L’ultratge del macropojecte d’Agroparc d’Ametller Origen a l’Alt Penedès

[Un report de Xavier Borràs.]

Els projectes que afecten el país rural, tant sigui en boscos i conreus de la muntanya com del litoral catalans, cada cop són més cridaners i difícils d’escatir-ne les intencions, tret de l’afany recaptatori de les administracions i dels objectius creixentistes de l’empresariat nostrat; per la mateixa raó, també, costerut de lluitar-hi en contra: hi ha molts interessos, polítics i, també electorals, que s’hi barallen i, de vegades, es difícil destriar el gra de la palla, els projectes que són necessaris, però que trepitgen l’ull de poll dels «nimbys» (no it my back yard, no al meu pati del darrere), o els que no són necessaris i que signifiquen guanys per al complex agrotòxic o militar/industrial. Fóra el cas de l’Agroparc que es vol fer a Gelida per part d’Ametller Origen.

Una empresa polèmica des dels inicis

Ametller Origen, que és la marca comercial de l’empresa Casa Ametller (Olèrdola, 2011) —amb una facturació de 552 milions d’euros el 2023—, s’ha vist involucrada des dels inicis en diverses polèmiques i controvèrsies al llarg dels anys. A començaments de la dècada de 2010, la marca utilitzava l’eslògan «100% sense intermediaris», fet del tot incert, ja que un bon gruix dels seus productes ve de Mercabarna o d’altres països, i per això va rebre moltes crítiques. Ben sovint ha tingut i té problemes grossos amb sindicats agraris com la Unió de Pagesos, que ha denunciat diverses vegades la cadena per vendre per sota de preu de cost o quan els va denunciar a l’Agència Catalana de Consum per anunciar-se com a supermercat ecològic sense ser-ho, entre d’altres.

Com a anècdota dels enganys que sovint exerceixen contra els incauts clients, hi ha el cas d’un cuiner de Platja d’Aro, Lluís Dagà, que va denunciar que Ametller Origen venia a preu d’or (gairebé 50 euros/kg) gírgoles de panical (Pleurotus Eryngii) —que no costen més de 15 €/kg— com si fossin ceps (Boletus edulis).

L’Agroparc de l’Alt Penedès

Un dels temes més polèmics que actualment du a terme la firma agrioalimentària (que també ha entrat en el mercat de la restauració recentment) és la construcció del projecte Agroparc a Gelida (Alt Penedès), que ja ha intentat tirar endavant dues vegades: primer el 2017, amb una extensió de 120 hectàrees, però que va patir una moratòria el 2018 per la falta d’entesa amb agents polítics i socials del territori; i, segonament, el 2022, que torna a replantejar el macroprojecte, aquest cop ampliat a 258 hectàrees.

Vistes des del castell de Gelida cap a la plana on es vol desenvolupar l’Agroparc, al voltant de la Talaia d’Espiells. En primer pla, el poble de Gelida.

Tot i ser presentat per l’empresa com un exemple de sostenibilitat i innovació, ha generat rebuig i desconfiança entre molt actors del territori, que han creat la plataforma ciutadana StopAgroparc i han dut a terme diverses concentracions i tractorades en contra.

El macroprojecte d’Agroparc d’Ametller Origen Tot es pretén mostrar com a un projecte de «cicle tancat», virtuós i complet, però la realitat és que suposaria l’aplicació retorçada de la
normativa de planejament territorial per aconseguir la implantació simultània
d’una fàbrica d’elaborats, un parc fotovoltaic, a mésde  granges i de cultius
intensius en hivernacles en sòl de secà de vinya protegida, entre d’altres
maleficis. Des d’StopAgroparc es reafirmem en l’oposició al projecte i diuen
clarament que no!

Vegeu-ne el Manifest i contribuiu al microfinançament per a fer front als processos judicials.

 

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Julià de Saltor

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

A migdia de la serra de Sant Amand, a cavall de les valls del Ter i del Freser, l’antiga parròquia de Sant Julià de Saltor senyoreja un pastoral indret apuntalat per les cingleres que encara mantenen les traces del llegendari comte Arnau.

L’església és d’origen romànic, tot i que, en una tanca, hi ha una antiga base de pedra de molí manual de l’època romana (s. III). Llevat de la coberta original feta amb volta de canó, la resta ha sofert moltes transformacions, especialment en el s. XVIII, en què es va construir la rectoria en la façana on hi havia l’absis.

Tot i que s’hi pot arribar en automòbil per una pista rural particular, l’excursió a peu des de Campdevànol és molt recomanable. A la Colònia Molinou preneu a la vostra dreta un ample camí assenyalat com a GR que s’enfila fins a la font de Sant Martí. D’aquí surt un sender indicat amb senyals de pintura groga, que remunta al coll de Graus passant per la bonica fageda del turó de Vidabona i que us menarà a Saltor després d’un parell d’hores de camí. Ni la parròquia ni la masia estan edificades a la monjoia del coll, sinó que estan lleugerament arrecerades en el fondal constituït pel proper coll de Canyamars, que abriga el llevant de la bucòlica cubeta.

[VIDEOALBUM] Pedalada per les Terres de l’Ebre

[Video i fotografies de Ramon Comella.]

El 27 i 28 de maig de 2024, en Nan, en Toni, en Gabriel, la Victòria i en Ramon van fer aquesta pedalada per les Terres de l’Ebre de Xerta a Bot, per la via verda que segueix el trajecte de l’antiga ruta ferroviària anomenada de la Val de Zafán.

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Andreu de Gréixer

[Text i il·lstració de Ramon Orriols.]

Es tracta de l’església del petit poble de Gréixer, del municipi de Guardiola del Berguedà, situat en un marc incomparable al peu de les espectaculars Penyes Altes del Moixeró. Si bé actualment és aprop de la boca sud del Túnel del Cadí, en l’antigor era la important cruïlla dels camins que, des del Berguedà i l’Hospitalet de Roca Sança, trascollaven cap a la Cerdanya pel coll del Pendís i pel coll de Jou.

L’edifici preromànic fou substituït per l’actual a mitjan segle XI i ampliat el segle XII. Consta d’una única nau rectangular coberta amb volta de canó, i absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. La teulada és a dues aigües amb teula àrab mentre que l’absis és de llosat de pissarra. Sobre el mur de ponent hi ha un petit campanar d’espadanya amb dues obertures on es troben les campanes. La porta d’entrada adovellada en arc de mig punt, conserva els ornaments de forja originals després de la restauració efectuada el 1957.

Tot i que és a tocar de la carretera C-16 que va cap al Túnel del Cadí, per on hi ha una petita entrada, el camí natural d’accés surt a l’esquerra de la carretera BV-4024, que va de Bagà a Coll de Pal, en un trencall que hi ha a 4’5 km i que per una estreta pista arriba el poble en uns 400 metres.

Screenshot

Reflexions d’un gandul fracassat. La magdalena de Proust*

L’olfacte és el més íntim de tots els sentits.

 

L’Ulisses (és un nom fictici, perquè em recorda el personatge de Benejam, del TBO) és un urbanita de vacances que mai no abandona els seus hàbits quotidians: al matí es dutxa, es pentina i s’impregna de colònia i amb la tovallola a l’espatlla baixa a la platja a trenc d’alba, un xic després que jo, decidit a submergir-se a l’aigua calma del matí.

L’oratjol que baixa per la riera anuncia de lluny la seva presència i jo procuro posar-me a contravent per salvar les meves neurones de l’ofensa olfactiva. El meu cervell reconeix la flaire però és incapaç de relacionar-la amb l’entorn, no obstant, de cop i volta es desgranen en la memòria olors i emocions antigues, oblidades durant dècades…

Diu Sebastià Serrano que l’olor és com una papallona per a la memòria i per això en podem esperar qualsevol cosa.

Es veu que el que en diem cèl·lules olfactives en realitat són neurones que connecten de manera immediata, sense filtres, amb l’amígdala i amb l’hipocamp. Les emocions es guarden a l’amígdala i els records a l’hipocamp, i quan connecten neix la memòria olfactiva. L’efecte magdalena de Proust, en diuen.

Em retorna el record d’aquestes cales quan de matinada i al vespre hi recalaven els sardinals, els llaüts, els bots i els gussis. La fortor del peix malmès llençat  a la sorra, la fetor de les  xarxes esteses,  l’olor de sèu que el paler* unta als parats* per avarar amb el palanqui* les barques a la sorra,  les clovelles de garoines i musclos vora una foguera ofegada amb aigua de mar, les pells de meló consumides pel sol i les mosques, algues, un cassó de quitrà o de pega en el focarrí  d’un pescador que calafata la barca, i les alenades de perfum de resina de la pineda.

Flairo l’entrada de la casa amb els forcs d’alls i cebes i el blat de moro penjant d’aspres, el soll del porc, el galliner, l’agror de vi vessat al celler i el lluquet cremat a la bóta.

A l’eixida l’hort, la cort d’un parell de vaques, la quadra del cavall i el femer.

Passant pels carrers floten perfums de sofregit confitant-se a la cassola, llenya cremant a la llar, de taps de suro en  grans coves que les dones i la canalla triaran. La suor d’un cavall i l’escafarlata* del carreter, la userda dallada i la femta escampada pel carrer que algú recull per a l’hort regat amb mesquita.* El perfum de les tomaqueres i les argelagues i lletsons pels conills a la falda del davantal.

Les olors estimulen els records amagats en els meandres de la memòria. Cada època de la nostra vida fa una olor i tots tenim el nostre Du côté de chez Swann: el guix i la tinta de l’escola, el sabó de coco i el xampú de brea, la classe en un dia de pluja, la càmfora dels mundos*, el resclosit de la tenda de l’acampada al matí, la noia del primer petó, la caserna, el cinema de poble, l’olor de por del meu pare, detingut a comissaria per parlar en català al tramvia, les olors embriagadores del paper antic de llibres descosits, pergamins i tintes del Conservatori de les Arts del Llibre, la de cal barber i la de caliquenyo, pota, cafè torrefacte i anís del Mono del casino, la bassa dels capgrossos… Olors inseparables del record, records inseparables de les olors.

Obro els narius i ensumo com un llebrer. Res, fins que a la platja, un home amb la  barca sintètica, just li dona fusa* que escalfa el motor que fumeja, un camionet de l’ajuntament, elèctric i sostenible, neteja del passeig els pixats dels gossos dels estiuejants amb aigua a pressió i detergent amoniacat. La colònia de l’Ulisses posa la nota grotesca a la ferum ambiental.

M’entristeix aquest país, aspirant fracassat a l’asèpsia, inodor, higiènic, sostenible i  insuportablement fastigós i estèril. Els extractors de les cuines purifiquen el fum del sofregit, les depuradores esterilitzen l´aigua que vessa a un mar on ja no hi ha musclos, ni crancs, ni algues, ni garoines per podrir-se a la platges,  estimem gossos humanitzats i els animals que hem fet fora de casa són confinats en macro granges automatitzades, els comerços aromatitzats per confondre els nostres sentits i estimular el consum.

L’olor és el sentit de la supervivència i de la reproducció, però sembla que ha passat a ser secundari en un món envaït per la imatge i el so.  Ens desodorem i purifiquem el cos amb súper aliments embolcallats amb plàstics en atmosferes protectores i malgrat la nostra por i les nostres precaucions, viurem estèrils i morirem plastificats. Ho explica magistralment el professor i catedràtic Enric I. Canela en aquest article.

Vocabulari

*La magdalena de Proust.

*paler – Persona que té cura de netejar i arranjar les barques quan són a terra i de preparar la maniobra d’avarar.

*parat – Travesser de fusta que es disposa, paral·lel a d’altres, damunt la platja per fer-hi lliscar una embarcació a l’hora de varar-la i treure-la.

  • palanqui –  Aparell per a treure embarcacions format per dos bossells amb la corda corresponent.
  • escafarlata – Tabac tallat en fils per a la pipa i les cigarretes.
  • mesquita –  Mescla semillíquida d’orins i matèries fecals que hom treu dels dipòsits de les comunes i serveix per a adobar els camps.
  • mundo – Castellanisme. Bagul gran i profund amb tapa convexa.
  • donar fusa – Impuls que es dóna a la barca fent-la lliscar fins que queda surant dins la mar.