[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» De l’Arcàdia a l’infern, d’Eduard Garrell.

Diuen que a les Gavarres hi havia hagut un poble molt important, un poble que havia arribat a tenir cent cases i era el poble dels cent focs. Avui aquest poble no existeix i no hem trobat a ningú que sàpiga dir-nos exactament on era. Tal vegada estava situat al puig de Migdia, baixant de Camós, cap al saplà dels Mas Sàbat. No en queda cap rastre.

Ho escriu en Xavier Cortadellas en el seu llibre El poble dels cent focs, editat a Sidillà, que recull tres-centes nou llegendes de les Gavarres.

Potser el poble de Centfocs només és una llegenda, però els 400 masos habitats de les Gavarres que van quedar abandonats entre els anys 50 i 60 del segle passat, també les vint-i-dues ermites, són una realitat. Queden impassibles tres-cents un monuments megalítics i les restes d’algunes mines de quars, barita, galena i ferro i més d’una vintena de forns de calç.

Les Gavarres s’han encès altre cop, com ho han fet tota la viva, com fan els boscos mediterranis, i s’han tornat a dir animalades de l’alçada d’un campanar i s’han promès solucions que sabem que no es compliran perquè avui, pocs dies després del desastre, les Gavarres només existeixen per a aquells que les coneixem i les estimem.

Les Gavarres havien estat un espai habitat i transitat. La via de comunicació més curta entre la Bisbal i el mar es feia pel camí de la Ganga, l’ara Gi-660, coneguda com a carretera del coll de la Ganga. Jo mateix l’havia feta amb carro, de Calonge a la Bisbal, per dur el blat a moldre, un dia de viatge per anar i tornar amb el primer vehicle autònom.

Aquesta carretera era empedrada i no es va consolidar fins al 65. La resta de camins, els que duien a les masies, les ermites, els nuclis disseminats, eren tots camins de carro i de peülla.

L’aparició del plàstic, del gas butà i de l’automòbil va transformar tant profundament l’economia de les Gavarres que va resultar insostenible. Es van abandonar les cases i els camins. Si les cases de pagès deshabitades s’enrunen en pocs anys, els camins, sense trànsit ni manteniment, en tenen prou amb un per desaparèixer sota la vegetació i xaragallar-se amb les pluges.

Naturalment, fins als anys 80, al govern franquista, el que perdés Catalunya li donava més satisfaccions que preocupacions i als anys 80 el govern de Jordi Pujol es va encarar cap a un progrés i modernització necessaris, però oblidant un patrimoni del qual ara depenem. Si va ser per manca de recursos o per altres causes és un altre debat.

Als anys 80 i 90 els camins rurals van quedar exclosos dels plans de pavimentació massius. D’una banda, perquè molts municipis no podien assumir els costos, ni tampoc ho va fer la Diputació, que tradicionalment només té cura dels seus “cortijos”, ni l’estat autonòmic ni l’espanyol. Però també hi va haver un altre factor, que sembla que hem oblidat: les polítiques mediambientals. Els mateixos que volen linxar l’operari de la radial i condemnar els aturats i presos a treballs forçats posaven, i encara posen, el crit al cel quan es pretén cimentar un camí, tallar un arbre, segar un marge, esclarissar un bosc o fer un pas per una riera que faciliti l’accés a una pastura o a una masia. Telefónica es va regir només per criteris econòmics i no de país ni de servei i va fer inassumible comunicar les cases aïllades.

El fenomen del neoruralisme compartit amb Europa i els EUA no va ensopegar només amb la inexperiència dels urbanites que les van habitar; eren joves que tenien fills i que els havien de portar a l’escola i al metge; havien d’estar comunicats. Força de les poques cases que encara s’aguanten els ho devem a ells, als que van poder resistir sovint amb feines alienes al medi natural. Qualsevol intent d’engegar alguna activitat agropecuària, de turisme rural, casa de colònies… s’ofega encara en paperassa i normatives creuades entre tots els departaments de la Generalitat.

Actualment s’han creat associacions de neorurals i molts professionals liberals i teletreballadors rehabiliten i habiten les poques cases que encara queden, però hem fet tard.

Tot aquest patrimoni, perdut, per prioritzar els uns un progrés de guanys immediats ―per exemple, destrossant la costa― i uns altres, per l’afany de convertir Catalunya en una Arcàdia idíl·lica, i això ens ha dut a un carrer on a la sortida ens hi espera el foc.