En aquesta edició deixaré constància de les dues troballes, de gran valor biològic, que hem fet aquest principi d’any.
Per una banda, el primer descobriment el vam fer el passat 20 de gener, juntament amb dos companys, Quim Ordeix i Marc Cases. Després d’un matí intens fotografiant la fauna dels Aiguamolls de l’Empordà vam fer un avistament molt especial. Una polla blava d’Allen (Porphyro alleni), un exemplar originari de Madagascar i de l’Àfrica subsahariana. L’individu, que podeu observar en les fotografies, és un dels primers exemplars d’aquesta espècie fotografiat en el nostre territori.
Per altra banda, el passat 5 de febrer, gràcies a les temperatures primaverals que hem tingut, va aparèixer, al jardí de casa meva, una població de reineta meridional (Hyla meridionalis). Aquesta espècie és comuna en gran part de Catalunya. Gràcies al seu característic color verd es camufla en tota mena de vegetació. Però la troballa no va acabar aquí, ja que d’entre les diferents granotes que vam identificar en destacava una de color blau. Aquesta mutació és deguda a la manca de cèl·lules pigmentàries grogues (xantòfors), una condició coneguda com «axantisme» i que és la responsable de la coloració blava. En les fotos podeu comparar l’exemplar més comú de color verd amb l’exemplar de color blau.
En Nan, en Gabriel i en Ramon van fer aquest tomb amb bicicleta el novembre de 2023 fins a l’ermita de Sant Martí Xic — església romànica del segle x restaurada l’any 1985—, al terme municipal de les Masies de Voltregà (Osona).
L’església romànica de Sant Martí de Surroca pertany al municipi d’Ogassa (Ripollès). Es tracta d’un edifici del segle XII inclòs en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
En la restauració duta a terme l’any 1986, sota la direcció de l’arquitecte J. M. Ribot, s’hi van eliminar la major part de les modificacions que s’havien efectuat anteriorment. En l’actualitat, consta d’una sola nau coberta amb volta de canó, capçada per un absis semicircular separat per un plec de mur i amb teulada de quart d’esfera. Exteriorment mostra arcuacions cegues, d’estil llombard, en grups de quatre i separades per lesenes. Hi ha una finestra lleugerament descentrada de l’eix de la nau i, a la paret sud, trobem la porta d’entrada formada per grans dovelles i guardapols. El campanar de planta quadrada, afegit el segle XVI, té dos pisos i coberta a dues vessants.
S’hi accedeix en cotxe des d’Ogassa (3,2 km) per la carretera que puja al raval de Prat Pinter, on hi ha la capella de Santa Bàrbara, patrona dels miners. Més amunt, l’església de Sant Martí és a tocar del veïnat de Surroca. A peu, també des d’Ogassa, el camí fa dreceres i amb menys d’una hora hi arribareu, tot passant per la font del Desmai, el Casal de l’Esperança i Can Pubill. Està ben senyalitzat.
D’esquerra a dreta: el professor Jordi Feu i l’activista Epi a l’inici de la seva conferència a la UDG el passat 20 de febrer. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Juan Francisco Borrero (Barcelona, 1969), de sempre conegut amb el sobrenom d’Epi, és un activista llibertari i treballador social que des de fa més de vint anys viu fincat a Can Vidal, a la muntanya de Sant Privat d’en Bas, ben a prop de l’Amat, on també viu el sociòleg i activista (col·laborador de La Resistència) Dídac Costa, i on actualment hi peixen les vaques que de fa anys recorren els costers del Puigsacalm per a mantenir el terrer boscà i oferir una carn de primera qualitat.
El conec des de fa més de deu anys, quan vaig decidir voluntàriament exiliar-me a la Garrotxa des de la tòxica metròpoli barcelonina. En aquelles dates, des de la Cooperativa Integral Catalana, vaig entrar a formar part de l’Ecocarxa Garrotxa —que ell mateix va contribuir a fundar—, nascuda a recer del 15M l’any 2011 amb l’objectiu d’esdevenir una comunitat d’intercanvi de béns i serveis amb moneda social, fora de l’Estat i el seu inseparable Capital.
L’any passat, amb motiu d’un accident malaurat, va haver d’estar-se gairebé tres mesos a l’hospital d’Olot, i per bé que se n’ha recuperat excel·lentment (per a sorpresa del personal sanitari i els amics), encara no gosa agafar el cotxe, així que fa uns dies ens va demanar si el podíem dur a la Universitat de Girona on, per segona vegada, el professor de Polítiques Educatives dels estudis de Pedagogia, Jordi Feu, l’havia convidat a fer una conferència per als seus alumnes en virtut de la seva experiència com a educador en el lleure i activista.
La conferència va ser enregistrada (La política des de la trinxera) i us l’oferim pel valor que té quant a les vivències de l’Epi i tot el bagatge que un activista com ell, sempre a primera línia en les lluites socials i per la natura, ha dut i durà a terme.
Un moment de la intervenció d’Annelies Broekman durant la presentacií de Laviral. [Foto: Maria Borràs.][Un report de Maria Borràs.]
El passat dijous 15 de febrer vam assistir a la jornada «Aquí i ara. Artivisme en temps d’emergència», on es va fer la presentació pública de Laviral (@laviral___), un projecte de crear una escola radical d’art i ciència per abordar les crisis ecosocials, coorganitzada amb l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central (@ateneu_coop_catcentral) al Centre de l’Aigua de Can Font (@parcdelasequia), a Manresa.
Quin impacte generen els projectes culturals en la transformació dels entorns i de les seves comunitats? ¿Poden crear-se vincles fructífers entre l’art i la ciència per proposar idees i accions més adequades als reptes que estem travessant? ¿L’art i la ciència poden treballar amb equitat com a disciplines propositives? Què és el que finalment acabem transformant? En aquesta jornada es va voler qüestionar això i moltes altres coses i va ser el tret de sortida per a inspirar tot el procés metodològic de Laviral.
Laviral és un projecte cultural transformador que posa l’art i la ciència al servei de les problemàtiques dels territoris i les seves comunitats. Proposa la creació d’un equip interdisciplinari, integrat per perfils artístics, científics i agents locals, que a través d’estades de treball tracten d’aportar solucions a l’actual context d’emergències: social, econòmica i ecològica. En aquesta primera edició, s’abordarà la problemàtica de l’escassetat i la gestió de l’aigua. Aquest projecte aspira a portar a la pràctica una metodologia de treball amb la intenció de traçar un sistema d’acompanyament que pugui servir en la formació de professionals amb aquesta triple mirada: creativa, científica i activista, per manera que puguin ser incorporats en els equips tècnics d’entitats i administracions amb l’objectiu de co-crear política pública que sigui realment transformadora. La idea és dur a terme una experiència pilot replicada a tres indrets diferents de Catalunya on equips interdisciplinaris faran estades de treball amb un repte comú. Cada centre cultural acollirà el grup de persones participants i actuarà com a dinamitzador local, tot involucrant durant les estades a les comunitats del propi territori que siguin significatives amb la problemàtica plantejada. L’objectiu de les estades és contribuir des de la cultura a articular propostes en l’àmbit local al context global d’emergència climàtica en relació a la crisi de l’aigua, amb el convenciment que la creació i el pensament hi poden aportar mirades, maneres de fer i propostes singulars. Laviral centra la seva metodologia en el treball en comú que farà un equip on s’integren perfils artístics i científics treballant cooperativament en estades als centres de residència.
El cartell de la jornada de presentació de Laviral. [Foto: Maria Borràs.]
Laviral està formada per Tramoia (@tramoiacultura) — un projecte de dinamització cultural— i tres centres de residència d’artistes: el Centre d’Art i Natura de Farrera (Pallars Sobirà), el Centre Quim Soler de Literatura i Vi (Priorat) i el Konvent (Berguedà). Estan convençudes que la literatura és per viure-la i és per això que dissenyen serveis i experiències culturals a mida per acostar-la i promoure-la al màxim de públic en els formats més diversos. Tramoia és qui acompanya aquest projecte amb el treball de la Clara Saperas (@clarasaperas), com a directora del projecte; la Vanesa Freixa (@pastoreta), com a coordinadora tècnica; la Rosa Cerarols (@soclarinxols), com a curadora durant les estades; i, finalment, la Marta Pons (@lamarta_pons) com a encarregada del finançament. L’equip respon a un perfil entre les ciències socials, humanes, ambientals, la pràctica cultural i artística.
El comboi d’artistes i científiques, conjuntament amb els agents locals, cercaran la manera d’aportar solucions a l’actual context d’emergències. En aquest primer pilot s’ha seleccionat un grup de 7 artistes i científiques amb un ampli bagatge en la recerca científica i en la creació artística, des d’una mirada activista i transformadora. Durant els propers mesos aquest comboi viatjarà del Pallars al Priorat, per acabar al Berguedà passant pels tres centres d’art. Primer, el Centre d’Art i Natura de Farrera, al Pallars Sobirà, conegut també com el CAN. Aquest és un espai de creació i residència de treball per a artistes i investigadors d’arreu del món amb més de 20 anys de trajectòria. De titularitat municipal, el servei està gestionat per l’associació sense ànim de lucre, els Amics del CAN. Després aniran al Centre Quim Soler de Literatura i Vi, al Priorat, que té una doble finalitat: recollir i difondre el llegat de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i contribuir a la dinamització de la comarca, des de la cultura i la literatura, per aportar noves mirades a la pròpia realitat i fer-la present i visible arreu. I acabaran les estades anant al Konvent, al Berguedà. Aquest és un espai creatiu que dóna vida al patrimoni industrial en desús. És un antic convent de monges convertit en un laboratori experimental, tant a nivell personal com artístic, on conflueixen projectes molt diversos, especialment els que no tenen cabuda en el marc cultural institucional.
La jornada a la qual vam assistir va constar de quatre parts. Primer de tot es va presentar l’equip tècnic de Laviral, van presentar-ne els objectius, d’on neix i les motivacions que les mouen. Van deixar molt clar que això no és un bolet, que sorgeix de l’aprenentatge d’altres experiències i que parteixen del respecte absolut pel que ja s’està movent. Van explicar, també, que en la recerca dels perfils, tant artístics com científics, prioritzen trobar persones de caràcter activista, que posin el cos amb allò que fan, perquè creuen que perquè realment les coses que fem siguin transformadores ha d’haver-hi una part d’estima per allò que fem (amb què estic totalment en sintonia, també!). Durant tot el procés es durà a terme una constant avaluació que serà facilitada per Posidònia, un col·lectiu que treballa per un canvi de paradigma (https://somposidonia.org/). Aquesta avaluació vol tenir cura del procés, precisament per a poder garantir que totes les veus puguin ser escoltades, trencant les jerarquies relacionals entre la ciència i l’art. Després van presentar les residències que acolliran el comboi d’artistes i científiques que també es van presentar: la Mercè (@mercebwater), investigadora del clima del passat a través de documents històrics; l’Alba Bresolí (@bbbreso), que fa cinema documental; l’Aleix i la Gala (@aleixfont.studio i @gala_pont), que són dissenyadors; en Daniel (@daniel_morfia), que treballa el paisatge com a fet cultural; en Jaume (@jaumepuchaltlacal), arquitecte que treballa en la construcció dels territoris fluvials; i, finalment, l’Annelies Broekman.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
A continuació, l’Annelies Broekman, doctora en agronomía i membre del grup d’investigació sobre Aigua i Canvi Global del CREAF (@creaf_ecologia), ens va presentar els conflictes de l’aigua a casa nostra. L’Annelies forma part del grup d’art i ciència ECOTONS i està especialitzada a millorar les estratègies de governabilitat per a l’adaptació a la regió mediterrània. També, és membre de la Fundació per una Nova cultura de l’Aigua. El seu treball té com a objectiu promoure la integració del coneixement científic en processos de gestió i elaboració de polítiques, en què adopta una visió integrada dels sistemes socioecològics i fomenta la coproducció de solucions: una mirada localitzada tenint present la globalitat del conflicte. L’Annelies ens va fer una ponència que va titular «L’aigua i el canvi global al territori de Laviral», sobre l’estat de les conques internes de Catalunya i de la sequera, relacionant-ho amb el paisatge hidro-social que generen, que serà el tema que s’abordarà en aquest primer laboratori de Laviral. L’aigua toca a tothom, i més en els temps que vivim, d’unes condicions climàtiques cada cop més dures (sequera) i d’una incompetència política extrema (escassetat per la mala gestió), perquè cal que tinguem molt present la diferència entre sequera i escassetat, ja que aquesta ens parla de l’elefant que hi ha al menjador: els usos de l’aigua.
L’Annelies ens va explicar que no és només que hagi disminuït la quantitat de pluja, sinó que plou diferentment, han canviat els règims i s’han fet més extrems. Ens va ensenyar el mapa de la sequera que trobem si busquem al web de la Generalitat i ens va explicar que no parla tant de la sequera meteorològica sinó del desequilibri que hi ha entre demanda i el que tenim. També, va fer molt d’èmfasi que quan parlem d’un riu, la unitat d’anàlisi ha de ser la conca, ja que aquesta ens permet tenir una visió integrada de tots els usos i de la pròpia dinàmica de la conca. Cada riu té un caràcter propi i és important poder-lo conèixer en relació amb els seus veïns. El que passa és que a vegades no és possible arribar a conèixer-los perquè existeix una forta ignorància activa: falten moltes dades de conques! Cal millorar aquesta informació, amb tot tipus de coneixement que s’hi pugui aportar, i crear espais col·laboratius de diàleg per a poder barrejar peres i pomes. És indispensable generar propostes en què la gent es reconegui amb clares responsabilitats diferenciades. Només així podrem millorar la governança en l’adaptació i podrem fer una bona gestió per, sobretot, gestionar la incertesa, molt pròpia dels processos naturals.
Per acabar la jornada vam fer una dinàmica («la peixera») per a obrir el diàleg amb altres experiències transformadores, per a compartir idees i plantar les llavors en una terra ben fèrtil! La dinàmica consistia en tres tamborets a «l’escenari», dos de plens i un de buit. Aquest tamboret buit cridava a la participació de qualsevol persona del públic que volgués aportar en la discussió. Primer de tot van sortir l’artista i ballarina especialitzada en processos de justícia climàtica Sandra Sotelo @sandrasot, que va explicar la seva experiència en projectes, com ara el de Courageous Converstaions on Climate Change; i l’educador, gestor i investigador Javier Rodrigo, com a representant de les xarxes @artibarri ; i el Festival de Cultura Comunitària que compta ja amb tres edicions i que té com a objectiu fer visibles les pràctiques i projectes on la cultura i l’art són eines per a la transformació social.
Esperem que gaudiu molt d’aquest procés i us desitgem un camí ple de diàleg per a crear aquests espais on poder imaginar futurs desitjables!
El pou de Can Pujol a Caldes de Montbuí. [Foto: Patrimoni Gencat.][Un report d’Eduard Garrell.]
El gran negoci català
L’aigua corrent
Durant la meva infantesa vaig viure temporalment en una casa sense aigua corrent. Tenia un pou i una cisterna compartida amb la casa veïna. Així que vaig créixer prou —perquè en aixecar una galleda no toqués a terra—, la meva contribució domèstica era carretejar galledes uns trenta metres, del pou i la cisterna, fins a omplir el cubell de la cuina amb l’aigua de la cisterna que servia per a les tasques de neteja i la del pou en càntirs i ampolles per beure. Tampoc hi havia clavegueram. Sota la pica hi teníem un altre cossi que s’abocava al pati i les plantes agraïen el sabó natural i la terra d’escudella. No es malmetia ni una gota, ni a la comuna, que ans al contrari, se’n treia la mesquita per adobar l’hort.
És el sistema més efectiu que conec per fer un ús racional de l’aigua, de tota, de la neta, de les grises i les negres.
Després va arribar l’aigua corrent, es van fer clavegueres, i van venir turistes i els que els servien els van construir cases buidant de sorres i graves les lleres de les rieres i els van abeurar perforant- les, eixugant els freàtics i assecant els pous.
La Confederación Hidrogràfica del Pireneo Oriental, una conxorxa de funcionaris i alcaldes franquistes corruptes (valgui la redundància) convertiren el bé comú en un bé comercial, propietat dels constructors de rases i canonades. Fins a l’ACA.
L’estat de conservació de les infraestructures que els fan milionaris actualment perd per les canonades el 25% d’aigua corrent.
Un vaixell cisterna. [Foto: Wikimèdia.]
La seca de 2008 no va bastar per a impulsar les inversions imprescindibles: a Catalunya només hi ha dues dessalinitzadores que just abeuren l’àrea metropolitana i una d’elles no pot funcionar a ple rendiment per manca d’energia, que no li arriba per l’oposició dels ecologistes al traçat de la línia elèctrica i que, de fa anys, resta sense cap solució alternativa. Tampoc no s’ha resolt el problema de les salmorres i els productes químics que s’aboquen al mar i destrueixen la flora marítima. Una planta dessalinitzadora de menys d’1,5 hm3/dia consumeix tanta energia com 1.000.000 d’habitants.
Tornem, doncs, als anys cinquanta. Portem l’aigua en galledes de la mida d’un vaixell mentre preparem un altre desastre ambiental. Alternatives…, de moment, cap que no sigui la pluja. I les rogatives.
Els pagesos
Diuen que són pagesos. Alguns porten tractors de 500 CV que costen més de 350.000 euros i cisternes de purins de 20.000 litres. No em semblen pas els que llauren camps a la Garrotxa per a sembrar fesols de Santa Pau, carxofes al Prat, pèsols al Maresme o tomates a l’Empordà…, més aviat, llauren enormes extensions de blat de moro transgènic, civada, colza, naps…, menjar per als porcs o per a biocombustibles. Uns camps on no se sent cap ocell perquè no hi viu ni un insecte. La meitat del sól agrícola de Catalunya es destina a l’alimentació animal i tot així la gran majoria és importada.
Els petits productors, els que s’esforcen a posar-nos a la taula productes del terrer i de qualitat, no tenen la força dels tractors i molts d’ells no estan d’acord a relaxar les exigències fito-sanitàries que demanen els poderosos i poc podran fer per a evitar que España llevi els aranzels dels productes extracomunitaris ni l’ofec de les grans superfícies. L’Estat repeteix l’estratègia, i la imbecil·litat, que durant el segle XIX va maldar per arruïnar la indústria tèxtil catalana.
Piscina sobre el mar a Calella de Palafrugell. [Foto: vacacioneseuropa.com.]
Els turistes
Si tot va com no hauria d’anar, aquesta temporada esperem altre cop 24.000.000 de turistes a Catalunya, o més si pot ser.
Només que es quedin una setmana, sense comptar més recursos (generació de residus, mobilitat, urbanització del sòl i destrucció del paisatge, procés de gentrificació, sanitat…) consumiran entre dues i quatre vegades l’aigua que gastem els indígenes.
Els porcs
A Catalunya hi ha 7.800.000 porcs, de l’espècie animal (dades de l’IDESCAT, 2022) i 7.899.056 habitants, de l’espècie humana.
Cada porc consumeix entre 3.000 i 5.000 litres d’aigua per quilo i s’envien a l’escorxador amb 100/120 quilos, cada 100 quilos de pinso produeixen 25 quilos de pes en viu i poden contenir 400 mg d’antibiòtic per quilo. (El càlcul de l’aigua es fa comptant des la producció dels aliments, el consum de l’animal i la neteja de les granges).
A Catalunya, el 2021 hi havia 824 macrogranges de porcs. Segons les dades del Registre estatal d’emissions i fonts contaminants (PRTR), que elabora el Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol, aquestes instal·lacions van emetre 32.340 tones de metà i 7.788 tones d’amoníac. Si ho comparem amb les emissions per càpita, aquest metà equival en un any als gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) que pertocarien a 446.000 ciutadans espanyols en el mateix temps.
Una granja de porcs a Vilmalla. [Foto: Miquel Ruíz, Diba.cat.]
Catalunya lidera l’emissió de CO2 del sector carni amb un 30% d’emissions, contamina amb nitrats i amoníac que afecten el 40% del país i contamina l’aigua de molts pobles. El 75% de la carn de porc s’exporta. La Xina en compra el 44%, fins que resolguin els problemes causats per la seva pesta porcina i deixin d’exportar.
A Alcarràs (Segrià), hi ha 250.000 porcs i 29 macrogranges actives. També, és el primer municipi en emissions de metà (1.330 tones) i d’amoníac (315 tones). Formen part de Vall Companys, amb 2.100 granges associades. Alcarràs té 10.000 habitants i el consum d’aigua, segons dades de l’ACA és de 564.000 m3. Aquest consum deu ser estimat atès que no disposa de cap sistema de control de consum a les llars i les empreses. A Alcarràs la renda familiar disponible bruta és de 13.300 € per habitant/any. Es veu que el problema d’Alcarràs no són els horts solars, que segons un Decret Llei no es poden instal·lar en sòls d’interès agrari.
La més contaminant, però, és Casa Tarradellas, a Gurb, Osona, que emet 360 tones de metà i contamina l’equivalent a 17.000 ciutadans en un any.
A Palafrugell, que acull 15.000 turistes, la renda familiar disponible bruta per habitant/any és de 13.400 €. El consum d’aigua és de 2.172-000 m3. AGBAR calcula que se’n perd entre un 15% i un 20% per les canonades.
Una ràpida consulta a les dades estadístiques de Catalunya permet constatar com coincideixen en la misèria les comarques turístiques i les ramaderes que no tenen indústria.
El reino és el cul d’Europa i Catalunya l’esfínter del reino, perquè a una colla de dropos així els convé.
Aquest passat 20 de gener els ornitòlegs Joan Culí, David Carrillo, Biel Parés, Xevi Rifà i Bet Font van fer el cens d’aus aquàtiques hivernants de l’Alt Ter en el tram entre el Borgonyà i la Gleva. i El vídeo que podem admirar aquí damunt n’és el resultat.
Amb paciència i bon esperit hi van identificar 51 espècies i censar fins a 1.465 individus:
A vegades no cal sortir de casa per apreciar la naturalesa que ens envolta.
En aquesta edició us porto un recull de fotos dels habitants del meu jardí. Alguns només hi són de pas, com la papallona atalanta o rei (Vanessa atalanta), però n’hi ha d’altes que hi són com a casa seva, com el pit-roig (també dit barba-roig, rupit o ropit a les Balears, o reientí, reintinc i piquet roget al País Valencià), a més del gos (Golden Retriever).
