[Textos de Jordi Remolins.]

El deute del forner

Els policies van arreplegar-lo amb les mans a la massa, van obligar-lo a sortir de l’obrador i van posar-li les manilles, mentre ell reivindicava a crits la seva innocència. Tot i la bona feina de l’advocat defensor i la fragilitat de les proves en contra, el jurat va acabar condemnant el forner a trenta anys de presó per l’assassinat del mateix nombre de persones. Quan l’efectivament innocent forner va haver complert la pena, va córrer fins a l’antic obrador, va triar el ganivet més esmolat que hi tenia i va sortir al carrer disposat a cobrar el deute que la societat havia contret amb ell.

Holocaust esportiu

L’actitud absent, freda i distant del públic de l’estadi, va acollonir de tal manera l’equip visitant que, tot i estar guanyant el partit, va retirar-se al descans regalant la classificació al seu rival. Una hora després d’haver-se suspès el partit, el camp seguia ple de gom a gom, amb la mateixa eixordadora sordidesa que hagués permès tallar l’aire amb un ganivet, i que només semblava presagiar un bany de sang. Si a més d’estar profundament atemorits, els jugadors haguessin flairat l’atmosfera irrespirable del recinte esportiu, s’haurien adonat que, en realitat, l’autisme dels cinquanta mil espectadors responia a la descomposició dels cadàvers, víctimes feia unes jornades del penúltim partit del seu equip, on tots ells s’havien mort d’avorriment.

L’infortuni del mediocre

Després de dècades senceres escrivint i autoeditant-se llibres de minoritària repercussió, liderant projectes en efímeres bandes de rock i participant com a figurant en alguna pel·lícula de baix pressupost, finalment l’ambiciós artista fracassat descobreix la manera de tenir els seus minuts de repercussió mediàtica. Per això, coincidint amb el seu cinquantè aniversari, li amputa els pits a la dona, l’obliga a menjar-se’ls i la llença pel balcó, a la vuitena planta d’un edifici de protecció oficial. Desgraciadament l’endemà ja l’han empresonat i no pot llegir el diari ni escoltar les notícies de la tele i la ràdio, que aquell dia i durant una llarga temporada estaran monopolitzades per l’acció d’uns terroristes suïcides que han dinamitat la graderia sencera de l’estadi que acollia la final del Mundial de futbol.

El mal color de la xicota del caníbal

El dia que van alliberar-lo després de deu anys de presidi, va estar tan content de retrobar-se amb la seva promesa que se la va menjar a petons davant mateix de la porta de la presó. Tothom l’havia advertida del perill de festejar amb el més conegut psicòpata caníbal de la ciutat, però, malgrat les evidències i el testimoni dels vigilants penitenciaris, ningú va poder condemnar de nou l’assassí en sèrie. Fins i tot el jutge va ser incapaç de constatar que la substància marronosa amb què l’havia cagat a ventositats dos dies més tard es correspongués amb les restes de la dona desapareguda.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.