Ramon Cotrina i Puig (Sant Joan de les abdesses, 1932), poeta, prosista, traductor i professor de català, ha publicat recentment Retaule de pols i altres narracions (Viena Edicions, 1986, 226 pp.), disset relats escrits durant la seva joventut suara recuperats.
Talment com un retaule, que combina la pintura amb l’escultura o els relleus, aquesta obra ofereix als lectors un gran ventall d’anècdotes de la infantesa i l’adolescència de l’autor durant els anys trenta i quaranta del segle XX, i, alhora, una bona mostra de les llegendes, les rondalles i la iconografia més característiques de la fecunda vall del Ripollès que bressola la seva vila natal, Sant Joan de les Abadesses.
D’entre aquestes narracions, us n’oferim el tast, avui —perquè n’aneu fent boca—, de la breu i viscuda història «Donya Amàlia».
Donya Amàlia
Un estiu, jo devia tenir nou anys, a casa se’ls va acudir que havia d’aprendre de tocar el piano. La cosa era un xic rara. A casa no tenien pas diners per a carreres de luxe. El pare era músic, és cert, però un músic purament funcional. Vull dir un músic de diumenges, de cara a guanyar quatre rals i arrodonir-se el sou, migrat per cert, de la fàbrica.
El pare ho va decidir: cada dia a les cinc de la tarda aniria a aprendre de tocar el piano. No em venia gaire bé, però tampoc no hi vaig oposar resistència. La meva mestra seria Donya Amàlia. Sabia prou on tenia la seva sala de concerts. Era al davant de la peixateria de la Ciana. Un racó humit, fosc, cedit gratuïtament, on només hi havia un piano i una cadira. Ho sabia perquè en els vidres de la porta d’entrada i amb lletres dibuixades a mà hi havia un rètol que deia: «Amàlia La Pietra, professora de piano, teoria, pràctica i perfeccionaments».
Donya Amàlia era vella, duia uns cabells estarrufats, vestia miserablement, no tenia un ral. Però un aire de distinció en les seves paraules i en el seu gest, sí que hi era. A casa en parlaven amablement. Jo no entenia per què duia una cinta negra al coll amb una plaqueta al davant on hi havia escrit «Donya Amàlia». Em feia riure.
Un any, per la Festa Major —un dels pocs dies on a casa la taula era abundant—, la van convidar a dinar. Amb el meu germà, cruels com érem, ens vam dedicar a prendre-li
el pèl. Ella només va entendre les coses amables, poques, que li dèiem. A la tarda, quan va ésser fora, la mare ens va reptar i ens va explicar, un xic per alt, la història de Donya Amàlia. Donya Amàlia era mexicana, sembla, d’una família culta i rica. De petita ja tocava el piano i era aplaudida en cercles íntims. La seva bellesa etèria i la seva finor d’esperit li prometien un gran futur. Els pares l’enviaren a Itàlia a perfeccionar estudis. Allà va conèixer un home jove, enginyer i ben plantat. Es van enamorar. L’enginyer, però, ja era casat i en aquells temps la cosa no era gens fàcil de solucionar. Decidiren fugir. L’enginyer va trobar feina a les mines de Surroca. Aquí estarien tranquils. Les mines eren importants; fins i tot hi feren arribar el ferrocarril. Donya Amàlia era feliç. Diuen que tenia un vagó de tren exprés per a ella i que, quan hi pujava amb el seu caminar sinuós, mostrava un turmell finíssim. Vivia a cor què vols.
Però les coses bones duren poc. L’enginyer va morir sobtadament d’un atac cerebral. Com que no hi havia cap paper en regla, Donya Amàlia va quedar sola i sense dret a res. Però a ella les coses materials tampoc no li importaven gaire. l ni es va adonar que s’anava quedant en la misèria més absoluta. Ella i un pobre gosset que tenia.
Baixava cada dia, a peu, des de Surroca; pel camí collia flors i les duia al cementiri. Algú afirmava que li havia sentit dir, en el cementiri: «Gustavito, Gustavito, ya estamos aquí yo y el perrito», i que anava seguit d’una llarga explicació de tot el que li havia passat durant el dia. La misèria creixia i ja gairebé vivia de caritat. Ella, de la caritat, en deia petits obsequis. l ho agraïa en un català suau i allargassat amb deix de mexicà i d’italià. A les classes de piano, hi tenia pocs alumnes, i ella no se’n lamentava pas. Li agradava molt d’enraonar, però la gent li feia vores. Travessava el passeig com una reina destronada.
Camí de Surroca, sovint l’agafava la pluja. Ella estenia els braços i deia que si era bona per a les plantes, també ho era per a les persones. Poca gent l’estimava. Els capellaners del poble trobaven que era un càstig de Déu Nostre Senyor per haver dut una vida pecaminosa. La cosa que més els dolia era que no demanava mai res. Esperaven que fos una magdalena, però era tan orgullosa! A mi em semblava que duia un misteri dintre, un misteri que, de revelar-lo, deixaria d’ésser ella. Ara, de gran, penso en allò d’aquell amor que no cau mai…
La van trobar morta dintre la seva barraca un dia d’hivern. Com una bèstia ferida, s’havia amagat per morir. Hi ha coses que no s’ensenyen mai davant la gent.
preciós, tendre i emotiu