[Un article d’Helena Bonals.]
A la carrera, un professor de poesia anglesa ens va dir que la negació del món material és pròpia dels bojos. El mateix professor que també ens va preguntar «Per què escriure un poema d’amor si mentrestant pots estar cardant?». Suposo que el tipus de bogeria de la qual ens parlava seria la d’un personatge com Don Quixot, que Kundera afirmava que era verge. Que em recorda el Goethe que en va ser, de verge, fins als quaranta anys.
Jo en dec ser, de boja, després de força anys d’existència, sense tenir massa por de la solitud, tan necessària per poder viure acompanyada, ni de mostrar horror vacui en els meus dissenys minimalistes, en el meu capteniment, en la meva personalitat.
Com es manifesta això? Potser en el fet que sempre he cregut que la millor manera de posseir una obra d’art no és tenint-la penjada a la paret de casa, ni fotografiant-la d’esquitllentes en un museu, ni tenint-la impresa en un paper. L’únic que ens cal és saber veure-la, entrar-hi espontàniament, que deia Espinàs, fer-ne una lectura que quedi sempre en el teu interior.
Per això també, haver vist la pel·lícula d’un llibre, saber-ne el final, o que te ‘n facin spoilers, no fa pas que els autèntics lectors deixin de desitjar llegir l’obra que n’és a l’origen. Perquè sempre vols saber-ne més, del que estimes.
Recordo d’haver llegit El llibre del desassossec, de Pessoa, amb deler mentre el tenia agafat de la biblioteca, i en com el vaig abandonar un cop l’havia comprat. Així passa quan et tenen, que deixen de voler-te, sempre he pensat. Sobretot si ets dona.
De la mateixa manera, jo estimo molt, i encara més i tot, quan faig meus els versos de Margarit:
«Estimar és ser distant,
l’amor és ser estranger.»
Perquè això és darrere tot el que sempre he escrit, és allò que em mou, el que crec amb vehemència, alhora que amb matisos. Cadascú és sempre cadascú.