Ombra. Obscuritat. Fosca. Obaga.
L’ombra m’abraona com una onada. M’atanso a la llum i, tanmateix, persisteix. Aquesta foscor que abraça i ofega no s’esvaneix ni en hores passades ni en sons pregons. Hi és tothora. Roman com una llagasta, incessant, impertèrrita. S’afua o s’engrosseix. Viu i mort sempre.
L’ombra m’agermana amb tots els éssers, fins i tot amb els inerts minerals que se somouen universalment. Amb tots: els vius a la terra, tant en la llum com en la foscor, perquè encara que no sóc capaç de veure-la, hi és; els morts —també a la terra—, perquè llur obscuritat s’entesta tossudament en els records.
De l’obagor, pròxima o llunyana, en temo la sorpresa, un enjòlit que no sempre es resolt amb la claror; de l’obscena obscuritat només n’aprenc el sigil dels meus passos insòlits.
Les tenebres tenallen els humans en la ignorància, aombrats pels tels de la realitat. I les ombres no s’apaguen només amb la fulgor de la llum. Només en la transcendència de la consciència ens en podem alliberar.
En el Principi fou l’Ombra.
[Juny de 2020.]
