Actuació de Victòria dels Àngels i Alícia de Larrocha en un concert d’homenatge a Manuel de Falla al Palau de la Música el 23 de novembre de 1976. Autor: Eduard Olivella. Fons fotogràfic del Palau de la Música Catalana.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La cultura catalana no està mancada de les enveges, vanitats i gelosies del sector. Com a tot arreu, extingits els caníbals, queden els intel·lectuals per menjar-se uns als altres.

Hi ha persones que neixen amb una aptitud determinada i que la comparteixen amb humilitat i discreció. Altres, amb iguals o pitjors habilitats, intenten eliminar les primeres per vanitat i gelosia.

Els exemples són molt nombrosos en tots els camps. Pel què fa a la cultura catalana, un dels casos on es manifesta clarament això és en el de Montserrat Caballé i Victòria dels Àngels. La primera, nascuda a Catalunya, feia ostentació del seu espanyolisme —amb domicili fiscal a Andorra— mentre estafava diners que va haver de tornar.  La segona, filla d’una família que va venir de fora, les poques vegades que es va manifestar ho va fer des de la convicció de sentir-se catalana. Un talent per a dues persones diferents. L’una s’ha passat la vida fent de Castafiore (la cruel caricatura de les dives que va crear Remy per a Tintín)  i l’altra ha viscut enclaustrada en la discreció i en la defensa de la seva vida personal.  L’una he venut al país la imatge que volien, la de mestressa de casa triomfadora; la que juntament amb el seu germà, ha fet i desfet com ha volgut al Liceu. De la vida personal de l’altra sols n’han transcendit algunes coses, després de la seva mort l’any 2005.

En aquest país, la imatge és més poderosa que el talent i la nostrada Montserrat Caballé, conscient de les inusuals qualitats de Victòria dels Àngels, va impedir, juntament amb el seu germà Carlos,  que cantés al Liceu durant vint-i-set anys.

Filla d’un bidell de la Universitat de Barcelona, natural de Fuengirola (Màlaga), i amb la mare procedent de Puebla de Sanabria (Zamora), sempre va considerar Catalunya com el seu país i va reivindicar els seus orígens humils. Davant l’adoració del públic de tot el món, solia dir: «Jo només sóc una persona que canta». Els entesos la consideren com una de les veus més impressionants del segle XX. Els crítics la consideraven un compendi de la Tabaldi i de la Callas. La seva professionalitat no  va permetre que una desgraciada vida personal interferís en el seu talent i en el respecte que sempre va mantenir per l’esperit de les partitures dels grans compositors.

Després de la seva mort es va saber que poc abans se li havia mort un fill i que un altre havia nascut amb la síndrome de Down. Mentre la vanitat, la gelosia i l’enveja impedien que actués a la seva terra, el públic l’aclamava a l’Scala de Milà, al Metropolitan de Nova York, a l’Òpera de París, al Carnegie Hall de Manhattan o al teatre Colón de Buenos Aires. Va ser, també, la primera espanyola que va estar convidada al festival de Bayreuth, dedicat a Richard Wagner, on va rebre grans elogis del nét del compositor, que la va dirigir en el paper d’Elisabeth a l’òpera Tannhaüser. Mai no va concedir entrevistes que s’apartessin de la qüestió musical i va viure aliena a les tafaneries que han envoltat altres cantants d’òpera. Va ser sempre una antidiva.

El cas de la Caballé, amb un talent indiscutible per a cantar, és molt diferent. Nascuda al barri de Gràcia, en una família de classe mitjana que havia anat a menys, va iniciar els seus estudis al Liceu. L’ajut del mecenes Joan Antoni Bertran, hereu d’una important família de la indústria del tèxtil, li va permetre tirar endavant la seva carrera musical per teatres de tot el món. A principis dels anys seixanta es va casar amb Bernabé Martí, un tenor mediocre, que es va retirar a principis dels setanta per convertir-se en un acabalat terratinent i ramader del Ripollès, on tenen la seva residència, concretament a les Llosses. El contacte de la cantant amb la comarca ha estat mínim, exceptuant-hi un concert benèfic que va fer fa anys al monestir de Ripoll. El seu marit, més habitual a la comarca i els seus bars, ha comentat en alguna ocasió que, malgrat el gran nombre de bestiar que posseeix, «la vaca que més dóna la tinc a casa».

La Caballé va muntar un clan familiar, dirigit pel seu germà Carlos, qui a més de la carrera musical s’ha encarregat de la seva imatge. Sempre se l’ha vist envoltada dels poderosos, a les revistes del cor, i malgrat el seu espanyolisme declarat, va tancar la llista de CiU a les eleccions al Congrés espanyol dels diputats l’any 1993, que encapçalava Miquel Roca Junyent.

A diferència de Victòria de los Àngeles, que en la seva decadència va optar per la discreció, ella i el seu germà han intentat munyir la vaca fins al fons, amb incursions fins i tot en la música rock, com la cèlebre interpretació de l’himne Barcelona, al costat de Freddy Mercury, en les olimpíades del 1992. També, va intentar llençar la carrera musical de la seva filla Montsita, com si el talent hagués de passar de pares a fills com les notaries o les farmàcies. Lògicament no ha estat així i la seva filla no ha aconseguit destacar.

Si bé la tècnica musical de la Caballé és impecable, la catalana Victòria dels Àngels la superava en emoció. Això li va costar el mutisme del seu país. No va ser fins el juny del 1992, que va poder trepitjar l’escenari del Gran Teatre del Liceu,  després de 27 anys. Va oferir un emotiu recital que va fer justícia a una soprano que va actuar en 53 països, excepte en el que considerava com el seu, Catalunya.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.