Deu anys de l’Ecoxarxa Garrotxa

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Un report de Xavier Borràs. Fotos de Montserrat Escayola i Xavier Borràs]

El cap de setmana del 17 i 18 de juliol d’enguany es va celebrar als Gorgs, un indret comunitari i paradisíac situat entre Castellfollit de la Roca i Oix, el desè aniversari de l’EcoXarxa Garrotxa, que va néixer a recer de les lluites del 15-M a la comarca, especialment a Olot, en paral·lel a l’esclat d’ecoxarxes que es va iniciar en aquells temps —amb la del Montseny al capdavant—, junt amb l’impuls i el suport de l’extinta Cooperativa Integral Catalana (CIC), cofundada, entre d’altres, per Enric Duran i jo mateix ara fa onze anys en una travessada pirinenca per diversos indrets dels Pallars.

La celebració d’aquests dos lustres de l’EcoXarxa Garrotxa és, fet i fet, un triomf de l’esperit revolucionari amb què va néixer, tot i les dificultats i els alts i baixos que ha patit durant tot aquest període. Precisament, la festa de celebració esmentada, en què van participar vora una quarantena de persones, a banda dels bons àpats oferts pels amfitrions i les músiques populars i contemporànies que es van poder sentir, va servir per fer capmàs de tot el que s’ha emprès i projecctar tot el que cal tirar endavant si es vol sobreviure lluny dels estats, del capitalisme i de les dependències de tota mena —energètiques, econòmiques, vivencials— que ambdós, de bracet, imposen, encara més ara amb la panicdèmia i l’estesa del 5G.

Què és una EcoXarxa?

Una ecoxarxa és una comunitat d’intercanvi de béns, de serveis i de coneixement, un espai d’autoorganització bioregional que promou el desenvolupament de l’activitat autogestionària en tots els àmbits de la vida, de manera integral.
La moneda social és l’eina d’intercanvi de béns, serveis i coneixements que les ecoxarxes promouen i que serveix per a construir un sistema de relacions econòmiques al marge del capitalisme i dels estats. Una EcoXarxa fomenta l’economia i les relacions humanes de forma local, amb l’objectiu de cobrir les necessitats bàsiques sense que calgui utilitzar moneda fiat (euro, en el cas català), crea mecanismes de suport entre les persones i permet desenvolupar noves habilitats més enllà de les purament professionals. Es fa feina per a recuperar la dimensió ètica i humana en les activitats econòmiques, superar l’individualisme i la competitivitat capitalista i impulsar una economia basada en la confiança, la reciprocitat, la solidaritat, la cooperació i l’ecologia.
Formada per gent de la Garrotxa i rodalies, que participem en la transformació social, aportant a la societat un espai econòmic autònom, basat en les persones i la confiança.
Amb dos tipus d’intercanvis:
  • intercanvis directes, entre dues persones que es posen d’acord en intercanviar entre elles.
  • intercanvis amb moneda social, tot utilitzant la moneda pròpia de la xarxa, el trok.

Què és el trok?

La moneda social, el trok a la Garrotxa, és una eina que permet fer intercanvis multilaterals entre tots els integrants de la xarxa.
Una moneda social és creada i controlada per tots els membres de la comunitat que en fa ús, i és un instrument que mesura el valor dels intercanvis: valora feina i recursos.
Funciona gràcies a una plataforma virtual on cada integrant de la xarxa disposa d’un compte per a registrar els seus intercanvis. El total dels registres de tota la xarxa sempre suma zero, ja que a mida que es tanquen intercanvis els saldos es cancel·len entre ells. A diferència de l’euro, el valor del trok no augmenta amb l’acumulació, sinó que augmenta amb la circulació, amb l’anar i venir dels intercanvis.
L’EcoXarxa Garrotxa ha esdevingut una eina d’enxarxament de diferents projectes autogestionats, des del Rebost fins als grups de treball (bosc, fires…), passant per l’educació, els horts comunals o els laboratoris creatius com els que es van fer al Projecte Ishtar…

Es tracta d’un engranatge, d’una corretja de transmissió per a relligar una forma autoorganitzada de viure…, de fer-nos sostenibles econòmicament fins a estendre-ho a tots els àmbits de la societat.

La meva experiència a l’EcoXarxa Garrotxa

Així que vaig arribar a la Vall d’en Bas ara fa ja més de set anys, amb la voluntat d’allunyar-me de la toxicitat metropolitana i arrelar-me en el fet comarcal, vaig ser acollit, sempre amorosament, pels membres de l’EcoXarxa Garrotxa: Maru, Epi, Sergi, Carmen, Antonio, Joan, Frank, Ester…, desenes d’amigues i amics que d’aleshores ençà han estat puntals, amb molts d’altre, per a donar suport en els destrets i les necessitats.
M’hi vaig implicar tant com vaig poder, especialment en afers de comunicació, a partir de la meva experiència professional i com a integrant llavors, fins al 2017, de la CIC, tant iniciant el nostre blog, prenent acta de les assemblees o fent troc de productes i/o coneixements.

L’escrit que l’amic Sergi Regales ha fet d’aquest desè aniversari de l’EcoxarxaGarrotxa crec que és pertinent de reproduir-lo, no solament perquè en resti constància escrita sinó, també, perquè crec que resumeix molt adequadament l’esperit que ens anima, just ara en aquests temps de maltempsades, en què tan necessari és ser conscients que els únic que podem canviar les coses som nosaltres mateixos.

Deu anys de l’Ecoxarxa Garrotxa

Durant la crisi de 2008 van aparèixer les primeres ecoxarxes a Catalunya. A la Garrotxa es va decidir l’any 2011 crear el trok com a moneda social. Les nostres hackers van fer el primer pas i van obrir la xarxa al CES (Community Echange System) i des d’aleshores més de 250 comptes han set oberts a la nostra xarxa. Moltes gràcies a tothom per mostrar que altres economíes són possibles.

En aquests anys hem après molt d’economia, sobretot hem compartit moltes experiències amb xarxes de tot el planeta en aquest estrany moviment alternatiu i hem vist que la varietat de sistemes monetaris és impressionant.

Cap de nosaltres no es podia imaginar que deu anys després ens trobaríem aquí parlant de l’Ecoxarxa, encara menys que figuraríem a tesines d’universitats com les de Milà, Zurich, Utrecht, Praga…, entrevistes a mitjans internacionals i/o activistes de tot el món que han passat pel Rebost. Tot això no té preu i, sens dubte, ha representat un estímul durant aquests anys, perquè sota el nostre prisma tampoc no hem fet gaire cosa més que jugar amb quatre troks.

Arribats aquí, i amb la crisi actual, fa mesos que reflexionem al voltant de diverses qüestions…, totes amb el mateix denominador comú: tindrà l’Ecoxarxa suficient empenta per a suportar la col·lisió econòmica (crash)? I la social? I la climàtica?

Des de la nostra experiència sabem que el suport i el crèdit mutus són eines imprescindibles que ha fet servir la nostra espècie per arribar fins on som ara. Però, nosaltres, adoctrinats en el capitalisme més salvatge, ens veiem constantment atrapats en els patrons d’aquest monstre. Durant aquests anys hem comés errors en aquest sentit, alguns els hem pogut resoldre amb imaginació, però d’altres tenen difícil solució, com ara el territori. En ell hi tenim l’ecosistema que ens dóna la vida i que afavoreix la reconstrucció del comú. Aquest és un dels reptes ara mateix insalvable, per tant continuem avançant amb consciència d’aquesta mancança: a cada poble una ecoxarxa…

També, és molt important el compromís i, més encara, la creença en la moneda. Recordem que la moneda té un valor perquè la gent li atorguem i si deixem de creure-hi s’enfonsa. I és que, durant aquests anys, hem vist les dificultats que tenim per a generar i gastar els troks, tancar les rodes és complicat en segons quins serveis, coneixements…, i, a més, som una comunitat dispersa a la comarca i amb la limitació que implica ser un grup reduït, qüestions de «massa crítica».

Aquests milers de troks que s’han prosumit aquests anys no són pas pocs, però més important que la quantitat són els seus fruits, com ara el naixement de projectes, l’impuls a l’autogestió, el suport mutu…, incomptables són els intercanvis directes que sabem que són molts.

En definitiva, continuarem construint altres formes d’interrelacions amb els éssers humans i amb el medi que ens envolta, perquè l’actual model no ens agrada, n’estem fins al capdamunt  del capitalisme i no defallirem a cercar alternatives mentre continuem vivint.

Ecoxarxaires: endavant les aixades! I no oblideu de trocalitzar-vos i supermineralitzar-vos!

Sergi Regales [Sub Ser.]

 

[CÀMERA AL BOSC] Geneta, senglars

Encetem una nova secció a La Resistència, Càmera al bosc, en què cada mes, gràcies al bon fer d’un jove osonenc, anomenat Jordi, podrem veure vídeos, de forma resumida, de registres naturalístics, especialment d’animals de tota mena als boscos de llocs inconcrets (per a salvaguardar llur tranquil·litat).

El primer vídeo que trobareu a sota és el darrer que hem rebut.]

 

Ens arriben imatges de la càmera oculta amb diverses bestioles: una geneta, un porc senglar, uns senglars petits (godalls, nodrissos)…, mentre travessen un rierol a muntanya.

 

En aquesta ocasió, la vida nial dels tudons (Columba palumbus).

Això havia de ser un article sobre els alvocats

Uns alvocats (Persea americana). [Foto: Arxiu LR.]
[Un report de Maria Borràs.]

«Quan les teves creences morals t’indiquen que menjar un alvocat de Valparaíso és una contradicció més assumible que la de fer-te una truita amb els ous de les gallines del pati de la veïna, potser és hora de replantejar-te-les.»

Aurora Camps [pseudònim d’una membre de Ramaderes de Catalunya, Directa, desembre 2020.]

Amb l’arribada de l’estiu arriba, també, el bombardeig constant de la mal anomenada «operació bikini». Podria fer un article sencer amb tots els motius pels quals penso que aquest tipus de publicitat només fa que engreixar la pressió que patim els cossos que estem fora de la norma esquelètica imperant, com un exemple més de com la cultura cisheteropatriacal en la qual vivim, de la mà del capitalisme, només fa que engendrar un món encara més violent. Però avui no parlaré d’això, sinó d’altres violències que actuen, sovint gràcies a nosaltres i als nostres patrons de consum.

Quan em vaig plantejar escriure aquest article va ser perquè una amiga meva em va dir que estava fent una dieta keto (cetogènica) que consistia a menjar carn i alvocats. El seu objectiu era perdre pes, com moltes altres dones quan comença a arribar l’època d’anar a la platja. El primer que em va venir al cap va ser: perquè vols perdre pes, si jo et veig genial? Evidentment, això no li vaig dir. Cadascú es prou adult com per saber què vol fer amb el seu cos (tot i que a vegades dubto si tenim la capacitat per a defugir de certs ideals estètics amb els quals hem estat adoctrinades des que som ben petites). Però, bé, com deia, això podria ser un altre article sencer.

La segona cosa que se’m va passar pel cap va ser: carn i alvocats? És broma no? Com veieu, parlo tota l’estona del que se’m passa pel cap, perquè no li vaig comunicar directament, i segurament és per aquesta vergonya a no semblar tolerant de les decisions individuals dels altres, però a vegades també penso: ja està bé de mirar-nos tant el melic, no? Podem començar a pensar-nos com a éssers eco i interdependents? Però, bé, entenc que no és una tasca senzilla ni ràpida. L’hem començat i a poc a poc aquesta idea s’anirà estenent i començarà a habitar-nos, però encara ens cal molta pedagogia per a poder-ho comunicar, com a mínim a mi me’n falta, i per això a voltes em mossego la llengua i em desfogo amb la lletra.

Com ja sabeu per altres articles que he escrit aquí, jo soc biòloga, especialitzada en agroecologia i actualment treballo temes de canvi climàtic amb perspectiva de gènere. Sé que aquesta última part a molta gent li pot semblar estranya, que no cassa; quina relació té el canvi climàtic amb el gènere? – es pregunta molta gent. És una molt bona pregunta, i properament faré algun article explicant-ho amb detall, però si us voleu anar fent una idea podeu revisar l’article que vaig escriure l’abril de l’any passat.

Us situo perquè entengueu la meva reacció, quan la meva amiga, a qui considero conscienciada amb el món que l’envolta, em va dir que faria aquesta dieta. Carn i alvocats. Alvocats i carn. M’imaginava tones de carn i alvocats i l’únic que em venia al cap eren les macrogranges de vaques i porcs, les condicions de vida de les persones que hi treballen (tant a les granges com als caps d’alvocats), la quantitat d’aigua que es necessitava per a fer créixer aquells alvocats, els pobles i comunitats que havien estat saquejats per a produir-los, la quantitat d’energia i aigua necessària per a produir-los, emmagatzemar-los, embalar-los, transportar-los i distribuir-los…, i una infinitat d’imatges per les quals quan vaig a comprar lluito perquè no es reprodueixin, ni aquí ni enlloc (a més a més tot això en un context de canvi ambiental que fa cada vegada més escassos tots aquests recursos). I em preguntava: com pot ser, que algú que jo considero que és conscient del seu lloc al món, que té una sensibilitat important respecte al que l’envolta, que té uns valors i uns ideals, de cop decideixi fer una dieta que contradiu tot allò que pensa?

La resposta no és senzilla. Estem vivint en un món en crisi, de múltiples crisis. La més recent la crisi sanitària que estem patint als nostres cossos, que a la vegada es derivada de la crisis ambiental global, que a la vegada es derivada de la crisi de valors que portem arrossegant des de fa molts anys. Es parla molt de la crisis climàtica, i és una realitat. La temperatura augmenta, també és una realitat. Però, tot això son els efectes del model socioeconòmic imperant, el neoliberalisme ferotge, fill d’un colonialisme històric que acompanyat del patriarcat s’ha apoderat de les nostres vides i dels nostres desitjos. I les «nostres» vides, aquí, al Nord Global, encara sembla que les controlem, que tenim llibertat, però les vides de les persones, que viuen en territoris espoliats per empreses que produeixen per a exportar-ne els productes cap aquí, han estat totalment desposseïdes, privant-los la llibertat de poder viure. És clar que hi ha un seguit d’empreses darrere de tota l’agroindústria, de la mà de les farmacèutiques, recolzades per uns estats terroristes, que s’haurien d’eliminar del mapa, però mentre això no passi (que ja us dic ara que no passarà fins que no s’acabi el petroli), tenim una responsabilitat col·lectiva de sostenir la vida, i fins que això no s’entengui no hi haurà manera de poder fer canvis cap a una transició de model.

Les cures, imprescindibles per a la vida, no es veuen reconegudes en l’estructura de la cultura occidental capitalista heteropatriarcal. Existeix un pensament hegemònic que ens fa pensar que som éssers autònoms, que no depenem de la natura i que tampoc no necessitem les cures per a viure, però això és una fal·làcia promoguda pel sistema, que fa invisible allò que el sosté: la reproducció de la vida per part de la natura, i de les dones. Ens han pres la consciència de l’alimentació, ens han desposseït d’aquest dret transformant-lo en mercaderia. Hem de reclamar allò que és nostre, que ens pertany, hem d’exigir als governs aquest canvi de model, i hem de fer pressió de manera col·lectiva als poders públics, per a poder donar veu a totes les persones que normalment no estan representades.

Posar la vida al centre vol dir parlar de necessitats, de reparació, de justícia social. Hem de capgirar els sistemes de mort —mort de territoris, mort de drets, mort de persones…— per sistemes de vida, de totes les formes de vida, que la cuidin i la mantinguin. Vivim en un sistema de mort pervers que fa migrar les persones perquè els seu territori ha estat espoliat per generar la «nostra» riquesa, i un cop aquí no poden tenir les necessitats bàsiques cobertes.

Tornant a l’alvocat, l’altre dia llegia un article on deia el següent:

«Relaxa’t, l’alvocat és una fruita que té l’avantatge que no és tan important que sigui ecològica perquè la seva gruixuda pell prevé que els herbicides traspassin la cuirassa que protegeix la polpa que nosaltres ens menjarem.»

Així que tranquils, no patiu, que podem continuar menjant alvocats que deixen pobles i comunitats eixutes, encara que no siguin ecològics, i per tant continuem contaminant la poca aigua i els sòls degradats que en restin, a tu no t’afectarà… Jo, jo, jo i el meu melic…

És prou clar que el capitalisme i l’heteropatriarcat són a tot arreu, i això vol dir que nosaltres també hem de ser a tot arreu, permeant a través de múltiples i diverses estratègies. S’han de generar aliances, encara que no em travessi personalment una lluita, potser al meu cercle proper sí, perquè al final totes les lluites actuals tenen l’objectiu comú de fer un canvi de paradigma. I aquest canvi de paradigma és necessari i cal que sigui ja, però mentrestant hem d’anar fent passos d’urgència per a aturar el drama. I aquests passos només els podrem fer caminant. Caminant plegades cap a una altra manera d’entendre’ns en el món perquè totes les persones hi puguin viure dignament.

M’agradaria acabar aquest article citant la magnífica Yayo Herrero que diu:

«El primer article de la declaració dels drets humans (DDHH) diu: “Tots els éssers humans naixem lliures i iguals en dignitat i drets i dotats de raó han de viure fraternalment els uns amb els altres”. Si miréssim aquesta declaració dels DDHH des de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida jo crec que deuria dir alguna cosa semblant a això: “Tots els éssers humans naixem vulnerables i indefensos en el si d’una mare, i arribarem a ser lliures i iguals en dignitat i drets sempre que rebem una quantitat enorme d’atencions i cures i coneixements que han de ser proporcionats per homes i dones d’altres generacions en una tasca civilitzadora sense la qual la nostra espècie no pot existir. En cas de rebre’ls podrem estar dotats de raó que ens permeti viure fraternalment els uns amb els altres conscients que habitem un planeta que té límits físics que compartim amb la resta del món viu i que estem obligats a conservar”. Com veieu és més llarg, però jo crec que estableix el tipus de projecte polític, el tipus de procés polític, el tipus de tasca política, que al meu entendre tenim per davant i que és la tasca política més heroica, més bella, més plena de sentit que jo em puc imaginar. Walter Benjamin deia que en aquest moment la revolució és activar el fre d’emergència del capitalisme, activar la palanca d’emergència del creixement capitalista i jo, potser us sembla una mica cursi, però estic convençuda que aquest fre d’emergència només l’activa l’amor. L’amor polític, no l’amor monya, ni amor romàntic, ni l’amor lligat al sacrifici, sinó aquest amor que és solidaritat, que és la radical consciència de necessitar fer-nos càrrec els uns dels altres, la radical consciència que ningú no pot continuar endavant sola i que per tant ens ofereix les possibilitats de poder revertir aquesta guerra contra la vida.»

Articles per a consultar i ampliar informació sobre els alvocats:

• El crack del aguacate, de Gustavo Duc.

• L’alvocat, el perill ecològic de convertir-lo en superaliment., d’Esther Ortega.

• La moda dels aliments, de Laia Olivé Ruiz.

Reflexions d’un gandul fracassat. Catalunya crema…, i cremarà

El sotabosc a les Gavarres. [Foto: Eduard Garrell.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

A la tevetrès ens van recordant, entre foc i foc, que nosaltres  som sospitosos  dels incendis que es van produint, per això ens han tallat  carreteres, pistes i  camins d’accés a boscos i parcs naturals… Segurament fan ben fet, perquè no es pot negar que som una espècie de brètols i d’irresponsables. El que no tenen en compte és que aquests espècimens estan infiltrats arreu i n´hi ha que posen el misto mentre d’altres hi posen la llenya.

Al Parc Natural del cap de Creus, que haureu descobert que no és només la península del far i que  comprèn els paratges entre Llançà i Port de la Selva —amb la Vall de la Santa Creu i Selva de Mar incloses—, val a dir que és la zona més humanitzada i urbanitzada del Parc. Aquest espai, entre les Alberes i el Parc Natural, té un històric d’incendis des de l’any 1973. En aquests 48 anys se n’han produït vuit, un incendi cada sis anys de mitjana, i es veu que la cosa continua.

Atesa la situació del país, jo no comparteixo la visió catastròfica que ens transmeten el mitjans. L’incendi d’aquesta part de la serra de Roda i de Verdera, una zona de garrics i ullastres, farà de tallafocs d’un tresor inapreciable com és Sant Pere de Roda (ho sento pels que van tancar la frontera als bombers francesos), a la península del Cap de Creus i a les Gavarres. Els que aneu a veure aquest indret cremat de ben segur que us adonareu de les parets de pedra seca que sostenien les terrasses on hi havia plantada la vinya i les oliveres abans que la fil·loxera foragités la gent del país. El foc ha fet la feina que  l’home no fa.

Pocs dies després d’aquest incendi, al matí ben d’hora ben d’hora, m’enfilo al castell del Montgrí pel coll de la Creu. Tot i pujar  per ponent, l’aire ja és asfixiant. Al peu del camí de les capelles algú ha fet un enorme aparcament, arbrat, amb serveis i taules de pícnic per a facilitar-ne l’accés a força gent. Hi ha tres grans cartells decoratius que no donen cap informació, ni dels endemismes protegits del Parc, en aquest cas del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, ni dels camins, ni dels usos que se’n pot fer. Res que no siguin fotos del que es veu del lloc estant. Potser sabeu com n’és de ric aquest indret, tot i que sembla un desert.

Una burilla de cigarreta en el camí del GR-92. [Foto: Edard Garrell.]
Em trobo uns grups de ciclistes per un sender on fa un mes hi havia uns cartells que demanaven no circular-hi en bicicleta. El camí, que gent de Torroella va restaurar i ben marcar i empedrar per a evitar que se’n surti està desfet, convertit en dreceres i trialeres. Truco als Agents Forestals per què m’expliquin què ha canviat. Se’m treuen del damunt.  M’adrecen a l’Ajuntament, que no contesta.  Desisteixo perquè possiblement hauré de  demanarà cita prèvia i em presento a l’Oficina de Turisme i demano a qui atén al taulell qui és el gestor del Parc objecte de la seva feina. No ho sap!  L’ajudo a esbrinar-ho i descobrim plegats que és de la Generalitat. Parlo amb la Generalitat i un tècnic m’informa que, efectivament, al parc hi ha rutes ciclables però el GR92 de Torroella al Coll de les Dunes no ho és, que els cartells els ha tret l’Ajuntament per a renovar-los passat l’estiu i que pel que fa a la informació dels cartells dels aparcaments tinc tota la raó, però que no sap quan ho faran. Li observo amablement que amb aquesta deixadesa i l’estiu que passarem ens emportarem un disgust. Efectivament, tenia raó, el Montgrí crema.

D’incendis, al nostre terrer, n’hi ha hagut tota la vida. La majoria dels nostres boscos, sobretot  els mediterranis, estan formats per espècies piròfites, val a dir que utilitzen l’estratègia del foc en competència per l’aigua, la llum i els nutrients. Son arbres com els pins, que alliberen substàncies volàtils i altament inflamables i escampen les llavors com granades i, gràcies al foc, regeneren els boscos. Les alzines sureres, com els pins pinyoners, es protegeixen del foc amb la seva escorça, les alzines  rebroten de l’arrel, com l’arboç i el garric i el llentiscle.

Quan el bosc era explotat per carboners i artigaires, i es pelaven les sureres, també hi havia incendis; he viscut al cor de les Gavarres  i n’he vist cada any, i no hi havia bombers. Hi havia pagesos i bosquetans que sabien què havien de fer i sobretot què havien fet perquè les flames no es cruspissin els seu mitjà de vida. Cremaven abans no es cremés tot.

A hores d’ara, per omplir piscines, i abeurar durant dos mesos una població escadussera, s’han assecat els pous, les rieres, les capes freàtiques, s’han canalitzat rieres, s’ha impermeabilitzat el bosc i s´ha abandonat la vinya i els cultius, i s’ha estès una teranyina de línies elèctriques, precàries, que fa dècades que no es renoven, per a alimentar la comoditat del «tot elèctric» de les urbanitzacions i els «no-pobles» de mar on van creixent els aires condicionats, els ascensors, les neveres i congeladors, rentadores i rentaplats: un negoci molt rendible amb molt poca inversió.

Ho Il·lustren unes fotografies que posen de manifest l’estat del manteniment de la xarxa de Endesa al Baix Empordà.

Catalunya cremarà, és inevitable, en qualsevol moment i aprofitant l’augment de calor pel canvi climàtic, la sequera, un ventet sec del nord, potser una burilla, o un transformador reescalfat, o perquè pins, sureres, alzines, llentiscles…, decidiran treure’s de sota aquesta massa de vegetació que els ofega, els segresta l’aigua i la llum i faran holocaust per donar pas a una nova generació, per a sobreviure com a espècie.

Cal beneir, doncs, els petits incendis perquè faran de tallafocs de l’incendi dramàtic que s’està congriant. Si no cremem amb seny cremarà el país sencer. I els mitjans, els gestors dels parcs, la Generalitat, la Diputació, els ajuntaments i els ecopapanates ens en faran responsables, per deixats, imprudents i incívics.

Gabriel Borràs i l’interrogant sobre com ens adaptem al canvi climàtic

Indicador capacitat adaptació al canvi climàtic
Gabriel Borràs, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic. [Foto: Gabriel Borràs.]
[Recuperem un text publicat per la periodista Adriana Clivillé al blog del CREAF (Centre de recerca ecològica i aplicacions forestals, davant les incidències de tot nivell i classe que s’estant produint arreu del món i que avalen l’emergència climàtica en què ens trobem.]

La incorporació a la base de dades científica de l’ONU d’un recent indicador sobre la capacitat d’adaptació al canvi climàtic impulsat per la Generalitat de Catalunya suscita una pregunta automàtica. Què vol dir tenir capacitat d’adaptar-nos a la modificació global del clima que estem vivint?

I, just a continuació, es genera una altra pregunta: com quantifiquem aquesta capacitat d’adaptació? Uns interrogants als que pot donar solució Gabriel Borràs, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic(OCCC) del govern.

“La capacitat d’adaptar-nos al canvi climàtic implica ser capaços d’avaluar quantitativament les mesures que estem tirant endavant i que ens permeten ser més resilients, menys vulnerables”, afirma Borràs, que deixa clar fins a quin punt aquest és un debat mundial obert sense massa conclusions. “Hi ha un gran silenci sobre l’eficiència de les mesures aplicades per reduir la vulnerabilitat”, a més d’una “gran dispersió de metodologies i criteris”. I apunta que “el 99% de procediments utilitzats en realitat avaluen o bé els impactes del canvi climàtic, o bé els riscos derivats. Però no mesuren l’eficiència de l’empremta que deixa el canvi climàtic que estem experimentant”.

I posa un exemple clàssic i visual centrat en la Mediterrània: les principals conseqüències evidents del canvi climàtic són la reducció de precipitacions i l’augment més accelerat de la temperatura respecte a altres zones del planeta. Per això, “els indicadors de què disposem no ens aporten dades sobre l’eficiència de les mesures que apliquem, sinó que ens donen la dimensió dels riscos, en aquest cas, increment d’incendis forestals i menor disponibilitat d’aigua per als ecosistemes i per a les persones”, explica.

Contestar la segona pregunta –com quantifiquem aquesta capacitat d’adaptació?– posa en evidència que no es coneix cap administració pública del món que hi hagi donat resposta. Abans d’elaborar cap indicador, des de l’OCCC es va consultar altres països: des de conferències i fòrums de discussió internacionals, fins a articles publicats. “Vam preguntar al món i vam intentar establir criteris i una mesura evident, com ara estalviar aigua des del consum domèstic”, recorda Borràs. I davant de la resposta negativa, es pot dir que no hi ha cap treball conegut al món impulsat per una administració pública que quantifiqui si un territori s’està adaptant bé al canvi climàtic.

Indicador capacitat adaptació al canvi climàtic
«Els indicadors disponibles expliquen la dimensió de riscos com ara increment d’incendis forestals i menor disponibilitat d’aigua, enlloc de l’eficiència de les mesures aplicades.»

Davant del silenci, des de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic es comença a desenvolupar una metodologia pròpia en col·laboració amb l’equip del catedràtic Josep M. Raya, del Tecnocampus de la Universitat Pompeu Fabra, ubicat a Mataró. “El que intentem esbrinar és si l’acció de reduir el consum d’aigua a les llars ens està permetent ser menys vulnerables als impactes del canvi climàtic, en aquest cas a Catalunya”, aclareix Gabriel Borràs, tot afegint que “hem treballat aquest indicador global com a mesura de l’eficiència de les accions d’adaptació”.

Anar en la bona direcció

Saber si la tasca que s’està fent és l’oportuna està íntimament vinculat amb el fet que l’indicador utilitzi dades públiques, que estiguin disponibles en format obert, que requereixin poca manipulació, que aportin certa temporalitat (mínim de 10 anys) i que vagin lligades a les mesures. “Naturalment, com tota estadística, la robustesa de la metodologia serà assolida si el període d’avaluació abasta diversos decennis”, puntualitza Borràs.

Avui es disposa d’un total de 42 indicadors, que aporten major robustesa a un projecte que va començar amb 29 l’any 2014. L’opinió del seu màxim impulsor és reveladora: “la participació de l’OCCC al projecte Life ’Adaptant la Mediterrània al Canvi Climàtic (Life MEDACC)’ conjuntament amb el CREAF i l’IRTA va ser un important camp de pràctiques per concebre l’indicador global d’adaptació”.

Com ens adaptem

Els àmbits que contempla l’indicador són biodiversitat, aigua, gestió forestal, agricultura, indústria, mobilitat, salut, turisme, urbanisme i habitatge. No s’ha pogut incloure recerca i coneixement, “perquè no hem localitzat un indicador global de mínim 10 anys”, justifica Gabriel Borràs. La principal conclusió bàsica és que el 61% de la variabilitat dels 42 indicadors té a veure bàsicament amb l’ús dels recursos, amb l’ecoeficiència: aigua, energia i el sòl, bàsicament. Per tant, “com més eficients siguem en el seu ús, millor ens estem adaptant… i és una conclusió molt interessant”.

Indicador capacitat adaptació al canvi climàtic
«En 10 anys l’indicador d’adaptació al canvi climàtic indica que ens estem adaptant i reduint la nostra vulnerabilitat.» [Foto: OCCC.]
El càlcul de l’evolució de dades en el període 2005-2014 s’expressa de la mateixa manera com l’Institut Nacional d’Estadística explica l’evolució de l’IPC. “L’important no és la dada exacta”, matisa Gabriel Borràs, “sinó com ha variat respecte a l’any anterior. En aquests 10 anys ha crescut un 8,74% i això vol dir que en 10 anys l’indicador evoluciona positivament, ens estem adaptant i reduint la nostra vulnerabilitat”.

Una metodologia del tombant de mil·leni

La voluntat de l’equip darrere d’aquest indicador és actualitzar-lo cada 5 anys. Per tant, l’any 2023 caldrà revisar-lo, introduint noves dades temporals i/o ampliar-lo amb noves mètriques orientades a observar si es consolida el 8,7%. “No tenim context on poder comparar, perquè és l’única eina coneguda”. Ara bé, des de l’OCCC s’admet la probabilitat que hi pugui haver una tasca similar ja feta, si bé en presentar-la a The Climate Group (una xarxa de governs no estatals que representa 400 milions de persones) cap representant no en tenia cap notícia.

En presentar l’indicador a The Climate Group, una xarxa de governs no estatals que representa 400 milions de persones, cap representant tenia notícia d’una iniciativa similar

Justament per això, l’indicador desenvolupat per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic “no és perfecte, perquè no es pot comparar amb res”, en paraules de Gabriel Borràs. “Sabrem si ens està servint quan el puguem tornar a actualitzar, perquè així com la mitigació és una metodologia antiga, l’adaptació és relativament nova en canvi climàtic, del tombant del mil·lenni”. A Catalunya les polítiques d’adaptació es comencen a aplicar des del 2012; la propera avaluació hauria de confirmar si l’evolució segueix sent positiva. “Llavors veurem si ha crescut, si s’estanca o ha decrescut i haurem d’analitzar els factors que ho han provocat, com per exemple la manca de pressupost públic”.

El 99% dels països mesuren l’impacte o els riscos del canvi climàtic, enlloc de l’eficiència. I aquí rau l’interès de l’ONU per incloure l’indicador català a la seva base de dades científica.

Una entrevista amb Nan Orriols

El canal en línia de Televisió Osona va entrevistar el passat mes de maig Nan Orriols, de la mà del periodista Sebastià Raurell al programa «En companyia de…», a l’Espai Rama, al Ripollès, arran de l’exposició d’obra pictòrica que hi va fer l’autor del recent Esterrecats, rates i patinets, sota el títol «Dream Team», fins als passat 4 de juny.

 

[Reflexions d’un gandul fracassat] El país en runes

El Castell del Montesquiu, al parc del mateix nom, és propietat de la Diputació de Barcelona.[Foto: DiBa.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

Entrem al Parc del Castell de Montesquiu per a visitar les obres que un amic exposa a la badiu del castell. La gespa i les tanques estan escrupolosament retallades, els jardins fan goig, m’imagino el senyor Emili Juncadella sortint del Castell amb la seva escopeta i els gossos per anar a caçar per les seves possessions, que ara són de la Diputació.

Així, embadalit, m’arriba al mòbil una carta d’un lector del Nou9 en la qual es queixa de l’estat d’abandonament del camí de Cabrera, fent un greuge comparatiu amb altres santuaris catalans, que tenen accessos transitables i segurs.

La reflexió és inevitable: tanta gespa no els deixa temps per als camins rurals, ni a la Diputació, ni al DARP! I no només per a restaurar els accessos a Cabrera, per la banda de la Garrotxa, que aviat només seran transitables pels tractors, sinó pels camins que donaven, i donen encara accés a masies, masos i masets. Se n’han abandonat a milers a casa nostra, com explica la Marta Lloret, la caçadora de masies de la Garriga.

Una masia a la Vall d’en Bas (Garrotxa) a punt de la ruïna. [Foto: Xavier Borràs.]

En el nomenclàtor exhaustiu de Masos, masies i cases de pagès de Catalunya, publicat el 1860, se’n censen 20.000. Moltes es van abandonar a causa de la fil·loxera, la industrialització, la mecanització…, entre elles alguns tresors que haurien de formar part del nostre patrimoni.De les que van sobreviure, encara moltes van ser recuperades pel moviment dels «neo rurals» que va sorgir entre els urbanites dels anys seixanta i setanta, sobretot a la Garrotxa, una de les zones més autàrquiques del país. Com que aquests em són coetanis i jo també vaig passar l’experiència, em consta que moltes cases van haver de ser abandonades en no trobar cap complicitat per part de l’Administació per a rehabilitar-ne els accessos, els camins rurals.

Fer arribar-hi llum i telèfon es convertia en una odissea insuperable i econòmicament inassumible, sense comptar amb les exigències i traves per a qui volia continuar o reiniciar una explotació agrícola/ramadera o fer alguna rehabilitació. Cases abandonades altre cop per no poder portar els nens a col·legi quan plovia i s’aixaragallava el camí i no es podia travessar la riera, ni rebre assistència en cas d’una urgència o un accident. Actualment, se n’han salvat algunes a costa d’inversions privades sota l’aparença del «turisme rural», eufemisme d’hotelets de luxe, atès que ja no s’hi mantenen les activitats agrícoles i ramaderes i el terrer continua abandonat a la invasió vegetal i combustible.

El mal estat i l’abandó dels camins rurals són una constant a Catalunya. [Foto: XBC.]
La xarxa de camins rurals  de Catalunya és de 98.375 km. Des de l’any 2000 s’ha intervingut en 1.457 km amb un cost de 196 milions d’euros,  135.000 euros per quilòmetre. Un quilòmetre de carretera costa 600.000 euros. Val a dir que el doble que a Europa.
Mentre faig aquesta reflexió, penso en l’amic, membre actiu d’una associació de la comarca que de fa anys conserva, desbrossa, neteja i manté un  lloc emblemàtic i que ha rebut una denúncia dels agents forestals per la sospita d’algun conservacionista intransigent que no pot suportar que es posi en evidència que a Catalunya cada pam de terra  ha estat humanitzat.

 

La França orgullosament genocida cultural

L’Escola d’Aiguaviva, al Capcir, l’any 2017. [Foto: Dídac Costa.]
[Un report de Dídac Costa.]

Fa uns dies el Tribunal Constitucional francès va tombar la primera llei que facilitava la immersió lingüística en català i en la resta de llengües minoritzades a les poques escoles que les ensenyen a França. La mesura ha mobilitzat molts ciutadans a la Catalunya del Nord i a les altres nacions històricament trepitjades pel propi estat, el que ha dut al president Macron a rectificar, de manera sorprenent. Fent un gir de 180 graus, ha dit: «Les llengües de França són un tresor nacional que enriqueixen la cultura francesa». I ha reivindicat les escoles que «han  mantingut vives aquestes llengües i n’han garantit el futur».

No podem saber encara fins a quin punt són sinceres aquestes paraules i com revertiran la tradició històrica francesa d’exterminar la seva pròpia riquesa i diversitat cultural i lingüística. Si fos cert, suposaria un primer punt d’inflexió històric en la relació del país amb els seus patois. Recordem-ho, de pas toi, tu no. Tot i que ara mateix és tan difícil de creure com que Espanya fes un canvi semblant.

Fins que puguem saber quin serà el resultat de les actuals protestes i aquesta aparent rectificació, és bo fer un repàs d’aquest malaltís nacionalisme d’Estat que, com l’espanyol o el turc amb els kurds, basa la seva grandesa, la seva grandeur, en l’eliminació i l’assimilació de l’altre. El que pot fer comptant, a diferència dels nacionalismes defensius com el nostre, amb tots els recursos de l’Estat: jutges, escoles, universitats, mitjans de comunicació hegemònics i públics, i quan cal, com a Turquia, l’exèrcit, o com a Espanya, la policia, les clavegueres de l’Estat o una justícia implacable i desvergonyidament nacionalista.

Espanya, per sort per a nosaltres, és un maldestre aprenent del que França instituí com a eix central a les ciències socials: l’estat-nació unitari, que requereix —per a implementar-se— la imposició, la violència sobre un aspecte tan íntim dels ciutadans com és la seva llengua materna, per a esborrar per sempre nacions mil·lenàries en nom de la modernitat, la República i una falsa igualtat. Perquè una veritable igualtat consistiria que bretons o corsos tinguessin el mateix dret a eliminar la llengua dels parisencs. O, sense posar-nos tan tràgics, que els parlants de totes les llengües tinguessin el mateix dret a conservar-la, ensenyar-la i practicar-la en tots els àmbits.

França no només du a terme amb molta més eficàcia que Espanya l’extermini cultural de les 8 nacions que poblaven el seu territori: bascos, catalans, occitans, provençals, bretons, corsos, bearnesos, alsacians —i ja al segle XIII els càtars o albigesos, que estrenen la Inquisició—, sinó que fa quelcom encara més greu: crea aquesta legitimació que abracen gairebé tots els estats actuals al món per a maltractar les seves minories nacionals.

Mapa de les nacions d’Europa.

El feixisme o el colonialisme clàssic han fet, de ben segur, més mal a la humanitat. Però el model d’estat-nació unitari i homogeni, a diferència d’aquests, continua vigent i fent mal al projecte humà i la seva diversitat cultural, que troba en les llengües el vehicle amb què diferents nacions expressen la seva cosmovisió, una manera pròpia i diferenciada de veure el món i d’organitzar les escoles, l’economia, les comunitats, amb què tan sols això ja els dóna dret a autogovernar-se i a autodeterminar-se, especialment quan tenen estats en contra que volen la seva eliminació.

França aconseguirà fer d’això un marc mental que s’imposarà a les ciències socials i repetiran acríticament molts dels graduats en dret, història, sociologia o ciències polítiques, quallant, de dreta a esquerra, en l’anàlisi del fet nacional arreu del món, fins i tot en l’anarquisme. França consagra així —des de dintre de les ciències socials— un model que li permet legitimar el violent colonialisme interior que estava duent a terme a les seves escoles i en lleis que maltractaven les llengües regionals, fins a arribar en dos segles al seu extermini gairebé complet. Un país que en altres aspectes sembla tan culte, cosmopolita, democràtic i avançat, mai no s’ha disculpat, admès i ni tan sols entès, igual que Espanya, el mal que s’ha causat a si mateixa i a les nacions originaries de l’hexàgon. Això si, es pretén respectuosa i en fa museus, rutes turístiques i souvenirs només un cop que les ha fet desaparèixer per a assolir una unitat nacional basada en l’homogeneïtzació a cops de matar llengües amb la mateixa tirania que deien combatre La Marsellesa. Com quan el 1904, després que el provençal Frederic Mistral guanyés el Premi Nobel de Literatura, exigís a la fundació Nobel que no es tornés a donar aquest guardó de literatura a una llengua que no fos la dels estats.

L ‘anterior agressió a la Catalunya del Nord fou quan canvià el nom al departament que la inclou, anomenant-la només Occitània, conscient que aquesta nació, que fou uns dels primers renaixements i representava tota la meitat sud del país, ja no comporta avui cap perill, mentre que sí ho és Catalunya per la força del catalanisme i l’independentisme al sud de la frontera.

Igual que Espanya, França ja no pot dur a terme mesures draconianes com pegar els nens a l’escola que parlen els patois, com feien fins fa només quaranta anys, ni prohibir que existeixi Ràdio Arrels en català o Radio Euzkadi en basc a Iparralde, el país basc francès. Però si que pot continuar provant d’anar-les erosionant amb lleis i normatives menys cridaneres. Com a Espanya, on, com sabem, patim diàriament mesures també menys radicals que les de Franco, Felip Vè o Primo de Rivera, però amb el mateix esperit. Com per exemple que els Països Catalans no puguem confederar les emissions de ràdio o de televisió tot aprofitant que ens uneix, ni que sigui, una llengua comuna. Mesures assimilacionistes d’un ultranacionalisme d’Estat al descobert, que mantenen el mateix objectiu: anar aconseguint, segle rere segle, un extermini cultural que constitueix, més que cap altre aspecte o definició pròpia, els fonaments dels seus propis nacionalismes centrals.

El sorprenent és que, encara avui, gent amb cultura i d’esquerres a França continua fermament i, en molts casos, fervorosament convençuda que la imposició d’una única llengua és legítima i que reivindicar no ser expulsat del planeta —com ho foren tantes nacions precolombines— és fruit d’un arcaic i anacrònic regionalisme egoista, oposat a una modernitat que passa inevitablement per matar llengües i imposar-ne una de sola.

Tristament, aquest és el major llegat de la revolució francesa. La França revolucionària oblida molt aviat, ja des de l’entronament de Napoleó com a emperador, quan venia a acabar amb l’antic règim, bona part dels seus honorables ideals, deixant dempeus un únic eix, que a més poc té a veure amb la igualtat, la llibertat i la fraternitat, i que aplicarà amb fermesa implacable al llarg dels segles: el centralisme, el jacobinisme, l’unitarisme, que es tradueix en aquest ultranacionalisme d’Estat. I que en estats compostos i diversos lingüísticament i culturalment com son França o Espanya suposa, de manera automàtica, l’absència de democràcia i justícia.

El fet que el model francès s’hagi copiat arreu, fa que encara avui imposar el castellà a nens maputxes al sud de Xile, o que al Brasil, de les 180 llengües precolombines només se n’ensenyi una, arribada de 10.000 km més enllà, el portuguès, es vegi com un fet legítim i legal, com un procés inevitable en la modernització del país, mentre que obrir una escola per a ensenyar mapudungun, guaraní o una ikastola a Euskadi o en català a casa nostra durant més de mig segle XX, es presenti com un acte il·legal i gairebé subversiu. És, doncs, una clara continuïtat d’un procés de colonització interna, legal i constitucional, que rep el suport de la resta d’estats, també immersos en processos semblants, i de les institucions globals.

El cas francès, com l’espanyol, ens permet entendre que no podem parlar de nacionalisme sense mentir quan no reconeixem que no n’hi ha un sinó dos, d’oposats. D’una banda els nacionalismes d’Estat, agressius, assimiladors, gairebé sempre supremacistes, com és el cas espanyol, francès, turc o nord-americà respecte de les nacions originàries, que el que pretenen és el seu domini i extermini, esborrant-ne la llengua, i acompanyat generalment del saqueig de matèries primeres i d’un colonialisime aplicat de diferents maneres. Doncs no és només colonialisme el clàssic amb les seves formes històriques, sinó també molts processos actuals de dominació nacional o etnolinguística, com és evident en el cas espanyol, francès, turc, xinès o americà. Són nacionalismes parasitaris perquè no generen una simbiosi saludable amb reciprocitat de beneficis, sinó, com a les Amèriques, una extracció de recursos fins a eliminar l’hoste i reemplaçar-lo. I que, a escala europea actual, no és gaire diferent del nostre cas.

I d’altra banda els nacionalismes defensius sense Estat com el català, el kurd, el tibetà, el saharahui, els indiamericans o els descolonitzadors a l’Àfrica entre 1940 i 1980. No pretenen esborrar, en el nostre cas, el castellà, dominar Madrid, catalanitzar Espanya, imposar la nostra manera de fer a la resta de nacions ibèriques. Vol o volem tan sols tenir el dret d’existir plenament en la nostra llengua i cultura sense haver de demanar permís, com poden fer ells. I no compartim el mateix desig per a dominar o conquerir. Reclamem el dret a poder autogovernar-nos amb les estructures d’un estat, perquè existeixen diferències substancials en la cultura i en les formes d’organitzar la societat que fan que no poder-ho fer, generi, com aquí, un llarg reguitzell d’injustícies i d’ineficiències, també en el pla econòmic i d’infraestructures.

Hi ha una diferència essencial entre un nacionalisme que lluita per defensar una llengua, que el que lluita per destruir o eliminar una llengua. Pretendre equiparar l’un i l’altre és una fal·làcia que menteix d’arrel i deixa clar que no hi ha un anàlisi honesta, sinó una estratègia política de dominació. Malgrat que, malauradament, arreu del món predomina aquesta confusió de dubtosa sinceritat.

El més grotesc i cínic és que els nacionalismes centrals i agressius, els patrioters, no només consideren els perifèrics i defensius com els únics nacionalismes, sinó que els atribueixen, a més a més, els pitjors mals dels nacionalismes agressius d’estat, com amb el clàssic insult «nazi», sospitosament mai en el seu equivalent ibèric: franquista, perquè la falsedat argumental seria massa evident. O els processos de supremacisme o de guerra ètnica i d’assimilació violenta d’una nació per l’altra, que només s’han dut a terme quan aquests nacionalismes disposaven de les estructures d’un estat, usant tancs i aviació, no amb guerrilles partisanes o grups terroristes com ETA, l’IRA o Terra Lliure.

Aspecte de la manifestació del passat 29 de maig a Perpinyà en defensa del català. [Foto: @CatNord.]

Els patrioters consideren inclús, en el que suposa un veritable fanatisme desmesurat, que Deu, Al·là o el Partit Comunista els beneeix en la seva croada, fins al punt de no poder admetre’n ni el qüestionament. O, com en el cas espanyol, considerar il·legal el que és una idea política tan defensable com qualsevol altra, unionisme i independentisme.

França pot estar tranquil·la sabent que les fortaleses de Vauban continuaran intactes a Prats de Molló, Vilafranca del Conflent i Mont Lluís, erigides després de l’infame i il·legal Tractat dels Pirineus, que escapçava un 20% del país i de la població catalana el 1678, i els lliurava la que era la segona ciutat més gran, Perpinyà, per si Espanya plantejava una guerra de reconquesta d’aquests magnífics territoris perduts. A diferencia de Gibraltar, Espanya mai no els ha reivindicat. Que França ha fet un eficient procés d’aculturació per a no deixar rastre de cultura catalana queda palès amb la recent victòria del Front Nacional en aquesta capital, l’única ciutat catalana de la història governada —democràticament— per l’extrema dreta.

Val a dir que part de l’èxit de França en aquest extermini que Espanya porta segles provant de copiar —per sort per a nosaltres i per al dret universal i la cultura humana, amb menys èxit del que sí tingué a les Amèriques, on en efecte aconseguí reduir a una de sola les mil llengües que parlava el continent—, té a veure amb el fet que mentre França oferia a les nacions assimilades una democràcia republicana avançada (tret del fet nacional), econòmicament pròspera i culturalment rica, a canvi de la llengua i la cultura pròpies, Espanya ofereix encara avui a les nacions conquerides i assimilades un regne més conservador, arcaic, pobre materialment i culturalment que les nacions dominades, en especial als Països Catalans. Com podem constatar en el pactismepolític entre els diferents estaments, en models d’economia i de política més cooperatius i propers, o en llibertats ja recollides a les Constitucions Catalanes del segle XIII.

El més irritant de la prepotència francesa en els seus genocidis culturals, que encara perduren, és l’arrogància amb què enarboren el seu nacionalisme no-nacionalista, igual que els espanyols. Que queda ben resumit en la frase d’un falangista espanyol «moderat» en un documental sobre l’anarcosindicalista i ministre republicà Joan Peiró en parlar el seu afusellament, del qual ell no era partidari. Quan li pregunten sobre el de Companys diu, literalment: «Yo no soy nacionalista, pero soy español, soy patriota, y a Companys sí que había que fusilarlo por antiespañol».

Hi ha un últim argument fàcil d’esgrimir quan veieu un francès defensant tot aquest seguit de coses indefensables: és com Astèrix i Obèlix, només que ara vosaltres sou els romans.