«Davant del sotrac existencial, econòmic i social causat per les mesures contra la covid (confinaments, ancians que moren aïllats i són directament incinerats, , persones que es queden sense feina, militars fumigant absurdament els carrers, franges horàries en què unes persones poden sortir al carrer i altres no, ús obsessiu de mascaretes i altres barreres), la immensa majoria dels mitjans de comunicació del món han renunciat a tenir un paper critic i plural, han contribuït a fomentar la por i l’obediència i s’han erigit en pastors que guien el ramat de l’opinió pública. Això no ha sigut per casualitat, ni perquè aquestes mesures fossin totes òbvies i inqüestionables.»
Qui escriu això és el filòsof català fincat a l’Empordà, Jordi Pigem (Barcelona, 1964), en el seu recent assaig Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial (Fragmenta Editorial, desembre de 2021, col·lecció «Assaig, 70», 142 pp.].
Es tracta d’un brillant i contundent assaig, escrit amb molt de rigor i les necessàries dosis d’ironia. fet amb un estil i una llengua fluïdes, un ritme intens i un vast horitzó que abraça la literatura contemporània, els estudis pioners sobre biologia, les ciències de la salut, de la filosofia, de la psicologia i la sociologia del poder polític, digital i financer.
Pigem, a qui ja vam tenir la sort de descobrir gràcies a la revista Userda (2004-2006) —que vaig tenir el goig de dirigir—, contrasta tothora dos clàssics de la literatura distòpica (d’obligada lectura): 1984 (Nineteen Eighty-Four, publicada el 1949, però escrita el 1948), de George Orwell, i Un món feliç (Brave New World, 1932), d’Aldous Huxley.
«A Un món feliç —escriu Pigem davant l’actual món de falses aparences i addicció a les pantalles— hi ha felicitat superficial i entreteniments sofisiticats però, tal com passa a 1984, no hi ha alegria de viure perquè la dimensió psíquica de la persona ha quedat reduïda a la mínima expressió. El preu de la felicitat i l’estabilitat tecnocràtica inclou, entre altres coses, la renúncia al veritable art.»
L’autor, entre d’altres obres de capçalera, d’Intel·ligència vital. Una visió postmaterialista de la vida i la consciència. (Kairós, 2016), cita Giorgio Agamben (article al web de l’editorial Quodlibet, «Capitalismo comunista» [Una voce di Giorgio Agamben, 15 de desembre de 2020 […] «coniugando l’estrema alienazione dei rapporti fra gli uomini com un controllo sociale senza precedenti».):
«És possible, de fet, que avui estiguem assistint a un conflicte entre el capitalisme occidental, que convivia amb l’Estat de dret i les democràcies burgeses, i el capitalisme comunista, conflicte en què aquest últim sembla sortir victoriós. El que és cert, en tot cas, és que el nou règim unirà en ell l’aspecte més inhumà del capitalisme amb el més atroç del comunisme estatalista, tot conjugant l’extrema alienació de les relacions humanes amb un control social sense precedents.»
Precisament, doncs, una fusió de les distopies d’Orwell i Huxley. Mentre a l’Occident semblava haver triomfat el poder basat en el subministrament alienant de distraccions a l’estil de Huxley […], de sobte, sorgeixen també elements orwellians de vigilància i control i si encaixem el que denunciava Huxley i el que denunciava Orwell, s’imposa la lògica del poder tecnofinancer amb el seu Gran Reset i la Quarta Revolució Industrial, en què es personalitza els robots i es robotitza, controla, les persones, a qui s’escapça l’esperit i l’ànima humanes.
L’assaig de Jordi Pigem s’estructura en 14 càpitols el títol de cadascun dels quals encavalla la darrera frase d’un amb la primera del següent i configura, per si mateix, una declaració sobre l’estat de la qüestió en aquests temps imposats de pandèmia [vegeu-ne, en aquest vincle, el sumari i un fragment de l’obra.]
Pigem va participar en la recent trobada (silenciada pel mitjans de comunicació) que es va fer a Vic per debatre obertament sobre tots els aspectes repressius, quant als drets fonamentals i l’alienació de les persones. [Podeu veure la intervenció de Pigem en aquest vincle, proveït pel seminari Randa.]
[Llegiu, també, l’excel·lent entrevista que li ha fet Pep Martí a Jordi Pigem a NacióDigital]. O l’entrevista de Xavier Grasset al Més324:
