Aquest febrer que ara fuig —acalorat i eixut— ens ha deixat amb la poca esma de solament vint-i-vuit dies, alguns dels quals han estat segrestats pel judici del Tribunal Suprem espanyol contra esl presos polítics catalans. S’ha fet moltes anàlisis i s’ha practicat onanismes exasperants diversos sobre si els fiscals, els jutges, els testimonis o les pròpies declaracions dels polítics asseguts al banc dels acusats…, quan, de fet, la sentència ja és escrita i potser només variarà un any amunt o avall de presó segura a les Espanyes. I, mentrestant, el més calent és a l’aigüera quant a la nostra deriva com a poble sotmès a l’oprobi del macarró o la meuca de torn, que no poden ser assenyalats ni dits per por que ens acusin de malnats i poc ajustats a allò que en diuen «políticament correcte», que ha esdevingut, al capdavall, una forma de censura del pensament crític.
Des de La Resistència, que just ara ha fet ja dos anys de la seva primera edició, continuem apostant per l’autenticitat no metropolitana —que s’ofega en la seva pròpia excreció—, i aprofitem per celebrar, també, que encara hi hagi ramats a muntanya i que dones del món rural s’organitzin i reivindiquin un espai i un temps que és seu i de tots. En aquest número, a més a més, ens congratulem igualment per la incorporació d’un nou talent, la jove vigatana Clàudia Masó, estudiant del Grau d’Arquelogia que entra a l’equip de col·laboradors de La Resistència amb l’article Serrallonga, el bandoler, un seguit d’apunts de gran interès sobre la figura d’aquest llegendari home d’acció, Joan Sala, nascut el 1594 a Sant Martí de Viladrau (Osona).
Potser perquè ho considerem també ben autèntic, en aquest número 25 de la publicació volem destacar les bones notícies que ens conta Xavier Borràs a Noves a l’entorn de Maria Dolors Orriols, l’autora vigatana de, entre d’altres, la gran obra de postguerra El riu i els inconscients, tant o més excelsa que la Incerta Glòria de Joan Sales. El nostre editor també ens adverteix, a les seves Notes esparses des de la Vall d’en Bas, sobre la responsabilitat dels mitjans de comunicació davant l’emergència climàtica.
D’aquells temps de grisor i de por —que encara servem en l’ADN— Josep Maria Sebastian ens reporta la memòria, a la seva secció «L’home i els seus límits», dels bombardeigs a Campdevànol de l’hivern de 1939, que van causar estralls i mortaldat al Ripollès, comarca durament castigada ens els darrers dies d’aquella guerra d’agressió contra Catalunya.
Justament, Nan Orriols també enceta el seu article Ostatges de la violència amb un record viu del pas de cent mil ànimes pel coll d’Ares per fugir de l’odi i la venjança feixista ara fa vuitanta anys, el mateix esperit que mou suara els tribunals espanyols a condemnar-nos per pensar, dir i fer.
Un pensar, dir i fer que Orriols sintetiza en El Serpent i que tindrem ocasió de sentir, junt amb Esther Pujadas —que ens continua alliçonant amorosament en les seves Curiositats lingüístiques— el pròxim dijous, 7 de març, a les set del vespre, a la Llibreria Ona (Gran de Gràcia, 217, Barcelona), per a la possiblement darrera presentació del seu llibre resistent Robots, tòtils i cacanòries (tothom hi és convidat, atenent al fet que els guanys de la venda del llibre Ona els farà arribar íntegrament a la Caixa de Solidaritat dels presos i exiliats).
També, l’il·lustre Toni Coromina, ens parla a Llençar la tovallola —a recer del judici farsa d’aquests dies i altres fets històrics—, de com tota una generació viu actualment en una mena de llimb, desencisada després d’anys de compromís i lluita, «esperant una boirosa independència i davant la por que les idees xenòfobes i reaccionàries inundin el mapa electoral, ens consolem, com sempre, amb els gols i els títols del Barça. O del Madrid».
El trocebraç als polítics catalans a Madrid també plana en l’article d’aquest mes de Jordi Sánchez, a Pressupostos i judici als 12 polítics catalans, en què defensa que «la independència va per llarg», i cal cercar «els camins segurs, per als d’avui i per a la propera generació».
Al remat, en Jordi Remolins insisteix en el tema del suïcidi en els seus microrelats de febrer, breus i concisos, però no menys esparverants i atuïdors.
Esperem que aquest març —que s’anuncia amb pluges fortes— netegi l’ambient, tant el de la contaminació atmosfèrica, cada cop més present vora muntanya, com el de la brutícia que ensutja les nostres ànimes, ara mateix perdudes en el marasme de múltiples conteses electorals que, cal dir-ho, no canviaran res.