conservació dels entorns del lloc. L’home, que no vol que desvetlli el seu nom té 80 anys, no porta mòbil però va equipat amb una bossa on hi du les quatre eines que ha de menester per arreglar un banc malmès per alguna bretolada. Pugem plegats per fer-li companyia, perquè d’ajut no no li’n cal. En un tres i no res improvisa unes grapes amb una boci de vareta, una falca i un parrell de puntes i el banc queda llest per aguantar 20 anys més. Amb això van passant joves, i no tant, esperitats i disposats a fer-se una cardiomegàlia i una artrosi mentre es controlen les constants amb l’UVI de polsera i segueixen fidelment el track del wikilok. Així no cal ni mirar el paisatge. Ni dir bon dia… En acabar penjaran la gesta a les xarxes socials perquè amics que no han vist mai de la vida els admirin.
L’home sense nom, satisfet, m’ensenya en exclusiva totes les reparacions, improvisacions i invents que ha anat fent al llarg del temps, amb les seves mans, i a mi em ve a la memòria una notícia de fa pocs dies on es deia que la Xarxa de Casals de la Gent Gran de Barcelona lluita (ara de fer qualsevol cosa se’n diu lluitar) contra la fractura digital amb tallers d’alfabetització digital. Es veu que a la gran ciutat hi ha una fada que vetlla pel benestar social.
La reflexió em porta a l’any 2005, que no eren pas les albades de les TIC, quan em vaig fer càrrec del Gremi de Llibreters: al despatx hi vaig trobar uns ordinadors obsolets i un mòdem de 36 Kb que no permetia telefonar si estaves connectat, paradigma de la situació del 80% del sector. La majoria de gremis d’aquest país han estat —si no ho estan encara—, controlats pels més poderosos del sector, que els paralitzen de manera que els més petits no puguin aixecar el cap. A l’hora de l’esforç ingent d’actualitzar les eines i canviar les mentalitats no era possible trobar cap complicitat per part de l’administració o, més ben dit. l’administració era còmplice de la situació
La fractura digital és una clivella que comença a l’escola i s’estén entre les micro i les pimes, que representen el 60% del teixit empresarial de casa nostra i, en conseqüència, per tota la societat. Malgrat que la pandèmia ha forçat aquests sectors a digitalitzar-se precipitadament, els anys vinents continuaran arribant treballadors dels sectors agrícola, ramader, de la construcció i de serveis i de les classes endèmicament marginades a la fractura digital imposada per la jubilació i l’edat, un món hostil on a tanta gent que ha estat útil i necessària li faran sentir la nosa i el rebuig. Exclosos i culpables.
La fractura digital és una desigualtat preexistent i sostinguda en el temps, coneguda i sense cap pal·liatiu.
El meu vell amic sense nom, que fins ara anava al banc a cobrar la pensió, a l’ajuntament el rebia algú conegut, el metge el visitava, anava personalment a pagar els seus impostos…, ara s’ha quedat sense oficina bancaria, ha de demanar cites prèvies arreu, ha de gestionar els seus comptes telemàticament, fer consultes mèdiques a través de «La meva salut»… Una persona perfectament integrada al seu entorn es trobarà de cop i volta en situació de desintegració social perquè les TIC van molt més de pressa en alguns sectors que la seva capacitat d’integrar-les. L’ajuntament o el casal d’avis li oferirà un curs d’alfabetització digital amb la finalitat que no molesti a un sistema bancari i uns serveis que només persegueixen el lucre o que són víctimes de l’infrafinançament de l’ocupant.
Caldria considerar que aquesta fractura digital per part dels vells que no han tingut l’oportunitat ni les possibilitats d’apropar-se a les TIC té dues direccions: la contraposada és la fractura humana que s’està generant, especialment entre els mil·lenistes que comencen a ocupar llocs de responsabilitat i en els seus progressos laborals menystenen i maltracten als vells, en un acte d’estúpida supèrbia, atès que la majoria no sobreviurien dotze hores sense mòbil, o sense electricitat —o sense la mama.
Potser és aquesta la generació que hauria d’anar als casals dels vells per aprendre a agafar un martell pel mànec i no clavar els claus per la cabota.