Xavier Sala i Martín explica que cal anar amb compte amb la intel·ligència artificial, però que els humans hem desenvolupat una intel·ligència que ens ha permès crear sistemes —vacunes, medicaments, sistemes sanitaris, universitats, etc.— que comporten que una gran part de la humanitat visqui millor.
Explica que és professor de la Universitat Columbia i que el contracten per donar conferències i escriure articles. Defensa un món lliberal i capitalista i diu que les economies planificades són un desastre. Per fer-ho tot més bonic, sempre vesteix americanes de colors. Res a dir.
Els llops no tenen universitats ni fan conferències, però poden suportar temperatures de 50 graus sota zero, viuen en ramats i només es reprodueix la parella alfa. S’aparellen de per vida amb llaços de lleialtat impossibles d’imaginar en els humans. Si queden vidus cuiden els cadells tots plegats, i cuiden molt els més vells. Tenen molta mobilitat per desplaçar-se i són molt observadors.
Els homes intel·ligents capitalistes i lliberals del professor Sala i Martín van competir amb els llops per tal d’exterminar-los, perquè els llops se’ls menjaven el bestiar. Els llops no volen entendre res del capitalisme ni de l’economia planificada. Els descendents domesticats dels llops són els gossos, que ara tenen la funció de fer de psiquiatres dels humans i, fins i tot, de substituir els fills que, degut a la intel·ligència i al sistema econòmic dels humans, no poden néixer perquè no es poden mantenir.
Tot el que explica Sala i Martín es pot simplificar en una frase: «L’home vol sotmetre els seus iguals amb el capital, i busca la vida eterna lluitant contra la mort».
Cap llop ni cap bestiola d’aquest planeta no fan el ridícul com fem els humans. Cap. Això sí, les conseqüències de les obsessions i dogmes dels humans les paga tota la biodiversitat. A la Universitat de Columbia, al Fòrum de Davos o a Sant Pere del Vaticà, ningú no sap distingir un gripau d’una granota.
Des de sempre ha estat vinculada en diferents entitats de Roda.
Actualment, és secretària de l’Arxiu Memòria Històrica de Roda de Ter i forma part de Brots de Poesia i Vida de Ràdio Roda. Col·labora habitualment a la revista Roda de Ter.
El macerat per a fer la ratafia es deixa envellir en una garrafa. [Foto: Arxiu LR.][Text de Glòria Fluvià.]
Uns dels licors més populars de la cultura catalana és la ratafia, un licor amb unes característiques molt peculiars i que no pot faltar a cap casa catalana en les celebracions.
No està molt clar l’origen de la ratafia; països com França, Suïssa o Itàlia reivindiquen la seva creació, però és veritat que a tot arreu es fan licors artesanals a base d’herbes.
Les dones eren les que recol·lectaven les plantes i elaboraven el licor, ja que era una de les begudes que podien prendre per alleugerir el dolor menstrual.
A Catalunya es té notícia escrita d’aquesta beguda des de l’any 1842 a través de Francesc Rosquelles i Alomar, un milicià voluntari, veí de Santa Coloma de Farners, que quan va deixar l’exèrcit va obrir un cafè i va recollir les tres receptes més antigues de la ratafia catalana, que va guardar en una llibreta manuscrita i gràcies a les quals és considerat com un ratafiaire il·lustre
Són aquestes:
«2 porrones de agüardiente, 2 docenas nuéces verdes que la cáscara no sea hecha, se pone en infusión con dos nueces moscades, 1⁄2 cuarto de unza canela olanda picada algunos calvos enteros, 2 unzas de azúcar y se filtra.»
«Menta romana, menta de guisá, marialluïsa, nebta, tarongina, funolls, calvells masclas, cañella, ginabrons, nou moscada, sucra (3 onzas por porron de aguardiente), clavells blancos, nous del país 3 por porron de aguardiente.»
«Rosa de oló, Ruda, Taron-gina, Malvarosa, Frigola,Esparnallach, Escabyo- sa, Funoll, Rebantarola,Rumani, Fulla de taronja agra, Tumanyi, Fulla de lloré, Marialluïsa, Donsell,Isop, Nepta, Orenga, Llan- tisca, Pela de taronja dolsa, pela de llimona, 3 nous moscades, mitja unsa de canella olanda, 12 nousverdas, Sucra.±
Com tots els licors elaborats artesanalment, cada casa fa el seu, però l’ingredient bàsic que no pot fallar en cap ratafia són les nous verdes; a partir d’aquí tothom hi afegeix les herbes que creu més convenient i la resta d’ingredients com l’alcohol, el sucre o el petit secret de cada família.
Actualment, trobem ratafia a tot Catalunya, encara que les comarques amb més arrelament d’aquest licor són: la Garrotxa, on hi ha la ratafia Russet, amb més de cent anys d’història, ja que la família Russet ha sabut conservar l’elaboració artesanal, el mètode de recollida tradicional i el procés de maceració durant cinc generacions. A Osona, Anna Peroliu fou una d’aquestes dones que a finals del segle XIX va fer popular la ratafia al seu poble, a Sant Quirze de Besora; més tard, el seu gendre, Faustí Bosch, la va comercialitzar. Altres comarques on trobem ratafia són l’Empordà, el Gironès, la Selva, el Ripollès, el Pallars, l’Alt Urgell, el Vallès, la Segarra i les Garrigues.
En paraules d’en Salvador Garcia-Arbós, periodista, fill de Besalú i gran ratafiaire:
«La ratafia és filla de contrastos. D’herbes d’un paisatge sec, de màquia mediterrània. I de quaranta dies de sol i serena… La gràcia de cada ratafia dependrà de la saviesa i de la sensibilitat de cada fabricant.»
El procés d’elaboració de la Ratafia Catalana comença amb un calendari:
23 de juny – La nit de Sant Joan es recullen les herbes, que és quan tenen el seu punt àlgid de floració.
29 de juny – Per Sant Pere, quan les herbes ja són seques, es comença a elaborar.
15 d’agost – Per la Mare de Déu d’Agost s’embotella.
1r de novembre – Per Tots Sants es filtra i es posa en repòs.
25/26 de desembre – Per Nadal i Sant Esteve gaudirem de la ratafia catalana.
L’elaboració es fa macerant les plantes i herbes en alcohol en un pot de vidre sense tapar durant quaranta dies a sol i serena, removent-ho de tant en tant. Després dels quaranta dies es filtra per depurar-ho i s’hi afegeix el xarop fred per aconseguir el punt de dolçor característic. Per acabar es deixa envellir en una garrafa per a obtenir un color refinat i perfecte per al consum.
Quant a l’origen del nom, tampoc no està clar, però la versió més acceptada, que aporta Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (p. 123, vol VII), és que prové del francès ratafia, mot crioll de les Antilles franceses, d’origen incert, potser de la fórmula llatina rata fiat (res), «sigui confirmat el tracte», pronunciada en cloure un pacte, bevent ratafia a la salut dels contractants.
Es diu que en el moment de la mort hom veu passar tota la seva vida per davant. Òbviament, aquells que encara estem aquí, no podem saber-ho i, tret que algú hagi tornat del més enllà, tampoc no hi ha qui pugui confirmar-ho. Però sí admetem que aquest fos un dels símptomes d’un final proper, la nostra civilització estaria a les acaballes.
Segurament, mai com ara no hi ha hagut la possibilitat de veure tota la història exposada davant nostre, amb un nivell de coneixement i divulgació com l’actual. Sempre hi ha hagut mites i llegendes que explicaven els orígens o la vida dels avantpassats, però mai com ara no hi havia hagut un coneixement tan profund i «científic» sobre com havien estat les coses en altres temps. Primer, perquè el coneixement especialitzat era només a l’abast d’uns pocs i, segon, perquè els possibles receptors d’aquest coneixement eren també minoria, a causa de l’escassa alfabetització de la població.
Ara, però, la majoria de la població te accés a la cultura, als mitjans de comunicació i al coneixement, així que, tot aquell que vulgui, pot assabentar-se de com es vivia en altres temps, ja sia a través de la lectura, el cinema o les representacions virtuals que reprodueixen qualsevol moment o àmbit del passat. És a dir, que per davant nostre desfila tota la història de la humanitat, amb tanta o més fidelitat que el record personal de la pròpia vida. I, al mateix temps, per pocs recursos que hom disposi, és seduït per viatjar als llocs reals on es produiren els esdeveniments estudiats. D’alguna manera, podem viatjar tant en el temps com en l’espai, vivint en una sola vida totes les vides passades. Això no havia passat mai abans. Ni mai com ara la gent havia estat tan massificada, alienada i aïllada del seu entorn, ni tan pendents del mòbil, drogats, viatjant, fent cua a l’autopista o volant pels aires. Mai tampoc no hi havia hagut tanta dispersió, mental, de productes i persones, ni tant dèficit d’atenció com ara.
Vol dir que tenim la possibilitat de viure fora del nostre present, o situació personal, ja sia a través de simulacions virtuals que ens traslladin a altres èpoques, o mitjançant al·lucinògens que ens provoquin estats alterats de la consciència. La primera forma ens permet viatjar en el temps, la segona endinsar-nos en la pròpia ment. Si sumem les dues coses, viatjar mentalment dins el temps, l’espai i la consciencia, això és Màtrix. Tècnicament ja és factible viatjar d’un lloc a un altre del planeta o l’espai sense adonar-se’n. Hom podria viatjar sedat, sortint d’un punt determinat i despertar en un altre, hores després, sense tenir consciència del trajecte recorregut. M’estranya que les agències de viatge encara no s’hagin plantejat aquesta oferta. Per als viatges interplanetaris no en preveuen una altra. Això vol dir expulsar-nos del moment present i de la pròpia vida.
Si a la vida de cada un, ja de per si prou breu, li anem escurçant parts del trajecte, què en queda?
D’alguna manera tot el progrés tecnològic s’ha basat sempre en aquestes dues tendències o conceptes, l’acceleració en el temps i l’espai i l’escamoteig del trajecte, com si aquest fos excessiu o prescindible. El més aproximat al segon concepte que s’havia aconseguit era el trasllat dels esclaus africans a les Amèriques, estabulats i pràcticament aïllats senyorialment, a les bodegues dels vaixells. De fet és el que continuem fent amb els animals de granja.
Les arts intenten fer tot el contrari: alentir el temps per viure de manera intensa i conscient cada moment. Més que la contemplació d’una obra acabada, allò que interessa a l’artista és el procés per arribar-hi. El camí, més que l’arribada.
Quan un es fa gran, té el privilegi de veure les coses amb una certa distància, la que dóna l’experiència, i saber dels processos sense la necessitat d’estar-hi immers, cosa que, a la pràctica, permet defugir moltes cuites o entorns desagradables. Més que triar el que vol, permet descartar allò que no desitja. Cosa que dóna la possibilitat de centrar-se, contemplar i gaudir cada moment tal com es presenta. Seria la visió global, relativa, des de la «torre d’ivori». Perquè no es tracta de viure intensament moltes vides, es tracta només de viure, degustant veritablement, la pròpia.
Properament, s’obrirà, a la cala Monjoi, on hi havia el restaurant el Bulli, el museu que Ferran Adrià dedica a la cuina d’elit. Després d’anys de dedicació al peu dels fogons, ara ha decidit explicar-ho, cosa que no em sembla ni bé ni malament, però considero que hi ha una diferència radical, fonamental, de concepte entre una i l’altra instal·lació. Abans era un lloc de creació, ple de vida, on passaven coses: un lloc on, per mol elitista que fos, la gent cuinava, menjava, degustava, es comunicava, aprenia, presumia i gaudia.
Ara, sense deixar de ser elitista, esdevindrà un mausoleu, un cementiri del que havia estat. Com el Valle de los Caidos, la Vall dels Reis, l’Esplanada de les Piràmides o el Mur de les Lamentacions. Perquè no te res a veure la vida de l’antic Egipte amb el que un pot observar visitant les piràmides o els museus de mòmies a l’actualitat. De la mateixa manera, aquell que visiti El Bulli 1846 (que no és un any, sinó el nombre de plats que s’hi van cuinar), per més gràfics, projeccions, maquetes o imatges virtuals que ho expliquin, no podrà tastar com era la vida allà abans de ser clausurat. Es trobarà en la mateixa situació de qui va a visitar la tomba del seus avis o pares: no podrà parlar amb ells, ni abraçar-los, només recordar-los en efígie a través d’una fotografia. Són morts.
Així és com el poder ens foragita de nosaltres mateixos, fent-nos creure que participem d’altres vides, de determinats privilegis, de llocs o temps diferents (que després la narració dels fets s’ajusti més o menys a la realitat no és el que més importa). El que fan, quan ens mouen, destorben (imagina que t’estan trucant, ara mateix, mentre llegeixes això), sacsegen, físicament o mental, es distreure’ns d’aquí i d’ara.
Perquè, com sant Tomàs, hom no pot estar segur del que veu si no pot ficar el dit a la nafra.
Sí, potser veure passar tantes vides davant nostre significa que estem morts.
La intel·ligència artificial és un artefacte fantàstic que ens porta cap a la demència galopant i defensada amb urc pels més dements, ja completament inconscients de l’existència de l’univers.
Les dones ministres del PSOE i de Podemos han celebrat el seu dia barallant-se per lleis i decrets. La portaveu del Govern de la Generalitat ha dedicat pràcticament tota la roda de premsa en commemoració d’aquesta diada a parlar de la gratuïtat dels productes per a la regla, amb ubicació de dispensadors arreu, fins i tot a les comissaries dels Mossos. També, anuncia amb pompa tallers —ara tot són tallers— per a explicar la menopausa i els seus efectes.
La ministra portaveu del Gobierno de España, amb un somriure constant, menteix sense parar. La lluita electoral és terrible: els va el sou, a tots i a totes, a totes i a tots; no paren de parlar de lleis d’igualtat o de paritat («pionera en el mundo», diria el president Pedro Sánchez).
El que no diuen, el que callen perquè són uns miserables i pocavergonyes, ells i elles, elles i ells, és que viuen de l’herència del franquisme, que defensen una monarquia corrupta i podrida com un troc valit ple de cucs blancs i negres, custodis d’una constitució que ha fracassat perquè permet tot tipus de repressions als que pensen diferent.
Els que volem defensar una llengua, uns drets nacionals o un referèndum som represaliats impunement, com tots els que volem sotmetre la monarquia a la democràcia.
Per molts, el Dia de les Dones és recordar Christine de Pizan, Victòria Sau, Alba de Vic, Rosa Parks i moltes dones que es van exiliar per defensar la legalitat republicana, com Enriqueta Compte i Riqué, pedagoga reconeguda en molts països americans.
És recordar Aurora Picornell, costurera de professió, sindicalista i feminista que, el 5 de gener de 1937, quan tenia 24 anys, va ser torturada i assassinada pels feixistes a Mallorca. La van afusellar junt amb quatre costureres més.
Sí, sí, moltes. Encarnación Magaña Gómez, detinguda el 24 de març de 1941 per defensar la república. L’11 d’agost de 1942 la van afusellar i enterrar en una fossa comuna. Tenia 21 anys. Irena Sendler, l’àngel del gueto de Varsòvia, que va salvar centenars de fills de jueus que van ser exterminats pel nazisme. Greta Thunberg, que lluita per defensar un sàpiens que defensi la biodiversitat.
Podria continuar la llista però és infinita. I vosaltres, ministres i conselleres, portaveus de governs, aneu vomitant lleis d’igualtat i explicant amb un somriure, per raons electorals, els dispensadors de productes menstruals.
Avui, qui no està contra tots els governs i ministres espanyols, qui accepta el Govern de la Generalitat actual, autonomista i en mans del catòlic, apostòlic i romà senyor Illa, és una persona veritablement monàrquica-franquista, que segurament creu en la intel·ligència artificial i en els titelles criminals que ens governen; també, encara, des d’Abu Dhabi. Quin fàstic!
L’homo sapiens, des dels seus orígens, ha volgut descobrir i aprendre. Tant és així, que només cal veure’n l’evolució fins avui: l’acció en obres, ciència, filosofia i descobriments que acrediten l’interès d’aprendre. La transmissió de coneixements de pares a fills no deixava de ser una evolució de l’aprenentatge.
És a partir dels segle XVIII i XIX quan apareixen els sistemes de formació professional. La Revolució Industrial, liderada per Anglaterra, amb un model liberal per a la formació, el regulat per França i el corporatiu d’Alemanya, on l’empresa s’involucrava en aquest sistema.
A Espanya, al 1857, la Llei d’instrucció pública, més coneguda com la Llei Moyano, establia tres nivells: la primària, la secundària (batxillerat i magisteri) i la superior (universitats) i la creació de les escoles d’arts i oficis…, fins al 2020, amb la llei Celaá.
L’any 1955 es redacta la primera Llei d’educació que preveu l’FP. Formació necessària per als joves per a la seva autoestima i també per a donar resposta a les necessitats laborals de la societat, fent compatible aprendre treballant i formar-se. Però, també, és imprescindible la implicació de les empreses, moviments associatius i els sindicats. Històricament hi havia l’aprenent (1939-1970); jo mateix sóc testimoni d’aquest camí de l’FP, que em va permetre l’accés a la universitat (UPC i UB).
El Baix Penedès
La comarca compta amb 115.000 habitants i amb 8 instituts d’educació secundaria (IES), amb la distribució següent:
L’Arboç, amb 1, que acull també Banyeres i Bellvei.
La Bisbal, amb 1, acull Llorenç , Sant Jaume, Albinyana i Montmell.
Calafell, amb 2.
Cunit, amb 1.
El Vendrell, amb 3, acull Santa Oliva.
Roda de Berà (Tarragonès) acull Bonastre.
Valls (Alt Camp) acull a Masllorenç.
Hi ha dos centres privats, com la Fundació Santa Teresa i Camp Joliu, i cicles formatius a Calafell, Cunit, el Vendrell, Camp Joliu (l’Arboç) i la Fundació Santa Teresa (Santa Oliva).
De reflexió a necessitat
És, desprès de l’encertada 1a Fira de Formació Professional, organitzada per l’Ajuntament del Vendrell, la Cambra de Tarragona i la Fundació Santa Teresa, que cal activar amb urgència el model present i de futur de la formació professional. Per això, cal acabar de:
Concretar els usos urbanístics (aprovar el Pla territorial del Penedès, amb participació i consens); redactar el Pla territorial parcial del Baix Penedès, amb equitat de les plusvàlues en el territori. No es pot continuar amb el model de posar el carro davant del matxo!
Activar la mobilitat sostenible (bus, tren) per anar als IES i centres públics i privats.
Reduir quina governança és la més útil.
Motivar, acompanyar i ajudar les empreses (totes) per a una bona formació professional al Baix Penedès.
Xavier Díez durant una conferència a la Cooperativa Integral Catalana el desembre de 2013. [Foto: CIC-Carolina Zerpa.][Notes de Xavier Borràs.]
De vegades, com potser us n’heu adonat, mantenim un silenci digne sobre la politiqueria i els politicastres. Tenim altres maneres d’expressar-nos, lluny de la ira i de vegades la impotència que ens provoca la mediocre casta de dirigents que ens toca de patir i de subvenir.
De tant en tant, però, ens crida l’atenció alguna veu no solament crítica, sinó a bastament informada, allunyada del poder, dels fastos i de les corrupteles que brilla amb veu pròpia i que s’adiu, quasi fil per randa, al nostre pensament. AIxò, de fet, ens aconsola i ens fa pensar que, malgrat totes les atzagaiades, no estem sols i cal continua, ni que sigui en silenci, dempeus.
Per això, avui ens és grat de publicar, amb el seu permís, un article que creiem que ha passat bastant desapercebut i que hauria de ser recitat cada a primera hora a totes les escoles, instituts i universitats del país. Es tracta d’Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans, publicat en primera instància a El Món, i que amb permís de l’amic Xavier Díez, que n’és l’ínclit autor, republiquem aquí sota mateix.
Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans
Aquest mes ha fet vint anys de l’operació de càstig contra Egunkaria, l’únic diari, aleshores, redactat únicament en euskera. Pocs mitjans espanyols s’han fet ressò d’aquesta efemèrides tan incòmoda en què l’Estat va decidir tancar el mitjà, empresonar i torturar desenes de periodistes i fer una d’aquelles operacions tan pròpies de les dictadures de “pesca d’arrossegament” per sembrar el terror entre l’independentisme basc. La justícia lenta, un mètode especialment pervers de tortura, va exonerar de responsabilitats al mitjà i al conjunt de gent que havia estat reprimida, quan ja el mal va resultar irreparable. El diari no va tornar a obrir, moltes vides van quedar trencades i moltes trajectòries professionals, estroncades. Malgrat l’absolució, ningú no va ser reparat. Malgrat la fabricació de proves, cap dels responsables d’aquesta operació no va ser jutjat en un cas clar de voluntat deliberada de repressió i intimidació. Malgrat que Espanya va ser condemnada per no haver investigat tortures, manté avui en altes responsabilitats de govern aquells que miraven cap a un altre costat mentre s’estaven cometent crims a les casernes i comissaries, una tradició tan espanyola com els braus o la corrupció, pròpies d’una democràcia otomana o russa, caracteritzades per lawfare estructural contra la dissidència. En qualsevol cas, l’operació no anava contra una ETA a punt d’abandonar les armes, sinó dirigida expressament per impedir l’articulació d’un independentisme democràtic.
Una altra notícia d’aquests darrers dies també explica molt bé quina és aquesta naturalesa “democràtica” i “constitucional”. La setmana passada, una auditoria encarregada per la Conferència Episcopal admetia uns 4.000 casos d’abusos a menors. Els auditors es queixaven de l’escassa col·laboració de molts dels bisbats. Un parell d’anys enrere, l’església catòlica espanyola únicament admetia 220. Per posar un exemple, una investigació independent va registrar 330.000 casos en el si de l’església catòlica a França durant els darrers setanta anys. Òbviament, la xifra francesa és una referència per avaluar la magnitud de la tragèdia d’una institució que esdevenia un dels pilars fonamentals del franquisme. Les associacions de víctimes del franquisme han avaluat, també, el robatori d’infants amb xifres que oscil·len entre els 30.000 i 200.000(allò que la justícia internacional categoritza com a un delicte imprescriptible), amb un paper preponderant de l’església espanyola. No busqueu violadors amb sotana a la presó. No consta que n’hi hagi, malgrat que els abusos puguin haver succeït recentment. El testament de Franco, veritable constitució espanyola va deixar ben clar que una de les institucions que havien estat un dels seus suports incondicionals havia de quedar blindada davant de qualsevol responsabilitat, com també ho han estat tots aquells policies, militars i funcionaris públics emparats a la llei d’Amnistia de 1977.
Tampoc s’explica com Espanya mai no va extraditar ni un sol dels milers de criminals nazis que vivien amb tota tranquil·litat a qualsevol indret de la geografia espanyola. A tall d’exemple, Leon Degrelle, l’home de confiança de Hitler a Bèlgica, va morir tranquil·lament a Torremolinos el 1994 malgrat que Brussel·les havia sol·licitat la seva extradició fins a 47 vegades. Tot això mentre Espanya ja formava part de la Unió Europea i saltant-se tots els tractats internacionals. La voluntat del Franco mort val avui molt més que els 169 articles i 15 disposicions de la Constitució Espanyola, o els tractats internacionals subscrits.
En aquestes circumstàncies, quina credibilitat pot tenir qualsevol acció encaminada a reprimir la dissidència? Explico això en el context del judici contra Laura Borràs, en què bona part dels propis mitjans i part de la política catalana (amb interessos partidistes) ofereix credibilitat al que es tracta d’un judici polític que pretén apartar-la de manera exemplaritzant, amb fabricació de proves, testimonis i altres mecanismes, subtils o destralers, que en el fons no resulta altra cosa que la reedició de la justícia recreativa contra Egunkaria, o més recentment, contra presos polítics i exiliats. I de res servirà que d’aquí uns anys un tribunal europeu acabi anul·lant la barrabassada jurídica que s’està perpetrant, perquè és obvi que la sentència està ja decidida, i que qualsevol altra cosa que pretengui buscar la veritat (com va passar en l’esperpèntic judici sobre l’operació terrorista del 17 d’agost de 2017), es trobarà amb el mur d’un estat que pretén mantenir intacte l’edifici construït el 1939. Perquè és obvi, analitzant la cruesa dels fets, que la sacrosanta Constitució és la continuació del franquisme per altres mitjans. O en termes menys clausewitzeans, que l’ordre franquista, amb el seu sistema de castes, blindatge de responsabilitats i persecució de la dissidència social i nacional, roman avui vigent.
Addenda: corre un acudit entre juristes per categoritzar les tradicions jurídiques europees: per als britànics, tot allò que no està expressament prohibit, està permès; per als alemanys, tot allò que no està permès, està prohibit; per als italians, tot està permès, especialment el que està prohibit. Finalment, a Espanya, tot està prohibit, sobretot allò que està permès.
Existir és renegar, cada dia. No tenim una vida animal plena. La humanitat sencera té una vida per renegar de tot el que ens envolta, perquè tot es fonamenta en l’engany, la guerra, l’esclavitud i els poders religiosos i econòmics, sempre relacionats amb l’abús i la mort.
Qui no renega és perquè és cruel i té el poder de condemnar a mort els seus iguals i tots els animals del planeta.
Els cruels dogmàtics de neurosi obsessiva no ordenen l’extinció de la vida al planeta perquè saben que això també els extingiria a ells i no podrien gaudir del sofriment dels altres.
