Artèria: vas sanguini que porta la sang que va del cor als òrgans.
Arteria: manera d’actuar d’una persona que usa l’engany i l’astúcia per aconseguir un benefici.
Segurament el primer que detectem com símptoma de vida és que quelcom es mogui.
El primer acte que fa un metge davant un cos inanimat és prendre-l’hi el pols. La seva absència el converteix en un element inert: en un mineral.
No hi fa res que la formació de les roques sigui resultat del reculat, o recent, aflorament de fluids magmàtics; això va ser en el seu moment, però tan bon punt se solidifica ja no donarà cap més batec.
Perquè una cosa sigui viva ha de fluir, ha de poder transmetre el batec, les pulsions de la vida. I, al mateix temps, contenir-la perquè no s’escapi.
Damunt la terra els rius són els conductes que garanteixen la vida dels territoris que reguen. I des que els humans ens vam fer sedentaris, el control de les aigües ha estat un element bàsic per a la supervivència dels qui els habiten.
I això que ens porta a la gestió i control dels canals de distribució: les artèries.
Aquell qui domina la distribució, ja sia de de fluids, d’energia, de materials o de persones, domina el món. Aquells qui tenen el poder d’obrir o tancar l’aixeta són els amos del territori i del planeta. La paradoxa és que el planeta, a diferència de tot el que han dissenyat els humans, és un organisme viu i caòtic, sense xarxes de distribució controlables ni previsibles. Per més que ens hi esforcem, la pluja cau (encara?) de manera aleatòria, irracional i sense possibles favoritismes, així mateix els recursos fòssils estan dispersos pel planeta d’una manera totalment capritxosa, cosa que obliga a adaptar-s’hi si en volem treure profit.
Des de sempre, les poblacions s’han situat als llocs més afavorits per aquest recursos i s’han hagut d’adaptar al que cada territori els oferia. Naturalment, sempre hi ha hagut qui, per astúcia, males arts —o ambdues coses juntes—, feia per manera d’acumular i distribuir aquests recursos en el propi benefici. No obstant això, el sistema arterial, en general, es limitava a zones pròximes al lloc on hi havia els recursos. Tanmateix, amb el temps i els avenços en els sistemes de navegació i transport, molts productes començaren a ser traslladats a grans distàncies, tot propiciant la implantació de opulents negocis, origen de grans fortunes, que controlaven a caprici aquest fluxos, sense cap respecte ni consideració per la preservació dels equilibris ecològics territorials ni de la gent que hi habita. És el que entenem per globalització…, de l’espoli.
Els estats, reduïts a mers gestors al servei d’aquesta espoliació, hi aporten tot el seu sistema funcionarial, que són els encarregats de controlar-ho, tot obrint o tancant, les vàlvules de pas de les xarxes de distribució.
Un sistema arterial saludable ha de procurar que la temperatura del cos es mantingui uniforme i assegurar l’aportació i drenatge constant de fluids a tots els racons de l’organisme. És evident que a nivell planetari això no passa. Per fer-ho més entenedor, és l’equivalent al col·lapse d’un cos humà quan està consumit per la febre: el cap congestionat i calent i els peus glaçats.
Les elits que controlen els recursos, sempre han tendit a l’acumulació molt per damunt de les seves necessitats, en detriment de la resta. Tendeixen a l’acumulació sense límits fins que l’organisme social infarta o els provoca un ictus.
Ja fa molt que el sistema arterial extractiu creat pels humans està desvinculat de l’equilibri ecològic del planeta. El nostre món és l’equivalent a un pacient intubat en estat agònic, connectat a un munt de maquinàries que, més enllà de controlar els bioritmes del pacient, el que pretenen és continuar absorbint energia per garantir-se la pròpia existència. Que no és altra que continuar computant: sumant o restant beneficis. Com que, per a ells, tot allò que no computa, que no passa per la caixa registradora, no existeix. Mentre, el drenatge vampíric de tots els racons acaba deixant sense sang al pacient.
És clar que potser estic equivocat i, en lloc d’un sistema arterial, el que tenim realment és només una xarxa de clavegueram.
És ben significatiu que els oficis amb més demanda actualment siguin els de llauner, infermer, transportista… Tots ells dedicats al sanejament dels diversos fluxos de distribució: d’energies, el primer; de persones, el sego; i, de productes, el tercer. No deixa de ser un simptoma més de l’excessiva circulació d’aquest elements fora del seu àmbit original, cosa que provoca inevitablement les retencions que els professionals esmentats es veuen forçats a tractar. Un símptoma patològic més dels desequilibris del cos social.
Tant a nivell territorial com en els cossos dels éssers vius, les retencions, estrangulaments o manca d’energies, causen patologies de tota mena. I, com és evident, també això té el seu reflex en l’espectre econòmic, quan veiem que una minoria ínfima acumula la major part dels capitals, mentre la resta sobreviu de les seves sobres.
Perquè, també la xarxa de distribució de capitals ja fa temps que ha deixat d’estar lligada als recursos existents a cada lloc del planeta i són administrats per aquesta minoria que decideix, de manera especulativa, on els interessa, o no, fer-los arribar. Naturalment, quan la circulació no arriba a algun lloc del cos, es provoca la necrosi. La fugida massiva de gent d’alguns territoris i els destins vers on es dirigeixen deixen ben clar on hi ha la congestió i on la hipotèrmia. En un organisme saludable cal que totes les parts del cos mantinguin la temperatura.
Deu ser el nostre instint de mamífers que empeny, a aquell que té la mamella, a fer el que calgui per no deixar-la. El mateix principi que empeny als que controlen les artèries o se n’alimenten. Ni que sigui a nivell de capil·lars, qualsevol que hi tingui accés, ja sia per drets de casta, conquesta, o afavorit per la sort, farà el possible per impedir haver de compartir el subministre amb qualsevol desheretat que li pugui reclamar. Tots sabem que determinats privilegis i posicions es reserven a algunes castes. Que hi ha canals de distribució als quals les classes baixes, per molts mèrits que facin, en tindran vedat l’accés.
Es parla molt, ara, del canvi climàtic, de la necessitat de reduir emissions, però la primera emissió que s’hauria de reduir és la de persones. Que puguin subsistir amb els recursos del seu lloc d’origen. Que no hagin de desplaçar-se on aquests s’acumulen. Ja que això només interessa al capital, és a dir, a la maquinària especulativa-extractiva-distributiva, que actua en detriment de la vida de les persones i els territoris. Com que no tenen altre valor, més que el fet de ser comptabilitzats, cal numerar-los desplaçant-los de manera permanent. És com qui compta mongetes: mentre creixen a la mongetera i estan a la tavella no tenen cap valor, només comencen a tenir-lo en el moment de ser comptades.
Tones de productes, milions de persones, milions de vehicles, tones de combustibles…, entrant i sortint de pobles, ciutats, per canals, carreteres, autopistes, vies, aeroports…, només per a poder ser convertits en valors comptables. Perquè, per als amos de l’univers res no compta, no té valor, ni mereix respecte o consideració, fins que pot ser comptat i dóna dividends.
És el mecanisme, la raó, per la qual mentre la misèria va en augment, les artèries estan permanentment col·lapsades. Només heu de veure les entrades diàries a les grans ciutats, no hi ha suficients «bypass» que ho puguin solventar. En aquestes condicions, el trencament vascular es preveu inevitable.
