Google et pot donar 100.000 respostes, el bibliotecari et pot donar la correcta. Neil Gaiman.
Vic estrena biblioteca. Una biblioteca singular, en molts sentits. La primera singularitat que crida l’atenció és que el seu nom presumeixi de falta d’ortografia: Pilarin Bayés, que caldrà pronunciar, doncs, amb l’accent tònic a la a. Potser és una manera de consolidar aquesta moda anglicitzant de pronunciar Àrtur, Tómas, Érnest…, que unta d’una incerta pàtina multicultural a qui ho pronuncia i que a mi em sembla més aviat pròpia del neoxavisme illetrat.
L’altra és la bilocació de la Pilarín en dues biblioteques, alhora en la de Santa Coloma de Cervelló i en la de Vic. En tota la història de la nostra terra, i diria que de cap altra veïna, no hi ha hagut dos nobles amb el mateix blasó, dues masies amb el mateix senyal, dos exèrcits amb la mateixa senyera ni dos equips de futbol amb els mateixos colors. Tenir dues biblioteques amb el mateix nom ens dóna, sens dubte, un toc d’originalitat.
A la Pilarin la conec de fa molts i molts anys i la tinc en molt gran estima —i no faré sang perquè a dues biblioteques se li hagi posat el seu nom. També, el té posat, si no m’erro, en una escola, en un carrer i en una plaça i més que en tindrà i ben merescuts. Però, és que sempre m’ha semblat una descortesia per als escriptors que una biblioteca conté, que es doni preferència a un pel damunt dels altres i que, sense treure cap mèrit a la ninotaire, com que el que més aproxima la seva obra a una biblioteca és que estigui majoritàriament continguda en llibres, es pot convertir en una ofensa per a prohoms que ja no tenen defensa.
La Biblioteca PB, a més de les singularitats descrites, n’és un devessall de moltes altres. El propi edifici que la conté ho és, de singular. No penso fer cap comentari del seu aspecte exterior perquè hi ha opinions per a tots els gustos, però pel que fa a l’interior cal dir que la seva façana s’aboca sobre el paisatge de la ciutat antiga i n’absorbeix la llum, l’espai és ampli i convida a passejar-hi, un model transformador, vaja, tal com els propis arquitectes el presenten: «…un exemple del nou model de biblioteca pública que busca transformar el servei relacionant les necessitats i els interessos de la ciutadania així com garantir l’equitat social i l’accés al coneixement». Queda entès, oi? Potser les antigues biblioteques eren elitistes, burgeses, patriarcals i insostenibles.
La seva distribució i contingut és el següent:
«L’equipament acull espais innovadors per a la creació artística, l’aprenentatge, o l’atenció ciutadana, entre d’altres, com són l’ Espai Lab Ausa, per a residències musicals i gravació de maquetes musicals, l’Aula Multilingüe, per a l’aprenentatge d’idiomes o l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), per a tràmits i gestions municipals.
»La planta principal acull la zona de revistes, la zona infantil i la cafeteria, així com la bústia de retorn automatitzat. A la planta inferior hi ha l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), la Sala d’Actes U d’Octubre, l’àrea de música i l’àrea de treball intern. La planta primera té l’ Aula Multilingüe, l’espai multimèdia, l’àrea jove, amb el fons de còmics, i el servei d’ Internet i +. La planta segona acull la sala mirador, amb les millors vistes sobre la ciutat, sales de fons general, i l’accés a la terrassa, apta per a presentacions i actes a l’exterior. La planta soterrani acull dos dipòsits documentals: el major acull la col·lecció general, i el dipòsit especial acull el fons patrimonial del Círcol Literari.»
Tanmateix, es deixen de dir que el servei de préstec i de recollida d’encàrrecs també segueix el modern sistema «self service» automatitzat, que et distancia del contacte amb els/les bibliotecàries, aquells personatges misteriosos que han estat i són encara, llevat d’alguns nous llibreters, els únics professionals del llibre formats i solvents.
La priorització del disseny i la funció han fet instal·lar uns armaris corredors molt pràctics per a estalviar espai en els arxius (on treballa sovint un sol arxiver, o dos). Però si hom vol un llibre de poesia i un usuari ha obert el passadís de biologia, cal esperar que aquest acabi la seva cerca per a fer córrer els armaris i obrir-t’hi pas. Aquesta passió per l’estètica ha fet que el bar es comuniqui directament per un espai obert amb la sala de lectura de la planta superior, i l’esperit transformador i descaradament demagògic ha fet instal·lar un piano al vestíbul de la planta baixa, que s’ha convertit, amb els contacontes, en l’activitat més popular de la casa. Els pares i avis hi porten cofois els seus fills i néts per filmar als prodigis mentre martellegen sense pietat el pobre instrument i el so s’escampa inevitablement per l’escala i pels forats de disseny que l’escampen a totes les plantes de l’edifici, on cal tancar les portes per esmorteir-ne la contundència cacofònica.
També, es deixen de dir que aquesta biblioteca té sales de lectura, sí, a més de la planta infantil/ludoteca/llar d’infants, que cal reconèixer que té tant d’èxit que disposa d’un vigilant jurat i d’algun monitor o monitora per a controlar el petit personal, en té una altra a la primera planta, de què han pres possessió els adolescents i on alguns hi van a fer els deures, d’altres hi van dormir als sofàs, d’altres a fer tertúlies en els cubicles de treball, a practicar la lectura digital amb el mòbil o a passar l’estona amb els col·legues. La sala també disposa d’un vigilant uniformat a ple rendiment i alguns monitors per a controlar uns joves que no tenen cap problema a plantar-los cara.
De la tercera planta se n’han ensenyorit els universitaris. A les taules hi ha ordinadors, tauletes mòbils i papers. De llibres de consulta no n’hi ha gairebé a cap taula de cap planta, potser de resultes que l’escola ha criminalitzat els llibres que són un objecte destinat a arruïnar el pressupost familiar per a enriquir obscenament autors, editors i, sobretot, llibreters. A cada sala hi ha un bibliotecari decoratiu a qui gairebé ningú demana un llibre.
M’inquieta que la proposta de la XBM de la Diputació de Barcelona, en un pur i nostàlgic exercici maragallià preolímpic, sigui el de donar protagonisme a l’arquitectura i el disseny com a element transformador de la realitat social. Sabem, per experiència, que aconseguiran transitòriament apaivagar el conflicte social per a transformar-lo en incivisme. L’incivisme, políticament, sempre és molt més suportable que la insurrecció.
La Biblioteca PB està situada a la divisòria de la ciutat històrica, deshabitada, que la distancia dels seu antic nucli d’usuaris, i els barris més densos i diversos de la ciutat on els infants i joves no disposen d’espais ni ambients d’estudi o de reunió. Per tant la BPB compleix una funció social imprescindible a la nostra ciutat: ofereix aixopluc, calefacció, wifi, espai de treball, de reunió i de relació, distraccions i activitats lúdiques tot mirant de conduir cap a la cultura els interessos de marginats i ajornar el conflicte. Un exercici moral, com la Creu Roja de la Cultura.
Potser per això no calia fer una biblioteca. La XBM ha trencat amb el model i la funció de la biblioteca tradicional, com un model obsolet del qual es pot prescindir.
Per tant, ja no cal que parlem de què fer amb els inexistents o incomplets i dispersos fons d’autors locals, dels espais de treball per a professionals, per a filòlegs, estudiosos i investigadors, a més de convertir uns magnífics professionals en malaguanyats agents de l’ordre i on el nou personal contractat també sigui personal per a mantenir l’ordre. El servei de biblioteca no l’han transformat, l’han sacrificat a les necessitats d’una ciutadania que ha de passar per altres etapes abans de prioritzar la lectura i la cultura, o potser és aquesta ciutadania la que s’està cruspint de viu en viu les bones intencions d’uns illetrats que no havien vist cap biblioteca abans de construir aquesta.
Potser a la Facultat de Biblioteconomia (Pantecononomia)* i Documentació caldrà afegir-li la postil·la de «Benestar Social, Animació Cultural i Resolució de Conflictes».
[* Panteca: capsa on hi ha de tot; de pan (tot) i teca (receptacle), mots provinents del grec.]