Sempre he pensat que en Tarzan s’hauria d’haver casat amb la mona Xita; perquè, si les divinitats no són altra cosa que una noció metafísica que s’utilitza per tot i per res —depenent de si ets d’una fe o una altra tipus Opus Dei, on parlen de la transcendència de les coses però neguen rotundament l’existència de qualsevol déu que no sigui el seu, negant fins i tot les teories de l’evolució de l’espècie humana i defensant encara el creacionisme d’Adam i Eva, serps, pomes i costelles a la brasa—, hauríem d’entendre que tot és possible i que en Tarzan es podria casar perfectament amb la Xita, ximpanzé o bonobo amb qui comparteix el 99 % de l’ADN.
Si observem amb atenció veurem que, moltes vegades, a les famílies monàrquiques de qualsevol país del món l’ADN és un desastre per allò de la sang blava. Tinc dubtes per una qüestió d’ètica i estètica tropical si la Xita i en Tarzan haurien d’organitzar un casament pompós. Res d’emmirallar-se amb els monstres de sang blava. Un casament informal i, evidentment, civil.
La Xita, reina d’Espanya o d’Anglaterra, amb en Tarzan, príncep consort, quedaria bonic. La cerimònia es podria celebrar al romànic monestir de Ripoll o a l’encara més romànic i romàntic monestir de Sant Joan de les Abadesses. Això sí, presidit per l’abadessa Emma i el comte Arnau.
[Aquest article ha estat publicat a El9Nou, a la secció «Cinquanta hores», el 28 de maig de 2023.]
Cinta adhesiva marginadora utilitzada per a pintar un mural. [Foto: Josep Nogué.][Un article de Josep Nogué.]
Ens diu en Marshall McLuhan, ja als anys seixanta, que « el mitjà és el missatge», és a dir, que el mitjà a través del qual el missatge es transmet pren més importància que no pas el propi missatge i influeix de manera significativa en com aquest és percebut. Més que allò que diu, importa qui ho diu.
Així, no es percep igual una notícia quan es publica en un mitjà de comunicació que en un altre. No es valora igual una pintura penjada en un museu que si ens la trobem tirada a les escombraries.
Què ho fa que a algunes persones se les escolti tothom i a unes altres ningú? Hauria de ser el prestigi dels seus raonaments, la lògica en l’argumentació, la demostració dels seus coneixements… Però, sovint, és l’aparença física, el poder econòmic, o els seus orígens, allò que passa per davant d’altres conceptes.
Ara que ens trobem en època d’eleccions, els carrers són plens de retrats de polítics, competint tots ells per presentar la imatge més atraient, com si la seva cara fos garantia de complir les seves promeses: «Com que soc el més guapo» —diuen de forma implícita— els meus arguments també són els millors». Valorem el missatge únicament en funció de l’embolcall que el conté i fem bona aquella dita que «la cara és l’espill de l’ànima».
Però, de veritat: hi ha algú que escolti el missatge que transmeten? No estem farts de sentir que «tots prometen el mateix», que «tots diuen molt, però, a l’hora de la veritat, no fan res»?
De veritat es creuen ells mateixos el missatge que transmeten? O només els importa mantenir el seu lloc? És a dir, el «mitjà».
Potser és una impressió meva, però cada vegada tinc més la sensació que aquesta actitud s’està encomanant a tots els àmbits. Que les coses es fan únicament i exclusivament per a continuar justificant el lloc que hom ocupa. No importa la finalitat d’allò que es fa, sinó donar únicament la impressió que un ho fa. És a dir, aparentar-ho. Els objectes no es fabriquen perquè serveixin, sinó únicament per ser venuts. L’operari no arregla l’aparell, només ho fa veure. El funcionari no gestiona els conflictes, només els tramita. Els transports hi són, però no funcionen. A algú li preocupa els resultat d’allò que fa, o només assisteix a la feina?
S’ha perdut la transcendència.
Òbviament, dit així, és una boutade, un estirabot. Segur que encara hi ha molta gent que té amor per allò que fa i es preocupa pels resultats, de la manera que ho fa l’artista quan es capbussa en la seva obra perdent-hi la noció del temps. Però, aquesta és una actitud que dista molt de ser majoritària, sorprenent-nos fins i tot, quan ens la trobem. Que un cambrer et serveixi amb eficàcia, celeritat, bon humor i cortesia, pot compensar fins i tot moltes deficiències culinàries. Mentre que, si és al contrari, pot amargar-nos la cuina més refinada. Naturalment, potenciar la bona imatge del servei també deu ser una estratègia premeditada de l’establiment per dissimular possibles mancances. Però quan això no es dona espontàniament (si només és un «mitjà») sol ser força evident. Recordo un establiment on, només entra-hi, tots els cambrers cridaven «Bon dia!» i també un «Gràcies!» cada vegada que algú deixava propina.
I si ens n’anem a l’àmbit de l’autoritat, la cosa ja pot ser —literalment— de jutjat de guàrdia. La preocupació d’un guripa per fer prevaldre la seva autoritat pot conduir-nos a les situacions més desaforades i surrealistes. Quan el «mitjà» (l’agent) que ha de preservar l’ordre s’arroga com a únic objectiu preservar la seva autoritat, el conflicte està servit. L’humor queda descartat, la comunicació (la transcendència) ja no és possible i només queda la violència: la contundència del «mitjà» s’imposa i anorrea qualsevol possibilitat d’entente cordiale.
Hom té la sensació massa sovint que aquell que l’atén preferiria estar en un altre lloc, i no diguem si a més a més ho fa manipulant un mòbil, estri que, d’una manera o altra, sol estar present en totes les activitats, i no sols com a eina útil sinó com a objectiu en si mateix: mirar el mòbil ja deu ser allò que ocupa a més persones de manera permanent. El mitjà ha esdevingut, definitivament, l’objectiu.
Això ja passava, és evident, amb molts altres estris: quan, per exemple, la possessió d’un vehicle, més enllà de servir per traslladar-se, té sobretot la funció de posseir-lo i admirar-lo, com no paren de recordar-nos tots els espots que els anuncien.
Ara, que es comença a debatre els avantatges o inconvenients de la la IA (intel·ligència artificial), aquesta qüestió, la del medi o del fi, pot ser transcendental. Seran les màquines capaces de donar servei, o es limitaran a perpetuar-se en el seu càrrec?
I, es clar, la motivació d’aquest escrit —ja que es fa de forma desinteressada, més que no pas per conservar el lloc de l’autor o un prestigi que no te— és emplenar l’espai corresponent d’aquest mitjà. Si, a més d’això, per a algú te interès allò que s’hi diu (si hem aconseguit transcendir el «mitjà»), ho heu de dir vosaltres.
Xavier Sala i Martín explica que cal anar amb compte amb la intel·ligència artificial, però que els humans hem desenvolupat una intel·ligència que ens ha permès crear sistemes —vacunes, medicaments, sistemes sanitaris, universitats, etc.— que comporten que una gran part de la humanitat visqui millor.
Explica que és professor de la Universitat Columbia i que el contracten per donar conferències i escriure articles. Defensa un món lliberal i capitalista i diu que les economies planificades són un desastre. Per fer-ho tot més bonic, sempre vesteix americanes de colors. Res a dir.
Els llops no tenen universitats ni fan conferències, però poden suportar temperatures de 50 graus sota zero, viuen en ramats i només es reprodueix la parella alfa. S’aparellen de per vida amb llaços de lleialtat impossibles d’imaginar en els humans. Si queden vidus cuiden els cadells tots plegats, i cuiden molt els més vells. Tenen molta mobilitat per desplaçar-se i són molt observadors.
Els homes intel·ligents capitalistes i lliberals del professor Sala i Martín van competir amb els llops per tal d’exterminar-los, perquè els llops se’ls menjaven el bestiar. Els llops no volen entendre res del capitalisme ni de l’economia planificada. Els descendents domesticats dels llops són els gossos, que ara tenen la funció de fer de psiquiatres dels humans i, fins i tot, de substituir els fills que, degut a la intel·ligència i al sistema econòmic dels humans, no poden néixer perquè no es poden mantenir.
Tot el que explica Sala i Martín es pot simplificar en una frase: «L’home vol sotmetre els seus iguals amb el capital, i busca la vida eterna lluitant contra la mort».
Cap llop ni cap bestiola d’aquest planeta no fan el ridícul com fem els humans. Cap. Això sí, les conseqüències de les obsessions i dogmes dels humans les paga tota la biodiversitat. A la Universitat de Columbia, al Fòrum de Davos o a Sant Pere del Vaticà, ningú no sap distingir un gripau d’una granota.
Des de sempre ha estat vinculada en diferents entitats de Roda.
Actualment, és secretària de l’Arxiu Memòria Històrica de Roda de Ter i forma part de Brots de Poesia i Vida de Ràdio Roda. Col·labora habitualment a la revista Roda de Ter.
El macerat per a fer la ratafia es deixa envellir en una garrafa. [Foto: Arxiu LR.][Text de Glòria Fluvià.]
Uns dels licors més populars de la cultura catalana és la ratafia, un licor amb unes característiques molt peculiars i que no pot faltar a cap casa catalana en les celebracions.
No està molt clar l’origen de la ratafia; països com França, Suïssa o Itàlia reivindiquen la seva creació, però és veritat que a tot arreu es fan licors artesanals a base d’herbes.
Les dones eren les que recol·lectaven les plantes i elaboraven el licor, ja que era una de les begudes que podien prendre per alleugerir el dolor menstrual.
A Catalunya es té notícia escrita d’aquesta beguda des de l’any 1842 a través de Francesc Rosquelles i Alomar, un milicià voluntari, veí de Santa Coloma de Farners, que quan va deixar l’exèrcit va obrir un cafè i va recollir les tres receptes més antigues de la ratafia catalana, que va guardar en una llibreta manuscrita i gràcies a les quals és considerat com un ratafiaire il·lustre
Són aquestes:
«2 porrones de agüardiente, 2 docenas nuéces verdes que la cáscara no sea hecha, se pone en infusión con dos nueces moscades, 1⁄2 cuarto de unza canela olanda picada algunos calvos enteros, 2 unzas de azúcar y se filtra.»
«Menta romana, menta de guisá, marialluïsa, nebta, tarongina, funolls, calvells masclas, cañella, ginabrons, nou moscada, sucra (3 onzas por porron de aguardiente), clavells blancos, nous del país 3 por porron de aguardiente.»
«Rosa de oló, Ruda, Taron-gina, Malvarosa, Frigola,Esparnallach, Escabyo- sa, Funoll, Rebantarola,Rumani, Fulla de taronja agra, Tumanyi, Fulla de lloré, Marialluïsa, Donsell,Isop, Nepta, Orenga, Llan- tisca, Pela de taronja dolsa, pela de llimona, 3 nous moscades, mitja unsa de canella olanda, 12 nousverdas, Sucra.±
Com tots els licors elaborats artesanalment, cada casa fa el seu, però l’ingredient bàsic que no pot fallar en cap ratafia són les nous verdes; a partir d’aquí tothom hi afegeix les herbes que creu més convenient i la resta d’ingredients com l’alcohol, el sucre o el petit secret de cada família.
Actualment, trobem ratafia a tot Catalunya, encara que les comarques amb més arrelament d’aquest licor són: la Garrotxa, on hi ha la ratafia Russet, amb més de cent anys d’història, ja que la família Russet ha sabut conservar l’elaboració artesanal, el mètode de recollida tradicional i el procés de maceració durant cinc generacions. A Osona, Anna Peroliu fou una d’aquestes dones que a finals del segle XIX va fer popular la ratafia al seu poble, a Sant Quirze de Besora; més tard, el seu gendre, Faustí Bosch, la va comercialitzar. Altres comarques on trobem ratafia són l’Empordà, el Gironès, la Selva, el Ripollès, el Pallars, l’Alt Urgell, el Vallès, la Segarra i les Garrigues.
En paraules d’en Salvador Garcia-Arbós, periodista, fill de Besalú i gran ratafiaire:
«La ratafia és filla de contrastos. D’herbes d’un paisatge sec, de màquia mediterrània. I de quaranta dies de sol i serena… La gràcia de cada ratafia dependrà de la saviesa i de la sensibilitat de cada fabricant.»
El procés d’elaboració de la Ratafia Catalana comença amb un calendari:
23 de juny – La nit de Sant Joan es recullen les herbes, que és quan tenen el seu punt àlgid de floració.
29 de juny – Per Sant Pere, quan les herbes ja són seques, es comença a elaborar.
15 d’agost – Per la Mare de Déu d’Agost s’embotella.
1r de novembre – Per Tots Sants es filtra i es posa en repòs.
25/26 de desembre – Per Nadal i Sant Esteve gaudirem de la ratafia catalana.
L’elaboració es fa macerant les plantes i herbes en alcohol en un pot de vidre sense tapar durant quaranta dies a sol i serena, removent-ho de tant en tant. Després dels quaranta dies es filtra per depurar-ho i s’hi afegeix el xarop fred per aconseguir el punt de dolçor característic. Per acabar es deixa envellir en una garrafa per a obtenir un color refinat i perfecte per al consum.
Quant a l’origen del nom, tampoc no està clar, però la versió més acceptada, que aporta Joan Coromines al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (p. 123, vol VII), és que prové del francès ratafia, mot crioll de les Antilles franceses, d’origen incert, potser de la fórmula llatina rata fiat (res), «sigui confirmat el tracte», pronunciada en cloure un pacte, bevent ratafia a la salut dels contractants.
Es diu que en el moment de la mort hom veu passar tota la seva vida per davant. Òbviament, aquells que encara estem aquí, no podem saber-ho i, tret que algú hagi tornat del més enllà, tampoc no hi ha qui pugui confirmar-ho. Però sí admetem que aquest fos un dels símptomes d’un final proper, la nostra civilització estaria a les acaballes.
Segurament, mai com ara no hi ha hagut la possibilitat de veure tota la història exposada davant nostre, amb un nivell de coneixement i divulgació com l’actual. Sempre hi ha hagut mites i llegendes que explicaven els orígens o la vida dels avantpassats, però mai com ara no hi havia hagut un coneixement tan profund i «científic» sobre com havien estat les coses en altres temps. Primer, perquè el coneixement especialitzat era només a l’abast d’uns pocs i, segon, perquè els possibles receptors d’aquest coneixement eren també minoria, a causa de l’escassa alfabetització de la població.
Ara, però, la majoria de la població te accés a la cultura, als mitjans de comunicació i al coneixement, així que, tot aquell que vulgui, pot assabentar-se de com es vivia en altres temps, ja sia a través de la lectura, el cinema o les representacions virtuals que reprodueixen qualsevol moment o àmbit del passat. És a dir, que per davant nostre desfila tota la història de la humanitat, amb tanta o més fidelitat que el record personal de la pròpia vida. I, al mateix temps, per pocs recursos que hom disposi, és seduït per viatjar als llocs reals on es produiren els esdeveniments estudiats. D’alguna manera, podem viatjar tant en el temps com en l’espai, vivint en una sola vida totes les vides passades. Això no havia passat mai abans. Ni mai com ara la gent havia estat tan massificada, alienada i aïllada del seu entorn, ni tan pendents del mòbil, drogats, viatjant, fent cua a l’autopista o volant pels aires. Mai tampoc no hi havia hagut tanta dispersió, mental, de productes i persones, ni tant dèficit d’atenció com ara.
Vol dir que tenim la possibilitat de viure fora del nostre present, o situació personal, ja sia a través de simulacions virtuals que ens traslladin a altres èpoques, o mitjançant al·lucinògens que ens provoquin estats alterats de la consciència. La primera forma ens permet viatjar en el temps, la segona endinsar-nos en la pròpia ment. Si sumem les dues coses, viatjar mentalment dins el temps, l’espai i la consciencia, això és Màtrix. Tècnicament ja és factible viatjar d’un lloc a un altre del planeta o l’espai sense adonar-se’n. Hom podria viatjar sedat, sortint d’un punt determinat i despertar en un altre, hores després, sense tenir consciència del trajecte recorregut. M’estranya que les agències de viatge encara no s’hagin plantejat aquesta oferta. Per als viatges interplanetaris no en preveuen una altra. Això vol dir expulsar-nos del moment present i de la pròpia vida.
Si a la vida de cada un, ja de per si prou breu, li anem escurçant parts del trajecte, què en queda?
D’alguna manera tot el progrés tecnològic s’ha basat sempre en aquestes dues tendències o conceptes, l’acceleració en el temps i l’espai i l’escamoteig del trajecte, com si aquest fos excessiu o prescindible. El més aproximat al segon concepte que s’havia aconseguit era el trasllat dels esclaus africans a les Amèriques, estabulats i pràcticament aïllats senyorialment, a les bodegues dels vaixells. De fet és el que continuem fent amb els animals de granja.
Les arts intenten fer tot el contrari: alentir el temps per viure de manera intensa i conscient cada moment. Més que la contemplació d’una obra acabada, allò que interessa a l’artista és el procés per arribar-hi. El camí, més que l’arribada.
Quan un es fa gran, té el privilegi de veure les coses amb una certa distància, la que dóna l’experiència, i saber dels processos sense la necessitat d’estar-hi immers, cosa que, a la pràctica, permet defugir moltes cuites o entorns desagradables. Més que triar el que vol, permet descartar allò que no desitja. Cosa que dóna la possibilitat de centrar-se, contemplar i gaudir cada moment tal com es presenta. Seria la visió global, relativa, des de la «torre d’ivori». Perquè no es tracta de viure intensament moltes vides, es tracta només de viure, degustant veritablement, la pròpia.
Properament, s’obrirà, a la cala Monjoi, on hi havia el restaurant el Bulli, el museu que Ferran Adrià dedica a la cuina d’elit. Després d’anys de dedicació al peu dels fogons, ara ha decidit explicar-ho, cosa que no em sembla ni bé ni malament, però considero que hi ha una diferència radical, fonamental, de concepte entre una i l’altra instal·lació. Abans era un lloc de creació, ple de vida, on passaven coses: un lloc on, per mol elitista que fos, la gent cuinava, menjava, degustava, es comunicava, aprenia, presumia i gaudia.
Ara, sense deixar de ser elitista, esdevindrà un mausoleu, un cementiri del que havia estat. Com el Valle de los Caidos, la Vall dels Reis, l’Esplanada de les Piràmides o el Mur de les Lamentacions. Perquè no te res a veure la vida de l’antic Egipte amb el que un pot observar visitant les piràmides o els museus de mòmies a l’actualitat. De la mateixa manera, aquell que visiti El Bulli 1846 (que no és un any, sinó el nombre de plats que s’hi van cuinar), per més gràfics, projeccions, maquetes o imatges virtuals que ho expliquin, no podrà tastar com era la vida allà abans de ser clausurat. Es trobarà en la mateixa situació de qui va a visitar la tomba del seus avis o pares: no podrà parlar amb ells, ni abraçar-los, només recordar-los en efígie a través d’una fotografia. Són morts.
Així és com el poder ens foragita de nosaltres mateixos, fent-nos creure que participem d’altres vides, de determinats privilegis, de llocs o temps diferents (que després la narració dels fets s’ajusti més o menys a la realitat no és el que més importa). El que fan, quan ens mouen, destorben (imagina que t’estan trucant, ara mateix, mentre llegeixes això), sacsegen, físicament o mental, es distreure’ns d’aquí i d’ara.
Perquè, com sant Tomàs, hom no pot estar segur del que veu si no pot ficar el dit a la nafra.
Sí, potser veure passar tantes vides davant nostre significa que estem morts.
La intel·ligència artificial és un artefacte fantàstic que ens porta cap a la demència galopant i defensada amb urc pels més dements, ja completament inconscients de l’existència de l’univers.
Les dones ministres del PSOE i de Podemos han celebrat el seu dia barallant-se per lleis i decrets. La portaveu del Govern de la Generalitat ha dedicat pràcticament tota la roda de premsa en commemoració d’aquesta diada a parlar de la gratuïtat dels productes per a la regla, amb ubicació de dispensadors arreu, fins i tot a les comissaries dels Mossos. També, anuncia amb pompa tallers —ara tot són tallers— per a explicar la menopausa i els seus efectes.
La ministra portaveu del Gobierno de España, amb un somriure constant, menteix sense parar. La lluita electoral és terrible: els va el sou, a tots i a totes, a totes i a tots; no paren de parlar de lleis d’igualtat o de paritat («pionera en el mundo», diria el president Pedro Sánchez).
El que no diuen, el que callen perquè són uns miserables i pocavergonyes, ells i elles, elles i ells, és que viuen de l’herència del franquisme, que defensen una monarquia corrupta i podrida com un troc valit ple de cucs blancs i negres, custodis d’una constitució que ha fracassat perquè permet tot tipus de repressions als que pensen diferent.
Els que volem defensar una llengua, uns drets nacionals o un referèndum som represaliats impunement, com tots els que volem sotmetre la monarquia a la democràcia.
Per molts, el Dia de les Dones és recordar Christine de Pizan, Victòria Sau, Alba de Vic, Rosa Parks i moltes dones que es van exiliar per defensar la legalitat republicana, com Enriqueta Compte i Riqué, pedagoga reconeguda en molts països americans.
És recordar Aurora Picornell, costurera de professió, sindicalista i feminista que, el 5 de gener de 1937, quan tenia 24 anys, va ser torturada i assassinada pels feixistes a Mallorca. La van afusellar junt amb quatre costureres més.
Sí, sí, moltes. Encarnación Magaña Gómez, detinguda el 24 de març de 1941 per defensar la república. L’11 d’agost de 1942 la van afusellar i enterrar en una fossa comuna. Tenia 21 anys. Irena Sendler, l’àngel del gueto de Varsòvia, que va salvar centenars de fills de jueus que van ser exterminats pel nazisme. Greta Thunberg, que lluita per defensar un sàpiens que defensi la biodiversitat.
Podria continuar la llista però és infinita. I vosaltres, ministres i conselleres, portaveus de governs, aneu vomitant lleis d’igualtat i explicant amb un somriure, per raons electorals, els dispensadors de productes menstruals.
Avui, qui no està contra tots els governs i ministres espanyols, qui accepta el Govern de la Generalitat actual, autonomista i en mans del catòlic, apostòlic i romà senyor Illa, és una persona veritablement monàrquica-franquista, que segurament creu en la intel·ligència artificial i en els titelles criminals que ens governen; també, encara, des d’Abu Dhabi. Quin fàstic!
L’homo sapiens, des dels seus orígens, ha volgut descobrir i aprendre. Tant és així, que només cal veure’n l’evolució fins avui: l’acció en obres, ciència, filosofia i descobriments que acrediten l’interès d’aprendre. La transmissió de coneixements de pares a fills no deixava de ser una evolució de l’aprenentatge.
És a partir dels segle XVIII i XIX quan apareixen els sistemes de formació professional. La Revolució Industrial, liderada per Anglaterra, amb un model liberal per a la formació, el regulat per França i el corporatiu d’Alemanya, on l’empresa s’involucrava en aquest sistema.
A Espanya, al 1857, la Llei d’instrucció pública, més coneguda com la Llei Moyano, establia tres nivells: la primària, la secundària (batxillerat i magisteri) i la superior (universitats) i la creació de les escoles d’arts i oficis…, fins al 2020, amb la llei Celaá.
L’any 1955 es redacta la primera Llei d’educació que preveu l’FP. Formació necessària per als joves per a la seva autoestima i també per a donar resposta a les necessitats laborals de la societat, fent compatible aprendre treballant i formar-se. Però, també, és imprescindible la implicació de les empreses, moviments associatius i els sindicats. Històricament hi havia l’aprenent (1939-1970); jo mateix sóc testimoni d’aquest camí de l’FP, que em va permetre l’accés a la universitat (UPC i UB).
El Baix Penedès
La comarca compta amb 115.000 habitants i amb 8 instituts d’educació secundaria (IES), amb la distribució següent:
L’Arboç, amb 1, que acull també Banyeres i Bellvei.
La Bisbal, amb 1, acull Llorenç , Sant Jaume, Albinyana i Montmell.
Calafell, amb 2.
Cunit, amb 1.
El Vendrell, amb 3, acull Santa Oliva.
Roda de Berà (Tarragonès) acull Bonastre.
Valls (Alt Camp) acull a Masllorenç.
Hi ha dos centres privats, com la Fundació Santa Teresa i Camp Joliu, i cicles formatius a Calafell, Cunit, el Vendrell, Camp Joliu (l’Arboç) i la Fundació Santa Teresa (Santa Oliva).
De reflexió a necessitat
És, desprès de l’encertada 1a Fira de Formació Professional, organitzada per l’Ajuntament del Vendrell, la Cambra de Tarragona i la Fundació Santa Teresa, que cal activar amb urgència el model present i de futur de la formació professional. Per això, cal acabar de:
Concretar els usos urbanístics (aprovar el Pla territorial del Penedès, amb participació i consens); redactar el Pla territorial parcial del Baix Penedès, amb equitat de les plusvàlues en el territori. No es pot continuar amb el model de posar el carro davant del matxo!
Activar la mobilitat sostenible (bus, tren) per anar als IES i centres públics i privats.
Reduir quina governança és la més útil.
Motivar, acompanyar i ajudar les empreses (totes) per a una bona formació professional al Baix Penedès.
