Poema de Gabriel Salvans.]
Han posat a l’esquela que t’has mort
als vuitanta-quatre anys i hem vingut
a rememorar arpegis dels teus blaus,
a desvetllar la son de les paraules
i vetllar el son de tants somnis
embolcallats de somriures, d’argila
de caganers arraulits fitant l’hora
malva. Sota unes branques de pi malden
perquè s’escolti la veu que fuma
els ulls de brot en brot, de pinzellada
a pinzellada on ha quedat tota
la incertesa de viure, esculpida
com una raó a dins de les sandàlies.
One Comment