[RELATS] «La màquina de xerricar», de Josep Nogué

[Relat de Josep Nogué.]

L’avi Ton —en Ton de la fabriqueta, com molts el coneixien— aquell matí no estava fi. Només entrar al cafè ja li van veure a la cara que alguna cosa no anava bé. Els dimonis se l’enduien.

—I doncs Ton, què passa? —va preguntar-li en Quel de ca l’escloper.

—Sí, mira, que ha passat el que havia de passar: al final ha petat la màquina. Tots sabien el que això volia dir. I és que el vell Ton ja feia temps que s’ho temia.

Aquella màquina era molt més que el seu treball, era com un fill per l’avi Ton. Si no l’havia parida ell, poc n’hi faltava. S’havien passat la vida treballant plegats. La coneixia fins a l’últim detall. L’havia desmuntada i tornada a muntar centes de vegades.

La netejava, la cuidava, la greixava, la peixava i la mimava. Diríem que no podien passar-se l’un sense l’altra.

Li coneixia tots els sorolls. En coneixia el silet pel trenar de les fibres, sabia quan tenia la frissa bruta així que la sentia triscar. Sabia si tenia els brolls massa eixuts, fins i tot per l’olor.

Era com si la màquina li parlés constantment i li expliqués els seus secrets i angoixes. Igual com ell no parava d’explicar-li els seus.

És per això que ja feia temps que veia venir que allò s’acabava. Els espetecs i grinyols eren cada cop més descompassats.

Havien començat feia temps amb un frec sospitós, una mena de sotrac quan la bincha bitllava, però últimament era tan evident la seva agonia que, al vell Ton, l’angoixa, se li feia insuportable.

És clar que no era la primera vegada que la màquina emmalaltia. Ell mateix l’havia adobada qui sap les vegades. Es coneixia prou bé el seu ofici, no en va feia tants anys que l’exercia.

—No estic pas desxerricat, encara brinco jo sol totes les rules —deia sovint quan algú li preguntava si no en tenia prou, d’aquella feina.

—El problema és que amb les noves ja no es pot fer. En lloc de canviar la peça canvien la màquina sencera, surt més barat comprar-ne una de nova que no pas arreglar la que s’ha espatllat. A més a més, tampoc no queda ja ningú que les arregli.

I és que els temps havien canviat, i les màquines que en Ton coneixia tan bé, ja no s’utilitzaven.

Han anat desapareixent amb els anys, i l’única que queda és la que manava en Ton. Prou bé ho sap ell que el patró només la conservava com un favor personal, per donar-li feina (cosa que és d’agrair en els temps que corren). Però últimament ja no se’n trobaven recanvis. I fer peces noves expressament és massa car. És per això que el vell Ton ja sabia que quan la màquina —la Calabruixa, con ell en deia— tornés a estossegar, ja no hi hauria res a fer.

No era només quedar-se sense feina, el que l’angoixava, al cap i a la fi ja havia treballat prou. Més que pel seu destí, podríem dir que patia amb la màquina, la seva decadència es reflectia també en ell.

Era, sobretot, el fet que ningú més recollís el que ell sabia. No s’aprofitava ni la màquina ni els seus coneixements. La sensació d’objecte inútil que progressivament, amb l’agonia de la màquina, s’apoderava d’ell.

I, per acabar-ho d’adobar, aquell xicot —un xic eixelebrat— que va entrar al cafè, mentre parlava de la màquina i que no podent-se estar de ficar-hi cullerada, va dir:

—Perdoneu, però… què és això d’una màquina de xe… xerricar?

Si hagués sabut el que passaria potser no hauria dit res. Tant de bo no hagués obert la boca. El vell Ton ja no es va moure més. Havia deixat de xerricar. Com un rellotge a qui hom s’ha oblidat de donar corda, s’havia quedat parat. Igual que la seva màquina.