Sant Jordi: una estafa mediàtica?
Orígens. Quan l’editor i i escriptor Valencià Vicent Clavel, establert a Barcelona, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona de commemorar l’incerta data del naixement de Miguel de Cervantes, Eduardo Aunós, ministre de Treball, Comerç i Indústria recull favorablement la petició i ho celebra, a través de la Cámara Oficial del Libro, amb una festa que es va establir el 7 d’octubre de 1926 amb la decisió «de fortalecer y facilitar la expansión de la llengua y el alma hispánicas y enaltecer la pàtria y fortificar sus pretigios insuperados del libro español, sagrario imperecedero que difunde y expresa el pensamiento la vida y la tradición de los gloriosos pueblos hispanoamericanos y plasma y perpetúa las concepciones del genio de la raza».
L’habitual discurs arnat i caspós, ignorant totes les llengües i cultures, es veurà superat i desbordat pels successius esdeveniments. A Madrid la festa es converteix en un seguit d’actes solemnes i encarcarats (encara); a Catalunya, per contra, la festa pren un aire més popular i comercial, amb parades als carrers i el 10% de descompte que ha esdevingut tradicional. La festa prospera i amb el temps es considera que l’octubre no és una bona data per a una activitat a l’aire lliure i la festa, el 1930, es trasllada al 23 d’abril, dia de l’enterrament de Cervantes, de la mort de William Shakaespeare, i de les morts o naixements de Maurice Druon, Haidor K. Laknes, Vladimir Nabokov, Josep Pla, Manuel Mejía Vallejo, William Wordsworth…
Han passat moltes coses, la primera l’afortunada coincidència amb el costum del segle XV de regalar una rosa vermella (com la sang de l’estimada) el dia dels enamorats i la mort del cavaller Jordi l’any 303, més tard, el 15 de novembre del 1995, la UNESCO declara el 23 d’abril dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor.
Les primeres celebracions del Dia del Llibre servien, tant per als editors com per als llibreters, per a liquidar restes d’edicions, buidar magatzems, saldar i sobretot publicar novetats.
Fins ara, la celebració de Sant Jordi no s’ha aturat mai, ni durant la Guerra Civil, ni durant la pandèmia (de moment), només en vuit ocasions i per diverses raons s’ha hagut de canviar la data. Segons Carme Polo (periodista) això es deu al fet que és una festa cultural que no té color polític. «És un dia que no decideix una institució sinó els llibreters i editors, que són els que tenen la potestat d’organitzar aquesta festa, per això malgrat el franquisme i la dictadura no s’ha deixat de celebrar mai.»
Manifesto la meva discrepància, i m’ho permeto per l’experiència singular que he tingut dels Sant Jordi de la meva vida, primer des de la perspectiva de l’editor, després des de la del llibreter i després com a organitzador i responsable directe durant deu anys, des del meu càrrec de secretari tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya, que és com ser el mariner a la cofa del vaixell, que ho veu tot en perspectiva, a dalt, a baix i a 360º. Per tant, fins als 64 anys no he viscut un Sant Jordi com a ciutadà corrent, i fa por adonar-te com t’enreden si no saps de què va.
A Barcelona, cap i casal d’un Sant Jordi que neix a la Rambla i es va estenent per la ciutat i arreu del país, els llibreters tenen la potestat d’organitzar la festa, sí, sobre el paper, i sempre amb el permís i el vist i plau de l’Ajuntament que és l’amo de l’espai públic, i de tot el que hi passa. El Gremi organitza i reserva d’ofici els espais dels llibreters agremiats i dels professionals no agremiats que li ho demanen directament, i amb previ acord amb cada districte municipal i sobre els plànols que l’Ajuntament li facilita en uns terminis acordats. L’Ajuntament es reserva la facultat de donar permisos a altres sol·licitants que no són llibreters ni professionals i volen muntar parades per fer de llibreters un cop l’any: partits polítics, sectes, boy scouts, casals, escoles, entitats…
Malgrat les protestes insistents dels llibreters per aquest intrusisme sovint degradant de la professió, la resposta de l’Ajuntament és que el dia de Sant Jordi és de tothom, de tothom qui ell vol, és clar. Existeix un pacte amb la majoria d’editors seriosos de no posar parada l’editorial i que siguin els llibreters els qui facin promoció dels seus llibres i autors, tot organitzant de mutu acord les signatures, però és habitual trobar parades d’editors de qui pocs llibreters s’atrevirien a posar els seus llibres a les taules i a qui l’Ajuntament els ha donat el permís. Val a dir que les protestes per la competència deslleial, la majoria de districtes municipals se les passen per l’engonal.
De conflictes amb les parades de roses cada any n’hi ha, són coses que la gent no veu perquè passen a les sis del matí, quan un llibreter arriba amb un carregament de caixes i es troba l’espai que té assenyalat ocupat per una «florista» que hi ha passat la nit. Recórrer a la Guardia Urbana és perdre el temps, la seva animadversió per la Diada és manifesta i gens dissimulada i cal recórrer a instàncies superiors per a resoldre el conflicte.
Si més no en el període de deu anys que em va tocar organitzar la festa, l’Ajuntament del cap i casal de Catalunya era, i com podeu constatar aquests dies, encara ho és, una màquina ben engreixada per «arrencar la crosta catalanista», en paraules d’un alt càrrec de l’Ajuntament, i és clar, Sant Jordi ho és de catalanista, i molt. La prepotència de l’Ajuntament va arribar a l’intent d’imposar identificacions municipals a les parades, o, com enguany, fer un cartell, mediant-hi Turisme de Barcelona per a promoure El dia de San Jorge, sense cap autor, ni autora catalans, quan el Gremi, que és qui té l’exclusiva de fer, o no, el cartell en va deixar de fer fa temps per considerar-los una despesa supèrflua. Si algun esdeveniment no necessita publicitat és el dia del llibre i de la rosa.
Mediàtics o mediats. El Sant Jordi de l’any 2005 es feia el rànquing dels més venuts sense distingir els anomenats mediàtics de la resta. Cada any resultava «guanyador» una pífia de llibre escrit pel negre d’algun futbolista, o d’un programa de la tele, o d’algun presentador o pallasso, famós o folklòric. Escoltar el 23 al vespre la llista de llibres que els mitjans donaven com a preferits pels catalans feia posar els pèls de punta i perdre la fe en la integritat mental de la gent d’aquest país.
Amb la Junta del Gremi es va acordar de donar el rànquing (el Gremi n’és el responsable), per categories: mediàtics en català i castellà, ficció en català i castellà i no ficció en català i castellà i començar a comptar els llibres infantils i juvenils. L’oposició dels mitjans va ser absoluta, la d’alguns editors també. Se’ls va veure el llautó, perquè tots els mediàtics eren dels seus grups editorials i de comunicació. Van esgrimir un arsenal d’arguments contra el concepte «libre mediàtic». Vaig proposar d’anomenar-lo mediat, atès que mediàtic no surt al diccionari. Val a dir: un llibre, l’autor del qual, sigui conegut o no, apareix cada dia als mitjans, els tertulians en parlen, li fan entrevistes…, en definitiva, gaudeix d’uns avantatges publicitaris i promocionals que la resta no podria somniar ni pagant, la qual cosa no ha d’anar necessàriament en detriment de la qualitat de l’obra. Avui és un terme que ja s’utilitza, però en aquell moment en van fer mofa. Així doncs, va quedar el rànquing amb els mediàtics com a categoria pròpia.
Pocs anys després, quan el Gremi va implementar un sistema informàtic de traçabilitat del llibre i ja es van poder comptar i demostrar amb exactitud quants exemplars, i on, s’havien venut, els mediàtics van resultar ser vendes molts menys importants del que aparentaven. Ja us podeu imaginar quins periodistes i de quins mitjans discutien cada any la llista confeccionada pel Gremi intentant imposar els interessos dels seus amos.
El Sant Jordi de 2013, la novel·la de la Pilar Rahola El carrer de l’embut, va aparèixer en la categoria dels mediàtics i com que li va tocar a ella li va semblar indecent, degradant i una imbecil·litat. No ho havia dit mai abans de cap des seus companys quan apareixien en el mateix rànquing. Aquest va ser el meu darrer acte heroic en defensa de la literatura, la de veritat, el meu darrer Sant Jordi professional. El Gremi va passar per l’embut de la Rahola i va retirar la categoria de mediàtics. Jo ja estava jubilat.
Els més venuts. Cap a mitjan març ja es comencen a rebre trucades dels mitjans per si ja se sap quins seran els més venuts. Si no és pel futbol, que no m’interessa gens ni mica, em sembla que no hi ha cap altre esdeveniment que provoqui tant nerviosisme, tant d’interès, tant desplegament d’unitats mòbils, platós, autobusos, tantes entrevistes, ni tanta pressió per la primícia dels més venuts.
Entrevisten, truquen, inquireixen al Gremi, als llibreters, editors, autors…, amb una insistència heroica per veure si els arrenquen alguna cosa, si s’escapa un nom, un títol, i és clar, sempre hi ha algun interessat que deixa anar alguna cosa. El que encara no entenen és que als llibreters els importa un borrall quin es ven més, el que volen és vendre’n molts, i si són cars millor. Els llibreters saben millor que ningú quins llibres es vendran per Sant Jordi i el que volen és estar ben proveïts i temen que un mitjà, al llarg de la jornada, comenci a dir que aquest o aquell s’està venent molt perquè això condiciona la compra i si se’ls acaba, el client anirà a la parada del costat, o a l’altra, o n’acabarà comprant un altre, però no a ell. Per molta imatge carismàtica que donin alguns llibreters, són comerciants i les vendes de Sant Jordi, que per una llibreria grossa poden ser el 20% de la facturació anual, per a una de petita poden ser el 50% o més.
Els més venuts són «els altres». El Gremi de Llibreters disposa d’una eina eficaç i indiscutible per a conèixer les vendes de Sant Jordi, unes vendes que no quedaran reflectides als sistemes informàtics de manera fiable fins l’endemà, amb què la llista que es facilita el mateix dia és orientativa i pot contenir desviacions. Tant se val, demà serà un altre dia i la notícia ja no tindrà cap interès. Amb una bona informació quedarien paleses coses importants.
Sant Jordi és el dia de l’any que es venen, amb diferència, més llibres en català que en castellà. La facturació dels més venuts es compta amb els dits d’una mà, no arriben al 5%. Per tant, mentre els mitjans posen èmfasi en les cues de ciutadans que esperen donar valor a uns llibres que segurament no llegiran, amb l’estampa dels folklòrics de moda, hi ha un 95% de llibres de tota mena que van a parar a mans de lectors que els han escollit sense deixar-se condicionar per pressions interessades.
Entre «els altres» cal comptar els llibres infantils i juvenils, que els darrers anys, abans de la pandèmia, havien començat a figurar a les llistes, i aquest any han tornat a ser oblidats. A Catalunya hi ha 695.000 infants de 3 a 11 anys i cal pensar que molts d’aquests nens i nenes (haurien de ser tots) tenen els seus llibres el dia de Sant Jordi, regalats pels pares, els avis, els padrins, l’escola… Aquesta llista el Gremi la facilita, però fixeu-vos que pocs mitjans la publiquen.
El 24 d’abril. L’endemà de Sant Jordi els llibreters agremiats han buidat les seves vendes en els seus sistemes informàtics homologats i es pot comptar, llibre per llibre, què s‘ha venut. Els llibres mediàtics, els «més venuts» que han sobrat, són els primers a ser immediatament encaixats i preparats per al seu retorn al distribuïdor. Ja no es vendran mai més. Però el dia després ja és massa tard, cap mitjà no pregunta per la veritat, si no és algun periodista a títol personal per veure si la va encertar. En cas contrari, però, no farà cap rectificació.
Ara us proposo que repasseu la premsa dels dia 23 i 24 i que observeu les diferències a l’hora de presentar les llistes. Els mitjans tornen a estar contents, cada un remena els autors i els títols com li convé, els catalans tornem a parèixer uns papanates que seguim les consignes dels «entesos» perquè no sabem triar les nostres lectures i el Gremi, tenint totes les eines per a fer valdre la literatura i donar visibilitat als autors que s’ho valen, continua amb la cua entre les cames per una emprenyada de la marmanyera del regne.