[Text i muntatge de Ramon Comella.]
El mes de març d’aquest 2024 en Gabriel, na Maru, en Nan, en Ramon, en Toni i la Victòria van recórrer amb bicicleta les Goles de Sant Pere, també conegudes com les Goles del Fluvià, al terme municipal de Sant Pere Pescador, en un tomb circular que va passar per Cinc Claus i l’Armentera per a retornar al punt d’inici. No us perdeu les imatges d’en Gabriel Salvans capbussant-se nu a la mar catalana.
[Un report d’Eduard Garrell.]
L’Escola Llotja és una peça imprescindible per a entendre la història i el caràcter de la nostra nació.
Fou creada per la Junta del Comerç el 1775 amb el nom inicial d’Escola Gratuïta de Disseny i Nobles Arts i fou pensada per a formar els dibuixants que feien els dissenys dels estampats per a la indústria tèxtil de la seda i del cotó aplicades a les indianes, els orígens de la Barcelona industrial.
És l’escola gratuïta més antiga d’Espanya i a més facilitava als alumnes el material que necessitaven i els concedien beques i pensions per estimular l’aprenentatge i completar-lo a ciutats com Roma, París i Madrid.
L’escola Llotja compartia l’edifici amb l’Escola Nàutica, que va ser fundada el 1769 a iniciativa del pilot d’altura Sinibald de Mas, amb la intenció de fomentar els coneixements pràctics de la nàutica i afavorir la navegació.
El 1851 i a instàncies de l’Ateneu Català (més tard Ateneu Barcelonès) va proposar la realització d’un pla d’ensenyament artístic de les arts industrials que, a part dels ensenyaments de dibuix, pintura, escultura i gravat es feia la formació de mestres d’obres i directors de camins veïnals.
A finals del segle XIX els estudis van evolucionar cap al modernisme.
De la mateixa manera que des del segle XVIII la Llotja va ser fonamental pel desenvolupament industrial de Catalunya ho fou també pel modernisme. Gaudí, Jujol, Berenguer, Brunet, Arús, Pont , Gensana, Simón, Puig i Cadafalc… i uns cinquanta més, no haurien comptat amb ebenistes, forjadors, vitrallers, esgrafiadors, escultors, ceramistes, mestres de cases, pintors, gravadors… que fessin realitat la seva imaginació, tot i que aquest aspecte, segons el meu criteri, no ha estat prou reconegut.
Passada la guerra es va canviar el nom per Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. (En castellà, és clar)
A l’any 1964, quan jo hi vaig anar a parar, l’EAAOAB, era un mausoleu de mòmies franquistes que hi anaven a passar les tardes i a parar la mà, però hi sobrevivien encara alguns artesans que s’ocupaven de les especialitats artístic-artesanes.
Val a dit que degut al nul interès que tenia el franquisme per a la formació, aquella escola era un desgavell organitzatiu fora de mida, la qual cosa per a mi va ser un avantatge, perquè després de “saltar-me” els tres cursos comuns obligatoris vaig poder-m’hi quedar anys practicant gaire bé totes les disciplines que s’hi impartien.
Vaig aprendre a pastar el fang, a trobar-li el punt d’humitat i l’elasticitat exacte, a conèixer les vetes de les fustes, la pressió decidida de les tenalles sobre el vidre d’un vitrall, el traç del burí o del punxó, el mordent de l’àcid sobre la planxa de coure, el tacte de la pedra litogràfica ben polida, la precisió mil·limètrica d’una impressió tipogràfica o del relligat d’un llibre, la delicadesa de les pinces empeltant un document medieval, el roent del ferro fins a esdevenir mal·leable i dolç. Vaig aprendre sovint amb molt poques paraules, amb llargs silencis sota els enteixinats de la Llotja de Mar o les voltes gòtiques de l’Hospital de la Santa Creu, al costat del mestre, mirant-li les mans, llegint l’expressió de milers d’hores d’ofici. Recordo amb emoció i nostàlgia les mans del professor Bachs, petites i brutes de tinta, volant com ocells damunt la caixa tipogràfica, les d’en Tormo xiflant una pell de cabra, les d’en Torralba arrissant virolles en una xilografia, les d’en Jesús Vallina, el mestre més estimat, restaurant papers de 500 anys amb una delicadesa i un respecte colpidors o les de la Sra. Colom traçant els grisos més tènues i delicats en una punta seca. També hi havia les mans dels alumnes, artesans i artistes de casa i d’arreu del món que s’estaven temporades a l’escola, aprenent i ensenyant, perquè Llotja va ser durant molts anys una escola oberta, va conservar aquell esperit universal fundacional i era un fòrum de trobada i d’intercanvi extraordinàriament enriquidor.
En tot això m’hi va fer pensar una entrevista a en Josep Ricart que en Jordi Vilarrodà cita al 9 Nou, en un article que li dedica amb motiu de la seva mort: «No veure treballar el mestre és una dificultat per a l’aprenentatge».
Josep Ricart va ser alumne de l’Escola d’Arts i Oficis. Sap de què parla.
Vaig conèixer en Josep Ricart sent professor d’escultura de l’escola d’Arts i Oficis de Vic, i com que aquesta era una de les disciplines que no havia tingut temps d’aproximar-m’hi, em vaig proposar que, si encara hi era a temps, en jubilar-me m’inscriuria a escultura amb el propòsit de veure treballar el mestre, d’aprendre del seu gest i del seu ofici. Però l’Escola de Vic ja no era l’escola oberta d’oficis artístics que jo havia conegut, s’havia convertit en l’Escola d’Art i Superior de Disseny.
El disseny pren prerrogativa, l’artista té la idea i l’artesà la porta a la pràctica, només que a l’artesà ja no el formen enlloc, i un artista sense pràctica, tampoc va enlloc.
Així doncs, ja no hi ha aprenents, hi ha genis en potència, i després de no poder-me apropar al mestre i de posar-me al davant d’una massa de plastilina bruta amb la intenció d’estimular la meva imaginació i convertir-me en un artista de renom, vaig engegar l’escola a fer punyetes i ells m’hi van engegar a mi.
Per tant, estem en paus, sense rancor.
Tot i això, l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic em va fer un important favor, sens dubte involuntari: li dec el mestre que no he tingut.
Un desig incomplert és un desig immortal, el desig per sempre de les teves mans, Pep, com a homenatge a la teva bonhomia i a la teva sensibilitat.
Un altre dia parlaré de com, amb aquestes pèrdues, el nostre país s’aboca a la més profunda misèria artística.
[Text i il·lustracions de Ramon Orriols.]
Es tracta d’una església romànica del segle XIII situada al terme municipal de Sora, d’una sola nau de planta rectangular, sense absis, coberta amb volta apuntada a l’interior i lloses planes a l’exterior de la teulada. L’aparell és construït a base de carreus grans, ben tallats i composats amb cura.
La primera menció documentada data de l’any 1245, en el testament de Beatriu de Posa en el qual dóna dos sous a l’església de Sant Joan del Noguer. La Posa és el nom d’una finca molt pròxima, actualment propietat dels Viladevall de Vic, igual com ho són el mas Noguer (o de sant Joan) i el mas Angelats, igualment a la vora de l’església.
En l’acta de la visita pastoral que hi efectuà l’any 1686 el bisbe de Vic, Antoni Pasqual, hi consta que l’advocació del temple és atorgada tant a sant Joan Baptista com a sant Joan Evangelista. Malgrat que és fora de culte des de l’any 1936, l’edifici es conserva dempeus.
Està situat a uns 3,5 kms a la vora drde la carretera que va de Montesquiu a Sora, al nord-oest de la comarca d’Osona.
[Text i muntatge de Ramon Comella.]
Inspirant-se en la novel·la de Raimon Casellas, Els sots feréstecs —considerada com la primera del modernisme—, en Gabriel, la Maru, en Nan i en Ramon van emprendre aquesta ruta circular amb bicicleta des de Sant Martí de Centelles el primer de març d’aquest any 2024.
«Si és dur odiar tot sol, en grup és un plaer.»
Bernard-Marie Koltès a En la solitud dels camps de cotó.
Fill d’Ares i Afrodita, Fobos personifica la por intensa, el pànic. La fòbia és una síndrome que produeix pensaments distorsionats, sudoració, respiració anormal, acceleració dels batecs del cor, tremolors, calfreds, dolors al pit, boca seca, mareig, mal de cap… De fòbies n’hi ha tantes com vulguem i totes estan identificades i descrites excepte la darrera, la més de moda: la turismofòbia.
Aquest és un fenomen que, de cop i volta, s’ha començat a estendre per casa nostra. El simplisme olímpic i post olímpic, aquell afany poca-solta de vendre’ns al món, ara amb el suport de la mundialització i l’abaratiment dels viatges amb avió, està reblant els resultats que algunes veus impúdiques havíem pronosticat.
Fa 32 anys escrivia que les olimpíades ens costarien molt cares i que la factura trigaria dècades a saldar-se. Els resultats superen les expectatives. Ja és evident que tant turisme que volíem, com el que ara tenim, produeix pobresa.
La factura olímpica no se salda, es renova i creix cada temporada, estem hipotecats.
Les comarques gironines de l’Alt i el Baix Empordà, de la costa tarragonina i de Mallorca, són les que disposen de les rendes brutes personals més baixes, l’aportació de recursos socials més alts i les rendes extractives també més altes. A més del consum de recursos cars i escassos, cal afegir-hi la petjada de carboni que produeix cada turista a favor de l’acceleració del canvi climàtic.
Ara, els turistes són els nous colons per a qui creem serveis i productes en base al seus interessos, i ens transformem per complaure’ls. Els que abans consideràvem amics i admiradors del nostre tremp i del nostre paisatge i que en comptàvem amb orgull els milions, ara ens produeixen fòbia i els en fem personalment culpables, si més no, de la nostra incomoditat, perquè de la pobresa molts no se n’adonen i d’altres procuren que no ens n’adonem.
A mi em sembla injust. Tot i que un terç de catalans no es poden permetre fer una setmana de vacances, som uns grans viatgers, uns entusiastes practicants del turisme, omplim a vessar l’aeroport del Prat d’en Tarradellas, lloguem apartaments a Airbnb, reservem hotels a Booking, volem amb RyanAir, ens fem selfies per l’ Instagram, tornem seduïts pels països rics del nord i si anem al sud, al sud-est o al sud-oest presumim d’haver-los salvat la vida a baix cost. No hi ha res que s’assembli més a un turista català que qualsevol altre turista.
Aquesta fòbia, mal dirigida, ens converteix en una societat hipocondríaca.
Ara ens adonem dels impactes negatius del turisme: ús del sòl amb construcció extensiva d’habitatge infrautilitzat i les seves infraestructures, accessos i mobilitat, destrucció del paisatge, generació de residus, consum de recursos hídrics, elèctrics, sanitaris, generació d’economia rendista, importació de mà d’obra no qualificada per a llocs de treball temporals de nul valor afegit, contaminació hídrica i ambiental, colonització cultural (llengua, gastronomia, tradicions), gentrificació de la població local, impacte negatiu sobre espais naturals protegits i en el medi aquàtic i la pesca…
Però es veu que, amb una mica de sort, els turistes es gasten de uns 227€ diaris i això, a la Costa Brava, representa un 12% del PIB. Sort en tenim del turisme, 8,5 milions de turistes a la Costa Brava, 28.000.000 de pernoctacions.
El 2023, l’aeroport de Girona-Costa Brava va registrar 1.586.463 usuaris.
“Si no-fos per ells no sé pas què faríem” és la frase suada que repeteixen com un mantra quan qüestiones el model als qui a la costa en viuen. És clar, els 1.500.000.000 €, o més, que Costa Brava Pirineu de Girona ens diu que ens deixen, donen molta eufòria, el sacrifici val la pena, els danys col· laterals han de ser assumibles. Amb aquesta excusa es segueix trinxant el país, es continua urbanitzant Aigua Xelida, Begur… aprofitant uns POUM franquistes escamotejats en calaixos municipals.
Però com és que, malgrat aquest saldo tant positiu que ens deixen els turistes, la gent de l’Alt i el Baix Empordà no van apartant els bitllets pel carrer? On és, doncs, la mà invisible que fa desaparèixer el n?
Té noms: Airbnb, Booking, companyies aèries de baix cost, agències immobiliàries, diverses plataformes de contractacions i reserves, les principals cadenes hoteleres…, totes ubicades o repartides en dotzenes d’empreses en paradisos fiscals.
Quan, fa uns anys, a la feina un jove format a ESADE, encarregat de crear una plataforma de venda de llibres electrònics parcialment subvencionada per la Generalitat, em va proposar d’ubicar-la a Liechtenstein o a San Marino per tal d’estalviar impostos, li vaig dir que això era robar. Primer es va sorprendre i després es va ofendre.
Li ho havien ensenyat a col·legi.
Si errem la fòbia ens tornarem eufòbics. [Eufòbia: por a rebre bones notícies.]
[Vídeo i fotos de Ramon Comella.]
En Gabriel, na Maru, en Nan i en Ramon van fer aquest bell tomb amb bicicleta des de Sant Miquel de Balenyà a Aiguafreda, pel Pla de la Calma, el passat mes de gener d’enguany.
Tal com podem veure al vídeo, les guilles ja han criat i ensenyen al cadell on cercar menges i llepolies.
[Il·lustracions i text de Ramon Orriols.]
Es tracta d’una petita capella d’origen romànic restaurada el segle XVIII i en bon estat de conservació És mencionada l’any 1150 com a sufragània de Sant Martí de Sentfores, avui incomprensiblement abandonada.
L’edifici consta d’una sola nau sense absis, amb la coberta a dues aigües i campanar d’espadanya sobre la façana amb dues obertures. Construïda a base de lleves de pedra i carreus de pedra picada en els elements de ressalt. La porta d’entrada és adovellada i a l’interior hi ha un retaule dedicat a santa Margarita.
S’hi pot anar des de Vic sortint per la carretera de la Guixa (BV-4316), que segueix el curs del riu Mèder. Just passat l’agregat de Sentfores (km. 3), cal girar a l’esquerra pel camí vell de Muntanyola fins a la casa de turisme rural de Fontarnau (total 6,5 km.). L’ermita queda a llevant del turó que domina la masia.
