Els noms dels llocs sovint tenen un origen curiós i expliquen les característiques físiques més destacable de l’indret, la seva flora o la seva fauna; en altres ocasions fan referència a noms de persones; però, també, existeixen topònims d’origen desconegut que per l’atzarosa evolució del llenguatge han perdut el seu significat. Sigui com sigui, aquestes paraules moltes vegades tenen una vibració —gairebé tel·lúrica— que ens desperten l’interès.
A Catalunya sempre hi ha hagut molta afició a fer traduccions burlesques, una llicència humorística usada com a revenja davant la persecució del català en èpoques pretèrites (l’enyorat Tísner solia practicar aquest divertiment). Sense ànim de pontificar, permeti’m l’amable lector desenvolupar un breu exercici lingüístic, consistent en la traducció esbojarrada i lliure d’alguns topònims d’àmbit català al castellà i a la inversa.
Agramunt: Agriomontón. Altafulla: Hojaelevada. Badalona: Embobaola. Banyoles: Cuernillos. Bellaguarda: Lindatutela. Bellcaire: Bonitocariz. La Bisbal de Falset: La Obispalía de Falsete. Calders: Peroles. Cantonigròs: Morada del Orondo Antonio. Capellades: Sacerdotadas. Colldejou: Cuellodeyugo. Les Franqueses: Las Campechanías. Freginals: Fritales. Gratallops: Escarbalobos. Hostalric: Fondapudiente. Igualada: Paridad. Les Masies de Roda: Los Caseríos de Rueda. Mollet: Mojadito. Montesquiu: Cerrohuraño. Montgat: Macizo del Gato. Oliana: Aceitana. Palafolls: Zapalocos. Pelagalls: Desplumachulos. Les Preses: Las Reclusas. Rajadell: Chorreo. Riudellots de la Selva: Riodefangos de la Jungla. Sant Jaume d’Enveja: Santiago de Envidia. Sant Pau de Segúries: San Pablo de las Certezas. Tona: Tonelada. Tornabous: Regresabueyes. Torredembarra: Atalaya del Descaro. Ullastret: Ojoprieto. Vallbona d’Anoia: Buenvalle de la Muchacha. Vidreres: Cristaleras. Viladecans: Villadeperros.
Agallas: Pebrots. Alcornoquilo: Surereta. Algarrobo: Garrofer. Barrachina: Gosadia Xinesa. Bobadilla: Babaueta. Brazatortas: Braçamastegots. Cachiporro: Garrotàs. Calamocos: Xopamocs. Calvarrasa: Cap-pelat. Cantarranas: Refilagranotes. Chinchón: Nyanyo. Chorrillos: Dollets. Cornudilla: Banyeta. Cuelgamuros: Penjaparets. Derramadero: Sobreeixidor. Despeñaperros: Estimbagossos. Enredaderos: Embolicadors. Los Gallardos: Els Ben Plantats. Garbanzuelo: Cigronet. El Goloso: El Llaminer. Helechosa: Falguerassa. Hermosilla: Boniqueta. Hoyo de Manzanares: Forat de Pomers. Maldonado: Malparit. Manganeses de la Polvorosa: Lladregots de la Polsosa. Moscardón: Borinot. Palos: Garrotades. Quitapesares: Arrabassaplanys. Ramera de Abajo: Barjaula de Baix. Rascafría: Gratafreda. Ventosilla de San Juan: Peterrot de San Joan. Villaviciosa: Vilatronera. La Zorrilla: La Meuqueta.
«Alfons Pujades i Ametller, fill d’Òscar i Maricel, va néixer a Castellfollit de la Roca, on el seu pare (originari de Sant Boi de Lluçanès) i la seva mare (nascuda a Verges) es van establir acabada la guerra. L’Alfons era un vailet una mica saltataulells, tastaolletes, esgarriacries i cagadubtes. Per això, la seva mare sempre l’esperonava: “Vinga, amunt i crits! Pit i collons! Endavant les atxes!”. Però a ell, cames ajudeu-me, només li agradava escampar la boira pels boscos de les Guilleries i fullejar els llibres de Josep Pla. De fet era un lletraferit, somiatruites, llepafils, panxacontent i cap de trons. Aleshores, la Maricel li deia: “Vinga, Alfons, dóna’m un cop de mà, que el més fresc és a l’aigüera!”. Tanmateix, ell semblava tocat del bolet, rondinava, feia el ploramiques i contestava que li feia mal l’ull de poll. Tota la vida va ser un cagadubtes que es va limitar a fer la viuviu i mai no va voler remenar les cireres. Fins que un bon dia va fer la fi d’en cagaelàstics.»
Text traduït al castellà:
«Alfondo Subidas Almendro, hijo de Huesocaro y Marycielo, nació en Fortaleza Enloquecida del Pedrusco, dónde su padre (oriundo de San Baudilio del Merluzanar) y su madre (nacida en Vírgenes) se establecieron finiquitada la guerra. Alfondo era un chico un poco rebotamostradores, catacacerolas y extraviacachorros. Por eso, su madre siempre le espoleaba: “¡Venga, arriba y gritos! ¡Pecho y huevos! ¡Adelante los blandones!”. Pero a él, piernas ayudadme, solo le gustaba ahuyentar la niebla por los bosques de las Zorrerías y leer los libros de José Llano. De hecho, era un letralesionado, sueñatortillas, lamehilos, barrigagozosa y cabeza de truenos. Entonces, Marycielo le decía: “¡Alfondo, dame un golpe de mano, que lo más fresco está en el fregadero!”. Tantomismo, él parecía tocado del hongo, ronalmorzaba, hacía el llorapoquitas y contestaba que le hacía daño el ojo de piojo. Toda la vida fue un defecadudas que se limitó a hacer la vivevive y nunca quiso menear las cerezas. Hasta que un buen dia hizo el fin del excretatirantes.»
Després de glossar l’exuberant riquesa, varietat de locucions, modismes, refranys, paraules compostes i frases fetes de la llengua de Cervantes, m’he animat a recrear una traducció bufa a la inversa, del castellà al català i viceversa.
«Casimiro Albornoz Barranco, hijo de Domingo y Mercedes (los dos andaluces), nació en Raboconejo de Los Ventorrillos, aunque muy pronto se trasladó a Garrapinillos. Ahora vive en Atapuerca, dónde los lugareños le han colgado el sambenito de meapilas por llevar siempre un guardapolvo negro y ejercer de monaguillo y correveidile del cura. Es un cascarrabias y un solemne soplagaitas, pero no se atreve a ir a la greña, ni a echar un rapapolvo a sus adversarios. A menudo está de mala uva y hace el primo depositando, a regañadientes, monedas en las máquinas tragaperras. A bote pronto, este singular Don Nadie escurre el bulto, a pesar de estar más gordo que un hipopótamo. Por un quítame allá esas pajas quisiera hacer frente a los pinchabombillas que le incordian y tomar las de Villadiego echando leches. Pero no se atreve. Entonces el zampabollos vuelve a las andadas y se refugia en sus tejemanejes de chupatintas y engañabobos, o se va de picos pardos a echarle guindas al pavo.»
Versió catalana:
«Quasiguaito Barnús i Cingle, fill de Diumenge i Gràcies (tots dos caminallums), va néixer a Cuadeconill dels Peterrets, tot i que ben aviat es va traslladar a Urpapinets. Ara viu a Lligatruja, ón els estadants li han penjat el santbenet de pixapilots per portar sempre un amagapols negre i exercir de monamarxo i galopavesidigali del mossèn. Es un trencarampells i un solemne bufasacs de gemecs, però no s’atreveix a anar a la brega, ni a llençar un pelapols als seus adversaris. A menut está de mal raïm i fa el cosí tot posant a renyadents monedes a les màquines devoragosses. A bot i aviat, aquest singular Senyor Ningú escorre el paquet, malgrat estar més gras que un singlotpòtam. Per un treu-me allà aquestes palles, voldria fer front als punxabombetes que l’incordien i agafar les de Viladídac llençant llets. Pero no gosa. Llavors l’endrapabrioxos torna a les caminades i es refugia en els seus tramamanejaments de xarrupatintes i engalipababaus o se’n va de pics marrons a tirar-li cireres al gall dindi.»