[Text de Isidre Oller.]
Escric això el dia 19 de desembre de 2025. Ara ve Nadal! Ai, remenem pels racons, a veure si trobem el tros o el tall per a la tia Pepa! Mireu, fa més d’un mes que els que alenteixen tots els tràmits i drets que ens hem guanyat amb esforç i lluita es van afanyar a omplir els carrers de lluminària i els cervells de consumisme. A casa meva, el meu gat, que n’és la bèstia més llesta, diu que el seu Nadal dura tota la temporada. “A mi no em maregeu”, sempre expressen els seus ulls. Jo, que ja fa anys que vaig enterrar el meu orgull de llest i faig cas o intento seguir els consells dels més savis, m’he esperat a celebrar Nadal quan realment és Nadal! No em van martellejar de petit que no s’havia de fer Pasqua abans de Rams?!!! I per a tal, aquest cap de setmana em dedicaré a guarnir una mica ―una mica― la casa i a desitjar que aquest món de mones posi una mica de seny! En descàrrec, he de dir també que els meus fills ja fa més de vint anys que volten per aquest univers i no vindran a casa fins al dia de Nadal…
Hem banalitzat Nadal, com hem banalitzat el dolor i els desitjos dels altres; hem banalitzat la veritat i la mentida, les notícies, el coneixement, el treball, l’esforç, la lluita, la resistència, el respecte, la unió que fa la força i la cultura. Hem banalitzat l’afecte, l’amistat i l’amor. Hem banalitzat el lleure, la vida i la mort. Ja sé que Espriu és més poeta de Setmana Santa que no de Nadal, però com que soc més com el meu gat, tiro pel dret i m’han vingut dos flaixos espriuencs: “Qui fa de guia / és el més cec. Alçàvem / al sol les nines.” i “Suprema neu, / l’oblit”. I dic que la banalització crònica que patim ens fa cecs, escollim els pitjors guies i no veiem que davant dels morros hi tenim un paradís. No cal que els grans poetes ens ho hagin posat en paraules boniques perquè qualsevol turista s’ha adonat dels paisatges, de la gastronomia, els costums, les festes i altres meravelles! I tot l’art que hem creat i tots els homenots i donotes que tenim a l’abast, persones que sovint són silenciades o bescantades per la por i covardia que són la urticària que acompanya la banalització que porta la pesta dels ramats humans. Cal vendre amb urgència unes noves ulleres d’oferta ben posades i que facin patxoca per a la miopia autoprovocada! Mai dels mais regalades, perquè, si no, serien menystingudes. I així veuríem que tot allò que ens anuncien i prometen per Nadal ja ho tenim tot l’any! Que hi ha un munt de gent positiva, amable, sàvia i propera; que hi ha un munt d’activitats a la mesura humana a les nostres mans; que hi ha un munt de coses que podem fer abans d’instal·lar-nos en la queixa; que hi ha un munt d’obres i senyals que ens han deixat els nostres predecessors i que demostraven que podíem avançar cap a bé.
Un gran poeta, el Miquel Àngel Riera, deia que l’ésser humà era bell perquè podia crear bellesa. Algú altre va dir que la bellesa unia més les persones que no pas un dinar de Nadal. Doncs això: Bon Nadal i, si us hi veieu en cor, intenteu crear bellesa o, si més no, feu coses belles i senzilles…
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.