Sobre la superioritat manifesta dels mecanismes estètics del feixisme

Deia en Josep Maria Espinàs que si hi hagués un uniforme de lector la gent llegiria més.

Entenc per «superioritat manifesta» l’atractiu que té per a moltes persones la regularitat uniformitzadora, l’estètica ordenancista que caracteritza les manifestacions públiques de les agrupacions i partits d’extrema dreta.

La paradoxa és que, mentre les esquerres (si és que encara té algun sentit aquesta distinció) promouen la igualtat de drets i deures entre les persones, en canvi siguin les dretes (sobretot les extremes), defensores de les jerarquies, qui tendeixin a uniformitzar tots els aspectes vitals.

Podríem dir que una de les il·lusions que caracteritza l’ordre  «és poder trobar les coses on les has deixades», per això immobilisme i conservadorisme són trets que defineixen les dretes ja que als poderosos ja els va bé que les coses continuïn com estan.

Però a l’univers tot és dinàmic i canviant, així que davant la impossibilitat de mantenir les formes que a uns el beneficien, aquells que tenen el poder per decidir procuren imposar mecanismes i estructures previsibles que puguin controlar. Així és com la llibertat individual es veu supeditada a l’ordre preestablert: a la massa.

En conseqüència, com a pretesos defensores de l’ordre, solen ser les organitzacions feixistes les que més atracció tenen per les (in)vestidures com a forma de fer visible la cohesió de grup així com l’ordenació jeràrquica. La més evident és la uniformitat militar, però que igualment pretenen fer extensible a la resta de la població, començant pels uniformes escolars, de treball, l’esport, les togues judicials o els hàbits eclesiàstics. L’obsessió per l’ordre fa que es vulgui embolcallar tothom, de forma ben visible, segons la categoria assignada, talment com si es tractés de productes industrials.

Quan veiem fotos d’abans de la guerra, en tenim prou si observem els cobertors cranials per a diferenciar clarament les classes socials: les classes populars amb gorra o boina i els rics amb barret.

Aquesta cosificació de les persones, que en principi hauria de ser rebutjada per les organitzacions d’esquerra, no sembla tinguda massa en compte a l’hora de manifestar-se, ja que també procuren vestir-se amb elements distintius que exaltin i evidenciïn la unitat de grup. Si no passen de posar-se samarretes de colors, en lloc de comprar-se uniformes de disseny, es deu més a la falta de recursos que no pas a una voluntat alliberadora.

De fet, tant dretes com esquerres, en les seves manifestacions més exaltades, tendeixen igualment a combatre la dissidència, ja sia en el vestir com en les ideologies: «Aquell que és diferent, per la raó que sigui, ha de ser menystingut i eliminat». Si el feixisme té un eslògan que el defineix (ja sia de dretes o d’esquerres), sens dubte seria aquest. Podríem citar l’Alemanya nazi com a exemple d’uniformitat de dretes, però només cal veure l’atracció per la uniformitat a Corea del Nord, la Xina o la Rússia actual, totes d’arrel esquerrana.

En la mesura que un sigui autosuficient —fa el que vol— no li cal (uni)formar part de cap organització que defensi uns interessos comuns. Però, quan per falta de recursos això no es dona, la gent busca associar-se per fer, entre tots, allò que sol no aconsegueix. És evident que la gent de dretes (conservadors) tenen més recursos que les d’esquerres, també, per a vestir-se de manera més atractiva que aquells que no els tenen.

El pluralisme i la igualtat social, promoguda (portada a l’extrem) per l’esquerra hauria de donar com a resultat una monotonia també estètica, on destacar estaria mal vist (ja sabem que la barreja de colors sempre tendeix al gris), cosa que esdevé poc atractiva per als seus votants, gens satisfets de formar part de la grisor i l’anonimat. De fet formar part d’una organització (ja sia de dretes o d’esquerres) no deixa de ser un intent per a defugir un destí irrellevant com a individu, per passar a formar part d’una força col·lectiva més poderosa. Això explicaria perquè tanta gent humil i desheretada queda enlluernada per la parafernàlia estètica del feixisme…, i pels colors dels equips de futbol.

Quants joves temptats per la doctrina i eslògans feixistes no ho són realment per l’estètica dels uniformes i pendons de l’Alemanya nacional-socialista? Tindria el mateix predicament si només haguessin vist els camises blaves de la Falange?

Trobo discutible que tan aquestes camises (no oblidem que eren les camises de treball dels obrers), com les granotes dels anarquistes tinguessin el mateix ressò entre aquests joves seduïts per l’autoritarisme. El que volen és equiparar-se amb els oficials de les SS, no pas amb uns obrers esparracats, ja siguin de dretes o esquerres.

Aquells que hem fet el servei militar recordem perfectament, aquell moment d’impàs metamòrfic —no mancat d’emoció— que va representar passar de ser civil a vestir l’uniforme corresponent. Quan aquella massa dispersa, anònima, de criatures atemorides, va passar a convertint-se en una unitat uniformada i ordenada, pel sol fet d’embolcallar-se una vestimenta que a tots ens igualava. On la força de tots era també la de cada un.

De fet, això explicaria perquè molts d’aquells veterans, encara anys després, frisen per vestir de nou aquell uniforme a la més mínima ocasió, si bé, com que no és permès de posar-se’l quan un ja no forma part de l’exèrcit, es procuren uniformes alternatius que els identifiquin com a antics components de la unitat, per ser lluïts en trobades i celebracions.

Pel que fa a les vocacions religioses, que ara estan en franca decadència, no hi tindrà quelcom a veure també la discreció de la vestimenta seglar que els fa passar inadvertits?

Quants joves de tribus urbanes s’agrupen ara sota una estètica determinada que els identifica entre si, gastant-se dinerals en els elements que els distingeixen d’altres grups?

O les agrupacions esportives, convertides ara en veritables tropes substitutes dels exercits nacionals.

L’anonimat no agrada i, vanitosos com som, quan un no pot destacar per si sol, s’embolcalla del que calgui, ideologies, banderes i uniformes, per fer-se visible i ser reconegut. Talment com ho faria qualsevol «pàharu» de la naturalesa, als humans ens agrada emplomallar-nos a la més mínima ocasió, especialment en moments d’exaltació. L’esperit gregari es dispara en la mesura que un se sent acomplexat i impotent davant els reptes de la vida. La brutalitat de les «manades» que tant ens intranquil·litzen, no son altra cosa que la resposta que dona el grup a les incapacitats de cada individu que s’hi vincula.

Catalunya ha destacat sempre per tenir grans singularitats en mols dels camps professionals i, també, en el del disseny, però no sembla que aquest recurs no hagi mai estat gaire valorat pels seus polítics. En lloc de potenciar la inventiva, la creació i les capacitats personals, sembla que tota l’estructura administrativa estigui encaminada a imposar la mediocritat ja des de la infància. Cosa que només contribueix a proporcionar carn de canó a les files feixistes.

Fa anys, el senyor Carles Muñoz Espinalt intentava vincular el catalanisme a la disciplina de la psicoestètica, inventada per ell, com a manera de fer visible el caràcter de l’independentisme, però la cosa no va tenir el ressò que esperava i els resultats —tot i que té els seus seguidors— destaquen per la seva absència.

Les singularitats sempre han espantat els dirigents, ja siguin de dretes o d’esquerres, que prefereixen governar masses atemorides i uniformades.

Tradicionalment, aquest esperit gregari i de creació, ha pogut trobar satisfacció en expressions artístiques com poden ser les bandes musicals, les corals populars, les representacions teatrals, de dansa, els centres excursionistes o, més recentment, artistes grafiters, grups rapers o de reggaeton… Exemples tots ells del desig de pertinença.

Antigament eren els gremis que complien aquesta funció socio-creativa, els quals, significativament, van tenir la seva darrera expressió constituint-se en unitats de la Coronela que van defensar Barcelona el 1714.

Totes aquestes pràctiques, en general, no solen ser gaire recolzades per part de les institucions polítiques, els membres de les quals estan més preocupats per garantir-se la poltrona (en aquest afer, sí que saben comportar-se de manera gregària), més que no pas a afavorir la cohesió social.  Tot i que, també en això de preservar els seus privilegis, solen mostrar-se més eficaços els partits de dretes (tan amants ells de la disciplina) que els d’esquerres, sempre discordants entre si.

El cas és que no sembla que el nivell estètic-creatiu entre les classes dirigents espanyoles hagi millorat tampoc gaire des que es va construir el Valle de los Caídos, però potser caldria estar a l’aguait, també, en aquests aspectes. No fos cas que qualsevol dia —a falta d’altra cosa— pendons, àguiles i esvàstiques omplin els carrers…, i els desheretats les victoregin.