[Text i fotografia de Josep Plaza]
Per assegurar la reproducció de l’espècie cal que els petits tirin endavant, donat que són vulnerables.
En el món dels ocells trobem comportaments davant la cura de la prole en l’etapa de la incubació dels ous, o davant la protecció dels petits, com a mínim tan variats com entre els humans, si no, més encara. Comportaments tan extrems com el dels coloms o el pingüí emperador, on un dels progenitors no abandona en cap moment el niu durant la incubació, o el d’alguns ocells que habiten zones geotèrmiques, on la incubació la fa la temperatura de la terra, o el cucut, que diposita els ous en el niu d’altres ocells perquè li facin la feina, abandonant així els ous a la seva sort.
La feina de cuidar el niu i la canalla en la majoria de les espècies d’ocells (aproximadament un 80 %) es reparteix entre la parella de manera solidària. Només en un 8 % dels casos la cura la fa la femella, en un 9 % ha estat cooperativa entre diferents membres de la mateixa colònia, i en alguns, només el mascle. S’han documentat casos en què una femella més vella s’ha encarregat de la cura dels petits de femelles més joves.
Pel que fa a la defensa de les zones de cria, s’han observat comportaments extraordinàriament agressius, com el de les oques, les gavines o el cas de les garses australianes, que persegueixen i ataquen persones; o comportaments de distracció, com és el cas del xatrac àrtic, que simula que està ferit per atreure l’atenció de depredadors desviant la seva atenció per les cries. Com podem veure, els ocells també es preocupen per la canalla.
Com sempre, penso que els humans no som tan “humans” com diem, ni els animals, tan “animals” com acostumem a pensar que són.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.