Solc ser una lectora activa de la biblioteca i remenant em vaig trobar amb un llibre que el títol em va cridar l’atenció: L’illa de les dones de mar, de Lisa See, i mentre me’l llegia em fascinava la vida d’aquestes dones de mar, les anomenades dones haenyeo. Tant em va colpir la fortalesa d’aquestes dones, que vaig voler trobar més informació sobre aquesta illa i, sobretot, aquestes dones valentes i independents.
Les haenyeo són una comunitat de dones bussejadores que s’han convertit en el símbol cultural de l’illa de Jeju a Corea del Sud. Dones independents amb una fèrria voluntat.
Són dones que pesquen i recullen marisc al mar seguint una tradició mil·lenària: s’hi submergeixen sense oxigen, aguanten la respiració fent servir una tècnica de busseig coneguda com a mulji; i només pesquen el que necessiten per a subsistir i mantenir la comunitat. Capturen orelles de mar, petxines, pops, eriçons de mar, ascidis o algues brunes, sargassum, ostres, etc.
Cal retrocedir a l’any 434 quan es comença a conèixer l’existència d’aquest busseig, que era una professió dels homes i que algunes dones que treballaven al costat dels seus marits també exercien. El primer escrit on surten anomenades data del segle XVII. Un document del segle XVIII parla d’un impost de pagament en espècie d’orelles de mar seques que va obligar moltes dones a capbussar-se en aigües fredes per cercar aquest tipus de mol·lusc, tot superant en nombre als homes bussejadors.
Abans que Corea esdevingués colònia japonesa, les captures que feien aquestes dones bussejadores eren lliurades a les autoritats com a tribut. Quan els japonesos es van instal·lar a Corea van abolir aquesta tradició, van permetre a les haenyeo vendre les captures al mercat lliure i treure’n benefici per a la família.
Els comerciants japonesos i coreans, pels volts de 1903, les contractaven com a treballadores assalariades i d’aquesta manera augmentaven els seus ingressos familiars. L’any 1936, el nombre de dones capbussadores era de 1.901. A la dècada de 1960 les recol·leccions de les haenyeo eren d’un 60% dels ingressos pesquers de l’illa, tot el contrari dels seus marits, que tenien una taxa important de desocupació. Hi ha dades que demostren que han contribuït a millorar la condició de la dona en la societat coreana, ja que van ser les primeres dones amb una feina reconeguda al país i es van convertir en el motor econòmic de l’illa de Jeju.
A partir d’aquest període la indústria de les haenyeo va disminuir i el 1978 el turisme va començar a imposar-se a l’economia tradicional, com per exemple l’agricultura. Moltes dones van abandonar aquesta indústria de la pesca. Entre 1965 i 1970 el nombre de bussejadores, que era de 23.081, va passar a 14.143. Les noves generacions van començar a deixar el busseig i el 1970 el 31% de les bussejadores tenia 30 anys o més, el 55% tenien entre 30 i 49 anys, i el 14% tenia més de 50 anys. Cal tenir en compte que el 2014 el 98% de les bussejadores tenien una edat mitjana de 50 anys. Ara mateix només en queden unes quatre mil i algunes són octogenàries.
Les noies començaven l’entrenament als 11 anys en aigües poc profundes, fins que anaven agafant confiança i aconseguien majors profunditats. Es necessitaven uns set anys per a considerar-se una haenyeo.
La roba amb la qual bussejaven era de cotó fins a la dècada de 1970, que es va començar a utilitzar vestits aquàtics. El 1900 feien servir les ulleres de busseig. Amb els vestits de neoprè les bussejadores podien romandre dins l’aigua entre cinc i sis hores en una sola immersió, inclús a l’hivern.
Hi ha establertes tres categories d’haenyeu, en funció del seu grau d’experiència: les hagun, les junggun i les sanggun. Aquestes últimes són les més experimentades i aconsellen les altres. Les pràctiques i coneixements sobre aquesta pesca submarina tradicional es transmeten per mitjà de les famílies, l’escola, les cooperatives pesqueres locals que tenen drets de pesca, les associacions de bussejadores i la seva escola de formació, a més del Museu de les Haenyeo.
Són unes excel·lents coneixedores del mar i de la vida marina, pesquen uns tres mesos a l’any durant set hores diàries. Poden arribar a 30 metres de profunditat i pesquen a pulmó, algunes d’elles aguanten la respiració fins a tres minuts i van deixant anar l’aire quan arriben a la superfície amb un so anomenat sumbisori o xiulet del vent.
Les haenyeo han aprés a escoltar la deessa del mar. Per això abans d’entrar a l’aigua, dediquen una pregària a Jamsugut perquè les ajudi i les protegeixi dels perills del mar.
Demostren un respecte absolut al mar amb un estil de vida molt senzill perquè «el mar no perdona la cobdícia humana i si et tornes cobdiciosa sota l’aigua pots morir». Les haenyeo fan una bonica promesa al mar i només recullen el que l’oceà els ofereix, no s’emporten mai les petxines ni les orelles de mar petites.
El govern sud-coreà ha proclamat que la pràctica cultural de les haenyeo constitueix un dels símbols de la idiosincràsia i l’esperit de la població de l’illa de Jeju i contribueix a millorar la condició de la dona a la comunitat, la participació de les comunitats en la gestió de les activitats pesqueres i la conservació del medi ambient gràcies als mètodes ecològics.
L’any 2016 aquesta tradició mil·lenària va ser declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.
One Comment