Avui cal preguntar-se qui està disposat a perdre el que té per a aconseguir la independència. Aquesta pregunta és molt de casa nostra, per tant ara és el moment que el 52% de catalans que estan a favor de la independència ens hem de continuar preguntant amb quin lideratge, quina estratègia, quins mitjans i quin calendari?
Si aquestes qüestions no es poden contestar, cal llavors continuar preguntant on anàvem el 1r d’Octubre? No val a dir «Espanya no ens deixa», perquè llavors voldria dir «ingenuïtat» manifesta.
Faig aquestes reflexions perquè el president Sánchez fa pocs dies en el Congrés li va contestar al diputat Rufián (ERC) «El PSOE nunca aprobara Cataluña fuera de España…, y nunca es nunca». Davant tal manifestació em va vindre a la memòria el què em digué un vell pescador de Calafell: «Jordi, de l’Ebre cap a garbí…, ni pa ni vi». El lector que apliqui el valor d’aquesta frase.
Expressions desafortunades
Durant el darrer discurs de Xi Jinping en la celebració dels 100 anys del Partit Comunista, va advertir: «Les potències estrangeres rebran un cop al cap…, si intenten intimidar o influir en el país»; és més, digué: «Xina amenaça amb un bany de sang a qui la fustigui, oprimeixi o subjugui».
Aquestes expressions són molt desafortunades i no és el camí de diàleg amb qui té una opinió diferent a la teva. La força en el llenguatge també té límits que no es poden traspassar.
Pel que fa a la mesa del diàleg entre el govern d’Espanya i el govern de la Generalitat, em sembla oportú que el president Sánchez faria bé ser més pragmàtic i més moderat en el llenguatge, ja que ja ha hagut de canviar el seu discurs diverses vegades; senzillament, perquè la política es això, allò del possible, i si s’ha de canviar quelcom es canvia, perquè les lleis les fem les persones i les persones poden adaptar-se als temps que vivim.
Reflexió personal
La vida m’ha demostrat que al llarg del temps viscut s’han produït molts canvis i els mandataris també poden constatar que això és així. Conclusió: cal valorar la següent frase: «Ponga su cerebro en funcionamiento antes que la lengua en movimiento» —ho he posat en castellà perquè ho entengui tothom—, ja que tot es pot canviar, però el que s’ha dit s’ha dit i això es difícil d’esborrar. El que per a mi està molt clar és que les catalanes i els catalans estem tips d’allò de ser cornuts i pagar el beure.
Alguna cosa tenim dret a fer, dic jo.
Així ho veig.
