«La fatalitat, encara que ens costi admetre-ho, sovint ens obre noves perspectives».
Albert Jané, Els aforismes del Notari, Biblioteca del Núvol.
Arribat a la seixantena, decebut i deprimit, Jules Verne va escriure una novel·la que va titular
Sens dessus dessous, que traduït al català ve a dir de cap per avall, daltabaix o desordre. En el llibre narra com els membres del Gun Club, els mateixos que van enviar el coet a la lluna, compren Groenlàndia en una subhasta amb el propòsit d’extreure-hi el carbó amagat sota el gel. Per eliminar l’entrebanc de la gruixuda capa glaçada, se’ls acut la idea de construir un canó gegantí, que en disparar-lo, el retrocés faci bascular la terra i redreçar l’eix de rotació i els gels del pol, exposats als rajos del sol en una eterna primavera, es fondran i permetran accedir a tal riquesa. Per la colla de científics irresponsables membres del Gun Club, el progrés i l’enriquiment està per sobre dels previsibles cataclismes provocats per la seva ambició. Ni a la inundació d’extensos territoris, als tsunamis, als ciclons de proporcions colossals…, no hi donen cap importància, ni als drets dels pobles, o dels països, a ser consultats.
Després dels èxits de tants llibres optimistes, de fe i d’entusiasme per la ciència i els descobriments, on va predir i descriure amb insòlita precisió l’arribada de l’home a la lluna, els fons marins, les entranyes de la terra…, aquesta novel·la de Verne es tenyeix de pessimisme i desesperança. L’autor ha perdut la fe en la humanitat i, aquest daltabaix escrit fa 135 anys, ens revela la inquietant situació que ara viu la humanitat.
L’eix de rotació de la terra ha canviat, no pel retrocés d’un canó sinó per una poderosa arma de la qual els humans n’hem perdut el control que ha produït el mateix efecte que pretenien els del Gun Club. Aquesta arma silent és la globalització, la mundialització, que acaba engolint i uniformitzant tot allò per on s’estén.
Cal llegir l’imprescindible assaig de Jordi Torrent Pujol, La globalització a la deriva, on ens fa veure que la globalització és un procés històric que va començar fa 200.000 anys, quan l’Homo sapiens va sortir del bressol africà i s’expandí pel planeta, primer amb lentitud, més endavant amb enormes onades migratòries que feren desaparèixer pobles, cultures, llengües i civilitzacions senceres. El domini econòmic de la Xina i els països de l’Extrem Orient és el punt d’inflexió del procés.
Un altre àugur: Napoleó, malgrat no se n’hagi trobat cap traça en els seus escrits, el 1816 va pronosticar: «Laissez donc la Chine dormir, car lorsque la Chine s’éveillera le monde entier tremblera» (Deixeu doncs que la Xina dormi, perquè quan es desperti, el món tremolarà).
El 1973, l’Editor Fayard publica un assaig d’Alain Peyrefitte: Quand la chine s’éveillera…, le monde tremblera (Quan la xina desperti…, el món tremolarà). Una altra obra premonitòria.
Les prediccions de tots ells es compleixen quan la Xina, l’any 1978, decideix canviar radicalment la seva política econòmica i es converteix en la primera fàbrica del món i en la primera potència global. Mentre els Estats Units fan les guerres, la Xina fa el comerç.
A partir d’aquesta data s’acceleren els tancaments de fàbriques al continent europeu, moltes traslladen la producció a la Xina i, també, a països del Pròxim Orient. Es perden centenars de milers de llocs de treball, i en el traspàs de segle, el transport marítim de mercaderies amb vaixells gegantins que cremen l’escòria dels combustibles fòssils, creix exponencialment amb la normalització dels contenidors que, farcits de productes de tota mena, els envien cap a Europa, Àfrica i Amèrica.
L’eix de la terra ja està irremissiblement redreçat, el creixement del consum i l’esgotament dels recursos és imparable. El canvi climàtic ja és irreversible i, efectivament, a causa del desglaçament dels pols, està canviant l’eix rotacional.
Mentre a la Xina i a molts països del pròxim orient emergeix una classe mitjana gràcies a aquest canvi de paradigma, al món occidental i també al nostre petit país, la classe mitjana, fins ara benestant, està desapareixent i s’instal·la una desigualtat social i cultural sense precedents. Les classes populars, els obrers, els operaris i els professionals mitjanament qualificats són acomiadats, aturats en massa, joves i jubilats són centrifugats de les zones amb més densitat de llocs de treball, val a dir les ciutats, cap a la perifèria on no hi ha ni els serveis, ni l’oferta laboral ni la possibilitat de transport que no sigui l’automòbil per càpita, ja del tot inassolible amb les exigències medi-ambientals, per accedir a la ciutat que els foragita amb estratègies dissuasòries. Els treballadors de les classes populars i mitjanes són substituïts pels quadres i per una nova classe de treballadors formats en l’economia especulativa i una classe obrera de molt baixa o de nul·la qualificació laboral i cultural, instal·lats en les perifèries més immediates i incòmodes, que s’ocupa de servir-los.
Tot i que Catalunya segueix sent la fàbrica d’Espanya, amb el 25% de la producció, la població ocupada en el sector industrial va passar del 43% (1977) al 20,7% (2018). Catalunya es refugia en l’economia de serveis enfocada al turisme i en l’elaboració, manufactura i exportació de productes carnis, més el deute al que cal sumar el robatori espanyol i el creixement del sector públic. El sector que més ha crescut en els últims anys ha estat el dels serveis dedicats al turisme, que ocupa 2,6M de treballadors el 16,5% dels qualssón temporals. En el sector primari, el que més s’expandeix és la producció de carn de porc i de pollastre, el 80% de la qual s’exporta i que ocupa 33.000 treballadors.
Amb aquests dos sectors com a pilars de la nostra economia, ens convertim en exportadors d’aigua que no tenim, i especialistes en la recepció, tractament i reciclatge de tifes, 8.500.000 quotidianes de porcs, truges i garrins i i les d’entre 25M i 30M de visitants temporals, que també necessiten uns quants milions Hm3 d’aigua per beure, rentar-se i transportar els seus tributs per les clavegueres cap a les depuradores.
No podem pretendre que els nostres polítics s’interessin per Juli Verne ni per Napoleó, tenen coses més importants per fer, ara per ara esperar que plogui.
Ja va passar el 2008, la secada del país va arribar a límits alarmants, tant que es va començar a veure la necessitat de transvasar aigua d’altres conques, del Roina o del Segre, instal·lar dessaladores, reparar les fuites de la distribució, reconduir les aigües de les depuradores als cursos superiors, modernitzar els recs i altres mesures d’estalvi que no depenguin només dels ciutadans, que per cert, van respondre de manera exemplar.
Però va ploure.
I no es va fer res.
Ara la situació és encara més alarmant, no només perquè segueixen confiant en una pluja abundant, tot i que només en garanteix una mica el Cristo de la Sang passejat per Barcelona , sinó que deixant de banda la mesura inútil de provocar els ciutadans amb multes, no es plantegen seriosament cap canvi de model econòmic, ni del turisme, ni de la ramaderia ni dels cultius extensius que comporta, ni de la gestió dels boscos, ni de les energies renovables necessàries per dessalar, depurar i moure l’aigua.
Miren el cel amb un ull i amb l’altre la cadira i aquest estrabisme els impedeix adonar-se que del 2008 fins ara hi ha 20 nous «mega» vaixells portacontenidors que en desplacen 362.905, 10.000 dels quals van a parar cada any al mar i amb més de 10 milions de tones de capacitat de carrega, a més dels que ja hi ha des del 1959, amunt i avall, sense parar, pels mars del món, molts dels quals atraquen als ports de Barcelona i de València i son transportats per carretera cap al nord d’Europa.
Potser és al govern que li cal un daltabaix, perquè amb aquests, ni que plogui, estem perduts.
