[Un article de Toni Coromina.]
L’any 1997, a la secció de Cultura d’un diari vaig llegir per casualitat un breu que anunciava la reedició del llibre Los Borbones en pelota, un títol que em va desconcertar i despertar la curiositat. Dies després, el vaig encarregar en una llibreria i al cap de 15 dies el tenia a les mans. Era un volum publicat per la Compañía Literaria (1996), molt ben editat i ben estructurat. A banda d’explicar l’auge de les revistes satíriques de l’època de la revolució de l’any de 1868 a Espanya, feia un relat cronològic de la vida i miracles a la cort de la Reina Isabel II i, sobretot reproduïa unes fantàstiques aquarel·les pornogràfiques realitzades pel poeta Gustavo Adolfo Bécquer (que havia estat censor de la Cort) i pel seu germà, el pintor Valeriano Domínguez Bécquer. Aquestes il·lustracions es van publicar camuflades sota les sigles ‘SEM’ o ‘SEMEN’, les firmes que a acompanyaven els agosarats dibuixos originals.
Coneguda com la Gloriosa, la Revolució de 1868 va ser un aixecament popular contra el Regne constitucional espanyol que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l’inici del Sexenni Revolucionari, durat el qual la llibertat d’expressió va brillar amb llum pròpia, amb una força inusitada i un nivell que en l’actual context històric espanyol seria totalment impossible que aflorés en una revista. En una època que en la qual els pallassos, els titellaires, els activistes culturals i els polítics pacífics són portats als tribunals, l’aplicació d ela Llei Mordassa i de l’article 155 seria fulminant.
Després d’un període d’alternança dels partits liberal i conservador en el poder (que no va acontentar ningú), moderats, progressistes i membres de la Unió Liberal es van unir en un front comú contra el règim monàrquic imperant que propugnava l’enderrocament de la reina Isabel i l’establiment d’un govern més democràtic i eficaç. Mentre els militars es declaraven monàrquics i només pretenien substituir la Constitució i el monarca, les Juntes, més radicals, pretenien una revolució burgesa, amb el suport de grups camperols andalusos, que aspiraven a la Revolució social.
El mes de setembre de 1868, les forces navals amb base a Cadis, sota el comandament de Juan Bautista Topete, es van amotinar contra el govern d’Isabel II. El moviment iniciat a Andalusia aviat es va estendre a altres llocs del país i va comptar amb el suport de Barcelona i de tota la zona mediterrània, un fet que va resultar cabdal per al triomf de la revolució, fins que la reina Isabel es va veure obligada a fugir cap a l’exili creuant la frontera de França, d’on ja no tornaria mai més.
Aleshores es va redactar una constitució liberal que va ser promulgada per les corts el 1869 i que va esdevenir la primera constitució progressista des de la Constitució de Cadis de 1812. A partir d’aquest moment, i durant sis anys (1868-1874), es va intentar crear a Espanya un sistema de govern revolucionari que, en no tenir una direcció política clara, va fracassar. Tot plegat va desembocar l’any 1874 en la restauració de la monarquia borbònica.
Però tornant al llibre Los Borbones en pelota, molts consideren aquesta obra com una de les més terrible sàtires mai feta contra el poder“. En aquesta publicació es recullen 89 escenes, algunes de pintades a l’aquarel·la de caire pornogràfic i grotesc, on es caricaturitza personatges públics de finals del regnat d’Isabel II, sobretot de la casa reial. Aquestes il·lustracions venen acompanyades d’aguts textos al·lusius, de vegades de caràcter poètic. Els protagonistes de les escenes pintades són la fogosa reina Isabel II i el seu dòcil marit, Francisco de Asís (presumptament homosexual i que en els dibuixos apareix sempre amb una considerable cornamenta ), el Pare Antoni Maria Claret (confessor de la Reina, nascut a Vic i que acabaria pujant als altars com a Sant), la monja mística Sor Patrocinio o Carlos Marfori (Intendent de Palau, Governador de Madrid i després Ministre d’Ultramar), a banda dels principals personatges del Tribunal, Napoleó III, la Infanta Isabel, el futur rei Alfons XII, Carles VII, o Margarida de Parma …
En vuit de les aquarel·les publicades (algunes de manera clandestina abans de la fugida a l’exili de la Reina Isabel II), els personatges protagonistes apareixen en accions d’un pujat to pornogràfic, amb explícites escenes de sodomia, trios i orgies passades de rosca. Els dibuixos retraten molt bé els excessos comesos durant els últims anys del regnat de la reina, i expressen molt bé el moment revolucionari que posteriorment es va viure durant la revolució de ‘La Gloriosa’. Tanmateix, tot i que les aquarel·les més conegudes són les vuit de to més pornogràfic, la resta —algunes dibuixades per altres autors diferents dels germans Bécquer— mostren una voraç crítica al sistema polític isabelí, a la monarquia, l’exèrcit, l’Església o els partits polítics.
Encara que la majoria d’aquestes sàtires brutals es van publicar gràcies a la llibertat de premsa del Sexenni Revolucionari en revistes satíriques com ara Gil-Blas i Doña Manuela (les versions d’El Jueves o El Papus de l’època), la col·lecció completa no va ser editada mai sencera, i només va circular privadament per canals extraoficials, tot i que moltes l¡amines van ser publicades de manera individual en revistes i pamflets republicans i revolucionaris.
Les aquarel·les en qüestió no van ser descobertes fins l’any 1980, i el 1986 les va adquirir la Biblioteca Nacional de Madrid. El llibre Los Borbones en pelota va ser editat fins l’any 1991, amb un intens debat en el Congrés dels Diputats inclòs. En el moment de la seva presentació a la Fira del Llibre del Parc del Retiro de Madrid, els editors li van regalar un exemplar al mateix Joan Carles I, que era l’encarregat d’inaugurar la Fira.
