No crec gaire en la violència, la rebutjo al nivell de les persones, però no tant contra les institucions en tiranies i dictadures. I és evident que en això s’ha convertit l’estat i els mal anomenats constitucionalistes, que com sabem, son a la Constitució el que un gihadista és a l’Alcorà. Han provocat i porten desitjant aquesta violència nostra, perquè com a violents que son, i educats únicament en la tauromàquia, nomes poden interactuar amb violència. L’han desitjada des de fa 10 anys, doncs aquí la teniu, imbècils de PP, Cs i PSOE. Una dictadura surt cara de crear i de mantenir, més encara el 2019, amb les noves eines digitals i estant en un entorn relativament democràtic, mentre espanya no en sigui expulsada per la seva immoralitat democràtica i jurídica. Espanya, aquesta nova Turquia d’occident, en la relació amb Catalunya és clarament una dictadura. Tant que no li importa un rave la reacció en vots o en manifestacions que pugui haver aquí per tanta immundícia institucional i moral, ja que els vots aquí no compten i menys encara les manifestacions. Som colònia. I en una dictadura o una colònia, la resposta ciutadana violenta és legitima i necessària.
El regne turc i tirànic d’Espanya s’ha negat a qualsevol avenç, s’han ignorat durant 10 anys les majors manifestacions del planeta, amb 1 a 2 milions cada any, quan amb 100.000 persones al carrer n’hi ha prou en un país democràtic per moure alguna peça, per escoltar el carrer. Aquí res. Es va trencar salvatge i impunement l’últim intent d’acord de respecte mutu, l’estatut. S’ha dit que no a 18 maneres de fer un referèndum pactat i acordat. S’han negat els 2 que s’han fet unilateralment i només han rebut respostes repressives. I del segon en surten desenes d’anys de presó.
La classe política catalana ho ha fet el millor que podia i ha acabat a la presó i a l’exili. Les entitats també, i també hi han acabat. El poble ha estat modèlic. En cap altre lloc del mon manifestacions amb milions durant 10 anys sense ser escoltats han estat tan pacífiques, festives on ni un sol crit s’ha sentit contra espanya, d’odi o rancor. En contrast amb les merdes de manifestacions unionistes, pagades, violentes, plenes de crits d’odi, rancor, amenaces i fervor repressiu. Madrid no ha fet res de política, nomes enviar policies, i empresonar. No era Rajoy, no és Sánchez, és l’estat. Si que hi ha divisió de poders, però tots els poders son fatxes. Un estat franquista de dalt a baix. On no hi cap una Catalunya democràtica, i no hi cabria una Espanya democràtica i d’esquerres…, si existís.
De tot això en surten primer noves formes més clandestines, continuades, contundents i eficients de protesta, com els CDR, en peu de pau, i el Tsunami, que tot i la negativa de l’estat de comportar-se dignament mantenen l’acció pacifica. Però és evident que també surten i sortiran joves exaltats, nascuts en aquest context de manca completa de llibertats i de cul de sac democràtic, que potser porten tota la vida anant a manifestacions de la diada amb els seus pares creient que el dret a la manifestació en un país digne és escoltat i que veuen que a Madrid se’n riuen del que cregui la seva capital econòmica i cultural.
Volen els nostres diners, però no els importem el més mínim. Joves que creixen veient com no només se’ns neguen nous drets com el d’autodeterminació, sinó que el rònec i cruel regne espanyol, amb unes dretes franquistes desbocades i sense complexos que segueixen reclamant la seva victòria militar i de la dictadura franquista, volen tirar enrere. En drets territorials i en drets civils i socials. D’un estat de dret, a un estat de dreta. O en castellà, de un estado de derecho a un estado de derechas. Catalunya ha servit com a excusa per retornar a una societat autoritària, centralista, policial, amb vigilància a artistes, professors i mitjans. És evident que cal cremar-ho tot, es clar, perquè ja no hi ha res perdre, i perquè tot el que ens planteja l’estat es l’eliminació de 2 milions de la política i la criminalització d’unes idees polítiques, la independència, que son tan dignes com les altres, la unitat. Una comptava amb la violència, l’altra amb pacifisme. Una va amb el lliri a la mà, l’altra a la mà només hi porta porres. Això ja s’ha acabat. Catalunya i Espanya seran ingovernables fins a l’amnistia i el referèndum. Ells ens culpaven de la violència del Primer d’Octubre, així de psicòpates, així de maltractadors. La violència de la dona que ha obligat el seu marit a pegar-la per voler ser massa lliure. La violència torera. Doncs la violència d’aquests dies certament si que ha estat provocada directament per ells, per la seva incapacitat com a estat durant una dècada i mitja, com a mínim, per no entrar en els 6 segles de voluntat de genocidi als pobles catalans, molt mes avançats, ahir i avui, que la trista Espanya, que només ha sabut oferir al mon repressió, violència i genocidi, res més. I la voluntat de mantenir Espanya al segle XIII, quan entràvem, si més no a Catalunya al segle XXI. Una Espanya que no avança i que ha deixat clar que no avançarà mai. Si encara avui no ha entès el desastre generat a Indiamèrica, com volem que mai se sàpiga comportar dignament aquí, i que entengui la riquesa de la diversitat enlloc d’odiar-la i desitjar suprimir-la. Com volem que es comporti amb les altres nacions ibèriques amb el respecte, l’amor i la solidaritat que tenim bascos i catalans entre nosaltres.
La bona noticia per al sobiranisme és que, lluny de tornar a casa resignats i espantats per la repressió, estem trobant noves eines que suposaran un veritable malson permanent a espanya. Ja no hi ha líders a qui empresonar, ja son a la presó i l’exili. Ja no passarà per la via dialogada, pactada i tranquil·la de la política, sinó per la revolta al carrer. Els qui organitzen segueixen sent pacifistes cridant a l’acció no violenta. Però per fortuna o no, ara si que als finals de les manifestacions i accions pacifiques hi haurà, potser, un grapat de joves estudiants descontrolats anònims i multitudinaris que prenen el relleu d’aquesta rosa de foc antitautoritària des del segle XIII, motiu de la voluntat de genocidi dels nostres indignes veïns espanyols i francesos, i de Roma, des de temps immemorials. Com els germans kurds. A l’anarquisme d’inicis del segle XX, l’antiglobalització dels anys noranta i dos mil, el 15M del 2010, segueix ara la protesta indepe, que com en altres casos de descolonització, va lligada a una esquerra rebel en molts casos. I fa uns dies vam veure que aquest jovent ve amb força, determinació, i sense por. Han begut arbitrarietat jurídica, autoritarisme, mentida mediàtica, indiferència institucional, manca de democràcia i de dignitat com a estat des de la més tendra infància. I responen amb força. Que esperava Espanya? Enterrar 2 milions de votants sota la catifa? Fer-los desaparèixer i seguir tan tranquils? Expulsar-nos de la vida política i seguir com si res? Doncs aquí teniu els fills d’aquests 2 milions, que ja surten de l’escola i la universitat, fent el relleu o ocupant altres espais de la lluita complementaris amb els que fins avui duien la batuta, la gent gran.
Educats amb Franco, no amb l’escola catalana ni amb TV3, i que eren —i probablement continuïn com en les marxes d’aquests dies— al capdavant de la lluita. Però veurem contenidors cremats, carreteres i vies tallades, empreses sabotejades, aeroports ocupats. Es clar que sí, i és saludable. No ho és en un estat de dret. Però si ho és, és un imperatiu ètic, en una tirania. Els desobedients civils, com deia Thoreau, ofereixen a l’estat la moralitat que ha perdut.
Si 2 o 3 milions s’expulsen de la vida política convencional, com l’aigua trobarem altres vies per fer política. Un estat en el qual quan la policia acusa de terrorisme algú, ningú no s’ho creu, que té una premsa tan contaminada per un ultranacionalisme obtús, que ha perdut tota dignitat periodística. Un estat en definitiva que odia els catalans, però que alhora no sabria viure sense ells, o sense els seus diners, ni un sol dia. Que tant es així que la banca internacional recolza la unitat, perquè sap que una Espanya sense Catalunya cauria per quinzena vegada en una bancarrota…