[Text de Isidre Oller.]
El títol d’aquest escrit pot comportar un gran error, un gran dilema, un gran oxímoron. Llegir permet arribar a moltes coses bones i a moltes coses dolentes. Ens apropa a un ideal personal i ens sol allunyar d’un fatalisme col·lectiu. Si llegeixo in extenso Dante Alighieri, el Dant, puc qualificar-lo de dantesc? Si llegeixo amb sistemàtica Franz Kafka, puc qualificar-lo de kafkià? És terrible la facilitat que tenen alguns, des d’una graderia asèptica, de posar adjectius i etiquetes a tort i a dret. Sense anar a buscar res, puc recordar ara altres adjectius moderadament usuals com homèric, proustià, borgià, foixà o lorquià. Tanmateix, no recordo que s’hagin patentat altres denominacions com “vinyolià”, “austerià”, “martí i polià”, “pedrolià” o “thomasmannià”. En alguns casos, l’estructura del cognom no permet fer meravelles: “casassesià”, “perejàumic”, “dostoievskià” o un transparent, inodor i insípid “aubià”!!! Finalment, moltes vegades és el personatge qui es cruspeix l’autor, i per cada “cervantí” hi ha un milió de “quixotesc”. No cal entravessar amb una cullera obliqua la digestió de la Literatura. Fixem-nos en els textos, no en les olles trencades del joc de cucanya dels llocs comuns!
Tornem al poeta, al poeta ideal. Hi ha poetes reals? Hi ha poetes pragmàtics? O potser hauríem d’inventar una nova paraula en lloc de poeta? El poeta s’alimenta de coses orgàniques i de coses inorgàniques, i la lectura n’és una de les més imprescindibles. Definitivament, un poeta és una persona, oi? I les persones som una espècie d’àtom diminut en un univers que no podem ni imaginar. Algú va encunyar un altre qualificatiu dantesc i kafkià alhora: “no som ningú”. Però ca! Anem errats, el poeta és una part ―això sí, petita part― d’un riu com és la Poesia. Ara per ara, és un riu cabalós nodrit per l’aportació de poetes antics immemorials i eterns. I a partir d’ara? Com podem saber si la nostra aportació és la d’un afluent net i clar, d’un rierol magre però digne, i no d’una claveguera d’aigua estancada o d’un raig de detritus, fins i tot d’un riu sec i xuclador que vol engolir part del riu de la Poesia, contravenint totes les lleis de la Natura?
Dissortadament, no hi ha un manual de manteniment del riu poètic. Tot plegat és un miracle, un destí en què algunes persones fan de mitjanceres entre la Poesia que omple l’univers i maneres d’expressar-la en poemes recitats o escrits. Per tant, és impossible ―si els déus no t’han fet un geni indestructible, amb una altra cosa estarien passant l’estona!― ser poeta si no s’ha obert els ulls i la curiositat per l’aigua que porta el riu poètic. Vaig llegir una novel·leta esgarrifosa de Hermann Ungar que es titulava Els mutilats: veig tanta automutilació en una gran part dels cervells poètics que tinc la sort de poder alternar en la meva estranya vida! Com es pot ser poeta d’avui sense haver llegit, sense llegir, sense la intenció de continuar llegint? En casos antics, grans poetes han estat insultats per la camarilla imperativa. Com pot haver-hi una poesia “hernandeziana”? D’on pot treure aquest pastoret tal vocabulari i tanta passió? Que surt sota les tomaqueres? Que brolla de les mamelles de les cabres? Que s’instal·la en apartaments i lofts sota els ametllers en flor?
Un pastor, pintat per Fortuny, tocava la flauta com els àngels, però es va fer vell i encara tocava les mateixes melodies benintencionades. Mai no va escoltar les composicions per a flauta de Mozart, Quantz, Vivaldi, Prokófiev, Ligeti, Penderecki, Górecki, Molter, Devienne, Nielsen, Malipiero, Viggo Bentzon… Eren en un riu allunyat de la muntanya on guardava el seu ramat! Tampoc no va accedir a Herbie Mann, Hubert Laws, Joe Farrell o Sam Most. Ni a Thijs van Leer, Ian Anderson, Andrew Latimer, Burton Cummings, Patrick Simmons o el guitarrista Michael Schenker tocant la flauta al disc Obsession d’UFO…
Bé, tot això són focs d’artifici si no hi ha una disciplina de cuidar tot el que és la llera del rierol i els seus marges. Un cop arribats aquí, algú pot dir que com que som tan petits i hi ha tant de tot per descobrir, de segur que si no anem una mica atents, potser farem malbé molta energia i no ens servirà de gairebé res. Molt bé. On són els crítics fiables? On són els lectors fiables i desinteressats? On són els mitjans lliures i que estimen la Literatura? La veritat sigui dita, hi ha un sidral tan espaterrant que ja ens podem encomanar a les divinitats de la sort!
De molt jovenet, vaig tenir la gran xamba de tenir uns veïns que consumien revistes literàries i que abans de llençar-les a la brossa me les donaven. Així vaig obtenir un arsenal de troballes que ni l’escola ni els amics ni la premsa ni la televisió d’aleshores m’haurien regalat: Camp de l’Arpa, Quimera, Ajoblanco, Star, Reduccions, alguns fanzins contraculturals…
De totes maneres, hi ha un altre punt més que ineludible: llegir-se un mateix. El fonament de la comunicació és el diàleg, trobar el canal adequat d’entendre’s, dir i escoltar. La Literatura és comunicació, encara que mai no sabrem amb qui haurem comunicat! Però cal ser sincer i valent: com vull desaiguar si no he fet els mínims de depuració i condicionament? No he llegit Horaci ni Petrarca ni Ausiàs March, William Blake, Ungaretti, Verdaguer, Dickinson, Char, Larkin, Marçal, Wallace Stevens, Vallejo, Plath, Sexton, Viladot, Parra, Foix, Vinyoli, Glück o Espriu; no he llegit els que guanyen premis contemporanis ni els que venen a recitar al meu poble, i resulta que la fada Morgana m’ha tocat amb la punta d’un mugró i he esdevingut un poeta àvid de likes i de cofoisme!
En un temps en què els canons són contemplats com una arma de present i hem d’augmentar la despesa bèl·lica per sobre de les nostres necessitats, suors, orgasmes i sangs, parlar d’un cànon literari o d’un cànon poètic és poc més que llençar magranes lascives en comptes de granades explosives muntades sobre drons. Tingueu en consideració, doncs, que això de ser poeta és una cosa molt decebedora, plena de feina, disciplina, incomprensions, necessitats, suors, orgasmes i sangs.
Nedaríem pel riu Isonzo de Giuseppe Ungaretti o pel riu de la mort de Lee Masters, Spoon River, però un llampec inesperat m’ha portat al ‘Dia clar’ de Màrius Torres:
El cel és tan blau que tot just s’hi afigura,
obscur, un ocell.
Fa un dia tan clar com en una pintura
de Brueghel el Vell.
Si no estigués trist, res no fora tan bell.
Març de 1936
A reveure! Bon dia!!! Passi-ho beeeeé!
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.