L’ermita de Sant Pere d’Aüira. [Dibuix de Ramon Orriols.][Text, il·lustració i fotos de Ramon Orriols.]
En el punt més alt de la crestallera que separa la vall del Merdàs i la del Freser al Ripollès hi trobem un airós cap de serrat (. m) on s’assenta la bonica ermita romànica de Sant Pere d’Aüira.
Es tracta d’un edifici d’una sola nau, amb absis semicircular sense ornamentacions. Té un campanar d’espadanya amb dues obertures i manté la portalada original amb un arc de mig punt. A mitjan segle XVII s’hi afegiren dues capelles laterals a costat i costat de la nau que donen a la planta l’aparença de creu llatina.
Documentada el 1150, va ser consagrada pel bisbe de Vic, Bernat Calbó, el 5 de setembre de 1235.
S’hi pot pujar des de Campdevànol per una pista rural que surt des del cementiri del poble i en uns 6 km arriba a la zona d’esbarjo que hi ha prop de l’ermita, després de superar amb un seguit de giravolts la baga del coll de la Batalla.
La seva privilegiada situació ofereix una panoràmica extraordinària de les muntanyes de la zona i, també, permet continuar pels camins que comuniquen els indrets llegendaris del comte Arnau, passant per la collada de Grats, on va caure ferit el general Prim en la Primera Guerra Carlina.
El seu aplec se celebra cada any el diumenge després del dia de sant Pere.
En aquesta ocasió, en Nan, en Toni, en Gabriel i en Ramon van fer anar les cames amb la bicicleta en una volta entre les belles poblacions altempordaneses de Roses a Cadaqués (en viatge d’anada i tornada) el desembre de 2023.
Escultura de Sant Jordi del bateà Frederic Galcerà al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. [Foto: gencat.cat.][Un report d’Eduard Garrell.]
La participació, que avui molts posen al cim més alt, és la vàlvula de sortida de la vulgaritat i del cretinisme.
Albert Jané
Un cop superades les llegendes, mites, històries i tradicions que corren sobre la diada de Sant Jordi, cal no oblidar que el Dia del Llibre és una festivitat mercantil. Si bé la diada es va fer coincidir amb efemèrides literàries, la intenció, en una època que l’activitat editor-llibreter estava íntimament lligada i molts editors-llibreters vivien dels subscriptors, calia buidar els magatzems, treure les velles edicions per fer lloc a novetats i reedicions. Objectiu final: vendre llibres.
Sant Jordi no és popular perquè molta gent vengui llibres, sinó perquè molts catalans en compren.
Així, el dia de Sant Jordi, coincidint amb una vella tradició, la de regalar roses a les senyores, costum que ve del segle XV, es va anar convertint en una tradició catalaníssima, i barceloníssima, ara estesa per tot Catalunya i de plagi o imitació impossible arreu on s’hagi intentat.
El descompte i l’oportunitat de trobar alguna obra retirada dels aparadors o les lleixes, amanit amb la simbologia de la identitat lligada a la cultura i a l’amor, eren uns elements irresistibles per a representar a qualsevol nació. El «miracle» és que això es produeix pel simple fet que els llibreters surten al carrer a vendre llibres i els floristes roses.
Per motius familiars i laborals, fins a la meva jubilació no vaig passar mai un Sant Jordi com a ciutadà, tots els vaig viure a la banda dels comerciants, fossin editors o llibreters i des del 2005 fins al 20015, com a responsable de l’organització de la diada al capdavant del Gremi de Llibreters. Al llarg d’aquests anys he pogut constatar com el Dia del Llibre ha anat prenent unes dimensions colossals i rebent una pressió creixent de part dels editors, dels mitjans i dels interessos comercials de pràcticament tots els sectors. També, he viscut com l’Ajuntament de Barcelona ha intentat apropiar-se de la festa i, «sin que se note el cuidado», anar arrencant la crosta catalanista, vella expressió d’un alt càrrec de l’ajuntament encara en actiu.
Hi ha un pacte no escrit entre l’Ajuntament de Barcelona i el Gremi de Llibreters: el Gremi gestiona, d’acord amb l’ajuntament, les parades amb un ordre de prioritat: editors i llibreters agremiats de Barcelona, de fora de Barcelona i no agremiats de Barcelona i de fora de Barcelona.
Una parada de llibres a la Rambla durant la diada de Sant Jordi. [Foto: gencat.cat.]
No tothom és llibreter: mireu aquí quins requisits ha de complir una llibreria, que són els que exigeix el Gremi de Llibreters. S’entén que alguns no vulguin, o no puguin, agremiar-se.
Tots els llibreters tenen permís per instal·lar una parada, si volen, davant de la seva botiga i una altra al centre de Barcelona, amb prioritat pels del districte i tot seguit, per antiguitat en la sol·licitud de l’emplaçament, els llocs que no són ocupats pels llibreters agremiats ho són pels altres llibreters, editors i floristes. La resta d’espais els gestiona l’ajuntament seguint els seus criteris, que no són els dels professionals del llibre.
L’Ajuntament de Barcelona ha donat permisos amb molta màniga ampla i ha fet perillar durant molts anys el Dia del Llibre, convertint-lo en la festa major del campi qui pugui. Els permisos són molt fàcils d’obtenir per gent que no hi hauria de ser, com partits polítics, entitats, agrupacions, casals, clubs, sectes, equips esportius, escoles, supermercats, nens que es venen els llibres de la seva biblioteca (o la dels pares), i parades d’un sol llibre, malgrat ser aquesta una clara línia vermella per als llibreters.
L’ajuntament barceloní ha institucionalitzat la pirateria i ara alguns la reivindiquen com a legítima i popular, malgrat que la seva intenció sigui obtenir uns quants calerons a costa de l’esforç quotidià dels llibreters en una descarada competència deslleial. El dia de Sant Jordi les parades de llibreters professionals no arriben al 20% del total, i aquest any n’hi ha 336.
Abans de la pandèmia, la saturació i la pressió per obtenir un lloc a la Rambla, la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia era tan insuportable que el Gremi va pactar amb l’Ajuntament l’obertura de nous espais amb el propòsit de descongestionar i estendre la festa a més barris.
Així es van instal·lar, amb un gran èxit, les llibreteries infantils als Jardinets de Gràcia i les especialitzades en còmic i llibre juvenil al passeig de Sant Joan.
Durant anys el Gremi de Llibreters ha estat bregant amb el consistori barceloní per la necessitat de distingir els professionals del llibre, agremiats i no agremiats, reservant-los uns espais centrals clarament distingibles per al públic, que té dret a saber a qui compra el seu llibre, obtenir-ne si cal un rebut o tiquet i que un canvi li sigui acceptat dins les normes del comerç. És el mateix que exigim quan comprem peix, verdura o un electrodomèstic.
Parades de roses a la Rambla la diada de Sant Jordi. [Foto: gencat.cat.]
Finalment aquest espai professional ha quedat clarament definit i el sector privat del comerç del llibre, que ho és, acorda amb l’Ajuntament contribuir mínimament amb les despeses que la seva activitat grava al sector públic.
A mi em sembla injust.
El sector privat del llibre és qui, de fa dècades, ha fet de Sant Jordi la festa més important del país i l’ha sabut mantenir malgrat totes les adversitats, ajuntament inclòs.
Sant Jordi l’haurien de pagar els intrusos, els qui usurpen per un dia la professió, i la tradició: per una Santa Jordina feminista i «queer» perquè la festa és «heteropatriarcal» i sexista.
Si aquest espai de copagament per als professionals del llibre queda establert, és una victòria del Gremi i de la Cambra del Llibre.
L’altra gran victòria del sector és que aquest any no hi haurà llista dels més venuts, ni especulacions interessades. Es donaran les tendències de compra i els més venuts es publicaran quan els sistemes de seguiment i de control d’estocs hagin registrat les vendes reals de les parades i de les botigues de les llibreries agremiades, que són les que disposen del sistema informàtic Libridata (que podeu consultar ara mateix), de treball en xarxa i de control de vendes i estocs.
Un petit exemple, doncs, de per a què serveix el Gremi.
Es tracta d’una capella isolada situada dalt del turó del serrat del Solà, als afores del municipi de Prats i Sansor, a la comarca de la Cerdanya.
Es troba documentada el 1198 arran del saqueig que va sofrir per part dels càtars, igual com moltes ermites de la banda esquerra del curs del Segre. Sembla ser que les de la part de la Solana, varen ser respectades ja que estaven sota el fur del comte de Foix que no donava suport al papa Innocenci III en la seva croada contra els albigesos.
L’edifici, refet a la darreria del segle XII amb ferms contraforts laterals exteriors, consta d’una sola nau amb coberta de volta de canó i un absis semicircular amb llosat de quart d’esfera. El campanar, refet el segle XVIII, és d’espadanya amb una sola obertura i està situat sobre el frontispici. La porta original, a la paret de migdia, te un arc de mig punt realitzat amb dovelles rústegues.
Tot l’aparell és construït amb la pedra calcària del país, tallada i escairada. L’any 1963, després d’unes restauracions, va ser consagrada per l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré.
S’hi pot arribar amb automòbil per una curta pista senyalitzada que arrenca de la carretera LP-4033b, just a la sortida del poble de Prats en direcció a Bellver.
Terminal de contenidors del moll del Prat de Llobregat. [Foto: Port de Barcelona.][Un report d’Eduard Garrell.]
«La fatalitat, encara que ens costi admetre-ho, sovint ens obre noves perspectives». Albert Jané, Els aforismes del Notari, Biblioteca del Núvol.
Arribat a la seixantena, decebut i deprimit, Jules Verne va escriure una novel·la que va titular Sens dessus dessous, que traduït al català ve a dir de cap per avall, daltabaix o desordre. En el llibre narra com els membres del Gun Club, els mateixos que van enviar el coet a la lluna, compren Groenlàndia en una subhasta amb el propòsit d’extreure-hi el carbó amagat sota el gel. Per eliminar l’entrebanc de la gruixuda capa glaçada, se’ls acut la idea de construir un canó gegantí, que en disparar-lo, el retrocés faci bascular la terra i redreçar l’eix de rotació i els gels del pol, exposats als rajos del sol en una eterna primavera, es fondran i permetran accedir a tal riquesa. Per la colla de científics irresponsables membres del Gun Club, el progrés i l’enriquiment està per sobre dels previsibles cataclismes provocats per la seva ambició. Ni a la inundació d’extensos territoris, als tsunamis, als ciclons de proporcions colossals…, no hi donen cap importància, ni als drets dels pobles, o dels països, a ser consultats.
Després dels èxits de tants llibres optimistes, de fe i d’entusiasme per la ciència i els descobriments, on va predir i descriure amb insòlita precisió l’arribada de l’home a la lluna, els fons marins, les entranyes de la terra…, aquesta novel·la de Verne es tenyeix de pessimisme i desesperança. L’autor ha perdut la fe en la humanitat i, aquest daltabaix escrit fa 135 anys, ens revela la inquietant situació que ara viu la humanitat.
L’eix de rotació de la terra ha canviat, no pel retrocés d’un canó sinó per una poderosa arma de la qual els humans n’hem perdut el control que ha produït el mateix efecte que pretenien els del Gun Club. Aquesta arma silent és la globalització, la mundialització, que acaba engolint i uniformitzant tot allò per on s’estén.
Cal llegir l’imprescindible assaig de Jordi Torrent Pujol, La globalització a la deriva, on ens fa veure que la globalització és un procés històric que va començar fa 200.000 anys, quan l’Homo sapiens va sortir del bressol africà i s’expandí pel planeta, primer amb lentitud, més endavant amb enormes onades migratòries que feren desaparèixer pobles, cultures, llengües i civilitzacions senceres. El domini econòmic de la Xina i els països de l’Extrem Orient és el punt d’inflexió del procés.
Un altre àugur: Napoleó, malgrat no se n’hagi trobat cap traça en els seus escrits, el 1816 va pronosticar: «Laissez donc la Chine dormir, car lorsque la Chine s’éveillera le monde entier tremblera» (Deixeu doncs que la Xina dormi, perquè quan es desperti, el món tremolarà).
El 1973, l’Editor Fayard publica un assaig d’Alain Peyrefitte: Quand la chine s’éveillera…, le monde tremblera (Quan la xina desperti…, el món tremolarà). Una altra obra premonitòria.
Les prediccions de tots ells es compleixen quan la Xina, l’any 1978, decideix canviar radicalment la seva política econòmica i es converteix en la primera fàbrica del món i en la primera potència global. Mentre els Estats Units fan les guerres, la Xina fa el comerç.
A partir d’aquesta data s’acceleren els tancaments de fàbriques al continent europeu, moltes traslladen la producció a la Xina i, també, a països del Pròxim Orient. Es perden centenars de milers de llocs de treball, i en el traspàs de segle, el transport marítim de mercaderies amb vaixells gegantins que cremen l’escòria dels combustibles fòssils, creix exponencialment amb la normalització dels contenidors que, farcits de productes de tota mena, els envien cap a Europa, Àfrica i Amèrica.
L’eix de la terra ja està irremissiblement redreçat, el creixement del consum i l’esgotament dels recursos és imparable. El canvi climàtic ja és irreversible i, efectivament, a causa del desglaçament dels pols, està canviant l’eix rotacional.
Mentre a la Xina i a molts països del pròxim orient emergeix una classe mitjana gràcies a aquest canvi de paradigma, al món occidental i també al nostre petit país, la classe mitjana, fins ara benestant, està desapareixent i s’instal·la una desigualtat social i cultural sense precedents. Les classes populars, els obrers, els operaris i els professionals mitjanament qualificats són acomiadats, aturats en massa, joves i jubilats són centrifugats de les zones amb més densitat de llocs de treball, val a dir les ciutats, cap a la perifèria on no hi ha ni els serveis, ni l’oferta laboral ni la possibilitat de transport que no sigui l’automòbil per càpita, ja del tot inassolible amb les exigències medi-ambientals, per accedir a la ciutat que els foragita amb estratègies dissuasòries. Els treballadors de les classes populars i mitjanes són substituïts pels quadres i per una nova classe de treballadors formats en l’economia especulativa i una classe obrera de molt baixa o de nul·la qualificació laboral i cultural, instal·lats en les perifèries més immediates i incòmodes, que s’ocupa de servir-los.
Tot i que Catalunya segueix sent la fàbrica d’Espanya, amb el 25% de la producció, la població ocupada en el sector industrial va passar del 43% (1977) al 20,7% (2018). Catalunya es refugia en l’economia de serveis enfocada al turisme i en l’elaboració, manufactura i exportació de productes carnis, més el deute al que cal sumar el robatori espanyol i el creixement del sector públic. El sector que més ha crescut en els últims anys ha estat el dels serveis dedicats al turisme, que ocupa 2,6M de treballadors el 16,5% dels qualssón temporals. En el sector primari, el que més s’expandeix és la producció de carn de porc i de pollastre, el 80% de la qual s’exporta i que ocupa 33.000 treballadors.
Amb aquests dos sectors com a pilars de la nostra economia, ens convertim en exportadors d’aigua que no tenim, i especialistes en la recepció, tractament i reciclatge de tifes, 8.500.000 quotidianes de porcs, truges i garrins i i les d’entre 25M i 30M de visitants temporals, que també necessiten uns quants milions Hm3 d’aigua per beure, rentar-se i transportar els seus tributs per les clavegueres cap a les depuradores.
No podem pretendre que els nostres polítics s’interessin per Juli Verne ni per Napoleó, tenen coses més importants per fer, ara per ara esperar que plogui.
Ja va passar el 2008, la secada del país va arribar a límits alarmants, tant que es va començar a veure la necessitat de transvasar aigua d’altres conques, del Roina o del Segre, instal·lar dessaladores, reparar les fuites de la distribució, reconduir les aigües de les depuradores als cursos superiors, modernitzar els recs i altres mesures d’estalvi que no depenguin només dels ciutadans, que per cert, van respondre de manera exemplar.
Però va ploure.
I no es va fer res.
Ara la situació és encara més alarmant, no només perquè segueixen confiant en una pluja abundant, tot i que només en garanteix una mica el Cristo de la Sang passejat per Barcelona , sinó que deixant de banda la mesura inútil de provocar els ciutadans amb multes, no es plantegen seriosament cap canvi de model econòmic, ni del turisme, ni de la ramaderia ni dels cultius extensius que comporta, ni de la gestió dels boscos, ni de les energies renovables necessàries per dessalar, depurar i moure l’aigua.
Miren el cel amb un ull i amb l’altre la cadira i aquest estrabisme els impedeix adonar-se que del 2008 fins ara hi ha 20 nous «mega» vaixells portacontenidors que en desplacen 362.905, 10.000 dels quals van a parar cada any al mar i amb més de 10 milions de tones de capacitat de carrega, a més dels que ja hi ha des del 1959, amunt i avall, sense parar, pels mars del món, molts dels quals atraquen als ports de Barcelona i de València i son transportats per carretera cap al nord d’Europa.
Potser és al govern que li cal un daltabaix, perquè amb aquests, ni que plogui, estem perduts.
