Santa innocència

«La por, instrument bàsic de manipulació del poder, fa que atribuïm els efectes d’una pandèmia als no batejats, perdó, no vacunats.» [Il·lustració: Josep Nogué.]
[Un article de Josep Nogué.]

Al 1391 a Barcelona van ser assassinats, a mans dels ciutadants, més de 300 jueus per la negativa a ser batejats. El mateix havia passat dies abans a Sevilla i a Mallorca.

Els seus botxins, que pretenien convertir-los a la força a la religió cristiana, tenen com a símbol fonamental de la seva fe un crucificat, la mort del qual atribueixen als jueus. Val a dir, doncs, que bàsicament la matança era una venjança en diferit, catorze segles després.

El cas és que la fe cristiana defensa que Crist havia vingut justament a redimir-nos del pecat original, aquell que van cometre els nostres primers pares en desobeir la primera llei divina de no menjar «del fruit de l’arbre del bé i del mal»: una poma.

Recordem que el mite és compartit tant pels jueus com pels cristians, si be els primers no combreguen amb el fet que Crist sigui el messies, el redemptor esperat.

Perqué, Crist, del que venia a redimir-nos era d’aquell primer pecat original de desobediència que va comportar l’expulsió del paradís. Amb el seu sacrifici no feia sinó posar en evidència la mort d’n innocent. La necessitat d’un boc expiatori sobre qui carregar totes les culpes en moments de crisi. El seu delicte, haver tingut la gosadia de posar en dupte l’autoritat sacerdotal. Fent evident que l’unic poder que tenen és el de la imposició. Que el primer pecat no és la desobediència, sinó la imposició de normés impossibles de complir. Venia, doncs, a allibera-nos de la culpa i del temor a desobeir un déu venjatiu.

Ara, set-cents anys després, no sembla que haguem aprés gran cosa, ja que continuem prenent les víctimes com a culpables. La por, instrument bàsic de manipulació del poder, fa que atribuïm els efectes d’una pandèmia als no batejats, perdó, no vacunats. És la minoría que no ha acceptat la imposició de la vacuna i el carnet sanitari com a baptisme per salvar-nos del càstic diví. Son els exclosos per haver-se atrevit a expressar els seus dubtes envers aquells qui, a canvi de flagells i penitències, ens prometen solucions per a coses sobre les quals no tenen cap poder ni control.

La pandèmia no minva —diuen— malgrat tenir més d’un 80 per cent de vacunats amb tres dosis, però la culpa —diuen— és dels no vacunats. Això fa que calgui augmentar el nombre de dosi s necessàries, cosa que no fa sinó sumar dubtes sobre la seva eficàcia.

Així i tot, encara que, pressionat per l’autoritat, hom pogués tenir la temptació sobre si val la pena, o no, batej…, vacunar-se, s’adona que ja no arribarà mai a posar-se al dia per a obtenir al carnet sanitari. Ha quedat ja assenyalat com a no creient. Perqùe això, més que una vacuna, és un rite de pas.

Hom comença a sospitar que això no té res a veure amb la sanitat, que és una variant de la religió (on la mascareta ha substituït l’escapulari), que amb l’exclusió dels dissidents i la imposició de flagells, només pretén complaure un déu venjatiu que els dicta les prohibicions.

Si necessitem un déu ha de ser aquell que inspira compassió envers les víctimes i consideració envers els dissidents, no pas aquell que, valent-se del temor que desperta la seva ira, converteix als seus creients en braç executor de la seva venjança.

De pandèmies n’hi ha hagut sempre i han desaparegut quan els ha donat la gana. Cosa que no exclou socòrrer i fer-se càrrec dels afectats (justament allà on hi ha més mancances).

El que fa aquesta pandèmia més insuportable és la capacitat de la informació per a inocular-se a tot arreu. Saber què és, o no, el covid, defineix el pecat i ens fa còmplices o culpables. De la mateixa manera que posar nom a la poma és previ a prohibir-ne el consum.

Digueu-li «dissident», «jueu», «cristià», «leprós» o «negacionista»…, tant se val.

Innocent és aquell qui no sap o no creu el que li diuen: la criatura que posa en evidència que el rei va despullat. De la mateixa manera que Crist posava en evidència la hipocresia sacerdotal. Que el culpable no és la victima, sinó els còmplices del poder que el duen al sacrifici. Tots aquells que, sotmetent-se, treuen benefici de la por. Fent que la por a la mort no ens deixi viure.

Segurament no hi ha cosa que hagi causat més morts en aquesta terra que «l’obediència deguda».

Si voleu cantar nadales aneu a Montdois

[Redacció.]

És el que ens proposen alguns amics d’aquestes muntanyes, que ja fa dotze anys que van al santuari de Montdois, a Rupit i Pruit (Osona). «La catedral de les Guilleries, Montdois, presideix a gairebé mil metres d’altitud, un altiplà penjat en un estimball que es desploma sobre el feréstec i solitari pantà de Susqueda. Ni tan sols l’alterós Montseny gosa fer-hi ombra», escriu Ramon Orriols sobre aquest indret.

 

Felip VI, rei de Castella

Felip VI va aparèixer penjat cap per avall a les Torres Venecianes de Barcelona. [Foto: @assemblea.]
[Un article de Nan Orriols.]

El rei castellà Felip VI ―fill del rei emèrit, també de Castella, imposat per Franco i fugit als països àrabs acusat de robar centenars de milions d’euros― ve a l’Escola Judicial de Barcelona per lliurar la titulació als nous jutges, també castellans, preparats per l’Estat castellà per jutjar catalans i tothom qui no accepti la repressió castellana.

El rei Felip VI és l’hereu de la fortuna del seu pare, que segurament tornarà a Madrid, capital de Castella, quan els jutges decideixin que els delictes han prescrit i diguin milions de vegades que el rei és inviolable. A la justícia castellana, al president del Consell General del Poder Judicial ―que té el mandat caducat des de fa anys― tant se li’n fot que la gent que cantaven cançons dient que el rei castellà era un lladre ara estiguin condemnats i empresonats.

Al rei l’empara una constitució feta sota el control dels militars franquistes. Està disposat a exercir la violència amb el vistiplau dels partits castellans ―PP, Vox, PSOE, Podemos, Más País, etc.―, perquè España, que és Castella, «no se rompa» i perquè creuen dogmàticament en la «sagrada unidad de la patria».

El cert és que parlen de democràcia però no es poden fer referèndums, i parlen de respecte i d’Europa, però intenten que el català, la nostra llengua, desaparegui. Hi dediquen el temps que calgui els jutges, l’Exèrcit, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

L’Estat castellà presidit per Felip VI no és democràtic. Per a molts catalans, és imposició i, per damunt de tot, és violència, molta violència. Castella sempre ha estat violenta. Jutges democràtics? On? Marchena? Llarena? El Constitucional?

Fa quatre dies, imposició del 25% de classes en castellà a les escoles, i el rei Felip VI de Castella, fill d’un rei lladre, ve aquí a parlar de democràcia. I encara veig catalans que parlen de negociació asseguts a la taula del «Sant Sopar de Foment del Treball». Taula de negociació? De diàleg? Ells, sense taula, imposen el que volen. I el Sr. Casado diu que parlem formenterenc. I al PSOE li encanta el que diu el Sr. Casado, perquè, de fet, per a Catalunya tots voldrien «un 155 permanente».

Mediatització

«Només queda l’opció de continuar prement tecles de manera convulsiva, igual que una masturbació…». [Arxiu LR.]
[Un article de Josep Nogué.]

«Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit», diu una dita. És a dir, que ningú no et farà mai les coses exactament com a tu t’agradarien.

Això, que deu ser especialment vàlid per a la masturbació, no pot ser aplicable a totes les coses de la vida, bàsicament perquè ningú no sap fer de tot ni és prou autosuficient per a sobreviure en qualsevol circumstància.

A mesura que una societat és més complexa i sofisticada, el grau d’especialització també creix, havent de dividir-se els serveis en funció de les habilitats, capacitats o necessitats de cada un.

Així, aquelles antigues famílies de la noblesa benestant que ens ensenyen a algunes sèries televisives, requeririen el servei d’un regiment de criats en nombre superior al del senyor a qui servien.

Vol dir que, si fem cas a la dita del començament, els senyors no només eren incapaços de fer res per si mateixos, sinó que sempre anirien mal servits.

Però, el progrés ens ha portat a la situació contrària. Si un d’aquells servents s’hagués atrevit a dir-li a un senyor «sírvase usted mismo», automàticament s’hagués trobat al carrer sense carta de recomanació. En canvi, aquest eslògan és el que regeix actualment a qualsevol supermercat. Una absoluta grolleria. Tret que t’hi hagin convidat i tot el que s’hi exposa sigui gratuït. Que no és el cas.

Els pobres sempre hi han estat acostumats a haver de fer-se les coses. Si les fas acompanyat és una col·laboració, un intercanvi de favors. Però si les has de pagar és un servei i te l’ha de fer un altre.

No obstant, des de fa anys, ens han volgut convèncer que tots som iguals, que tenim els mateixos drets i que (si col·laborem una mica) podem tenir els mateixos privilegis que els rics. Podem tenir cotxe i també xofer, a condició que el xofer i el senyor siguin la mateixa persona: «Sírvase usted mismo».

Hem de ser demòcrates.

Hem d’omplir el carret del súper, hem de conduir el cotxe, hem de posar la gasolina, servir-nos als bufets dels restaurants, contractar un mateix els viatges, fer les reserves a l’hotel. Ser secretari i senyor alhora.

Tenim robots que cuinen, robots que netegen, renten la roba, conserven els aliments…, però, és un mateix qui els ha d’omplir, posar en marxa, fer-los-en el manteniment…

Tenim plataformes de comunicació amb opcions de entreteniment per a omplir set vides, però dues te les has de passar triant què hi vols veure.

Així, ens passem la major part del temps triant i destriant —sí/no; sí/no—, enganxats al mòbil, l’ordinador o els comandaments del televisor…, i ens oblidem de viure la realitat en directe. Deixem de preguntar-nos el «com» i el «per què» de les coses.

En lloc de comparar i descriure, que és allò que fa un sistema analògic, ens limitem a afirmar o negar, les úniques opcions que ens permet el sistema digital. No pots discutir-li a un servidor (digital) les opcions que et dona, «si quieres lentejas…»

Com més sofisticada sigui la mediatització, més condicionat i predeterminat serà el resultat.

Els matisos i opcions desapareixen i només queda l’afirmació, sí, o la negació, no, predeterminades pel mitjà.

Un món en blanc i negre.

Un món en el qual badar, reflexionar i dubtar queden exclosos del sistema.

On preguntar «què desitja?» ha deixat de tenir sentit.

Només queda l’opció de continuar prement tecles de manera convulsiva, igual que una masturbació, amb l’esperança que s’esdevingui alguna mena d’orgasme satisfactori.

Però, mentrestant, no tens més opció que continuar pelant-te-la.

Com ho dieu, sinó, quan un no fa res ?

Josep Nogué

Josep Nogué (Sant Hilari Sacalm, 1954). De 1961 fins a 1998 viu a Mollet del Vallès. El 1999 torna a  viure a Sant Hilari. Graduat en disseny gàfic i il·lustració per l’Escola Massana. Immers tota la vida en la precarietat del món de l’art, en els camps del disseny, la il·lustració, el cartellisme, el còmic, la pintura, el muralisme i la docència. Amb  incursions esporàdiques en la literatura, l’articulisme i l’assaig. Darrerament es dedica a pintar i a exposar una sèrie de pintures de temàtica històrica.

[ÀLBUM DE FOTOS] Finestrals

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Text i fotografies de Nan Orriols.]

Tot serveix per a entendre el món que ens toca viure. Dius: «Avui miraré finestrals» i d’entrada creus que les esglésies guanyen sempre. Contrasten amb quatre finestrals i balcons amb bombona de gas inclosa. Però, de fet, els més senzills són sempre els més bonics: els de les cases amb finestres i baranes de fusta.

Un consell: no retrateu ni polítics ni eclesiàstics. No. Tot cau. Malgrat que ho podreu explicar als amics, veureu que el viatge no ha valgut la pena. Finestrals, sempre. Polítics i eclesiàstics, mai.

 

La il·lusió d’en Xavi pel Barça

Carles Puyol, Ronaldinho i Xavi Hernández al Johnson Space Center de la NASA el 2006. [Foto: NASA.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

El club fundat el 29 de novembre de 1899 pel suïs Joan Gamper (1877-1930)  fins avui ha tingut un recorregut esplendorós. Els diferents camps on ha jugat el Barça són:  1897, l’antic velòdrom de la Bonanova; 1902, el del carrer de la Indústria, «els culers», 1922, el de les Corts; i, el 1957, el Camp Nou.

En aquets períodes hi han jugat bons jugadors, però els que han marcat un abans i un després deixant-hi petjada són els següents: Samitier, Kubala, Suárez, Cruyff i Messi.

És evident que es podrien citar molts altres jugadors de reconegut prestigi que han defensat els colors blaugrana, però vull anar a l’essència del joc, maneres de jugar i entendre «més que un club» i, sobretot, l’escola de la Masia de Can Planes (1978), projecte per la formació dels jugadors del futbol base, impulsat per Oriol Tort,  El Professor. Per aquesta escola hi han passat jugadors d’important trajectòria com Pujol, Martí Filosia i Reixach, així com Sergi Barjuan, Guillermo Amor, Albert Ferrer, els germans García Junyent, Toni Velamazán, Iván de la Peña, Pep Guardiola, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Victor Valdés. Desprès, vindrien Cesc Fàbregas, Lionel Messi, Gerard Piqué i Pedro Rodríguez. Avui aquest projecte continua des de 2011 a les instal·lacions de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí, on recentment hi ha l’estadi Johann Cruyff, precursor de la filosofia del joc anomenat «tiqui-taca».

Xavi Hernández Creus (Terrassa, 1980), format des d’alevins al futbol base del Barça, passant per totes les categories de futbol formatiu fins al seu debut en el primer equip l’any 1998, amb 17 temporades fins al 2015. El seu palmarès és espectacular: 25 títols, 4 lligues de Champions, campió olímpic l’any 1999, medalla de plata a Sidney l’any 2.000. Internacional 14 anys amb 133 partits. Campió continental (2008 i 2012) i campió del mon el 2010. Ha estat diverses vegades nominat entre els cinc millors jugadors del mon. Ha exercit lideratge com a capità.

El 2015 es trasllada a Catar per a jugar amb l’Al-Sadd per 4 temporades i des de 2019 assumeix  la responsabilitat d’entrenar-lo.

El 5 de novembre de 2021 assumeix la responsabilitat de ser l’entrenador del seu estimat F .C. Barcelona. El primer equip del club es troba en un moment delicat per la trajectòria empesa des de fa dues temporades, canvis d’entrenadors, crisis de la Junta Directiva —amb moció de censura al President Bartomeu— i noves eleccions, on l’ex president Laporta recupera la presidència.

Aquest 8 de novembre l’estadi tornà a vibrar amb la presencia d’uns 10.000 barcelonistes que confien que el seu estimat Barça recuperi la posició de lideratge en les competicions.

Xavi, avui amb 41 anys, expert com a jugador d’alt nivell i rodat com a entrenador, torna a casa, ara en la seva nova etapa, la del Barça. Està molt il·lusionat i això es transmet a tot aquell que l’envolta. És bo que tingui clares les coses que ha de fer i no li tremoli la mà. Objectiu: la pilota ha de entrar dins dels tres pals (porteria) més vegades que en la del contrari, i això serà l’èxit.

Xavi, el teu pare Joaquim Hernández (excel·lent futbolista) t’ha explicat des que eres petit què és el futbol, però sobretot junt amb la teva mare, Maria Mercè Creus, t’ha ensenyat a ser una bona persona. Han d’estar contents, n’estic segur. Diverteix-te tot el que puguis en aquesta nova etapa de la vida junt amb tota la família.

Jo sempre dic que «es pot guanyar o perdre, però el dilluns a entreno, per a poder guanyar el proper partit».

Els aires de Matadepera et reconfortaran molt, n’estic segur.

Així ho veig.

El litoral i els nuclis urbans: la platja, el bé més preuat

La platja de Segur de Calafell. [Foto: @ajcalafell/Gabriel Mestre.]
[Text de Jordi Sánchez.]

Les platges formen part de la riquesa dels municipis urbans i els ciutadans n’han de poder gaudir

Calafell té un important patrimoni històric, però el seu bé més preuat és la platja, sens dubte. Ja els ibers (els cossetans) van tenir una Ciutadella (fortificació militar) davant del mar a Calafell, al costat de l’aigua dolça de l’estany Llarg. Aquest era un bon emplaçament per a la vigilància del poblat que es trobava a Banyeres del Penedès. El sorral de Calafell era, junt amb els aiguamolls, un lloc privilegiat, un port marítim natural al costat de la Ciutadella on es relacionava amb els mercaders de la Mediterrània.

Fent un salt en la història, Calafell ha tingut una de les flotes de pescadors més importants de Catalunya, amb la pesca principal de la sardina. Es deia que tenien la platja amb més fusta (es a dir, més barques). Després de la Guerra Civil, a Calafell hi va haver el debat «o port o platja». Es va decidir platja i, com a conseqüència, els pescadors van haver d’anar al port de Vilanova. Els més sentimentals, que continuaven a la seva platja, van  anar escurçant la flota, però sortosament avui encara n’és activa la confraria.

Com es configura una platja

Les platges es configuren amb l’aportació de sediments dels rius i de les rieres. El mar no fabrica sorra, però sí que la transporta mitjançant els corrents marins. Per tant, és molt important saber que si fem obres dins el mar, arran de platja, alterem el perfil de les platges. Podem fer una lectura aèria des del delta del Llobregat fins al Roc de Sant Gaietà (Roda de Berà), que és el tram a  estudiar donat el corrent dominant de llevant i la seva dinàmica del litoral (com es crea i com es comporta la natura com a conseqüència de les accions del humans).

Per arribar a les nostres platges, un gra de sorra ha de vèncer les obres marines (ports) següents: Port Ginesta (Sitges), Vallcarca (Sitges), Garraf (Sitges), Aiguadolç (Sitges), Vilanova i la Geltrú, Tèrmica (Cubelles), Espigons (Cunit), port de Segur-Calafell (Calafell), Coma-ruga (el Vendrell) i el de Roda de Berà.

Legislació aplicable

La legislació aplicable, pel que fa el cas, és en primer lloc la Llei de costes (estatal)  que és la que regula aquest àmbit. La Llei, entre altres criteris, indica un aspecte molt important, que és la ZMT (zona marítima terrestre), és a dir, la línia poligonal que separa el domini públic del domini privat, indicant què es pot i què no es pot fer a tota la ribera marítima.  La Llei s’ha anat actualitzant i la darrera actualització és de 2013. Es va reformar la Llei de 1988, en la qual hi va tenir un paper important el nostre estimat Carlos Barral, com a senador per Tarragona. També cal tenir en compte tots els Plans directors que pugui fer la Generalitat de Catalunya, amb els reports oportuns tant d’ajuntaments, com de l’Estat.

Singularitats, turisme

Hi ha molts exemples a tenir en compte d’actuacions ben fetes i mal fetes, des del cap de Creus fins a les Cases d’Alcanar (per parlar de Catalunya), algunes de les quals han alterat i encara alteren l’ecosistema costaner. Però, també, cal considerar les singularitats de poblacions costaneres com Sitges, Cadaqués, Port de la Selva, les Botigues de Calafell, Tamarit (Altafulla), el Circ romà (Tarragona) i altres, les quals ningú desconstruiria pel seu valor patrimonial i fins i tot de paisatge de la costa, que n’hi ha a totes les ribes del mon. En aquest sentit, consulteu el llibre d’en Carlos Barral Catalunya des del mar

En el nostre cas: les platges del Penedès marítim

Les notícies aparegudes aquets darrers dies sembla que debaten entre aprofitar l’obra del port de la tèrmica (Cubelles) o no, així com què cal fer amb els espigons de Cunit. També, es parla de tornar a crear dunes i plantes autòctones que ajudin a estabilitzar las nostres platges.

Aquest és un tema molt delicat i cal tenir  en compte el següent:

  • Des de els anys cinquanta del segle passat la influència i riquesa que ens ha aportat el turisme és important. Cal tenir en compte de no malmetre’l, sinó millorar-lo.
  • Cal definir molt bé quin és l’àmbit que cal estudiar. Jo apunto per fer-ho des de les obres del port de la tèrmica (Cubelles) fins al port del Roc de Sant Gaietà (Roda de Barà). La natura no te límits municipals, però sí que ens pot ajudar amb les seves singularitats naturals i experiències viscudes.
  • Abans de desconstruir cal estar molt segur amb els reports responsables del que pot passar, ja que les nostres platges són fonamentals com a font de riquesa per als municipis.

En el cas de Calafell, el Vendrell i Roda de Berà, en un total d’11,5 km, l’any 1993 es va fer una aportació de sorra de 2.693.764 m3 provinents del Garraf per part del Ministeri. Es feien càlculs que en tindríem per a 10 anys. Doncs ja en fa més de 30!

Això indica el que em deia un del millors catedràtics en dinàmica del litoral, Pedro Suárez Bores. Les seves obres, patents i solucions a problemes reals l’avalen:  platges de Barcelona (1992); la platja artificial de las Teresitas (Tenerife) —amb aportacions de sorra del Sàhara—; arranjament del dic de la ria de Bilbao i reports i directrius per resoldre el port de Segur-Calafell. Finalment a Cubelles va executar la seva patent dels tronco-cons «difusors d’energia».  Per a qui no ho sàpiga, el que fa és protegir les platges, ja que l’energia de l’onada és reduïda i arriba a la platja sense malmetre-la. Si a més a més l’obra feta es aprofitable per a un port de gestió Cubelles-Cunit, seria un bé d’interès econòmic per a la zona i la vegueria Penedès.

Ens manca cultura nàutica. Això no vol dir fer les coses malament, si no aprofitar el que hi ha amb el menor impacte possible. I això també val des de la sorra cap al terreny municipal o privat, però cal fer obres marines per a protegir les platges amb la sensibilitat ambiental necessària.

Ja és hora que actuïn professionals que en sàpiguen i amb experiència contrastada per a crear riquesa entre tots. Una darrera dada: Copacabana-Río de Janeiro (Brasil), una de les platges (4 km) més famoses del món, juntament amb el seu passeig, és tota de sorra artificial. Els temporals de mar arribaven fins els edificis de la ciutat abans de la seva reforma.

Una cosa són les platges en el seu espai natural sense la pressió de la ciutat i una altra són les platges en un entorn urbà on, majoritàriament, l’espai de les platges es converteix en la zona d’esbarjo i oci més important del municipi. És la zona de transició entre el mar i la ciutat. En el nostre cas, el millor valor de les nostres platges és que siguin obertes. Són la nostra singularitat. Més sorra, sí, desconstruir, no.

Així ho veig,