[LLIBRE] Pactes verds en temps de pandèmies, d’Alfons Pérez

Alfons Pérez. [Foto: Xarxa Sostenible.]
[Notes de Xavier Borràs.]

Pactes verds en temps de pandèmies. El futur es disputa ara (Libros en Acción, 2020), d’Alfons Pérez, és un llibre que analitza el model europeu del Green New Deal, amb el perills que s’assenti el model de creixement il·limitat amb els arguments del desacoblament absolut, els impactes d’aprofundir l’extractivisme per a aconseguir les matèries primeres crítiques per a la transformació verda i digital, i els riscos d’un sobreendeutament que reactivi mesures d’austeritat, ara més presents que mai.

Alfons Pérez —enginyer tècnic en electricitat i màster en sostenibilitat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)—, que participa activament a l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), la Xarxa per la Sobirania Energètica (XSE) i la Xarxa per la Justícia Climàtica, escriu a la introducció:

«Encara no ens havíem recuperat de la crisi financera del 2008 quan, de manera totalment inesperada, un virus microscòpic i obstinadament contagiós va irrompre en les nostres vides i es va propagar pel món a través dels canals teixits per la globalització. El seu impacte en l’econo- mia ha estat sever, però culpar de tot la COVID-19 seria massa fàcil. La pandèmia ha accelerat l’arribada d’un nou cicle de crisi que mai no va desaparèixer del tot i que s’entrellaça i s’amplifica amb altres reptes glo- bals del segle XXI.

»Pactes verds en temps de pandèmies s’ha redactat i actualitzat en aquest context complex, inquietant, incert i, per a algunes persones, dramàtic. La seva intenció neix de la certesa que, tot i viure en un moment d’inter- secció d’emergències (sanitària, climàtica, ambiental, feminista, etc.) i de restriccions de tot tipus (confinaments totals, parcials, perimetrals, tanca- ments sectorials, tocs de queda, etc.), no volem ser meres espectadores del futur que ha de venir.»

[Podeu descarregar-vos el llibre sencer des d’aquest vincle.]

També, podeu clicar damunt de la coberta per a descarregar-vos el llibre.

Què podeu trobar en el llibre?

Pactes verds en temps de pandèmies. El futur es disputa ara té diverses intencions que estan condensades en el títol. Primer, dos plurals que pretenen, d’una banda, mostrar la diversitat de pactes verds que han nascut en poc més d’un any i, de l’altra, constatar que la covid potser és una pandèmia, però també ho són el capitalisme, el patriarcat i el colonialisme.

Des d’aquesta intenció, de tenir una mirada àmplia, multidimensional i de complexitat, el text s’obre amb un primer capítol que explica breument l’origen dels pactes verds neoliberals, keynesians, decreixentistes, postextractivistes, ecofeministes, etc., i justifica la necessitat de centrar-se en l’anàlisi crítica del pacte verd europeu (PVE) perquè és, alhora, el més important a escala global i la nova estratègia de recuperació verda per a la Unió Europea.

Després d’aquesta breu explicació, el capítol sobre creixement verd aborda les diferències entre el desacoblament relatiu i l’absolut, i incideix en els efectes de l’externalització de la producció i la innovació tecnològica, i el miratge del desacoblament absolut a escala global.

Amb aquesta reflexió, el capítol 4 explora la base material de la renovació tecnològica, que implica, bàsicament, aprofundir en l’extractivisme. La cursa per aconseguir matèries primeres crítiques com ara cobalt, liti, níquel, neodimi o disprosi se sustenta en projeccions de demanda que superen els límits biofísics i que poden generar una infinitat de conflictes socioambientals.

Tot seguit trobem el capítol central, «La recuperació verda i el pacte verd europeu». En aquest capítol s’analitza una primera fase de rescat corpora- tiu amb diners públics sense criteris ambientals ni socials, i una segona de recuperació pretesament verda on es mobilitzen gran quantitat de recursos públics sota el pla Next Generation EU. El capítol aprofundeix en les conseqüències que el Next Generation EU afavoreixi les grans corporacions. També, s’examinen les condicions que imposa la UE als Estats per rebre els diners perquè podrien comportar una intervenció de les sobiranies nacionals i generar sobreendeutament futur.

Després d’aquests tres capítols troncals, s’exploren més breument les conseqüències del pacte verd europeu en el sector del treball, posant l’accent en els impactes de la digitalització i la necessària aposta pels treballs essencials i socialment necessaris. També, es revisen diferents estratègies de les corporacions per a intensificar el seu rentat verd en temps de pandèmia.

Per acabar, es reflexiona sobre les alternatives amb la intenció d’abordar la complexitat i esbossar una estratègia per ser debatuda sobre la utilització o no del concepte de «pacte verd» com a marc de discussió política i com a element tàctic.

A més, el text es nodreix de nombrosos quadres que intenten aclarir conceptes, aprofundir en temes rellevants i obrir reflexions que poden apuntalar idees. Tot això amb la intenció que Pactes verds en temps de pandèmies tingui una orientació més pedagògica i divulgativa, però reconeixent que el text inclou passatges tècnics i complexos que necessitaran una digestió més lenta.

[TEXTUAL] Genocidi cultural

[Text de Toni Casassas.]

El genocidi cultural de Catalunya, dirigit i programat per l’estat espanyol des de fa segles, com ara, temps ençà, el tancament de les universitats catalanes, la impossibilitat d’escriure i publicar en català, etc., i actualment, en aquests dies que vivim de derrota i de submissió, la castellanització de TV3 i els mitjans oficials i privats, la utilització del castellà en el Parlament de Catalunya, l’apropiació econòmica dels pressuposts del cinema i audiovisuals per part de Madrid, o el canvi sistemàtic que es fa del català al castellà en l’ensenyament, sobretot en les universitats…, no només rau en aquests fets contrastables i consumats sinó en una altra cosa encara més perillosa, que és injectar en les ments de molta gent, i sobretot dels joves, que la llengua catalana és una llengua provinciana, una llengua minoritària amb la qual no es pot arribar al món, que és una llengua supremacista i racista, una llengua que es vol imposar als castellans parlants que viuen a Catalunya, etc.

Enguany n’ha fet vint que el Borbó va pronunciar aquesta fal·làcia sobre la no imposició del castellà. [Font: Viquipèdia.]
Aquesta estratègia, per molt ridícula, falsa i miserable que sigui, és d’una gran eficàcia ben contrastada. Si no, mireu com han acabat, a França el català i les altres llengües pròpies del seu territori. Aquí, com que som tan educats i autistes, acceptem tot això com una cosa inevitable, com una llei divina contra la qual no podem lluitar. Perquè tampoc siguem ingenus: a molta gent ja li va prou bé; pactar amb el colonitzador sempre dóna beneficis i alguns avantatges sobre els teus propis conciutadans.

Sempre pots vendre més discos, o vendre més llibres, o vendre més mercaderies. I és clar, ja sabem que el mercat mana. Ara bé, no s’adonen, principalment artistes, escriptors o músics, que si bé en un principi sembla que et donen alguns copets a l’esquena i potser et cauen del cel alguns premis, en el fons ells saben perfectament que qui es ven perd la seva ànima, que qui es ven ja no és lliure, que qui es ven perd dignitat i credibilitat i ja mai més serà veritablement respectat i valorat.

Els microrelats de Jordi Remolins. Juliol de 2021

Claus en el temps

El científic més savi del planeta va dirigir una invitació a la gent del futur perquè en cas de poder viatjar en el temps assistissin a la festa que organitzaria l’endemà al vespre. L’any 2344 un altre científic triat a l’atzar entre un grup de candidats, va travessar un forat de cuc per arribar a la ciutat on tres-cents i escaig d’anys enrere es faria la celebració. Quan l’home es va parar a observar a través de la finestra la nul·la animació a l’adreça de la festa, va aturar-se sobre les seves passes per entrar a un prostíbul que havia trobat pel camí, i va dilapidar-hi durant tota la nit, bona part de l’assignació econòmica que li havien proporcionat dins d’una targeta de plàstic, amb dones que com a mínim podrien ser les rebesàvies de la seva rebesàvia.

Els pans i els descendents

L’hereu de la casa pairal va esdevenir un estudiant brillant amb dues carreres, i posteriorment, empresari d’èxit amb projecció arreu del país. Tothom afirmava que havia nascut amb un pa sota el braç, just al contrari que la seva germana, que semblava que l’hagués portat sota el cony. Els seus pares no només lamentaven que s’hagués convertit en la dona més promíscua i desinhibida de la comarca sinó, sobretot, que ho fos de franc.

El secret dels fogons

L’endemà de sentir uns clients comentar que haurien d’haver-se aturat a un restaurant de carretera on hi hagués camions a l’aparcament perquè allò era sinònim de bona teca, el propietari de l’hostal, en una profunda crisi, va absentar-se durant tot el matí. A un taller de vehicles de segona mà va adquirir quatre tràilers per a desballestar que va aparcar just davant del seu establiment. La pròxima vegada que els mateixos clients van voler-hi dinar, no van trobar-hi taula ni possibilitat d’esperar-se per al segon torn, tot i que el menjar que hi servien era fins i tot més infecte que durant la primera visita.

Defensa pròpia

El doctor va observar com els seus ajudants retiraven fatigosament els 80 quilos de carn greixosa, i es va concentrar a reconstruir la panxa de la senyora que tenien sobre la taula d’operacions. L’endemà de sortir de l’hospital, la dona va retornar a la rutina alimentària habitual, tot recuperant aviat el devastador aspecte que tenia prèviament a la intervenció. Abans que pogués posar-se de nou en mans del doctor, els animals de la granja proveïdora del carnisser on comprava costelles, llonganissetes, lloms i carcanades, van confabular-se per aescapar-se’n i cometre l’homicidi abans que la immensa golafre acabés definitivament amb tots ells.

[VERSOS] Tanta set

[Veu i versos de Gabriel Salvans.]

Vint-i-vuit de juliol de 2021

Encara mantinc amarantines albades
d’aquells dies de la infància, imatges
engroguides, latents, d’un temps en blanc i negre,
en aquells camins que m’acompanyen encara
on vaig entendre per què i qui vol robar els signes.
No m’han robat les rialles, ni la memòria.
No en tinc enyor, però en guardo enyorances
d’un temps bell que m’ha dut on sóc, i des d’on tresco
cap a llocs imaginaris. En vaig i en vinc,
de llocs que ja conec, i vull anar a d’altres
per conèixer. Escodrinyo tancant els ulls
un munt de paraules, murmuris i silencis,
on mirar és un prodigi i escoltar sons
i sorolls de la vida, una meravella.
Són el perfum dels records, clarors, poesies.
Poesia és el que intento en aquest full
blanc, preservar l’instant, i viatjar amb pinzells
de cel amarantí de la posta, en somnis
que mai sabré del tot en tot on portaran.
Però les cançons cantades vora els camins
aixequen ressenyes damunt dels nostres caps,
em fan d’espill en la nit de les hores fosques.

Els peus en terra, la senyera al vent, l’amor
i la paraula ben endins al dins de l’ànima.
Amb la fermesa de ser qui sóc quan dic jo.

L’endemà sempre és present el dia després
en tu. Que el camí no és planer ni solitari.
El corb planeja entremig de la carronya
i cal esquivar en les paraules vanes tanta set.

[RESSENYES] Estimat Ramon. Homenatge a Ramon Cotrina

Ramon Cotrina l’any 2016. [Foto: Adrià Costa | Osona.com.]
[Textos de Xavier Borràs.]

Ens arriben molts de llibres a la redacció de La Resistència d’amics de la nostra corda no metropolitana. De tant en tant, doncs, petroca de parlar-ne per a fer-vos-els conèixer, perquè ben segur que un o altre us farà peça per a adquirir-lo.

Estimat Ramon. Homenatge a Ramon Cotrina

Avui, en primer lloc, diversos amics reten homenatge al ripollès Ramon Cotrina i Puig (Sant Joan de les Abadesses, 1932 – Barcelona,2020), polifacètic home de lletres, traspassat pocs dies després de la diada de Sant Jordi de 2020. A través d’Estimat Ramon. Homenatge a Ramon Cotrina (Viena Edicions, 2021, 186 pp.), dels seus escrits de poesia i prosa, a més d’algunes traduccions, a més de textos esparsos d’amics que el van tractar, com Miquel Martí i Pol, Ricard Torrents, Gabriel Salvans, Miquel Macià o Nan Orriols —també de la seva família—, el lector pot conèixer una personalitat molt estimada al nostre país, un home compromès amb la llengua, la cultura i la terra.

Notes biobliogràfiques

Poeta i prosista, traductor, professor de català i ciències socials, conferenciant i activista cultural, Cotrina va estudiar la carrera eclesiàstica al Seminari de Vic, on formà part del grup Estudiants de Vic 1951, apadrinat per Carles Riba i vinculat —entre 1949 i 1959— als estudiants de les Antologies (poètiques) universitàries. Va ampliar estudis a Roma, a la Pontifícia Universitat Gregoriana dels jesuïtes i a la Universitat «Angelicum» dels dominicans, on es va llicenciar en Sociologia. De 1963 a 1965 va residir a Alemanya, on exercí al col·legi internat de noies Heimschule KlosterWald, a Baden· Württemberg. Fou professor del Seminari de Vic, i el 1970 s’incorporà amb Ricard Torrents a la direcció del col·legi de segon ensenyament Sant Miquel dels Sants de la mateixa ciutat.

L’any 1977 va participar en la creació de l’Escola Universitària de Mestres d’Osona —embrió de la Universitat de Vic, restablerta el 1997—, i de la seva editorial, EUMO. El 1978 es desvinculà de la condició eclesiàstica i el 1983 deixà Vic per traslladar·se a Barcelona, on dirigí durant set anys el Laboratori de Sociologia de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB).

L’any 1977 Ramon Cotrina guanyà el premi de prosa a les IX Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra amb el recull Retaule de pols. Ha publicat Prat de la Riba, reconstructor de la nacionalitat (1980). Ha traduït Quatre contes, de Wolfgang Borchert; Pregàries, de Michel Quoist; Jim en el televisor, de Gianni Rodari, i també textos de Bertolt Brecht i Franz Kafka.

Podeu descarregar-vos un breu fragment del llibre des d’aquest vincle.


Articles que parlen de Ramon Cotrina a La Resistència:


 

Un vi amb art a Vic

L’oli de Nan Orriols, que ha servit d’etiqueta al vi ON/NO, envoltat de joves.

De les aventures de Nan Orriols, aquest vigatà d’empenta inesgotable (una mena d’ONG amb potes), ànima de La Resistència, n’hem de contar una altra de bona: la producció d’ampolles de vi amb un dels seus olis a l’etiqueta i que es pot degustar, blanc o negre, al pub Sarabar (Gastro Bar & Lounge Club) de la capital d’Osona; el vi ON, que també es pot llegir NO.

A l’etiqueta d’aquest mam s’hi pot llegir, amb lletra del propi Orriols, un missatge amb gran càrrega política: «Milers d’alcaldes, milers de consellers, milers de diputats i senadors, dotzenes de parlaments, diputacions, consells comarcals, consejos, cabildos; centenars de milers de funcionaris i buròcrates de paga segura i amb privilegis. Dos reis per falta d’un. Jutges i tribunals de totes les instàncies. amb la pandèmia ningú no s’ha reduït el sou. I tu? Autònom, empresari, treballadors sense pràcticament cap ajuda, sense res. Però…, paga, paga i paga, i calla, que ells han de cobrar per administrar-te».

Llarga vida al vi ON/NO.

L’etiqueta amb l’oli de Nan Orriols que se serveix al pub Sarabar de Vic.

[VERSOS] Brots de poesia

[Text i veu de Gabriel Salvans.]

a l’Esther Pujadas, per les seves Curiositats lingüístiques



He posat una cadira de boga
al carener del teulat, per badar
i ser del gat de casa companyia
lluny de l’antena del televisor,
on somiar truites de dotze ous,
airejar-me sense cap interferència,
tot provant de desencallar paraules
mentre badallem junts mirant el cel,
que he descobert ple de núvols de totes
mides, formes, colors…, viatgers a
totes hores. Penso, mentre em distrec,
que a Ràdio Roda ho vaig dir,
la poesia deu ser: bufarnúvols,
i desemboirar el blanc del paper.

[ÀLBUM DE FOTOS] Invisible

[Text i fotos invisibles de Nan Orriols.]

Un artista ha venut una escultura invisible. És bona cosa que el comprador s’imagini l’escultura com li vingui de gust. Tots dos són creatius.

L’àlbum de fotos d’avui no té fotos, però diré que tot passa en un magnífic camí de sauló amb petits rierols d’aigua neta. Són 16 km de pujada i s’hi poden veure centenars de sequoies molt grans. A mitja pujada comença la fageda, també exuberant.

Diré que és molt i molt bonic. Que no cal anar a Formentera o a Sardenya per a gaudir de vistes (fotos) excel·lents. Diré que, els que llegiu La Resistència, molts ho teniu bé per accedir-hi. També, diré que la pedra és granet, la terra, àcida i, ara aquests dies, hi abunda el groc de les ginestes florides.

Salut. I ni oblit ni perdó.