«Si és dur odiar tot sol, en grup és un plaer.»
Bernard-Marie Koltès a En la solitud dels camps de cotó.
Fill d’Ares i Afrodita, Fobos personifica la por intensa, el pànic. La fòbia és una síndrome que produeix pensaments distorsionats, sudoració, respiració anormal, acceleració dels batecs del cor, tremolors, calfreds, dolors al pit, boca seca, mareig, mal de cap… De fòbies n’hi ha tantes com vulguem i totes estan identificades i descrites excepte la darrera, la més de moda: la turismofòbia.
Aquest és un fenomen que, de cop i volta, s’ha començat a estendre per casa nostra. El simplisme olímpic i post olímpic, aquell afany poca-solta de vendre’ns al món, ara amb el suport de la mundialització i l’abaratiment dels viatges amb avió, està reblant els resultats que algunes veus impúdiques havíem pronosticat.
Fa 32 anys escrivia que les olimpíades ens costarien molt cares i que la factura trigaria dècades a saldar-se. Els resultats superen les expectatives. Ja és evident que tant turisme que volíem, com el que ara tenim, produeix pobresa.
La factura olímpica no se salda, es renova i creix cada temporada, estem hipotecats.
Les comarques gironines de l’Alt i el Baix Empordà, de la costa tarragonina i de Mallorca, són les que disposen de les rendes brutes personals més baixes, l’aportació de recursos socials més alts i les rendes extractives també més altes. A més del consum de recursos cars i escassos, cal afegir-hi la petjada de carboni que produeix cada turista a favor de l’acceleració del canvi climàtic.
Ara, els turistes són els nous colons per a qui creem serveis i productes en base al seus interessos, i ens transformem per complaure’ls. Els que abans consideràvem amics i admiradors del nostre tremp i del nostre paisatge i que en comptàvem amb orgull els milions, ara ens produeixen fòbia i els en fem personalment culpables, si més no, de la nostra incomoditat, perquè de la pobresa molts no se n’adonen i d’altres procuren que no ens n’adonem.
A mi em sembla injust. Tot i que un terç de catalans no es poden permetre fer una setmana de vacances, som uns grans viatgers, uns entusiastes practicants del turisme, omplim a vessar l’aeroport del Prat d’en Tarradellas, lloguem apartaments a Airbnb, reservem hotels a Booking, volem amb RyanAir, ens fem selfies per l’ Instagram, tornem seduïts pels països rics del nord i si anem al sud, al sud-est o al sud-oest presumim d’haver-los salvat la vida a baix cost. No hi ha res que s’assembli més a un turista català que qualsevol altre turista.
Aquesta fòbia, mal dirigida, ens converteix en una societat hipocondríaca.
Ara ens adonem dels impactes negatius del turisme: ús del sòl amb construcció extensiva d’habitatge infrautilitzat i les seves infraestructures, accessos i mobilitat, destrucció del paisatge, generació de residus, consum de recursos hídrics, elèctrics, sanitaris, generació d’economia rendista, importació de mà d’obra no qualificada per a llocs de treball temporals de nul valor afegit, contaminació hídrica i ambiental, colonització cultural (llengua, gastronomia, tradicions), gentrificació de la població local, impacte negatiu sobre espais naturals protegits i en el medi aquàtic i la pesca…
Però es veu que, amb una mica de sort, els turistes es gasten de uns 227€ diaris i això, a la Costa Brava, representa un 12% del PIB. Sort en tenim del turisme, 8,5 milions de turistes a la Costa Brava, 28.000.000 de pernoctacions.
El 2023, l’aeroport de Girona-Costa Brava va registrar 1.586.463 usuaris.
“Si no-fos per ells no sé pas què faríem” és la frase suada que repeteixen com un mantra quan qüestiones el model als qui a la costa en viuen. És clar, els 1.500.000.000 €, o més, que Costa Brava Pirineu de Girona ens diu que ens deixen, donen molta eufòria, el sacrifici val la pena, els danys col· laterals han de ser assumibles. Amb aquesta excusa es segueix trinxant el país, es continua urbanitzant Aigua Xelida, Begur… aprofitant uns POUM franquistes escamotejats en calaixos municipals.
Però com és que, malgrat aquest saldo tant positiu que ens deixen els turistes, la gent de l’Alt i el Baix Empordà no van apartant els bitllets pel carrer? On és, doncs, la mà invisible que fa desaparèixer el n?
Té noms: Airbnb, Booking, companyies aèries de baix cost, agències immobiliàries, diverses plataformes de contractacions i reserves, les principals cadenes hoteleres…, totes ubicades o repartides en dotzenes d’empreses en paradisos fiscals.
Quan, fa uns anys, a la feina un jove format a ESADE, encarregat de crear una plataforma de venda de llibres electrònics parcialment subvencionada per la Generalitat, em va proposar d’ubicar-la a Liechtenstein o a San Marino per tal d’estalviar impostos, li vaig dir que això era robar. Primer es va sorprendre i després es va ofendre.
Li ho havien ensenyat a col·legi.
Si errem la fòbia ens tornarem eufòbics. [Eufòbia: por a rebre bones notícies.]
One Comment