[Article de Josep Nogué.]
Amb la recent visita del papa, de nou s’ha posat el focus en la polèmica recurrent i sovintejada sobre la necessitat, o no, de la continuïtat de l’obra del temple de la Sagrada Família.
I és que ja des dels seus orígens sempre hi ha hagut gent en contra de l’obra, ja sia per raons de tipus estètic, anticlericals o per la despesa de recursos que suposa la seva construcció, susceptibles, diuen, de ser empleats en millors causes. Aquest argument, el de la finalitat on es destinen els recursos, no és exclusiva d’aquesta obra, però sí que és un dels que apareixen sempre que es parla de la necessitat de la seva continuïtat. Com si la detenció de la despesa en l’obra provoqués, automàticament, el desplaçament d’aquests recursos a finalitats “més necessàries”.
Aquells que ho qüestionen, no solen tenir en compte que és precisament la continuïtat de l’obra el que genera els ingressos que la fan possible. Els seus detractors pensen que hi ha causes considerades moralment més nobles per estimular donacions destinades a sufragar mancances socials, com preconitzen les ONG, La Marató anual o altres esdeveniments. Però no veig que cap d’aquestes activitats hagin de ser mútuament excloents.
Sovint ens representen gràficament l’economia en forma de pastís dividit en porcions de mesures diverses, de manera que a uns els toquen falques molt estretes mentre que d’altres s’emporten porcions molt més grosses. D’aquí la queixa que el repartiment podria ser més equitatiu.
Deixant a part que normalment no tenim accés a la partició, la cosa no és tan senzilla. Perquè, quants pastissos hi ha? Són tots iguals? Tot el pastís té la mateixa qualitat? A qui li toca la cirereta?
De fet, la pregunta subjacent de fons sempre és si cal fer aquest tipus de despeses, quan tanta gent les passa magres?
Seguint amb la metàfora, podríem dir que monuments com la Sagrada Família són les cireretes que decoren el pastís o la massa que constitueix la societat. I sí, podríem concloure que no caldria la cirereta (ni la sanefa de nata ni el farciment de crema ni les espelmetes ni els farbalans) si del que es tracta és de fer passar la gana de la gent. Però, sense tot això, el pastís seria el mateix? Sí, podríem estalviar-nos de posar-l’hi. Però seria igual, el pastís, sense la cirereta? La cura amb què un prepara la massa, no es trasllueix també en els acabats finals?
Pel que fa a la Sagrada Família, des dels que diuen que l’haurien enderrocada fins a aquells que la consideren l’octava meravella del món, hi ha tot un munt de possibilitats. En el fons no deixa de ser un reflex del lloc i de les circumstàncies que l’han feta possible, igual com passa amb totes les obres d’art. Indiscutiblement, l’obra de Gaudí va obrir unes noves vies que ningú, abans que ell, s’havia plantejat. El que després s’ha fet amb el seu llegat ja pot ser opinable, però això passa amb qualsevol obra quan canvia de mans.
Crec que una societat capaç de generar figures com Gaudí sempre farà una millor «massa del pastís». El que cal, però, és que no sigui una singularitat aïllada de la qual s’aprofitin uns pocs, sinó que floreixi arreu, per a benefici de tots. En això segurament ha contribuït l’Església de vegades. No sé fins a quin punt estem ara en aquest situació.
Però no n’hi ha prou a fer només allò que ens garanteix la subsistència. És justament allò que es fa sense que sigui necessari el que dona sentit i goig a la vida. I, d’altra banda, quantes coses que podrien ser considerades supèrflues o prescindibles són precisament les que permeten la subsistència de molta gent?
Si acabem rebutjant Gaudí, també podem acabar rebutjant Bach i Beethoven, per acabar escoltant només reggaeton i menjant pinso per a gats.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.