Si et sents quan estàs sol, no estàs ben acompanyat.
Jean-Paul Sartre
Va ser amb ell, sí, amb qui vaig pujar al Taga
per primer cop, era un maig que recordo
en un caminar clar de lluna plena,
per Pardines i la collada Verda
fins al cim a la sortida de sol.
En Parés, un home fet a muntanya,
i jo, un marrec de calça curta, ros,
ulls blaus, grossos i oberts a mirar món.
De Noucreus al Matagalls i dels Munts
a Susqueda, Cabrerès, Guilleries,
Milany…, encara hi rondo en camins,
i canto cançons, i bec a fonts i
travesso rius, fondals i torrenteres,
i pujo a cims a trenc d’alba, i paro
embadocat en una posta de sol, i,
el recordo, enyorat. Si algú em demana com era,
li dic: Era un home que feia claror.
El Capcir és una comarca del Principat de Catalunya, entre la Cerdanya i el Conflent, que actualment es troba sota l’administració de l’estat francès.
La vam rondar amb bicicleta i vam gaudir de paratges i vistes molt boniques. És el temps de visitar-la, pels colors, l’aigua, el crit ja de l’hivern i, aviat, la neu.
Avantatges i inconvenients de les dreceres dinàstiques
La impossibilitat manifesta de tenir descendència després del seu divuitè avortament va convèncer la reina a cercar la cortesana més repulsiva i mentalment limitada perquè el cap de la nació la fecundés aquella mateixa nit. Atenent la fama de faldiller —segurament que el monarca ja tenia desenes de fills voltant pel món—, la seva consort en volia un d’oficial que pogués heretar el tron, a poder ser amb una dona que no n’esdevingués l’enèsima amant. Nou mesos més tard la reina va deixar d’encoixinar-se la panxa, i mentre el seu marit es beneficiava l’atractiva llevadora, ella sostenia amb les mans una horrible criatura a qui la cadena genètica li va proporcionar no només unes dificultats intel·lectuals evidents sinó també esdevenir una primera espasa de les baixes passions.
Maledicció blanca
La boira era tan espessa que algú hauria hagut d’avisar al primogènit de la família d’albins que no era un bon dia per a estrenar el vestit blanc que li havien regalat pel seu aniversari. Mentre travessava el carrer només el conductor d’un monovolum va adonar-se de la seva presència després de passar-li amb les quatre rodes per sobre. Miraculosament, el nen va sobreviure fins que l’ambulància i el cotxe de la policia a qui havien trucat informant del succés també van atropellar-lo de forma irreversible, constatant alhora la inutilitat dels cossos de seguretat i dels llums antiboira.
Tocat i enfonsat
La nova normativa d’inclusió laboral va obligar l’amo del local de striptease a contractar, molt a contracor, un nou estol de ballarines que s’adaptessin a les prerrogatives dels grups d’alliberament de la dona. Una immensa damisel·la amb sacsons de la mida d’un bocoi de vi, una octogenària més arrugada que una pansa i una noia amb una malformació a la galta en forma de trompa van afegir-se a un espectacle que va perdre aviat els seus clients habituals per incorporar-ne d’altres bastant més taciturns. Malgrat els esforços per ajustar-se a la llei, l’Estat no va tardar a fer tancar l’establiment tot argumentant la malaltissa exhibició de persones amb tares, atròfies o elefantiasi, i empresonant immediatament l’empresari que el regentava.
Llacunes a la memòria
El migdia que l’anciana va espolsar les estovalles al balcó sense adonar-se que hi havia el ganivet de tallar el pa, els nebots van decidir posar-li una assistent després de diversos episodis de llacunes a la memòria. Afortunadament, per a la senyora gran que passava en aquell moment per sota casa seva, la fulla se li va clavar a un braç que de fet ja utilitzava més aviat poc per culpa de l’artrosi. A partir d’aleshores la dona va canviar de ruta per moure’s pel barri, no fos cas que la seva antiga amiga a qui vuitanta anys enrere li va robar la nina que més estimava, trobés la manera d’equivocar-se a l’hora de desar la planxa o l’ampolla de butà.
Gabriel Salvans. [Foto: Biel Barnils, Núvol, 2][Notes de Xavier Borràs.]
Arriba en Gabriel Salvans (1951) a casa amb una criatura nova a afegir a les vuit que ja ha editat i publicat al llarg dels darrers anys. Aquest manlleuenc fincat a Sant Hipòlit de Voltregà, amic i col·laborador de primera volada de La Resistència, fotògraf i poeta de capçalera, ens du ara TantaSet (Gatedicions, setembre de 2021), amb un títol que trabuca els seus setanta anys amb la «tantaset» que clou el darrer dels setanta poemes d’aquest nou volum [que vam publicar recentment, amb la seva veu pregona], on diu:
«El corb planeja entremig de la carronya i cal esquivar en les paraules vanes tanta set.»
El llibre, de 90 pàgines, prologat per Maria Carme Codina, s’estructura en tres parts: «Fulles/fulls», un recull de 40 tankes escrites durant el confinament en una petita llibreta de fulls antics, acompanyades, a peu de pàgina, per unes fulles vegetals dibuixades per la il·lustradora Maria R. Parés. Vegem-ne una:
XXXVIII
Un pardal s’espolsa amb les ales esteses, a recer de fulles que han tombat els quatre gotims de rosat d’abril. Mirem junts a la finestra, un tros d’alba que se’n va mentre el descric, vola solitari entre poms de rosa i lloms de llibre.
[Dijous, 23 d’abril de 2020.]
I la fotografia corresponent a aquest poema, que és a l’Instagram d’en Salvans:
La segona part de TantaSet es titula «Nou poemes per a una oració», un recull elegíac, dedicat a l’amic i poeta Ramon Cotrina, traspassat el 28 d’abril de 2020. «El veritable sentit d’aquests versos —escriu Codina al «Pròleg»— és la vellesa de l’autor i un sentiment vital d’optimisme per encarar-la, d’arrelament a la terra que trepitja, de rebel·lia enfront de la por, la mateixa de Quixot o de Verdaguer.»
El llibre es clou amb «Parets», vint poemes esparsos escrits entre 2017 i 2021, on en Salvans retorna a l’eix central de llibre, és a dir, el temps que passa i l’afirmació del present, com en els versos de Suara (publicats en aquest mateix número de La Resistència) o en aquest altre:
Escriptura
Escric quan noto que se’n va el que penso i sovint també penso si cal escriure, tot allò que arriba i no saps d’on. S’atura en un instant pervers i es difumina tan fugaç que dubtes, fins i tot, del llapis que es mou veloçnper un sospir de l’aire. Com ara que escric.
Com m’escriu en la dedicatòria de TantaSet l’amic Salvans, «mai no passa res en va»…, però que sigui tothora i sempre que ho faci per a «endreçar pensaments,« també els mals pensaments, que procuro donar-los vida i fantasia sobre un tros de paper».
Finalment, el llibre també és un compendi dels topònims de la geografia personal de Salvans. Si ens hi fixem, a TantaSet hi trobarem tota aquesta cartografia, des de Sant Martí Xic al puig Rodó, passant per més de cinquanta tres noms de lloc, indrets que configuren el seu mapa i el seu territori.
Llibres de Gabriel Salvans publicats
(2011) Carallot: seixanta dies de poesia, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 82 pp.
(2013) Sonets: 100 sonets sol solet, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 123 pp.
(2014) Octubre: 52 poemes i una cançó enamorada, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 115 pp.
(2016) Fotografies: un poema per cada dia de l’any , Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 127pp.
(2016) Els arbres del camí. Vic, Impremta Daví, 119 pp.
(2016) Nadales des de Sant Martí Xic: 2004-2018, Sant Hipòlit de Voltregà [l’autor], 32 pp.
(2017) Eros, Sant Hipòlit de Voltregà [l’autor], 125 pp. Inclou la plaquette a la Tana («Set poesies entre quatre parets»).
(2021) TantaSet. Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 90 pp.
Suara em mirava com queia la llum
entre el Pedraforca i jo. Imatge
que no es cansa de tornar i tornar
i captar en un clic efímer el temps just
a la fotografia.
L’efímer temps en què puc i no puc
tornar a veure en la llum, noves llums
que tornen la imatge quan la foscor
ho envaeix tot, i en tot és tot i res.
Tornaré a cantar i mirar el Pedraforca
i la imatge serà el tot i cançó… Toda una vida…, la vida llisca
dins el vent efímer que tot s’ho emporta.
Trobaré rastres en camins, al Parnàs,
en esquinços en un full de paper.
El pistoler vestit de negre va alçar una cella, va desenfundar l’arma i abans que pogués disparar va ser abatut per una bala. A l’altra banda del carrer el pistoler vestit de gris va alçar una cella, va desenfundar la seva arma, i una mica més tard que l’autor del tret, que era el germà del pistoler vestit de negre. Afortunadament per a la integritat del pistoler vestit de gris, l’involuntari fratricida curt de vista i vestit de fúcsia era un dels homes amb pitjor punteria de tot l’oest.
Lliçó de vida
El nen de sis anys es mirava fascinat la capsa de bombons des de l’altra banda de l’aparador, però li mancaven deu monedes per a poder-la comprar. A còpia de passejar mirant permanentment a terra, on de tant en tant trobava algun cèntim, va reunir al cap de dos anys els diners que costava. Quan va entrar a la botiga per comprar-la no només ja l’havien venuda, sinó que el futur atracador més popular del país va constatar que ara el nou model era el doble de car.
L’únic tret errat
L’impecable assassí a sou es va arrepenjar a la barana del terrat des d’on podia observar el domicili de la seva futura víctima i va ajustar el visor del fusell amb mira telescòpica. Veient-la arribar acompanyat d’una atractiva jove, no va poder-se estar d’observar com es desvestien, estimulaven, copulaven, practicaven sexe oral i anal i, finalment, es dutxaven junts. Mentre es cordava satisfet els pantalons es va adonar que la parella s’havia vestit de pressa i ja tornava a sortir del pis, maleint per primera vegada en la seva trajectòria que l’únic tret que havia disparat fora de lloc fos una enganxifosa lleterada que li enfigassava els dits.
En la salut i la longevitat
L’únic gran temor que tenia el cosmonauta en aquesta vida era morir sol. Després de tres anys vivint en una estació espacial, va dedicar-se a procrear una família de deu fills que li van donar el mateix nombre exponencial de néts i besnéts. A la setzena generació la nissaga es va extingir, però l’home més vell de la història de la humanitat continuava amb una salut de ferro tot avorrint-se com en els darrers tres-cents anys a la butaca d’un geriàtric, quan va optar per suïcidar-se en una solitud tan fastigosa que fins al cap d’un parell de mesos una infermera no va adonar-se olfactivament de la seva absència.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Després del seu pas recent per l’Espai Rama, vora la seva vila natal de Ripoll, l’artista Jordi Llagostera ha estat entrevistat per TVOsona amb motiu de l’exposició de la seva obra que ha fet a Manlleu. Un vídeo que cal veure per entendre l’artista i la seva magnífica obra.
