[ARTICLE] «Sobre el menys és més», de Helena Bonals

[Text d’Helena Bonals]

“En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res”, frase del filòsof Ludwig Wittgenstein que he posat a la capçalera d’un dels meus blogs. Quan un dels col·laboradors d’aquesta publicació virtual em va proposar de participar-hi, em va recomanar d’escriure breu, que a la xarxa als lectors se’ls fa pesat de llegir la tipografia a la pantalla per molta estona. 

Després, els que porten aquesta pàgina van recomanar no sobrepassar un cert nombre de paraules, unes 1.000, a les quals jo no arribo mai. Sempre he escrit breu i condensat, però m’agradaria de fer el que va respondre a una pregunta meva una escriptora de les bones, que, com escriure de manera condensada i estesa alhora, és la pregunta del milió. Darrerament ho estic aconseguint una mica. Em deixo anar més. Però res és millor que res, només hi ha diferències, estils que evolucionen. Jo m’he especialitzat a crear interpretant bàsicament. 

Diuen que l’elegància és la màxima senzillesa amb un toc de sofisticació. Fins i tot Mies van der Rohe, el defensor del “menys és més”, a la fundació que porta el seu nom a Montjuïc, entre les parets fredes i racionals inclou una estàtua de les clàssiques, com les del Renaixement. No es pot matar tot el que és gras, ni en un sentit, ni en un altre.  

Quan jo estudiava disseny gràfic, vaig topar no sé on amb l’afirmació que un disseny ha de ser la idea més senzilla, directa, original i efectiva possible. Jo això ho crec a ulls clucs. Però quan t’hi poses no saps mai què en sortirà de tot plegat. Cada vegada és diferent, és la gràcia que té. Leonard Cohen cantava que hi ha una escletxa en tot, d’aquesta manera és com hi entra la llum. Cal saber trobar-la, aquesta escletxa. 

Que un dissenyador, al costat d’un artista convencional, és com la Marilyn, que no pot fer d’Ofèlia, però és actriu al capdavall. I això que hi ha qui diu que no en són, d’artistes, els dissenyadors. Suposo que els que ho fan tot estètic però sense dir res, sense convèncer, els que són plans, sí que no en són, d’artistes. I dissenyar senzill no té res a veure amb ser pla. Hi ha una diferència subtil però brutal.  

I és que la poesia i el disseny gràfic van molt junts, sobretot amb la poesia visual, que n’és una mena de subgènere, de la poesia convencional, tant com del grafisme. Hi ha anuncis, sobretot els d’Audi, que són poesia en text i imatges. I qui digui que el disseny i la publicitat no venen, que tiri la primera pedra. 

Que “lo breve, dos veces bueno”.  Hi ha una cosa que sí que em fa feredat: quan un pot de xampú, un cartell, una coberta utilitzen mil tipografies diferents i de mides també diferents, com si això fos “disseny”. Però la primera persona que va dir que els cabells rossos són d’or era un geni; la resta de vegades aquesta metàfora suada ja no se’n pot considerar, de genial. Per això, fer alguna cosa més que un bon disseny a vegades és ben difícil. Tot i que, per què fer res de nou si el que hi ha ja funciona? (555 paraules).