[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Parlar de l’escriptor francès Jean Giono (1895-1970) és parlar d’un dels escriptors francesos més apreciats pel públic lector francòfon: el seu llibre L’home que plantava arbres és el més llegit de l’Estat del nord veí just després d’El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944). En vida va estar considerat, per figures tan rellevants de l’univers literari franc, per exemple André Malraux, com un dels escriptors més grans del segle XX.
Un gran nombre de les seves obres tenen com a marc el món camperol-provençal i estan inspirades per la seva imaginació i la seva visió de l’antiga Grècia, i descriu la condició de l’home al món, al mateix temps que es planteja preguntes ètiques i metafísiques, i té un abast universal. Segons la crítica contemporània, els seus escrits traspuen una barreja d’un humanisme natural amb una revolta violenta contra la societat del segle XX, travessada pel totalitarisme i rosegada per la mediocritat. I encara sense deixar les veus de la crítica literària més seriosa, també afirmen que als seus llibres hom hi troba impregnada una mena d’espiritualitat d’encuny pagà fruit d’una lenta maduració de gaudir de les coses sense posseir-les, i que aquesta crida a l’alliberament de l’home i de la terra s’inscriu contra la injunció bíblica de presa de possessió de la terra i dels seus animals per l’home. És també una invitació a reprendre’s plenament amb les alegries del cos, la sensualitat natural, molt de temps negada o ocultada per la moral cristiana (sic).
Pel que fa al llibre que ens ocupa, L’home que plantava arbres, amb una traducció excel·lent d’Isabel-Clara Simó (1943-2020) i un no menys interessant epíleg de Martí Boada (1949), es pot resumir així: en una comarca erma, deshabitada i inhòspita de la Provença, un pastor solitari planta arbres, milers d’arbres; aquesta és la història d’Elzéard Bouffier, un home silenciós de muntanya que, sense que ningú en sàpiga res i sense esperar cap reconeixement a canvi, transforma el paisatge que l’envolta.
L’altra pregunta obligada és què ens ensenya, i la resposta no és altra que aquesta: la perseverança, la generositat i l’amor desinteressat d’una sola persona poden transformar el medi ambient i, de retruc, la societat. A través del pastor Elzéard Bouffier, aprenem a tenir paciència, a respectar la natura i a crear esperança per a les futures generacions.
Cal dir que el pastor Elzéard Bouffier no va pas existir i no hi ha cap evidència que el narrador sigui el propi Jean Giono, tot i que ho pugui semblar. L’objectiu és mostrar el poder transformador que pot tenir l’home cap al bé; ja sabem la capacitat destructiva de l’ésser humà, però també podem fer coses bones, i en aquest text se’ns mostra com una, una simple acció, petita, acaba sent immensa. I encara més: l’epíleg que signa el científic ambiental i geògraf Martí Boada (gairebé tan llarg com el llibre) converteix aquest relat en un al·legat ecologista i posa en valor la cura de l’arbrat a casa nostra, i aquí es podria fer un cert paral·lelisme amb la Festa de l’Arbre que un llunyà any 1899 va establir el mestre Josep M. Andreu a la nostra vila i que, afortunadament, avui en dia continua ben viva.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.