Els candidats per Catalunya a les passades eleccions del 23J. [Foto: CCMA.][Un article de Jordi Sánchez.]
Les eleccions generals del 23J han sacsejat el tauler de joc de la política i de quina manera! Des de la pretesa reforma de l’Estatut de 2006 fins avui, Catalunya i els diferents governs centrals no han tingut una relació de bon veïnatge. Tant és així, que hi ha més de 4.000 persones encausades des dels fets del 2017, polítics que han hagut de passar per la presó i altres que estan exiliats. El problema no està resolt. Però, la vida et dona sorpreses i ara els resultats de les eleccions no aporten majoria a cap de les dues opcions possibles.
On som?
Sembla que el PSOE està intentant sumar totes aquelles formacions polítiques que li havien donat suport fins ara, i tot i així no suma. És a partir d’aquí que es fa necessària aquella dita que diu que «la política és l’art del que éspossibl»; és quan el PSOE busca la clau que li obri la porta de la Moncloa. Això passa per trobar un pacte amb Junts (7 escons), però Junts té clar que hi ha una oportunitat per fer valdre la seva posició i reivindicar l’autodeterminació i l’amnistia.
Quan es va redactar la Constitució de 1978 hi havia una Espanya diferent de l’actual. Han passat 45 anys i es podria haver fet una valoració-reflexió del sistema i del model de país. Ja no és només Catalunya que se sent agreujada pel seu finançament, la llengua, el tracte i sobretot per les falses promeses en infraestructures, etc. Altres comunitats també es queixen: Andalusia, País Basc, Galicia, País Valencià, Extremadura, Cantàbria, etc. El model de les autonomies està esgotat.
Què fer?
La primera qüestió és revisar i reformar la Constitució de 1978. Segons la meva opinió, això és el mínim que toca fer, de manera urgent i en aquest proper mandat.
El bipartidisme ha de «mirar endavant», com deia Machado, perquè des de la transició varen quedar sense resoldre moltes realitats històriques. Són temps difícils, per al planeta i per als éssers vius que hi vivim; ara més que mai cal posar-hi alguna cosa més que seny, però això s’ha de fer des d’un marc de cooperació, ja no valen projectes que ens portin enlloc… Fa temps, una persona d’edat avançada em digué: «Això de la independència només es pot aconseguir amb l’acord (parlar i documentar) o amb sang», i em continuà dient: «Amb l’acord no ens la donaran mai, i només queda l’altre… Tu vols sang?», i jo li vaig dir: «No vaig viure la Guerra Civil, però no en vull una altra».
Si ha d’anar de qüestió de temps, ara es té una diagnosi prou clara del camí fet. Calen nous i bons dirigents, de contrastada intel·ligència, realistes i amb estratègies clares. És necessari tenir més que seny, molt de sentit comú i si pot ser il·lustrat, millor.
Calen canvis, es tracta de com i amb qui. Més innocència no, per favor.
[Un article amb text i il·lustració de Josep Nogué.]
Sempre m’ha cridat l’atenció la manera com la cultura tibetana elegeix el seu cap sacerdotal, el dalai-lama. Busquen un infant que reconegui alguns objectes personals de l’anterior dalai-lama i decideixen que aquell nen és la reencarnació de l’anterior. És a dir, que, segons ells, sempre tindrien a la mateixa persona com a cap suprem. El que no sé és si el nen ha d’haver nascut després de la mort del l’anterior, perquè, si no és així, com s’explica la superposició?
Els tibetans, és clar, creuen en la reencarnació; els cristians, jueus i musulmans, també, però a la fi dels temps, és a dir, que el substitut no pot ser el mateix, però per aquí intentem que sigui de la mateixa casta o, en el cas de la reialesa, porti els mateixos gens. Després, a la pràctica, les aportacions extraparentals són també corrents, cosa que evita l’endogàmia perniciosa tan habitual a altres temps.
El cas és, però, que uns i altres elegeixen una criatura per a convertir-la en l’hereu del poder i se l’educa per a esdevenir el seu cap visible. Més o menys com fan les abelles i les formigues per a gestar la seva reina. En els insectes aquest privilegi comporta com a única obligació generar tota la descendència de la colònia. En la reialesa humana el monarca en té prou a concebir-ne un (o una) que el succeeixi i a partir d’aquí la resta ja només és privilegi i folgança.
I si bé en coneixem algun que s’ha passat la vida intentant emular les proeses de la reialesa mel·lífera, no sembla gaire creïble que tots el seus súbdits puguem anomenar-lo «papá», més que res perquè, si fos així, potser gaudiríem d’algun dels privilegis de la seva nissaga, cosa que no és el cas.
Aquesta elecció del personatge troba el seu fonament —tant en els lames com en els monarques— en un pretès designi celestial («por la gràcia de Dios») en l’atribució del càrrec, cosa que justificaria la continuació dels drets i privilegis de la nissaga. A partir d’aquí, el successor se’l «fabrica» a conveniència dels interessats que, lògicament, són les classes privilegiades, o aristocràtiques, unides per diferents graus de parentiu.
Però, si bé, en el seu sentit original, «aristocràcia» vol dir «el govern de l’excel·lència», perd el seu sentit des del moment que el càrrec es fa hereditari i ja no cal demostrar cap mèrit personal (a part de la genètica) per a exercir-lo.
Ve ser per apaivagar aquest efecte que es va crear el funcionariat, que —aquests sí—, ha de demostrar les seves capacitats. No obstant això, també, ha acabat sent una classe intermèdia, còmplice necessària de les elits extractives, destinada a gestionar i absorbir els recursos generats per les inferiors. Que l’accés al càrrec sigui per «oposició» ja els condiciona després per a tota la vida, i tendeixen a oposar-se a qualsevol iniciativa dels de baix només per a justificar la seva, de posició. Són com una vàlvula que només permet el trànsit en un sol sentit.
Perquè, al final, quan no pertanys a les elits per transmissió genètica, ser funcionari és l’única manera de garantir-se plenament els drets de ciutadania i participar de tots els beneficis legals que això comporta Un esquema que quedava plenament reflectit en els retaules de les esglésies, amb la cort celestial al cim beneint als que ocupen el segon nivell, la reialesa, classes sacerdotals i senyors feudals, que així s’atribueixen el poder de vida o mort sobre la plebs arraulida en el nivell inferior, exposats de manera permanent al plor i al xerricar de dents, a l’espera del judici final. Per a informar-nos d’això han servit sempre les manifestacions artístiques, abans de ser convertides, per sí mateixes, en relíquies o elements de culte.
Naturalment, també actualment, qualsevol manifestació artística o cultural que vulgui veure la llum, haurà de ser afalagadora per les elits i respondre als seus plans, si no vol consumir-se en soterranis i catacumbes. També, pot passar, és clar, que algun dels seus cadells vulgui dedicar-se a aquests afers i, aleshores sí, els permeten algunes transgressions, per demostrar que també estan oberts a les novetats i a les crítiques. Sempre, però, que serveixin per a col·locar els seus fills (què no faríem pels nostres?) i distreure al populatxo. Pel què fa a la resta, els desheretats que pretenguin imitar-los, se’ls considerarà furtius. Què hi podem fer?, si és la voluntat del Senyor.
Amb aquesta concepció de la vida, a l’edat mitjana la gent era capaç de fer centenars o milers de quilòmetres a peu en pelegrinatge a algun santuari per fer-se perdonar els pecats i guanyar la glòria del cel.
Suposadament, aquest esquema ha perdut vigència, ja que a les esglésies només hi anem de visita turística i les imatges es consideren arcaismes d’altres temps. Però, que no les veiem no vol dir que l’esquema no s’apliqui de manera contundent i encara més eficaç.
Perquè, no ens enganyem, els veritables temples on ara es produeixen les catarsis devocionals són els estadis, tant en la seva versió esportiva, com concertística. Aquí és on ara són adorats els veritables mites de les masses.
El cas és que continuem fent milers de quilòmetres desplaçant-nos a destins turístics (que moltes vegades coincideixen amb els antics centres de culte) i ara no pas per fer-nos perdonar els pecats i guanyar el cel (en el qual ja no creiem), sinó per emular a les classes superiors que continuen, com abans, beneficiant-se dels nostres pelegrinatges, de les almoines i donacions, o compra d’entrades, que ara els fem també a través del mòbil i dels crèdits que demanem per a comprar el cotxe o anar de vacances. Volem ser com ells, anar als mateixos llocs i viure amb la mateixa opulència. Però l’estructura piramidal continua vigent, a dalt només hi caben els elegits. Els fills de «papá».
De fet, l’estructura del mítings electorals, amb el candidat damunt de l’escenari, envoltat de la seva cort, mentre el poble l’escolta embadalit a sota, no es diferència en res de les antigues imatges. Es tracta, igualment, de trobar l’elegit. Aquell que haurà d’intercedir per nosaltres davant de Déu.
Abans ens ho recordaven cada diumenge a missa quan, avorrits, contemplàvem els retaules o escoltàvem el sermó del sacerdot. Ara hem perdut els papers i ja no sabem interpretar les imatges que circulen per les xarxes, però ens tenen igualment embadalits contemplant, a través de les pantalles, com les classes superiors folguen i prosperen als seus palaus, impedint que «els de baix» puguin fer res per pujar de nivell; no ja aproximar-se d’alguna manera a la cort celestial, sinó obtenir d’ells cap mena de favor. No ens senten ni ens escolten, únicament són allà dalt perquè nosaltres els adorem. Perquè el retaule es mantingui intacte.
Al llarg de la història, no han faltat moments d’iconoclàstia en que les representacions religioses han estat destruïdes per la massa enfollida, com si el fet de cremar el retaule l’estructura senyorial amb els seus privilegis s’esvaís, però això només implica matar el missatger. Els mitjans, sempre canvien però el missatge és el mateix: que ells són els de dalt i nosaltres els de sota. Per això ens convé conservar aquestes obres com a recordatori, ja que com sabem, allò que s’oblida, estem condemnats a repetir-ho. De fet si han canviat de mètode, és perquè aquell ja no els servia.
Si no som capaços de descobrir com ens manipulen, no podrem deixar d’adorar-los i ens tindran encadenats als seus peus.
I què passaria si deixéssim d’adorar-los?
Ens cauria el cel a sobre? O serien ells els que caurien?
Un estudi de la universitat de Girona conclou que l’ascensor social en aquest país no funciona, que ve a ser, si fa no fa, com el de la «13 rue del Percebe» o el de la sèrie «Big-Bang Teory», sempre fora de servei. Ja no és que no puguis arribar al cel, de vegades no pots pujar ni a l’àtic.
Potser aquestes iconografies de tebeo, més que no pas la imatgeria gloriosa dels altars, són les que reflecteixen millor com és la nostra societat. No calen cerimònies, litúrgies, ni rituals sacramentals per adonar-se’n. Podeu reflexionar-hi habitualment mentre feu cua per a qualsevol gestió burocràtica, quan esteu aturats en algun embús d’autopista o pana del ferrocarril que us hauria de portar a la feina. Tret que estigueu abduïts contemplant les imatges que us arribin del cel a través del mòbil.
Potser, els de classe baixa, caldrà que comencem a pensar en iconografies de geometria apaïsada (a l’estil dels hortets populars perifèrics i autogestionats), on el creixement el dicti la capacitat biològica i no pas l’administració; que la distribució de recursos sigui horitzontal i l’únic ascens vertical que contemplem sigui el meteorològic; que els cumulonimbus siguin els únics castells que s’enfilin al cel, perquè repartint pluja prou abundosa arreu, no haguem de fer pelegrinatges, rogatives o instàncies a cap més Senyor, esperant que tingui a bé afavorir-nos amb els seus dons.
No sabeu el temps que ens estalviaríem!
Però, és clar, tot això dit aquí dalt, és només una visió dels que veiem el cel des de la terra.
La marededéu del Sol del Pont, a Rosa de Ter. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Glòria Fluvià.]
Pel setembre, quan arriba la tardor, Roda de Ter s’omple de festa, les banderoles onegen pels carrers i el poble es vesteix de gala. És la festa major, la festa grossa.
Fa anys aquesta diada se celebrava per sant Pere, el 29 de juny, que és el patró de la parròquia, però uns fets que succeïren l’any 1854 canviaren el curs de la història.
L’any 1854 va tenir lloc una epidèmia de còlera molt forta que comportà una gran mortalitat. Roda quedà contagiada d’aquesta forta epidèmia fins al punt que la mortalitat va arribar a ser un problema greu.
El rector que hi havia en aquella època feia constar en el llibre dels Oblits: «Morien en breus hores, avisaven confessar-los, extramaunciar-los y los més morien»… I continuava el rector: «Dia 18 d’agost moriren 17, dia 19 15, dies fins a 18 agost 40, etc., pues com lo vicari caygué malalt y morí, y jo també vaig arribar molt mal, no vaig poder notar». I encara detalla que aquell any moriren a Roda 276 persones.
La gent, espantada i presa del pànic, recorregueren a la marededéu del Sol del Pont perquè els protegís. Era tanta la fe que els rodencs tenien a la marededéu mentre vivien aquells moments tan tràgics, que li feren la solemne promesa del «vot del poble», segons conta la llegenda,i els rodencs li prometeren que el dia que cessés la pesta mortal li dedicarien la festa major.
I l’epidèmia cessà el dia 23 de setembre de 1854.
Des de llavors, l’esmentada festa ha tingut un caire de vot popular i la marededéu és honorada com a patrona i la seva festa és la major del poble i de la parròquia.
Cent anys més tard, el 23 de setembre de 1954, se celebrava el centenari del vot popular. El matí es feu el trasllat de la marededéu fins a la parròquia en processó, amb l’assistència de les autoritats locals i religioses.
I el dia 26 comença la festa del centenari amb l’arribada del bisbe de Sant Sebastià, Jaume Font i Andreu, i de l’Orfeó Català, que foren rebuts per les autoritats de Roda.
Seguidament, tota la comitiva es dirigí a la parròquia on se celebrà la missa major, oficiada pel bisbe Jaume Font; Ramon Baucells, canònic de la catedral de Barcelona, dirigí unes paraules als assistents, i l’Orfeó Català interpretà els cants religiosos.
Un cop acabada la cerimònia religiosa es concentraren les autoritats i el públic a la plaça Major, on es va ratificar i renovar solemnement i a perpetuïtat del vot, tot obligant els rodencs a celebrar cada any per la mateixa diada la festa en honor i agraïment a la marededéu del Sol del Pont.
Aquell dia del centenari la imatge de santa Maria fou passejada pels carrers de Roda escortada pels quintos de la lleva de 1954 i amb la participació de les autoritats religioses i civils i nombrós públic. Els cants anaren a càrrec del cor parroquial i acompanyats d’una orquestra i acabaren a la capella del Sòl del Pont on fou col·locada al seu setial i acomiadada amb el besamans.
La festa major s’ha anat adaptant als nous temps, però cada 23 de setembre Roda es posa bonica, engalanem els carrers i quan sona el flabiol els gegants, l’Arnal i la Violant, acompanyats dels capgrossos, es preparen per començar la cercavila, mentre les autoritats, després de l’ofici, fan l’ofrena a la marededéu del Sol del Pont per a commemorar aquell llunyà 23 de setembre, en què cessà l’epidèmia.
El 27 d’agost de 1965, Salvador Dalí va proclamar la vella estació de trens de Perpinyà com el «centre del món», nom que ha perviscut fins al moment. Bé, tothom hi diu la seva i també han construït un monòlit per recordar-ho. I és que no podré entendre mai que un geni com Salvador Dalí es pogués confondre tant. I si fos que ho fes a consciència perquè tot canviés un dia per art d’encanteri i cinquanta anys més tard es descobrís que el verdader «centre del món» és a Ripoll, exactament a dos-cents metres de profunditat sota l’altar major de l’església de Sant Pere, a la plaça del monestir i l’Ajuntament?
Tot és nihilisme en estat pur, tot és negat i cert al mateix temps; i és així perquè tot ha deixat d’existir menys la veritat ripollesa, que és molt certa. Això ho manifesten dues tintoreres que amb el canvi climàtic han pujat Ter amunt i, en arribar a Ripoll, han dubtat entre el Ter i el Freser. Ei, tintoreres fòssils marines! Sapigueu que aquí ningú no dubta de la veritat, ningú no dubta de res. El Ter i el Freser són el mateix, com la veritat de nit i de dia. Sí, sí, als parlaments parlen poc i massa, aquesta és la realitat.
Sempre he pensat que una de les primeres —si no la primera— obra en volum de un homínid havia de ser amuntegar unes quantes pedres i descobrir que s’aguantaven en equilibri. Potser, fins i tot, podríem dir que l’emoció que això li va provocar era el que el diferenciava dels altres primats. Allò que el feia humà.
Que tot seguit vingués el seu company i amb una puntada de peu l’hi esbotzés, no li treia l’experiència del fet. Després, ja no podia deixar de seguir provant-ho. Havia començat la civilització.
Potser és per això que des de fa milers d’anys arrosseguem el mite de la Torre de Babel. Que en els nostres temps el director de cinema Stanley Kubrick i el guionista Artur C. Clarke ens posessin a la pel·lícula 2001: una odissea a l’espai un menhir com a símbol de l’evolució, només fa que insistir en aquest origen.
Una torre, mes enllà de la seva funció defensiva o de guaita, és la metàfora de la cohesió social necessària que cal per fer-la possible. Una torre és la forma visible de la capacitat tècnica i de recursos d’aquells que l’han aixecada. És, per dir-ho de la manera més bàsica i primitiva, la demostració de «qui la té més llarga». És un desafiament als possibles competidors o —tal com ens diu el mite— al cel.
Aixecar un munt de pedres només depèn de l’habilitat de l’individu que s’hi vulgui entretenir, però aixecar torres, castells, fortaleses o ciutats ja és cosa de civilitzacions senceres, sense les quals no existirien complexitats urbanes com Nova York o Dubai.
Qualsevol grup humà, per poc hàbil que sigui, és capaç de construir refugis i estructures que s’adaptin a les seves necessitats i als espais on habiten, tot i que hi ha diferències abismals entre grups.
Per què hi ha cultures que es limiten a adaptar-se al seu entorn i d’altres que tenen la pulsió de transformar-lo, transcendir-lo i ocupar altres territoris aliens?
Per què hi ha societats que es conformen a administrar allò que tenen i d’altres que necessiten apodera-se del que tenen altres?
És evident que això també es pot dir de les persones i, segurament, hi tenen molt a veure les necessitats de cada un; però, tots sabem que hi ha gent que no en té mai prou i d’altres que es conformen amb molt poc; i el mateix passa amb les civilitzacions.
Una mostra dels dos aspectes seria la diferència entre els pobles etruscs i els romans. Per què els primers es desenvoluparen d’una manera orgànica sobre el propi territori amb una cultura i llengua pròpies mentre els segons no paraven d’envair territoris fins apoderar-se de quasi tot el món que coneixien?
Si ens atenem a la tradició bíblica, aquesta actitud podria ser qualificada perfectament de patològica, vista la manera com Déu va confondre les llengües d’aquells que pretenien desafiar-lo.
Imposició de lleis, de llengua, unificació moral, imposició jeràrquica…, són la conseqüència inevitable de voler construir un sistema únic, vàlid per a tothom i sense fissures, ja que com més sofisticat, com més gros és un sistema, menys dissidències es pot permetre al seu interior: totes les pedres han de mantenir l’equilibri (cada individu ha de complir amb la funció encomanada), si no s’esdevé el col·lapse.
Qualsevol forma de totalitarisme amb ínfules imperialistes el primer que fa és imposar la seva llengua. No pot permetre que altres llengües entorpeixin la unitat. El seu ideal és un sol país i una sola llengua. En sistemes dictatorials això intenten aconseguir-ho per la força. Però, igualment, els que es diuen democràtics defensen la unificació i el model únic com l’ideal del progrés. Que no s’aconsegueixi mai del tot no rebaixa gens les seves expectatives. Ho venen com a cosmopolitisme i ja veiem com per a les classes dirigents, provinguin d’on provinguin, l’anglès ha esdevingut la llengua franca per a les seves relacions internacionals.
Fins i tot, aquells que no la dominen, ja sia per falta de mitjans, coneixements o capacitat, estarien disposats a acceptar una llengua única per a tot el món. Ja hem vist com per segons quins projectes esdevé imprescindible. Sobretot per aquells que se’n beneficien.
Tant se val que mai no hagis projectat aixecar cap projecte faraònic o torre de Babel. Però, fins i tot si no ets de l’elit i formes part de les classes més baixes, com més insignificants són les persones, més frisen per formar part de una cultura poderosa. Per què, si la teva és una llengua que parlen tres-cents milions de persones et sents orgullós i cofoi, i en canvi consideres inútil i insignificant una llengua només parlada per una minoria?
Sospitosament són els parlants de llengües majoritàries els que més els molesten les minoritàries.
És com si a un avet li fes nosa una farigola al seu costat.
El que obvien els conqueridors és que els idiomes i els seus parlants es comporten de la mateixa manera que les plantes i els animals sobre el planeta: evolucionen per adaptar-se a cada lloc. Tal com cada planta té un terreny propici on arrelar i créixer, també les persones són el fruit del territori on habiten i les llengües en formen part. No es tracta pas que serveixin per anar pel món, serveixen per comunicar-se al propi territori i entre aquells que les parlen. Que després cada un intenti aprendre tantes llengües com li permeti el seu intel·lecte no és motiu per menysprear-ne cap. Tot i que, és clar, això sol ser cosa d’aquells que no dominen ni la pròpia.
Ja fa temps, però, que aquest equilibri ha estat trastocat. Si veiem un bosc d’avets, ens adonarem que al seu terra no hi pot créixer cap herba, és massa fosc. Però, és clar, la seva finalitat no és fomentar la varietat botànica, sinó produir tones de fusta comercial. Es produeixen les espècies que donen benefici (en capitals, no ecològics).
Amb els pobles i les llengües passa el mateix: o s’integren a l’imperi o desapareixen. Enlloc de preserva-les com una riquesa del lloc, se les foragita. Què pot fer una farigola enfront d’un avet?
No fa pas massa la llengua franca de l’església, els erudits i els científics era el llatí, tot i que la majoria el malparlaven, perquè ja era una llengua morta. Després, va ser el francès, que es parlava a totes les corts europees. I ara, a causa del predomini dels Estats Units, s’ha imposat l’anglès, que, a part dels nadius, també la majoria malparla. Qui sap si, d’aquí no gaire, passarà a ser el xinès, ja que si fos una questíó de quantitat de parlants això seria lògic.
És a dir, que la llengua que parlaríem tots —si fos possible imposar-ne una única— la parlaríem malament. Com no hauria de ser així si fins i tot passa amb llengua pròpia de cada un?
Vol dir que, fem el que fem, la torre de Babel sempre serà impossible, la confusió de llengües no ha tingut mai res a veure amb un càstig diví. Les llengües muten constantment, com les plantes, per adaptar-se a les circumstàncies de cada moment. Voler imposar-les o prohibir-les només és la mostra de la patologia i dels deliris de grandesa d’individus acomplexats per la seva insignificança i ignorància.
Posar en equilibri unes quantes pedres pot ser un entreteniment o pot servir per fer murs de pedra seca per als conreus. Però aixecar gratacels només pot ser la forma més descarada de l’imperialisme. Els monocultius de qualsevol mena, també.
És indubtable que hi ha un relaxament en el comportament social. Això afecta diferents àmbits i com a societat no ens ho podem permetre. Ser educat i net és qüestió de rebre valors i formació des de la infantesa. La meva estimada mare em deia: «Es pot ser pobre, però net i educat».
On som?
Hom observa que pel carrer hi ha una manca de respecte per l’espai públic de convivència: deixalles de tot tipus, comportaments desmesurats com aixecar la veu, xiclets a terra, puntes de cigarretes, escopinades, defecacions de gossos, bicicletes i patins sense regular, etc. Els ajuntaments han de posar altes xifres en els pressupostos per a la neteja de l’espai públic.
Anem estressats? Tenim comportaments egoistes? De vegades no sé si quan vaig a peu per un carrer estic anant per la direcció adequada, a una gran majoria li és igual el respecte de la preferència… Deixar sortir abans d’entrar, posar els mòbils en silenci en una reunió.
En els municipis de costa, darrerament veiem gent que surt de la platja i s’incorpora al passeig només amb vestit de bany. Fins i tot alguns restauradors permeten que s’asseguin a la taula per ser servits. Això no pot ser, és necessari crear la normativa adient de respecte i convivència, no es pot anar pel carrer quasi despullats. Els infants aprenen de la gent adulta, l’exemple de bona educació no hi és.
Què es pot fer?
L’educació és fonamental i on comença tot. És en l’entorn familiar on els nens reben els primers «inputs», pares i avis són els primers mestres (educadors). És a partir de l’escola bressol que els nens comencen a relacionar-se fora de l’àmbit familiar i, per tant, la socialització amb els altres. Aquí s’inicia el binomi escola-família.
És evident que el lloc de residència, barri, activitats extra-escolars, esports i aficions vàries poden ajudar a créixer com a persones educades en valors, perquè sense ells anirem enrere com els crancs. En la majoria de pobles i ciutats hi ha entitats culturals i clubs d’esports. És un bon lloc per apropar-se des de petit a la participació col·lectiva implicant-se amb valors de convivència, civisme i sentiments de pertinença a un col·lectiu de poble.
S’hauria d’editar un petit opuscle-recordatori de principis cívics, assessorats per les comunitats educatives dels pobles i ciutats amb les seves AMPA, ja que l’educació és Escola i Família.
Millorar és possible, el civisme no té color polític, senzillament és ser educat.
[Foto: FreeImages.com.][Un article de Nan Orriols.]
De nit, vestit de rata, camino amagat per veure els canvis prodigiosos que anuncien les televisions d’arreu del país. Escolto la gent com parla i miro per les finestres. Ho sé tot. Diuen que estem a les portes de perills terribles i que és important saber identificar els enemics. Qui són?
Tothom hauria de saber que les rates ho sabem tot, però jo no soc una rata, només vaig vestit de rata. Les rates verdaderes m’han fet confiança i m’han assegurat que els veritables perills els tenim a la plaça del monestir de Ripoll i en les lluites caïnites per, en nom del bé comú, ocupar cadires i poltrones.
Una rata molt guapa amiga meva m’ha assegurat que el perill real, el més terrible, és la invasió de persones maleducades que pugen els caps de setmana i dies festius a ocupar el territori; no saluden i tracten els indígenes, que som nosaltres, com a éssers inferiors, rurals i incompetents.
M’ha dit la rata molt íntima meva que segurament tenen raó, perquè, si no fos així, els faríem saber que no els volem ni necessitem; que aquí parlem en català i qualsevol dialecte metropolità no ens interessa. Sí, el problema de la invasió i destrucció és metropolità. Té raó. Avui parlaré amb ella i li confessaré que la mona Xita no va existir mai; que, de fet, era un mascle ben dotat. Però en Tarzan es va fer l’orni i va callar.
[Aquest article ha estat publicat a El9Nou, a la secció «Cinquanta hores», el 25 de juny de 2023.]
Deia en Josep Maria Espinàs que si hi hagués un uniforme de lector la gent llegiria més.
Entenc per «superioritat manifesta» l’atractiu que té per a moltes persones la regularitat uniformitzadora, l’estètica ordenancista que caracteritza les manifestacions públiques de les agrupacions i partits d’extrema dreta.
La paradoxa és que, mentre les esquerres (si és que encara té algun sentit aquesta distinció) promouen la igualtat de drets i deures entre les persones, en canvi siguin les dretes (sobretot les extremes), defensores de les jerarquies, qui tendeixin a uniformitzar tots els aspectes vitals.
Podríem dir que una de les il·lusions que caracteritza l’ordre «és poder trobar les coses on les has deixades», per això immobilisme i conservadorisme són trets que defineixen les dretes ja que als poderosos ja els va bé que les coses continuïn com estan.
Però a l’univers tot és dinàmic i canviant, així que davant la impossibilitat de mantenir les formes que a uns el beneficien, aquells que tenen el poder per decidir procuren imposar mecanismes i estructures previsibles que puguin controlar. Així és com la llibertat individual es veu supeditada a l’ordre preestablert: a la massa.
En conseqüència, com a pretesos defensores de l’ordre, solen ser les organitzacions feixistes les que més atracció tenen per les (in)vestidures com a forma de fer visible la cohesió de grup així com l’ordenació jeràrquica. La més evident és la uniformitat militar, però que igualment pretenen fer extensible a la resta de la població, començant pels uniformes escolars, de treball, l’esport, les togues judicials o els hàbits eclesiàstics. L’obsessió per l’ordre fa que es vulgui embolcallar tothom, de forma ben visible, segons la categoria assignada, talment com si es tractés de productes industrials.
Quan veiem fotos d’abans de la guerra, en tenim prou si observem els cobertors cranials per a diferenciar clarament les classes socials: les classes populars amb gorra o boina i els rics amb barret.
Aquesta cosificació de les persones, que en principi hauria de ser rebutjada per les organitzacions d’esquerra, no sembla tinguda massa en compte a l’hora de manifestar-se, ja que també procuren vestir-se amb elements distintius que exaltin i evidenciïn la unitat de grup. Si no passen de posar-se samarretes de colors, en lloc de comprar-se uniformes de disseny, es deu més a la falta de recursos que no pas a una voluntat alliberadora.
De fet, tant dretes com esquerres, en les seves manifestacions més exaltades, tendeixen igualment a combatre la dissidència, ja sia en el vestir com en les ideologies: «Aquell que és diferent, per la raó que sigui, ha de ser menystingut i eliminat». Si el feixisme té un eslògan que el defineix (ja sia de dretes o d’esquerres), sens dubte seria aquest. Podríem citar l’Alemanya nazi com a exemple d’uniformitat de dretes, però només cal veure l’atracció per la uniformitat a Corea del Nord, la Xina o la Rússia actual, totes d’arrel esquerrana.
En la mesura que un sigui autosuficient —fa el que vol— no li cal (uni)formar part de cap organització que defensi uns interessos comuns. Però, quan per falta de recursos això no es dona, la gent busca associar-se per fer, entre tots, allò que sol no aconsegueix. És evident que la gent de dretes (conservadors) tenen més recursos que les d’esquerres, també, per a vestir-se de manera més atractiva que aquells que no els tenen.
El pluralisme i la igualtat social, promoguda (portada a l’extrem) per l’esquerra hauria de donar com a resultat una monotonia també estètica, on destacar estaria mal vist (ja sabem que la barreja de colors sempre tendeix al gris), cosa que esdevé poc atractiva per als seus votants, gens satisfets de formar part de la grisor i l’anonimat. De fet formar part d’una organització (ja sia de dretes o d’esquerres) no deixa de ser un intent per a defugir un destí irrellevant com a individu, per passar a formar part d’una força col·lectiva més poderosa. Això explicaria perquè tanta gent humil i desheretada queda enlluernada per la parafernàlia estètica del feixisme…, i pels colors dels equips de futbol.
Quants joves temptats per la doctrina i eslògans feixistes no ho són realment per l’estètica dels uniformes i pendons de l’Alemanya nacional-socialista? Tindria el mateix predicament si només haguessin vist els camises blaves de la Falange?
Trobo discutible que tan aquestes camises (no oblidem que eren les camises de treball dels obrers), com les granotes dels anarquistes tinguessin el mateix ressò entre aquests joves seduïts per l’autoritarisme. El que volen és equiparar-se amb els oficials de les SS, no pas amb uns obrers esparracats, ja siguin de dretes o esquerres.
Aquells que hem fet el servei militar recordem perfectament, aquell moment d’impàs metamòrfic —no mancat d’emoció— que va representar passar de ser civil a vestir l’uniforme corresponent. Quan aquella massa dispersa, anònima, de criatures atemorides, va passar a convertint-se en una unitat uniformada i ordenada, pel sol fet d’embolcallar-se una vestimenta que a tots ens igualava. On la força de tots era també la de cada un.
De fet, això explicaria perquè molts d’aquells veterans, encara anys després, frisen per vestir de nou aquell uniforme a la més mínima ocasió, si bé, com que no és permès de posar-se’l quan un ja no forma part de l’exèrcit, es procuren uniformes alternatius que els identifiquin com a antics components de la unitat, per ser lluïts en trobades i celebracions.
Pel que fa a les vocacions religioses, que ara estan en franca decadència, no hi tindrà quelcom a veure també la discreció de la vestimenta seglar que els fa passar inadvertits?
Quants joves de tribus urbanes s’agrupen ara sota una estètica determinada que els identifica entre si, gastant-se dinerals en els elements que els distingeixen d’altres grups?
O les agrupacions esportives, convertides ara en veritables tropes substitutes dels exercits nacionals.
L’anonimat no agrada i, vanitosos com som, quan un no pot destacar per si sol, s’embolcalla del que calgui, ideologies, banderes i uniformes, per fer-se visible i ser reconegut. Talment com ho faria qualsevol «pàharu» de la naturalesa, als humans ens agrada emplomallar-nos a la més mínima ocasió, especialment en moments d’exaltació. L’esperit gregari es dispara en la mesura que un se sent acomplexat i impotent davant els reptes de la vida. La brutalitat de les «manades» que tant ens intranquil·litzen, no son altra cosa que la resposta que dona el grup a les incapacitats de cada individu que s’hi vincula.
Catalunya ha destacat sempre per tenir grans singularitats en mols dels camps professionals i, també, en el del disseny, però no sembla que aquest recurs no hagi mai estat gaire valorat pels seus polítics. En lloc de potenciar la inventiva, la creació i les capacitats personals, sembla que tota l’estructura administrativa estigui encaminada a imposar la mediocritat ja des de la infància. Cosa que només contribueix a proporcionar carn de canó a les files feixistes.
Fa anys, el senyor Carles Muñoz Espinalt intentava vincular el catalanisme a la disciplina de la psicoestètica, inventada per ell, com a manera de fer visible el caràcter de l’independentisme, però la cosa no va tenir el ressò que esperava i els resultats —tot i que té els seus seguidors— destaquen per la seva absència.
Les singularitats sempre han espantat els dirigents, ja siguin de dretes o d’esquerres, que prefereixen governar masses atemorides i uniformades.
Tradicionalment, aquest esperit gregari i de creació, ha pogut trobar satisfacció en expressions artístiques com poden ser les bandes musicals, les corals populars, les representacions teatrals, de dansa, els centres excursionistes o, més recentment, artistes grafiters, grups rapers o de reggaeton… Exemples tots ells del desig de pertinença.
Antigament eren els gremis que complien aquesta funció socio-creativa, els quals, significativament, van tenir la seva darrera expressió constituint-se en unitats de la Coronela que van defensar Barcelona el 1714.
Totes aquestes pràctiques, en general, no solen ser gaire recolzades per part de les institucions polítiques, els membres de les quals estan més preocupats per garantir-se la poltrona (en aquest afer, sí que saben comportar-se de manera gregària), més que no pas a afavorir la cohesió social. Tot i que, també en això de preservar els seus privilegis, solen mostrar-se més eficaços els partits de dretes (tan amants ells de la disciplina) que els d’esquerres, sempre discordants entre si.
El cas és que no sembla que el nivell estètic-creatiu entre les classes dirigents espanyoles hagi millorat tampoc gaire des que es va construir el Valle de los Caídos, però potser caldria estar a l’aguait, també, en aquests aspectes. No fos cas que qualsevol dia —a falta d’altra cosa— pendons, àguiles i esvàstiques omplin els carrers…, i els desheretats les victoregin.
