[VERSOS] «Gitana», de Gabriel Salvans

Text i veu Gabriel Salvans. Imatge Josep M. Renom]

Mira-la, mira-la, mira-la, mira-la…
Cantava enmig de fresses i desoris
d’un cor de botzines i veus d’arcàngels;
els ferros amb moviment no em deixaven
ni inspirar-me, ni fer fotografies
artístiques del lloc on els meus peus,
cansats de tant tragí, de donar voltes,
clamaven clemència a la injustícia
de voler fer entrar el mite a dins del túnel
de no atrapar res. De sobte la llum,
al final, m’ha fet obrir els ulls. Tot d’una
m’han agafat les mans i reclamat
l’atenció, i els diners han volat
com per art de màgia a la pitrera
de la gitana, que s’ha inventat tota
una història enganxada al somriure,
i ha predit el futur sense la por
de cap mala cosa. Ve-t’ho aquí com
ha quedat atrapat un bell record.
Els meus gats se n’han fet creus, de la meva
innocència, els he dit: bé, penseu-vos-ho,
què preferiu veure a dins la cartera:
bitllets, utopies o fantasia?
Tot hi és, a l’ombra fosca de la lluna,
fins i tot la clau que obre tots els panys.