[Un article de Nan Orriols.]

Tot i que les formigues i les abelles i altres bestioles ajuden molt a entendre el fracàs de l’espècie humana, aquests dies no puc deixar de riure molt amb un grup de gent de mil colors, de mil opinions, de milers d’interessos i d’un sol dogma que els uneix: la lluita a favor de la unitat de la pàtria espanyola i contra l’anticrist Carles Puigdemont Casamajó, president electe de Catalunya.

Per entendre com s’entenen per no entendre’s tots els que l’altre dia vaig veure a la manifestació de Societat Civil Catalana, he pensat en l’escena de la cabina del vaixell de la pel·lícula Una nit a l’òpera, dels germans Marx. No costa, observant-la  un xic, veure-hi representats la senyora Arrimadas, el senyor Iceta, el senyor Albiol, el senyor Espadaler en representació del senyor Duran i Lleida, el senyor Xavier Sardà i la seva germana, els independents de Tabàrnia amb la interpretació del senyor Boadella, etc.

Tots manifesten que són «catalanes y españoles». Com s’entén això? I ho repeteixen mil vegades. No s’atreveixen amb Els segadors, però en un moment de…, sí, sí, en un  moment de «catalanes», toquen la música del Cant de la senyera. Estelada, no. Senyera, sí.

Per sort, aquests dies (avui que escric això és sant Josep… ah!, i santa Josefina) ja han arribat les orenetes i la puput, que, com les abelles i les formigues, no tenen pàtria.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.